dilluns, 28 de desembre de 2009

CONTE DE CAP D'ANY

Per no perdre el costum dels darrers cinc anys, i perquè em ve de gust i m'agrada compartir els meus contes amb amics, amigues, coneguts, conegudes i amb tothom amant de fantasies suggerides per la realitat certa, deixe el meu conte de cap d'any, en versió multimèdia. Amb la intenció de felicitar-vos l'equador de les festes i entretenir-vos ( entre menjada i menjada nadalenca) amb un text propi, unes imatges casolanes i una música preciosa.
Si podeu disculpar els vostres quefers durant 5 minuts, vos convide a lecto-visionar la meua creació litero-multimèdia i rebre el meu desig d'un any 2010 feliç, alegre, pacífic, creatiu i solidari.

diumenge, 13 de desembre de 2009

AMINETU HAIDAR, ABANS, ARA I DESPRÉS.

ABANS, a penes un mes enrere d’aquest desembre de 2009, però també un any enrere, i una dècada o dues enrere, només es parlava puntualment del Sàhara Occidental. Aquelles terres, que fa més de 30 anys canviaren de govern propietari sense que ningú no demanara parer al poble que hi vivia, no eren notícia ni preocupació més que per a les associacions d’ajuda humanitària, amics del poble saharià i persones o grups implicats directament .
ARA, la pacifista Aminetu Haidar, amb la defensa de la seua dignitat, està obligant a parlar seguit d’ella a la tota comunitat internacional. Cada un de nosaltres sentim la necessitat de tenir-la present, de considerar la seua posició, de prendre postura davant la injustícia comesa amb la seua persona, de manifestar-nos per ajudar-la, és el mínim que podem fer...
ARA, l’exigència d’Aminetu de tornar a casa seva, està forçant uns i altres a plantejar el tema fonamental que l’ha esperonada a rebel.lar-se, i a fer visible la causa per la que lluita: la defensa no només dels seus drets, sinó dels de tot el seu poble, dividit, exiliat, desarrelat...
ARA, la veu afeblida de la pacifista fa que governants, grans mandataris i alts estaments que dirigeixen el món hagen d'actuar; esperem que siga aviat i resolguen de manera justa.
Volem que Aminetu torne viva i amb dignitat.

I DESPRÉS, en concloure aquest dur episodi de la llarga lluita per la llibertat del poble saharià, què en farem? tornarem a parlar només de manera puntual sobre el Sàhara?
O continuarem tenint present el passat, informant-nos del que hi succeeix i recolzant la veu dels que reclamen els drets i la identitat que els corresponen?

Signa a la web d'Amnistia Internacional

dissabte, 12 de desembre de 2009

JADDAD, UN CONTE SOBRE EL SÀHARA.

Kaid ibn Jaddad ocupava el llit número quatre de l’habitació destinada a acollir els pacients del servei d’urologia a l’Hospital Nacional de Rabouni.
Jo hi treballava en una saleta annexa, informatitzant l’arxiu de malalts més greus a fi d’enviar-lo als hospitals europeus per demanar col·laboració, i no vaig poder evitar ser testimoni de la història que Ibn Jaddad, recent operat, anà desgranant en veu alta durant el llarg somni induït per l’anestèsia.
A Ibn Jaddad l’havien hagut de dur a la força els familiars i amics que guardaven la seua milloria fora al ras. Només les promeses que li féu el cirurgià que operant-se tenia assegurats un mínim de cinc anys de vida i que ja mai més li eixirien les llàgrimes abans que l’orina, el convenceren que deixar-se obrir el cos era convenient i necessari.
Cinc anys podien ser fonamentals per al propòsit a què aplicava els seus afanys. Si per ell fora, la mort podia endur-se’l tot seguit, era l’única escapatòria possible que albirava per descansar dels patiments acumulats al llarg dels seixanta tres anys viscuts. L’esperança de l’acabament de l’exili i l’alegria del retorn eren il·lusions que ja havia optat per desdenyar. Però estava l’arbret, cinc anys li suposaven una bona xarxa d’arrels filtrant aigua, un tronc alt i fort, un brancatge nombrós capaç d’assegurar la supervivència contra les envestides del xaloc, i allò més important, cinc anys sobraven perquè el seu arbre s’acostumara a la duresa de la hamada. Sí, mereixia la pena deixar-se ferir a postes perquè li feren fora el mal que cavava la fosa del seu soterrament...

(Publicat a "Una Llar en el món", edit Bromera, 2001. "Un Hogar en el mundo", edit Algar)

diumenge, 6 de desembre de 2009

HOMENATGE AL CINE JAYAN DE XÀBIA. 50 ANYS D'HISTÒRIA

Ahir, en la TV3 ( encara tinc el privilegi de gaudir a casa d’aquest canal), veient la llegendària pel.lícula “Allò que el vent s’endugué”, revivia de nou l’impacte que em causar la primera vegada que la vaig veure en el cine, en pantalla gran, amb la sala de gom a gom, a les fosques i en complet silenci, fins el soroll continuat dels rosegadors de pipes cessava quan la Vivien Leigh, en exemplar contrallum, exclamava el jurament més cèlebre del cine…
No sóc particularment cinèfila, però l’ascendent que sobre la meua generació han tingut les grans sales de cinema, i la influència del 7 art, es fa notar sovint.
Per això no puc deixar de sumar-me a l’Homenatge que la lliure “Assemblea de Cinèfils Independents de la Marina” va a retre-li al cine Jayan de Xàbia, una de les heroiques sales que, amb 50 anys d'història, han sobreviscut a la difícil competència de la televisió, els vídeos, minicines...
Quede, doncs, constància de la meua adhesió. Alhora, aprofite per fer extensiva a totes i tots els amants del cine la invitació a participar en els actes festius que tindran lloc diumenge, dia 20 de desembre al Port de Xàbia, a partir de les 11h del matí, amb cercavila presidida per grans actors i actrius, lectura de manifest, pel.lícula mítica ( sorpresa), cine-fòrum i, per a posar un "the end" a la mediterrània, acabarem amb un vi d'honor.
Una manera de ser agraïts, promoure la cultura, passar-ho bé i, naturalment, fer comarca.

video

dimarts, 24 de novembre de 2009

ELS DIFERENTS TIPUS DE BURCA. (En el dia contra la Violència de gènere.)

(25 de novembre, Dia internacional contra la violència i el maltractament a les dones)
El burca afgà s’ha convertit en el símbol de la repressió, opressió i violència contra la dona.
En amagar el rostre d’un ésser humà sense opció ni tant sols a mostrar la mirada, representa la situació més terrible, la completa negació dels drets humans, la humiliació més absoluta, l’anul·lació total de la persona.
En la societat occidental, tant procliu al cultiu de la imatge, és fàcil prendre postura contra aquella societat que obliga a les dones a ocultar-s’hi darrere una roba. Quant i més la sensibilitat i consciencia, que en les darreres dècades s’ha despertat per la situació de les dones, ajuda a manifestar-se contra els abusos que comporta i amaga semblant penyora.
Però, som capaços de percebre els altres tipus burca? Els immaterials que contribueixen a distorsionar la realitat immediata? Els vels semiopacs que ens tapen el que tenim a frec de mà, de mirada, d’oïda, i que d’una manera o altra actuen afavorint els agressor i violents:
El burca del silenci, que ens torna sords front al crit i al plor de dolor, de temor.
El burca de la comoditat, que ens allunya de defensar les víctimes.
El burca de la mudesa, que nega la paraula i ens du a callar, a no respondre, a no denunciar el maltractament físic o psicològic.
El burca de la foscor, que ens fa tancar els ulls per no veure que hi ocorre al costat.
El burca de la indiferència, que ens du a girar l’esquena quan se’ns reclama manifestar-nos.
El burca de la ideologia, capaç de justificar el més inversemblant i de mantenir esquemes que directament o indirectament oprimeixen les dones.
El burca dels tabús, el de la ignorància, el de l’amenaça, el xantatge...
Fins i tot el burca de la història, que continua condemnat la dona a l’anonimat, sense reconèixer el treball secular que ha fet.
I el darrer burca, irònic i burleta, que la justícia no ha volgut reconèixer, el de l’alcohol com a agreujant i fomentador d’agressions fins a l’assassinat.
Hom pot continuar la llista, segur que trobem més símils de burca en qualsevol acte o espai de la nostra societat i entre els nostres costums més habituals.
És difícil desterrar la violència i el maltractament, més quan hi ha tants vels que afavoreixen la seua ocultació. Per això cal distingir-los, mostrar-los i fer-los caure.

diumenge, 22 de novembre de 2009

Avis!!! ara estic reubicant arxius.

Tot és efímer!! fins i tot l'espai virtual. Després de reubicar difunts ara estic reubicant arxius ( ho dic sense ànim de molestar a ningú per la comparança).
Ja n'estava avisada, per tant no em queixe si "m'ha pillat el bou". Geocitis ha tancat la paradeta ( coses que passen amb els espais gratuïts) i els arxius que hi tenia allotjats s'han esvaït en l'èter internàutic, així és que els enllaços del bloc amb ells no duen a cap lloc (en llenguatge col.loquial diríem que Geocitis m'ha donat amb la porta als nassos). No passa res, tinc una còpia guardada al meu disc dur. Però mentre busque on penjar-los, no estan disponibles. Si teniu interés en algun document determinat només heu de demanar-me'l. Ho sent!!

dissabte, 31 d’octubre de 2009

REUBICANT DIFUNTS

No està en el meu ànim semblar macabra, o romàntica o fins i tot malenconiosa..., tampoc m’importa si ho semble, al cap i la fi les dates en que estem donen peu a que l’humor s’impregne amb eixos matisos.
Els darrers dies d’octubre i principis de novembre, en plena tardor, la nostra cultura rendeix homenatge als difunts. Tot i que volen imposar-nos noves modes vingudes dels països del nord ( a mi l’importat Halowen m’evoca més al soterrar de la sardina d’un carnestoltes celebrat a destemps, que a la festa de difunts), les tombes i nínxols dels cementeris continuen florint per Tot Sants.
Tanmateix, si hom pensa en els cementeris com a lloc de respòs de les nostres despulles..., s’equivoca. Comparat amb l’eternitat de la mort no hi ha res més efímer que una tomba, siga un gran mausoleu, siga un simple forat en terra o en mur. Als fets em remet, i a la meua pròpia memòria...
De menuda, recorde quan excavaven les runes de l’antic hospital, junt a la capella de Sant Anna de Xàbia, per construir les cases dels metges ( actual Oficina Tècnica). Xiquets i xiquetes ens amagàvem per les portelles de la Ronda Sud veient com passaven els carros amb les calaveres que hi treien ( calcule que moltes amb més de 200 anys de pols sobre els ossos) . De major, a la dècada del 80, vaig estar en les excavacions a la necròpolis romana del Muntanyar, alguns d’aquells difunts tingueren més sort i els permetérem descansar en llur fosa una pila de segles. ( Les dades concretes d’uns i altres les trobareu al museu Soler Blasco).
Enguany els ha tocat als meus avantpassats més propers abandonar els nínxols i ser reubicats del cementeri vell al cementeri nou, ni tan sols un segle els hem deixat gaudir de descans.
Al nou cementeri de les Catarroges aniré a rendir homenatge als meus difunts. Però passaré pel cementeri vell i deixaré un ram de flors, al cap i a la fi va ser el primer espai que va acollir les seues despulles.
Espere que els xabiencs sapiguem guardar la deguda memòria material de l’antic cementeri, com a espai de record històric i terra d’última acollida.
Disculpeu si m’he posat malenconiosa, romàntica i macabra.
(Aahhh!! i vist el que he vist, em referme en la meua idea de la incineració com a descans etern més segur.)

dimecres, 28 d’octubre de 2009

EN RECOLZAMENT A L'EDICIÓ DE LEVANTE MARINA ALTA

Sembla imminent la desaparició de l'edició comarcal del diari Levante. La Marina Alta es veurà minvada en un dels seus mitjans d'informació més importants de la premsa comarcal en la darrera dècada, escrita per periodistes de la zona i dirigida als lectors que hi residim i en som els protagonistes.

La proximitat dels informadors, articulistes, reporters i edicions al lloc on es produeix la noticia dóna als articles i publicacions un caràcter més propi, transcendent, objectiu, compromés, ampli, els fa més interessants, extensos, es difonen amb major facilitat, crea opinió, debat, vincle i contribueix a refermar la identitat dels pobles, a fer-nos sentir que som algú en un món de vegades massa uniforme i anodí ... Privar-nos d'una publicació diària com la del Levante comarcal, ens empobreix informativament i culturalment, i com diu el manifest de la plataforma creada " El tancament d'una capçalera és sempre una pèssima notícia, reduïx els margens d'expressió i informació dels ciutadans i ens du a societats menys democràtiques i amb menys recursos per expressar opinions...".

Em sume al manifest emés per la Plataforma de Recolzament al Levante Marina Alta i junt als signants " sol.licite a la direcció de Levante EMV que reconsidere la seua posició de tancar la delegació a Dénia i mantinga oberta una edició que s'ha guanyat per dret propi un lloc en la història recent d'aquesta comarca".
Alhora convide a tots i totes que recolzeu el manifest.

Accediu al manifest i a l'adreça per recolzar-lo.

diumenge, 11 d’octubre de 2009

9 D'OCTUBRE ESPECIAL

L'ajuntament de Xàbia ha tingut a bé atorgar-me el Premi 9 d'Octubre als Valors Cívics. Hi deixe les paraules d'agraïment que vaig pronunciar, escrites a casa des del sentiment sincer, i llegides al Saló de Plens des del sentiment emocionat, davant d'amics, amigues, companys, companyes, veïns, veïnes i familiars que van venir.
"Permeteu-me que comence per reconèixer que, per mi mateixa, no em considere amb qualitats suficients per merèixer el premi amb que m’honreu.
En la meua vida he procurat guiar-me per uns valors que tinc per bàsics: La Llibertat, la Justícia, la Pau, la Igualtat, la Cultura i la Democràcia. Com una peculiar rosa dels vents, han sigut les grans línies dreceres amb les quals he intentat conduir la meua activitat personal, cultural i social. Si alguna vegada m’han faltat forces he tingut la sort de tenir al meu costat familiars, amistats, companys, que m’han ajudat a reprendre el rumb del meu propi compromís i de les meues idees. Són ells i elles els qui fan que vinga aquí i em senta digna de recollir el premi que heu tingut a bé atorgar-me. Per això vull compartir-lo amb familiars i amics. Però especialment amb els meus companys i companyes de professió, mestres, professors, educadors amb qui he col.laborat i amb qui he bregat per una millora qualitativa en l’ensenyament i un reconeixement social de la gran tasca que fem pel futur dels pobles. Enguany fa 30 anys que done classes a Xàbia, i vos assegure que és preciós fer de mestra en la terra on has nascut.
També enguany s’acompleix el 30 aniversari dels Ajuntaments Democràtics, i amb aquest guardó vull dedicar un homenatge a totes i tots els qui van fer possible que la Democràcia pujara les escales dels ajuntaments, i a tots i totes els qui durant aquestos 30 anys han treballat i treballen perquè la Llibertat, la Justícia, la Pau, la Igualtat, la Cultura i la Democràcia siguen la rosa dels vents que guia els pobles.
Gràcies Sr. Alcalde, senyores i senyors regidors, companys, companyes, amics..., gràcies, és un orgull i un honor que el meu estimat poble de Xàbia em concedisca el premi 9 d’Octubre als Valors Cívics."


Parlament del professor Andreu Ros sobre el Premi 9 d'octubre a Pepa Guardiola

Articles de premsa : Xàbia al dia Las Provincias

dissabte, 26 de setembre de 2009

ÉS “L’ESGLÉSIA DE XÀBIA”, I NO "L'ESGLÉSIA DE L'ARQUESBISBAT A XÀBIA".

A finals del mes d’agost, justament els dies que xabiencs i xabienques ens alegràvem veient incrementat, de forma generosa i gratuïta, el nostre patrimoni col.lectiu amb el riurau Arnauda de la família Català, des dels despatxos de l’Arquebisbat de València s’estava perpetrant el major espoli de les darreres dècades contra el patrimoni públic arquitectònic de Xàbia (50 anys arrere se’n va produir un altre en la Punta de l’Arenal).
Fent ús dels trucs que permet la prestidigitació legal, impropi dels qui haurien de donar exemple d’altruisme, l’Arquebisbat de València s’apropia d’allò que ja té amo, i per tant no li pertany.
L’Església Fortalesa de sant Bertomeu és per història, dret i fet, del poble de Xàbia, i inventar-se arguments, valdre’s de subterfugis per adjudicar-se la propietat, és actuar contra tota la població, privant-la del domini d’un dels seus bens més valuosos. L’acte es pot considerar no exempt d’una dosi de burla i menyspreu cap als xabiencs i xabienques, personalment sent que ens han pres per estúpids, ens lleven l'obra emblemàtica de Xàbia i hem de creure’ns que és pel poble de Déu? No vull entrar en qüestions religioses, però el “Poble de Déu” no ha de necessitar escriptures ni registres de la propietat per a sentir que està orant en casa. Així ho van entendre els nostres avantpassats, que amb les seues suors i diners van construir i embellir l’edifici, fora per resar, fora per defensar-se.
Al marge dels defectes que poguem tenir, els xabiencs som molt respectuosos i mereixem que se'ns done el mateix tracte. Sembla que a l’arquebisbat no li importa trencar el respecte mutu, serà perquè a canvi es converteix en propietari d’un Bé de gran Interés Cultural i artístic.
Ara ens toca querellar-nos contra el clero per reclamar el que és nostre, és de llei i de justícia.
Però a tot això em pregunte, quina mena d’afany és eixe d’escripturar-se bens d’altres? De veres paga la pena enfrontar-se a un poble per gaudir d’un edifici del que ja es tenia la clau i ningú no li la reclamava?
L’arquebisbat hauria de desfer de seguida el mal endreç, i l’Ajuntament espavilar alçant escriptures del patrimoni públic i conservant-lo com correspon.
I aquí pau i allà glòria.

Més informació:
Moció del grup municipal PSPV-PSOE aprovada al ple.

escrits a Dijous mercat


Diari "Información" El país Las Provincias

dimarts, 8 de setembre de 2009

L'ASSOCIACIÓ VENT DE PROGRÉS PRESENTA "EL DESORDRE DE LES DAMES" A DÈNIA

Gràcies a l'Associació Vent de Progrés per la nova vetllada literària que organitza aquest any. Ara per a presentar, dijous passat a l'Hostal Loreto de Dénia, la meua novel.la "El Desordre de les Dames". Així és que doblement agraïda, i en especial al presentador i mantenidor Ferran Giménez que va fer la ressenya de l'obra.
L'acte va resultar molt bonic, sopar inclòs, amb una bona acollida d'associats, amics, companys de professió o de lletres, i persones interessades en la literatura. Es respirava eixe ambient càlid que ompli el cor i el cervell d'esperança i entusiasme, que prové del treball generós i que transmet la gent dedicada a aconseguir una societat justa i culta.
Hi ha nombroses associacions al voltant de temes diversos, és molt lloable que les persones s'unisquen per una afició compartida. Sense menysprear altres motius d'unió dignes, particularment em decante per les que tenen com a finalitat la cultura, el progrés sostenible, la solidaritat, la defensa dels drets humans... Bona gent, sí senyor. Podeu comptar amb mi sempre que vullgueu.

dissabte, 29 d’agost de 2009

PRESENTACIÓ A DÉNIA "EL DESORDRE DE LES DAMES"

L'Associació Vent de Progrés, de Dénia ha organitzat per al proper dijous 3 de setembre, a l'Hostal Loreto de Dénia, 7:30 p.m. , una presentació-tertúlia de la novel.la " El desordre de les Dames". Endemés de parlar sobre el llibre i la literatura, és una bon motiu de retrobar-nos després dels calors d'agost i intercanviar vivències, viatges, lectures... i banys estiuencs.



(Com arribar al carrer Loreto de Dénia)

RIURAUS I ESCALDÀ AL SEGLE XXI

Vaig començar les vacances d’estiu presentant les memòries d’un xabienc més arrelat a Xàbia del que ell mateixa creia ( mal que li pesara). Acabe l’estiu assaborint eixes arrels de les quals ell no mai es va poder desprendre, i jo no vull ni desprendre’m ni que mai se’ns desprenguen .
Passar els darrers dies d’agost entre una “escaldà” i un riurau traslladat i restaurat és una manera sana no només de fer memòria i reviure enyoradissos estius d’infantesa, sinó també, i sobretot, de sentir que treballs i espais propis del segle XIX són compatibles, fins i tot complementaris, amb la modernitat i la tecnologia actual.
A la finca la Seranda de Gata, els seus propietaris Carles i Puri ens van brindar , a un grup de l’Associació Riuraus Vius , un matí d’escaldar a l’antiga. Nosaltres, renders i renderes ficticis, vam rebre una lliçó de Cultura Tradicional. Jornada entranyable per a tots els qui vam participar, instructiva per als qui mai no havien viscut l’escaldà i especialment formativa ( a l’estil de noves metodologies pedagògiques) per als xiquets i xiquetes que ens acompanyaren.
D’altra banda, el riurau anomenat Arnauda, de la família Català, que fa a penes un any estava sentenciat a l’enderrocament, ha reviscolat esplendorós, en lloc diferent i a mig cobrir encara, però oferint de nou la seua bella estructura per a acollir i acomboiar, no jornades de treball com fa un segle, mes sí moments d’esplai, gaudi, tranquil·litat i encontre a les gents que busquem el seu resguard.
En veure’l he pres plena consciència que els valencians som els únics que podem oferir al món els riuraus, autèntics elements singulars de l´arquitectura universal. Els Riuraus són la gran aportació que la Marina Alta ofereix al Patrimoni Arquitectònic Universal.
Gràcies a tots i totes els qui fan possible la seua recuperació.
Estem d’enhorabona, tant de bo sapiguem aprofitar-ho.



(Gràcies a Guiomar, de Xàbia al Dia, per cedir-me les fotos del riurau.)

( Per si voleu veure el riurau a desembre de 2008)


(Més informació als següents enllaços: )
Las Provincias Información

diumenge, 9 d’agost de 2009

EL CANTAR DE LA BURRERA, LLETRES IMPRESES EN MÚSICA.

L'amic Salvador Bolufer, Trobador dels pobles de la Marina Alta i dels de més enllà del riu Bullent, del Sénia, i també de l'Ebre, ens regala en el disc "El Cantar de la Burrera" els seus poemes escrits en la forma i manera que ell sap fer com ningú: en lletres sonores traçades a l'aire amb la veu potent, cadenciosa i harmònica amb que l'ha dotat la natura. I per a major glòria de la poesia actual valenciana, l'acompanyen la guitarrista Cristina Martí i el compositor Enric Murillo. Un luxe de disc que vos recomane comprar i escoltar. Per a mostra mireu el multimèdia que he muntat amb fotografies de la col.legiata de Gandia i del recital que el Trobador i els seus amics van fer al Museu F. Marés de Barcelona, imagineu-vos com sonarà en el CD ben imprés i en un reproductor com cal. (També el trobareu al youtube.)



Més informació :

diumenge, 12 de juliol de 2009

GRÀCIES PER VENIR I BON ESTIU AMB LES DAMES.

La vetllada de divendres passat, dia 10 de juliol, va ser especial i emotiva. La presentació de la novel.la "El desordre de les dames" ens va reunir a la Casa de Cultura, i en acabant a la Plaça de Baix, a un bon grup d'amics, familiars, veïns, coneguts, personalitats de la cultura i la política.
Normalment procure que en públic no se'm note l'agitació dels meus sentiment, però l'encontre de divendres al voltant de la literatura i amb la meua novel.la com a motiu em va arribar a l'ànima i em va dur a descobrir en el gest i en la veu com d'emocionada estava. Que caram!! que no sóc de pedra!!... i em vau acollir amb molt de carinyo!!.
Va ser màgnifica l'exposició sobre el llibre que va fer el professor Andreu Ros, estimat amic i company d'anys, amb qui he compartit quantitat d'experiències, he aprés un fum de coses de la vida cultural, social, política, educativa... (d'eixes coses que no s'aprenen ni en els llibres, ni en l'escola, ni encara que te les conten) i ha sigut ( i és) el meu "mestre de bones lletres literàries". Tot un luxe tenir amistats de la categoria d'Andreu. Aprofite per donar-li l'enhorabona pel treball que ha començat com a Director del IES "Toni Llidó" de Xàbia, ( enhorabona i molts ànims). (Clica per descarregar el text de la presentació)
Gràcies a tots i a totes els que vau venir, i també a aquells i aquelles que malgrat el vostre interés i amistat no vau poder assistir . I és clar, el meu sincer agraïment a la Biblioteca Municipal i a la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Xàbia per organitzar l'acte, a l'Editorial Bromera per ser tant eficient, a Catalina Cardona, Francesca Gil, Bernat Bataller... Aaahh!! ...i als amics del Lizarran i L'Almadrava, que amb les seues delicadeses gastronòmiques van permetre que la vetllada es perllongara ( no està demés fer-los propaganda).Vos adjunte un complet i interessant reportatge que molt amablement ha publicat Guiomar en la seua revista digital "Xàbia al dia". (cliqueu aquí)

Crítica Triangle.














dimecres, 1 de juliol de 2009

"XÀBIA, AQUELL POBLE", MEMÒRIES DE A.P.G

La Fundació Cirne presenta un llibre singular i interessant: les memòries de don Antonio Pons Guardiola. Amb el títol "Aquell Poble", "Ecos remotos, recuerdos dispersos, notas referencias, comentarios", l'autor escriu sobre Xàbia, i dibuixa de manera viva personatges, costums, fets, tradicions, paissatges, relats, anècdotes, històries del poble on va nàixer, en el que va viure la primera etapa de la seua vida i del que es va "autoexiliar" amb gran pesar pels motius que conta al llarg de les seues memòries.
A través de les paraules que va desgranant, amb més gra i menys palla del que pronostica, sent i ens fa sentir la Xàbia de finals de segle XIX i principis del XX.
El text, escrit amb la qualitat literària de la persona il·lustrada que era A.P.G., està impregnat d’emocionats ressons remots, de sentits records dispersos, de comentaris crítics o elogiosos, propis d’algú que ha viscut amb intensitat el que rememora, que s’ha implicat amb força i, sense considerar-se protagonista, viu les alegries, les estimes, les penes, els dolors, amb la profunditat del personatge principal, que no és altre que aquell poble de Xàbia que dugué de continu en el cor i en la memòria. Un llibre imprescindible, autèntic document testimonial per a anar refent la nostra perduda memòria històrica .
Presentació: 3 - 7 - 2009 ; 20:00 h. Fundació CIRNE, c/Arquitecte Urteaga, 1-b, Xàbia




dimarts, 30 de juny de 2009

LLIBRE DE LA SETMANA EN VILAWEB

"El desordre de les dames" és el llibre de la setmana en vilaweb, on conviden tothom a entrar en el primer capítol des de la xarxa, després podeu continuar la lectura amb format "paper imprés", sempre és un plaer sentir el llibre entre les mans, i més en les estones calmoses d'estiu.
Vos recorde que esteu convidats a la presentació "formal" que farem divendres 10 a les 20:30h, a la casa de cultura de Xàbia. Parlarem de la novel.la , primer seguts al saló de cultura i en acabant fent "una picadeta i un vinet" a la Plaça de Baix del Casc Antic de la vil.la.
Ens veurem.

diumenge, 21 de juny de 2009

"EL DESORDRE DE LES DAMES" A XÀBIA.


El divendres 10 de juliol, presentarem a la Casa de Cultura de Xàbia la novel.la "El desordre de les Dames".
L'acte està organitzat per l'editorial Bromera i la Biblioteca Municipal de Xàbia. "El mestre en arts" serà el Professor de Filologia i Literatura Catalana Andreu Ros, amic benvolgut, assessor i corrector de les meues lletres.
Com diu l'editorial Bromera, " es tracta d'un magnífic pla estiuenc per al 10 de juliol: es pot combinar una miqueta de platja i una passejada pel centre, amb la presentació d'aquesta novel·la".
Serà un encontre agradable en el que esperem la vostra participació, esteu convidats.
La novel.la ja està a la venda en les llibreries. La seua lectura vos proporcionarà un viatge al temps passat de l'Edat Mitjana, època de guerres i conquestes, però de la mà d'uns personatges pacífics, aventurers, conciliadors... que busquen conquerir la llibertat. També gaudireu d'un viatge per algunes de les principals ciutats de l'antiga Mediterrània Occidental, Montpeller, Marsella, Gènova, Barcelona i, com no, València.

dissabte, 13 de juny de 2009

"EL DESORDRE DE LES DAMES" JA HA VIST EL MÓN.

Tots els dies no s'obrin entrades com aquesta, perquè no tots els dies et publiquen un llibre... L'editorial Bromera ha estat diligent ( com sempre) i ja ha tret al carrer la novel.la "El desordre de les dames" que va rebre a febrer el Premi Enric Valor.
Vos podeu imaginar com estic de cofoia i esvanida, no cap dins la meua pell, fins i tot m’han desaparegut les arrugues de la cara de tan plena de satisfacció com em rellueix...
El goig de veure publicat un llibre i ja corrent aventures pel món lector, és poc dalt o baix com parir un fill ( salvant considerables matisos clar ). I no és només pel fet de veure-li la cara ( portada), oldre-li l'aroma ( de paraules de tinta recent estampades), tenir-lo en les mans ( el llibre) i passar les fulles amb la tendresa amb que s’agafa un nadó; és també sentir que el projecte que et va sorgir de sobte dins del cap un bon dia, a penes com una punxada, i et va rondar setmanes i mesos, s’ha transformat en una obra real; és saber que aquella historieta que vas començar a tramar per un o altre motiu s’ha convertit en una novel.la completa; és comprendre que els personatges que has anat perfilant, tocant i retocant al llarg del text, ja tenen independència i dni literari, que ja no podràs canviar-los ni fer caure sobre ells i elles el pes de les penes, la joia de les alegries, el plaer de l’amor, l’emoció de les aventures, l'entusiasme dels viatges..., perquè ja no estan subjectes als capritxos de la imaginació ni a les elucubracions de la teua creativitat... aiiii!!! quin enyor!!!
Un altre sentiment és el d'agraïment i complicitat amb als qui han fet possible la publicació, en el cas de "El desordre de les dames" a l'entitat convocant del Premi Enric Valor, la Diputació d'Alacant, el jurat que li va concedir el premi, a l'editorial Bromera i els qui han materialitzat el llibre, Joan Carles, Desirée, Enric Solbes, Josep M., Marta...
Però entre totes les emocions que produeix presentar un llibre, en destaca una especial, mescla d’incertesa, dubte, confiança, il·lusió... i que es resumeix en una pregunta: agradarà a lectores i lectors?
“El desordre de les dames” ja no és tot meu , ara el compartisc amb vosaltres... i espere que la seua lectura vos proporcione tan bones estones com m’ha proporcionat a mi escriure’l. Jo vos he contat... ja em contareu a mi.
Agenda : roda de premsa 16-06-2009, 12:00h, al Palau de la Diputació d'Alacant.

presentació divendres 10-07-2009, 20:30h, Casa Cultura de Xàbia.

Clica per a més informació. Comença a llegir.




diumenge, 31 de maig de 2009

LES TROBADES PROMOCIONEN LA LECTURA EN VALENCIÀ.

El passat dia 23 de maig es va celebrar a Teulada-Moraria la XXIII Trobada d'escoles valencianes. Aquesta vegada sota el lema "El Valencià és teu" i amb el temà fonamental de la promoció de la lectura en valencià. Com altres anys els escriptors i escriptores de la Comarca vam participar, però enguany no des d'un taller de lectura, sinó signant llibres en l’ESPAI DEL LLIBRE que constava de:
1.- Espai de contacontes; 2.- Taller d’il·lustració (a càrrec de l’Assossiació professional d’il·lustradors de València);3.- Stand de l’Assossiació d’Editors del País Valencià;4.- Stand dedicat a la promoció de les biblioteques, a càrrec de les Biblioteques de La Marina: activitats d’animació lectora.5.- Una taula de signatures de llibres ( on hi érem nosaltres);6.- Punts de venda de llibres de llibreries de la comarca.
Des de l'organització es repartiren vals d'un euro de descompte per comprar llibres en valencià. Malgrat el descompte, els assistents no es van acabar d'animar a comprar-ne molts. Xiquets i xiquetes!! animeu-vos a llegir i se vos posarà una cara tan alegre com la nostra. ( Clica sobre el cartell per a més informació.)

dijous, 7 de maig de 2009

VETLLADA LITERÀRIA AMB LA BRISA DE VENT DE PROGRÉS.

L'Associació Vent de Progrés ha organitzat una trobada-vetllada literària amb el lema "Vivències de la Marina". Un grup prou nombrós de persones que ens dediquem al dolç cultiu de les lletres, hem compartit els fruits variats que recollim, contes, poemes, memòries... tots relacionats amb la nostra estimada comarca, i sempre amb el salobre de la mar rondant les paraules. Jo he llegit l'adaptació del conte " Fragment de Lluita" publicat a 2003. L'he acurtat i adaptat a la lectura en veu alta. L'he fet servir com a recordatori del 400 aniversari de l'expulsió dels moriscs, el tema resulta idoni.




*****************************FRAGMENT DE LLUITA***********************

-DEIXEBLE DE MORABIT -
Els últims fidels de les alqueries properes havien marxat. Beneïts per l’home sant i reconfortats d’esperit deixaren el morabit en la pau i soledat beatífica que li eren habituals.
El sol també desaparegué de la vall, només uns tènues raigs tenyien de taronja el cel i la mar.
Però el foraster no partia, seia sobre les roques de la riba, absort, amb la mirada perduda a l’horitzó, aliè a la fi de pregaries i càntics.
Des de la porta de la mesquita, el deixeble del santó guaitava el desconegut. Per què no havia marxat com els altres? Per uns instants pensà en descendir a preguntar-li que hi feia tot sol. Després recordà les obligacions pròpies, s’encongí de muscles i entrà a la cabana on el morabit mormolava les aleies del capvespre.
Per l’estrella, quan declina! El vostre paisà no s’ extravia, ni es desencamina."
Sense que el vell deixara de recitar mentalment, el deixeble li donà menjar, li donà a beure llet i l’acompanyà al jaç.
Quan conclogué les ocupacions, recordà l’estrany. Seguiria mirant la mar? Observà per la finestra i la silueta del desconegut es retallà sobre un camí de llum que la lluna plena pintava en la foscor marina. Li preocupà l’actitud de l’home i temé que estiguera cavil·lant acte roí. No seria el primer desesperat que volent fugir de la invasió hostil es tirara a l’aigua creient-se amb forces per aplegar nedant a les terres d’Al Magrib. Setmanes arrere havien trobat a la platja de pedres els cossos de tres infeliços als que la mar havia negat protecció.
El deixeble es decidí eixir a parlar-li per oferir-li consell i aixopluc .
A mesura s’apropava, escoltava recitar el foraster una pregaria estranya
“ Buida ha quedat la llar caritativa.
Vés-te’n nòmada que en aquesta vall
vas voler alçar regnes. No hi ha temps:
les gents ja hi fugen i el forment es crema.”(*)

Sentí llàstima profunda per aquell desvariat que clamava a la lluna poemes profans, com un llop perdut. L’agafà de la mà i li prometé ajuda, a l’endemà buscaria un pescador que se l’enduguera a Alger.
Però a l’endemà i a l’altre i a l’altre, i encara uns quants altres dies més, fins la següent lluna plena, la mar es mostrà brava i els pescadors no s’allunyaren de la badia, sabien del mal humor de la galerna i temien l’ímpetu de les onades que alçava.
El foraster resultà ser un antic rawi, i si en temps gaudí de fortuna i reconeixement com a rondaire, hores d’ara no li quedava més que una memòria incansable i una paüra constant. Passava el dia entre declamacions de versos exaltats i aterridores cròniques d’aljames conquerides pels cristians.
El deixeble alternava la cura del morabit amb les atencions a l’hoste cantor, tot procurant mantenir-lo allunyat del santó, car la retafila de versos blasfemes feria com a sagetes les oïdes virtuoses.
Ara i adés cantava el rondaire brindant cara la mar amb una copa imaginaria:
“ Com eren de pesants aquells gots buits que ens duien.
En omplir-los de vi pur, però, s’alleugeriren
I a punt van ser d’envolar-se’n
com escapen les ànimes dels cossos. (*)

Després ebri de poemes, corria per la platja i, al ritme del soroll que feien els peus en colpejar les pedres, entonava una cançó impúdica:
Un negre nadava en un ullal
I l’aigua no amagava els codolets del fons,
L’ ull blau , i lluent,
La nina negra!”(*)

Una altra estona el recitador plorava atemorit ,
El tall de les espases, ai! de ma casa,
ha tacat de sang tota la plana.
El foc sofrent t’ha socarrat el rostre!
Ai!, qui et mira queda mut i vessa planys,”(*)

A l’hora baixa seia dalt del rocam recitant amb dolça melangia,
Quina nit vaig passar més delitosa
Fins a l’alba abraçat per l’albada.
Els braços seus, baldrics, als muscles meus;
I els meus, cenyill voltant-li la cintura.”(*)

I més d’una vegada, a la matinada, se'l sentí cantussejar gitat, amb els dits acaronant l’aire com si jaguera amb algú:
“Quan la nit d’amor davalla
Aquell que dorm no sap
Quan pateix un amant i quant amaga”.(*)

El deixeble sofria en veure l’expressió foragitada del rawi i no entenia com podia posar tant de sentiment en aquells versos profans, que no mostraven més que el disbarat de les passions humanes. Ell en canvi recitava les sures de l’Alcorà i les seues ànsies es dissipaven.

Finalment amb la lluna plena vingueren les calmes i els pescadors del poblat s’endugueren el foraster, més asserenat que la mar mateixa i més content que els mariners en veure les naus solcar segures les aigües.
Passaren setmanes, i els dies es feren terribles, l’host cristiana assetjà la ciutat veïna. Les barques dels pescadors del poblat ja no pescaven, anaven i venien al nord d’Àfrica carregant gents que fugien.
Un dia els cavallers de la creu entraren a la vall i prengueren possessió de tot. El deixeble carregà el santó dins un llagut i enlairà les veles navegant mar endins, rumb a Xaloc.
Eren al mig de l’ampla badia, entre braç i braç de les muntanyes que s’endinsaven a la mar acomiadant-los, quan veren fumejar la mesquita i flamejar les cabanes del poblat. El morabit orava:
“ Oh, Al·là, Amo del domini! Tu dónes el domini a qui vols i se'l retires a qui vols, exaltes a qui vols i humilies a qui vols. En La teua mà omnipotent està el bé. ”
Però el deixeble no podia seguir les aleies, li sonaven a pous buits, que l’ofegaven amb aire putrefacte . De sobte recordà la nit que conegué el rawi..., els ulls se li cobriren amb una cortina de llàgrimes vedant-li la visió de la terra que s’allunyava, la boca se li obrí en un clam desfent-li el nuc de la gola, i cridà amb el cor ple de sentiment els versos profans que li ensenyà el cantor:
“ Buida ha quedat la llar caritativa.
Vés-te’n nòmada que en aquesta vall
vas voler alçar regnes. No hi ha temps:
les gents ja hi fugen, el forment es crema.”


(*)1.Ibn Al-labbana de Dénia (s.XII) “Fragment del plor per l’enderrocament dels
Abbadis”.
2.Ibn al-yamani d’Eivissa (s. XI) “Fragment Bàquic)
3.Ibn Khafaja d’Alzira (1058-1138) “El nadador negre”
4.Ibn al-Zaqqaq de València (s.XII) “La nit”
5.Al-Russafí de València (s.XII) “Fragment”



Pepa Guardiola

dilluns, 27 d’abril de 2009

23 D'ABRIL, DIA DEL LLIBRE.

He celebrat el dia del llibre amb un grup d'amics i amigues del poble veí de Jesús Pobre, enguany han fet festa gran organitzant una bona Setmana del Llibre.
Tenia preparada una xarrada sobre sobre literatura, els llibres, la lectura, l'escriptura, però a última hora he canviat el programa, he triat uns fragments dels meus contes i novel.les i he dedicat l'encontre, en la Casa de Cultura, a llegir-los les meues lletres i contar-los algunes de les meues vivències i sensacions a l'hora d'escriure-les. Els ha agradat, hem passat una estona agradable.
Diumenge, "Les Rodamons" han teatralitzat un dels Contes de Riurau, "Un per a tu i dos per mi". Els ha quedat redona la representació i el públic ben nombrós ha gaudit d'un matí especial de contes, lletres, teatre i sol.

dimarts, 14 d’abril de 2009

SORPRESA!! CARTELLS DE CONTES

De vegades, sempre en són poques per al gust que donen, ens duiem agradables sorpreses. Com la que he tingut al descobrir uns cartells per a anunciar alguns conta contes, dels meus "Contes de Riurau". El llibre està exhaurit, però els contes estan tan vius com sempre, és el que passa quan es tracta de rondalles populars.


"duquesart", als qui ( o al qui) no conec personalment, però sí virtualment, han ( o ha) creat uns cartells ben "guapets" per a " La rateta i l'asenet", "El llop i la Cogullada", " Un per a tu i dos per a mi".
Feu una ullada i entreu en el seu bloc, té molts cartells i l·lustracions ben bonics. M'agraireu la recomanació.

dijous, 19 de febrer de 2009

PREMI ENRIC VALOR

El 17 de febrer, just el dia del meu aniversari, vaig rebre un esplèndid i inoblidable regal: EL PREMI ENRIC VALOR DE NOVEL.LA 2008. L'obra "El desordre de les dames" la publicarà pròximament edicions Bromera. Com és de ben nascuts ser agraïts, aprofitaré el bloc per lliurar un ramell d’agraïments: Gràcies a totes i tots els qui han compartit amb mi el temps que he dedicat ha escriure aquesta novel.la, l'ajuda, els ànims i consells que m'han donat ( mare, fill, filla, germans, germanes, amics, amigues, companys, companyes, primers lectors, assessors lingüístics, correctors particulars). Gràcies als historiadors i historiadores que, sense saber-ho, m'han proporcionat la documentació i la inspiració necessàries per a recrear i imaginar personatges, ambients, fets passats, aventures, relats... Gràcies a la Diputació Provincial d'Alacant per la convocatòria del Premi Enric Valor, gràcies al Jurat per fixar-se en la meua novel.la i triar-la entre altres, que segur eren execel.lents. Gràcies a l'editorial Bromera per estar ja preparant la publicació. I posada a donar les gràcies, vagen per davant els meus agraïments als futurs lectors i lectores, espere que gaudesquen llegint la novel.la tant com jo he gaudit escrivint-la. (Més informació) (I més)

dimarts, 10 de febrer de 2009

DIES D'ESCALDÀ


FITXA:Títol :Dies d'escaldà. Subtítol o definició:Breu relat de memòries. Lloc d’edició:Xàbia. Editor:Penya l'Escaldà, a cura de Antoni Espinós. any 1a edició:2004 / Dipòsit Legal:A-538-2004Format/ Edc. de butxaca, 12x17 / nº pàgs:36.
Dedicatòria: Als descendents de l'última generació que va viure l'escaldà.
DE QUÈ VA :
El relat està escrit amb motiu de la commemoració del 25e aniversari de la Penya l'Escaldà de Xàbia.
És un relat breu, que a mode de memòria, recorda els fets i les vivències de l'autora quan era infant, i per analogia de la gent de la seua generació. Els dies d'estiu en que s'escaldava el raïm i es feia la pansa foren transcendents en l'economia agraria de la Comarca de la Marina Alta durant més d'un segle. La dècada dels seixanta del segle XX va posar punt i final a una manera de viure, i sobreviure, a una manera de veure la natura, de compartir els seus fruits, de sentir el pas de les estacions... Només queda la memòria, els vells estris i els meravellosos riuraus, autèntics elements de l'arquitectura universal, dels que els valencians som únics posseidors en el món. No podem obviar tanta responsabilitat.


UNS FRAGMENTS
L’endemà de celebrar la Mare de Deu dels Àngels, amb pujada a la Plana, porrat i processó pels voltants del vell monestir, es donava compliment a l’acte iniciàtic de l’escaldà, anàvem al sequer de dalt i els homes obrien tots els ulls del riurau gran, que a la tardor passada havien sigut cegats per tal de protegir les eines guardades. Els renders llevaven les barres i tallaven les cordes que subjectaven i nugaven els canyissos, deslliurant-los de la funció de tapiera, en acabar, rascaven l’argamassa que unia les pedres tosques i desfeien la paret que havia obstruït els arcs laterals. Seguts a terra, xiquets i xiquetes presenciàvem captivats l’obertura, igual que els espectadors d’una obra de teatre esguarden expectants la pujada del teló. D’ençà tot era faena aqueferada per als grans i festa lúdica per als menuts.
Amb els ulls desclosos, el riurau cobrava magnificència i descobria misteris. Les enlairades piles de canyissos que competien per saludar l’encanyissat del sostre; les rastreres de cabassos convertides en llargs cucs de llata dotats amb les pates impossibles de les anses; la caldera, separada del forn d’escaldar, plena de fines teles cuites al llarg de l’any per les pacients aranyes; els pilons, que facilitarien l’empilat, amuntegats en equilibri inestable a un racó; tirats al terra els pinatells de fusta amb que s’armarien els inanimats bous protectors; al costat, els cables de nugar les veles fets una troca; penjades en estaques clavades a la paret les gafes de ferro per voltejar la pansa, les casses, el casset...; prop de la cisterna el cossi, els cànters, les gerres, el carabassí... tot esperava polsos que la mà de renders i renderes li donara sentit a la seua existència com a objecte. A poc a poc, el riurau era buidat i el sequer de dalt es convertia en improvisada fira on cada eina era revisada, rentada i curada.
DESCARREGAT EL TEXT COMPLET

divendres, 30 de gener de 2009

ESCRIURE EL PAÍS


DE BUENOS AIRES A LA MARINA

Escriure un conte i veure'l publicat en un mitjà de comunicació tan important com "El País" és ben satifactori, però si endemés tens l'oportunitat de llegir-lo en públic i poder intercanviar opinions sobre el tema tractat, la teua obra o la literatura en general, és una experiència meravellosa i enriquidora.
Dijous 18 a la vesprada, vaig passar una vetllada ben agradable a la Seu Universitària de la Ciutat d'Alacant en companyia dels professors Josep Mª Baldaquí, Mª Àngels Francés, Anna Esteve, alguns amics i amigues que hi viuen a la ciutat i naturalment les persones que van assistir. Divendres 19, l'activitat es va repetir a la facultat on vaig poder conversar amb alumnes interessats en el món de les lletres, l'educació i la comunicació. Gràcies a tothom per l'interés mostrat i en especial als organitzadors: el diari "El País" i l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. (Accedir al conte). Dossier premsa ua  Presentació de Josep Mª Baldaquí
Pepa Guardiola

UNA LLAR EN EL MÓN.


FITXA:
Títol :Una llar en el món.
Subtítol o definició:Històries de joves de tot el món.
Lloc d’edició:Alzira - València
Editor/…:Bromera
Any:2001
Col·lecció editorial/núm.:Espurna/Bromera núm.53
ISBN/DL:84-7660-587-0 / Dipòsit Legal:B-3686-2001
Format/ nº pàgs:Edc. de butxaca, 13x 21 / 171pàgs.
Gènere:Novel·la Juvenil. Subgènere:Aventures i viatges.
Portada: Enric Solbes.
DE QUÈ VA LA HISTÒRIA:
Lluïsa se’n va a viure a un poble aïllat per tractar de superar la mort de dues amigues. L’amistat amb un nou veí, un jove vitalista i compromès, contribueix a la seua recuperació. Genís, que ha col.laborat en diverses ONG, comparteix amb ella històries solidàries de les què ha estat testimoni en els seus nombrosos viatges com a cooperador. Així, Lluïsa coneixerà les vivències de Nanja, Maties, Mohamed, Kammu, Jadad i Dula, sis personatges de països llunyans que li descobreixen que la fam, les guerres, l’opressió, la immigració i la misèria són reals i continuen existint en bona part del món.
PER A OBRIR ULLS:

De sobte, la nit festiva d’abril s’esquinçà. Un estrèpit la commogué des de l’asfalt humit fins els neons resplendents de les terrasses. Era el soroll angoixós d’unes rodes relliscant sense control, el gemec d’un motor incapaç d’aturar-se a temps, el xoc contra l’obstacle impertinent que s’interposà en el rumb perdut d’un vehicle.
“Algú ha acabat el viatge abans d’hora”, vaig comentar impressionada, al meu company Enric, mentre deixava el got de tònica a la tauleta i m’abocava a la balconada del bar, repenjada sobre la carretera, per saber que havia sigut. El mateix fanal que trencà la cursa desenfrenada de la moto enllumenava l’escena de l’accident. No vaig distingir bé els cossos tirats, però el calfred que em commogué de cap a peus fou una clara intuïció que les dues persones que jeien immòbils tenien molt a veure amb mi. Vaig restar paralitzada uns minuts, tan paralitzada com aquells dos cossos estesos, sense poder pensar, sense voler donar crèdit a l’evidència que em mostraven els crits llançats pels tres joves, amics meus, baixats del cotxe que instants abans competia amb la moto.
Quan les sirenes inquietes de les ambulàncies creuaren l’aire de la discoteca i per una mil·lèsima de segon dominaren sobre les estridències musicals, vaig reaccionar. “ Són Carme i Quica! són elles!”, fou el clam que se m’escapà de la gola, alhora que corria a buscar-les. Vaig arribar just al moment que tancaven la porteta d’una de les ambulàncies i en l’altra introduïen la llitera tapada amb una manta tacada de vermell. Per les cares dels infermers vaig comprendre que l’accident era molt greu. “Per què?” fou la pregunta que vaig fer aleshores. “Per què?” és la pregunta que m’he repetit durant molt de temps. I sempre he trobat respostes imprecises: “ Si Quica no haguera proposat aquella cursa, si no haguera conduït Carme, si jo haguera acceptat dur la moto, si la carretera no haguera estat mullada per la pluja, si no haguérem eixit aquella nit...” . Si alguna d’aquestes situacions no haguera ocorregut, potser ara continuaríem les tres juntes i jo no haguera patit tantes penalitats com m’han assaltat en el darrer any i mig.

RESSENYES
Wilaweb 19-05-2002 

dijous, 29 de gener de 2009

COLLIDORS DE NEU


FITXA.Títol: Collidors de neu
Lloc d’edició:Madrid
Editor/….Santillana, S.A. i Voramar, S.A.
Any:1.995
Col·lecció editorial/núm.:Alfaguara/Voramar
ISBN/DL:84-204-51-66-5 / 84-8194-047-X / DL M.6.049-1995
Format/ nº pàgs.:Edc. de butxaca, 13x21 / 138 pàgs.
Gènere:Novel·la (Literatura Infantil i Juvenil)
Subgènere:Històric
Premis rebuts per l’obra:Premi de Literatura Infantil i Juvenil Mediterráneo 1994

DE QUÈ VA L’OBRA.
Avui només podem observar les runes enfonsades de les caves de gel. Però cent anys arrere, a la comarca de la Marina Alta, una família de nevaters va viure un fum d’aventures per poder utilitzar i conservar la seua. Una estafa, un plet entre terratinents i campussers, la guerra de Cuba, l’assassinat d’un cacic a Dénia, la muntanya, la mar, la distància...marquen la vida d’Amadeu, Joan, Agnès, Marta, Toni... uns joves sensibles, coratjosos i valents als qui els espetecs finals de les guerres de les colònies d’ultramar, i el ressò que produïren, commogueren profundament obligant-los a canviar.

PER A OBRIR BOCA
CAPITOL I ( Fragment)
L'home fugia emparat per les ombres que omplien la foscor de façanes i voreres. Acabava de girar la cantonada del carrer Pont per les drassanes, tot dirigint-se directament cap a l'escollera, quan la parella de carrabiners ja enfilava el mateix carrer per la banda de dalt.
Al port, el fugitiu, es protegia de qualsevol destorb inoportú entre les barques que descansaven fora l'ancó. En entrar dins l'aigua, sentí que li estiraven un camal. Era el gos del vigilant que l'havia seguit. Li rascà el clatell i li féu senyal de silenci. L'animal obeí, coneixia l'home i es quedà mirant els seus tragins. L'escàpol deslliurà el llibant que mantenia pres el llaüt al moll i botà dins la petita nau. Confiava que els seus perseguidors el buscarien de primer per altres llocs i tardarien a venir i comprovar que la barca no hi era. Desplegà la vela i tesà les sogues, afermà un peu a popa i s'empentà amb l'altre per separar-se de l'espigó. Un suau moviment sacsejà la barqueta i la desplaçà amb força mar endins.

Amadeu Trilles, jove nevater de Laguar, s'assabentà de la fugida de Joan Llorens en anar de matí al port a deixar-hi la càrrega de neu acostumada. S'encaminà al lloc on l'amic nugava el llaüt i, en no veure'l, preguntà als pescadors.
-No ha arribat encara Joan ? On ha anat a pescar avui.
-No ho sabem -va contestar un d’ells sense valor per contar al xicot la veritat-. Deu estar a punt d'arribar.
-Esperem que no tardarà. Sembla que va a girar-se mal oratge - assenyalà preocupat Amadeu.
El llevant començava a bufar arrossegant al seu darrere nuvolam i onades que auguraven una violenta tempesta de finals d'agost.
Dos carrabiners s'aplegaren al costat del nevater que guaitava inquiet la mar.
-Et diuen Amadeu Trilles?
-Sí senyor, què em volen? -digué el jove esbalaït.
-Coneixes Joan Llorens?
-Sí senyor -assentí de nou-. Li ha passat alguna cosa? Ha naufragat?
El desassossec del jove anava en augment.
- No, no ha naufragat. El busquem per l’assassinat de Màrius Genover. Ha fugit amb el seu llaüt. En saps res, d'ell?
Amadeu empal.lidí. Una tremolor li recorregué el cos de cap a peus. No podia ser. Com anava Joan a matar ningú? Una cosa era tenir mal geni i ser fort de caràcter i altra, ben diferent, llevar la vida a una persona.
-Què volen que sàpiga? -parlà a la fi-. Ens veiem sempre ací al port. M'ajuda a descarregar. Es un bon amic. Està molt preocupat amb el plet contra els terratinents, però mai no se li hagués acudit assassinar en Màrius. No pot haver sigut ell.
Els carrabiners observaren el desconcert del jove i comprengueren que podien traure-li ben poc. Feren mitja volta i anaren a indagar per un altre costat.
Amadeu Trilles restà angoixat. Es recolzà una estona a la roda del carro per reprendre les forces que li fallaven i, després, comencà a descarregar el gel sense reclamar l'ajuda de ningú. Mentre acomplia el treball rutinari cavil.lava en tot allò que havia succeït aquells darrers dies.
(...)
CAPITOL VIII (fragment)
Nevava.
La capa fosca de la nit s’esfilagarsava en flocs de neu que queien suaus sobre les terres altes de la Vall de Laguar. Les runes de la serra del Penyó es cobrien d'enlluït inconsistent que amagava el pedregam, com si els esperits dels manobres que edificaren el castell volgueren rememorar temps de major glòria. Muntanyes i camps rebien calmosos els cristalls d'aigua, portadors de fecunditat valuosa. Els poblets de Campell, Fleix i Benimaurell jeien endormiscats, esperant que l'albada els mostrara la seua imatge renovada i neta.
La primera nevada transformava l'aspecte de la vall i assenyalava, per als seus moradors, l'inici d'una temporada plena de promeses. Hom l'esperava amb deler. L'any nou s'havia abillat amb un oratge primaveral i el mes de gener no havia renunciat a la càlidesa del sol. Desorientada, la natura obligà a florir els ametlers i les rames ennegrides es cobriren de blanc rosat, pressudes a mudar-se per vestimentes verdes. Homes i dones temeren que l'hivern trabucara els fruits, però a la fi, els camps despertaren l'enveja de muntanyes i cel, i els feren conjurar-se per promoure núvols carregats de neu.
-Desperta Amadeu, aquesta nit ha nevat.
La veu relliscà tèbia sobre el coixí, s'introduí per les oïdes fins
als somnis del jove i actuà com un ressort que el féu abandonar
automàticament el llit.
-Ha nevat! Aquesta nit ha nevat!
Els crits retrunyiren per tota la casa despertant els germans menuts. Llençols i flassades rodaren a terra mentre els peus descalços aixafaven el sòl sense por a la fredor.
Els xiquets s'abocaren als finestrals. Un tel de baf cobria els vidres i a la cantonera es distingien els borrallons de neu acumulats al recer dels ampits. Esborrada l'opacitat dels vidres, per l'espai net s'albirà la blancor del carrer. Les teulades cobertes competien amb la calç de les façanes. L'empedrat havia desaparegut sota el mantell gelat; finestres, balcons i portes oferien els llindars difuminats per un rosari de perles, i la foscor, que s'endevinava al seu darrere, contrastava amb el color que dominava per tot arreu, el blanc.
Un cor variat de veus omplí la casa i el goig es convertí en sorollosa alegria i rialles de plaer.
-Ha nevat, ja ha nevat!
-Amadeu obri'ns la finestra -demanaren els infants.
El jove, complaent, baixà el forrellat i separà les ventalles. Un vent tallant li rebolicà els rínxols bruns que li fregaven el front. Agafà un bon grapat de neu i mullà les cares dels germans. L'hivern els beneïa.
(...)

dimecres, 28 de gener de 2009

EL TALISMÀ DEL TEMPS


FITXA. Títol:El talismà del temps
Lloc d’edició:València /Barcelona
Editor/…:Edicions del Bullent, S.L.
Any:1ª. Edició 1994, 2ª. Edició 1.995, 3ª. Edició 1998.
Col·lecció editorial/núm.:Esplai /3
ISBN/DL:84-86390-73-7 / V-3392-1994 /V-4061-1995/ B-7.745-1998
Format/ nº pàgs.:Edc. de butxaca, 13x19 / 169 pàgs.
Gènere:Novel·la (Literatura Infantil i Juvenil)
Subgènere:Històric
Il·lustracions (de):Xus Hernandis. Coberta i portada de Miquel Molla
Bibliografia crítica selecta.:CLIJ n. 84 juny 96
Premis rebuts per l’obra:Finalista Premi Enric Valor 1993. Premi Samaruc 1995
BAIXA'T LES PROPOSTES DIDÀCTIQUES.

DE QUÈ VA L’OBRA.

La troballa d’un talismà perdut 2.000 anys abans desperta els fets dormits i revoluciona un grup d’estudiants d’arqueologia, que passen uns dies a un campament de treball netejant les tombes de la necròpolis d’una antiga factoria romana. Henedina, la protagonista del present, es veu compromesa, mitjançant uns successos estranys, a ajudar Flavi el protagonista del passat, que degut a un conjur està obligat a vagar pel temps fins acomplir la missió que se li va encomanar.

PER A OBRIR BOCA…
14.-EL CONJUR (Fragment)
El cel havia ennegrit, milers d'esteles socorrien la llum malmesa enfrontant-se a l'obscuritat, preparant el camí de la lluna tardana, animant-la a aixecar-se de l'horitzó mariner.
Eutropi guaitava el ponent. La gran muntanya-home s'ocultava en les tenebres, avergonyida de no poder delatar el que sabia.
Foscor i silenci.
Un mussol aücà a la llunyania. Després, de nou el silenci.
L’encarregat de la factoria recelava la sort del fill.
-S'ha perdut tot -sospirà una figura al seu costat-. Solament amb un nou temps podem tindre possibilitat de salvar-nos.
Era l’auguri qui així parlava. Eutropi entengué les primeres paraules, però les darreres sabia que només podien tenir sentit per a una endevinadora.
-Què has esbrinat en el cant del mussol? - preguntà l'encarregat.
L'àugur callà un moment, contenint la resposta que li havia donat l'ocell nocturn, era dolent haver d'avançar les males notícies quan res no s'hi podia fer, quan, com ara, la fatalitat es complia sense cap oportunitat d'esmenar-la. Finalment parlà.
-No em demanes que la meua llengua descobresca el que la terra ja oculta. El teu fill Flavi no pot tornar. Implora pietat a l'amo per als teus i deixa que descarregue la seua ira sobre tu. Digues que ets culpable, menteix, declara que ets el lladre, que la nit passada mogut per la desesperació li robares el talismà. Digues que el guardares en una urna i la segellares, després la dugueres mar endins i la tirares al fons, on homes i peixos no arriben, on romandrà intacta per segles. Serà l'única forma de tranquil·litzar-lo, de salvar el poblat i que alhora ens salvem tots. Decideix-te.
En acabar de parlar, l'àugur s'allunyà sense esperar resposta, confiava en la força i persuasió de la seua paraula.
Eutropi no esguardà més el ponent. La llum de la lluna dibuixava ja la silueta de les muntanyes i emblanquinava el cel. Ningú no havia de venir. Tot era solitari. El poblat es refugiava en la tenebra, temerós dels fets que esdevindrien a l'endemà i que ja havien començat.
L'home es dirigí a la vora de la mar, al final del cementeri on descansaven els seus avantpassats.
Les ones rompien suaus contra el mur de roca que protegia les tombes, el poblat i la factoria. Rocam punxegut que quan era infant li arrapava els peus descalços mentre ell li furtava les pegellides enganxades, els crancs atrapats entre les basses, els eriçons que hi niaven, les flors fermes que l'adornaven o el crespinell que hi arrelava. L'encarregat de la factoria plorà pel seu fill a la vora de la mar. Plorà per ell mateixa. Plorà de pena i de ràbia. Per què havia de donar la vida per un talismà? Quina superstició atorgava força a una simple joia? Quin poder adquirien uns homes sobre els altres per a fer-los amos? Es rebel·lava contra aquells principis, contra les lleis que el desprotegien i desemparaven. Mai no havia robat, ni enganyat ni maltractat ningú, havia administrat la hisenda de l'amo com si fos pròpia, i ara havia de mentir i morir injustament.
Calmat el plany, la ràbia el féu cridar dirigint-se a les tombes del cementeri.
-A vosaltres, fosses excavades en la pedra, us conjure! A les despulles que guardeu i guardareu! Al temps que ha passat i ha de passar! A tu esperit del meu fill! Us conjure i reclame justícia digna!
(...)

15. EL RESCAT (Fragment)
(...)
Deixaren el cotxe arrambat a la carretera, on començava l'entrada dels xiprers i recorregueren la resta del camí fregant al tronc dels arbres. Una tènue lluna pertorbava les ombres de la nit.
-No deus voler que entrem per la porta. Aquell gos de fusta que dius que hi ha pot haver-se tornat de carn -mormolà Gúria en arribar a la casa.
-Calla! no és moment per a fer gràcies.
-Gràcies les que em fas tu a mi. Estic que em muir de l'esglai.
Vorejaren l'edifici pel jardí fins a la façana de l'estudi. Un pi de tronc esvelt s'enfilava cap al cel i tocava la terrassa del pis superior.
-Espera'm ací i em fas llum amb la llanterna mentre puge -digué Henedina.
-Si tens problemes dalt, xiula i fugiré corrent.
-Que valenta, quina ajuda!
-Promet no parar fins a cridar la policia -Gúria tremolava com un flam.
Henedina respirà fondo i es preparà a grimpar pel tronc. Escalar pins no era precisament la seua especialitat i aquell en tenia bon tros per a practicar. Tanmateix, se sentia amb força per a superar qualsevol tipus d'obstacle i sabia com eren de perillosos els que podia trobar dins la casa. Solament tenia una preocupació, no trobar l'amagatall on era ocult el talismà.
Ascendí pel tronc amb dubtosa estabilitat, recolzant els peus als trossos de branca tallada, clavant les ungles a l’escorça del pi, arrapant-lo sense misericòrdia. Gúria es tapava la boca perquè no se li escapara cap crit. En arribar dalt, Henedina estirà una cama i assegurà el peu a la volada de la terrassa, El tronc n’estava separat a penes uns pams. Després allargà el braç fins subjectar-se a la vora de la barana. Gúria, des de baix, la mirava consternada. Semblava una aspa humana creuada entre l'arbre i l'edifici. Henedina refermà el peu i la mà que recolzava en la casa, confiava que les pedres del mur foren sòlides i suportaren el seu pes. Es decidí, separà primer el braç del pi i girant el cos en equilibri totalment inestable s'agafà amb força, tot seguit separà el peu del tronc i el col·locà a la volada, féu un salt i entrà. Ja estava a sòl segur. Gúria sospirà amb gana, apagà la llanterna i esperà.
La terrassa estava plena de pinassa, que cruixí sota els peus d'Henedina. Entre les ombres que es dibuixaven sobre la façana, distingí una finestra entreoberta, l'empentà i comprovà que estava calçada per dins amb un ferro. El va moure amb els dits fins que el despassà de l'anella on s'enganxava, obrí i entrà.
La casa estava silenciosa. No es veia cap resplendor. L'arriscada universitària encengué la llanterna i passà la llum per l'habitació. On podia ser el talismà? (…)

dissabte, 24 de gener de 2009

ULLS DE LA NEREIDA


FITXA: Títol: El ulls de la nereida
Lloc d’edició:Barcelona
Editor/…:Ed.Cat.edebé 2000
Any 1a edició:2000. 2a edició:marjal-grup edebé, València, 2006, ISBN 84-8348-012-3
Col.lecció editorial/núm. Tucan, 80
ISBN/DL:84-236-5505-9/B.11157-2001
Gènere. Novel.la (Literatura Infantil i Juvenil)
Il.lustracions (de):Manuel Ortega
Nivell:A partir de 9 anys

DE QUÈ VA LA COSA.
Cinta va a passar les vacances de Pasqua a la menuda illa de Tabarca, on son pare treballa com a biòleg.
Només entrar al portet, la filla del biòleg considerà que el lloc on anava a viure no era més que un bonsai d'illa. La visitaria en un dia, i en dos coneixeria tot el que hi havia per conèixer. No obstant això, el primer contacte amb terra va ser inesperat..., com un presagi del que hi trobaria.

UN CONSELL DEL PROFESSOR JOSEP M. BALDAQUÍ
"Si alguna vegada heu estat a Tabarca, a l’Illa, amb majúscula, com diuen els seus habitants, llegiu Els ulls de la nereida. I si no hi heu anat mai, llegiu també aquesta novel·la i no tindreu un altre remei que anar-hi. Els ulls de la nereida té, amb majúscula, la característica principal que distingeix la millor literatura infantil: la poden llegir, i agrada, els xiquets i les xiquetes des dels 9 als 90 anys. La història d’amistat entre Cinta i el seu amic Martinet, narrada amb un llenguatge senzill i emotiu, és una lectura que mai no oblidareu i, quan visitareu l’illa a partir d’ara la veureu amb uns ulls diferents."

UNA INVITACIÓ A EMBARCAR-SE EN EL LLIBRE.
CAPÍTOL 1. L'illa
En una illa!
En una illa menuda! Tan menuda que el barri on vivia no hi cabria sense que l’aigua salada envaïra alguns carrers.
En una illa plana! Tan plana que semblava la sandàlia d’un gegant abandonada dins la mar.
En una illa menuda i plana treballava ara son pare i, pel que deia, estava decidit a establir-se per sempre.
Cinta residia amb sa mare a la ciutat i passava uns caps de setmana i la meitat de les vacances amb son pare. El pare de Cinta era biòleg, que és com ser metge de la natura. Unes vegades cuidava un bosc malalt; d'altres una muntanya cremada; després atenia un llac sec o un riu contaminat. Viatjava sovint i romania poc temps al mateix lloc. Per això, al llarg dels tres últims anys, d’ençà que son pare i sa mare s’havien separat, la xiqueta havia viscut a la muntanya, a la costa, a la ciutat, al camp i ara, seguint els tràfecs del biòleg, aplegava el moment d’anar a una illa menuda i plana .
A Cinta no li importaven els canvis de casa, s'hi havia acostumat i li treia gust al fet de mudar-se de poble i tractar amb veïns diferents. A més a més, com era xerraire, juganera, amable, agradosa i simpàtica, allí on anava feia bona cosa d’amics i d’amigues.
Tanmateix aquestes vacances de Pasqua no tenia esperances d’augmentar les amistats, i menys de la seua edat. No hi ha massa infants a una illa diminuta com un covenet. Son pare per animar-la li prometé recórrer junts les coves, galeries i passadissos soterranis que foradaven l’illa, ensenyar-li a nadar sota l’aigua amb botelles d’oxigen, visitar el far, dur-la a la reserva marina, mostrar-li les muralles antigues i deixar que es banyara en qualsevol cala. I si malgrat tot s’avorria, a l’estiu no calia que vinguera, podia quedar-se amb la mare.
Amb el sol ben crescut embarcava Cinta al port d’Alacant, son pare i un mariner havien vingut a buscar-la en una llanxa.
Era una travessia curta i l’illa aparegué prompte surant sobre la mar com el llom d’una balena blanca. A mesura que s’apropaven la silueta creixia lentament.
Quan entraven al portet de Tabarca, la filla del biòleg considerà que el lloc on anava a viure no era més que un bonsai d’illa, la visitaria en un dia i en dos coneixeria tot el que havia per conèixer.
Però el primer contacte amb terra fou inesperat. En saltar al moll sentí pessigolles als peus i a les cames, com si la sacsaren.
-Pare, aquesta illa es mou, està viva! -cridà esglaiada.