FELICITACIÓ DE CAP D'ANY. FELIÇ 2011

Seguint el costum de felicitar tothom per cap d'any, a fi d'acomiadar, amb els ànims junts,  l'any que acaba i saludar el que comença, deixe el multimèdia que he creat enguany.   Centrat en els Molins de la Plana de Xàbia i especialment dedicat als voluntaris i col.laboradors de Xàbia Viva, per la defensa i restauració dels Molins que han dut a terme i per animant-los a continuar en la tasca tan important.
AMB EL DESIG I ESPERANÇA QUE 2011 PORTE FELICITAT, BONS ÀNIMS, SALUT  I MILLORES PER A TOTHOM, PERÒ MÉS PER A QUI MÉS HO NECESSITE.



Cliqueu aquí per tenir informació sobre els Molins de la Plana i els treballs de Xàbia Viva.

EL GOVERN DE XÀBIA I LA RUÏNA DELS PARQUINGS

Jo no sé si, com diuen, “cada poble té els governants que es mereix”.   En tractar-se de governs democràticament elegits, seria més correcte especificar que a cada  poble el governen aquells que són més votats, o més hàbils a l’hora de fer pactes ( val entendre hàbils per “sense escrúpols”). 

Imagine que la frase és fruit  de l’experiència i per tant no està exempta de bona dosi de raó.   Però costa, costa acceptar que un poble com Xàbia es meresca el què fan i decideixen  els polítics  que l'han  governada  durant més de 20 anys.   Dues dècades de vaques grosses, de bonança econòmica, de riquesa fàcil, en les quals el nostre territori ha donat de si més del que era recomanable, i ha engreixat tant les butxaques de particulars com les arques municipals. La transformació social,  territorial i patrimonial ha sigut immensa ( devastadora en molts casos),  i segurament més intensa del que ciutadans i administració pública podíem assimilar en un espai de temps tan relativament breu. Hem corregut com a xiquet amb sabatilles noves i ens hem ficat en més d’un bassal d’aigua, sense parar un instant a replantejar-nos la conveniència i idoneïtat del que fèiem i com ho fèiem.  I s’han comés errors, ha hagut  mancances, equívocs, enganys, dispendis, interessos contraposats, egoismes, prepotències, intransigències... i especulacions.

 Però les errades comeses per un ciutadà particular les paga i suporta ell, mentre que les comeses per l’administració pública les paguem tots, així la responsabilitat dels governants és tan gran com la transcendència  de la decisió i l’actuació adoptada.  Un governant no pot córrer com xiquet amb sabatilles noves, perquè les bombolles no li ixen a ell, sinó al poble, ni es pot ficar en bassals d’aigua bruta perquè el calçat que du no li pertany.

No, Xàbia no es mereix les grans mancances dels qui la governen,  entre les quals passarà a la posteritat la darrera decisió d’empenyorar  el futur amb el rescat de la concessió d’uns parquings que han resultat ser un negoci ruïnós.  Un rescat ( no compra) amb el qual l'empresa concessionària se'n va amb les mans plenes, en època de vaques flaques;  mentre  l’ajuntament s'endeuta  amb  13,2 milions d’euros ( més interessos),  quantitat que nuga els pressupostos municipals durant els propers 20 anys ( com a mínim), bloqueja abordar altres projectes més necessaris, esgota l’erari públic fins l’extenuació i requerirà exprimir a impostos la ciutadania.

Quina bèstia parda hi ha amagada, en la foscor d’eixos parkigns deficitaris, que cal tapar-la amb un préstec milionari  abans que obriga la boca? 
- 
Veure informació d'interés      Diari Levante                 Diari Informació       
                                          Xàbia al Dia                  Roda de premsa Chulvi          

De Xàbia en Vinyetes de Fernando Sala   ( amb permís de l'autor)

-

BON NADAL I MOLTS ÀNIMS

Enguany, trencant el meu costum de felicitar l'Any Nou i sense que tinga en ment deixar de fer-ho, m'avance al conte de cap d'any per deixar una senzilla felicitació nadalenca.

Tal i com va el món, no sobren ànims ni salutacions.

BON NADAL

pepa guardiola

BON NADAL PER A PASSAR FAM.

Còpie i deixe al meu blog la queixa dels interins en atur, a la qual em sume, per solidaritat i per interés. Per solidaritat: perquè és just. Per interés: perquè jo ( que treballe de fa molts anys) voldria que em jubilaren, mentre ells ( que han treballat poc) volen  faena. 

"El govern autonòmic ha retallat més de 50.000.000 d’euros del pressupost de la Conselleria d’Educació. Això ha suposat la precarització de l’ensenyament públic. Enguany hi han com a mínim 1.500 professors menys. A nivell professional està causant drames. En general el professorat interí està pagant la crisi, així els que tenien vacants enguany fan substitucions i els que feien substitucions enguany estan aturats i passant per una greu situació econòmica. En algunes especialitats, per exemple Filosofia, hi ha professors interins amb anys de servei que encara no han treballat en tot aquest trimestre. També, és molt greu la situació dels opositors que han tret bones notes i han entrat en borses de treball, però que probablement no treballaran i se’ls expulsarà de la borsa. A més, la FP està patint un procés de marginalització dirigit des de dalt.
Especialment greu són les conseqüències a les aules. Aquesta manca de recursos i de professorat es nota als centres educatius públics, i les aules dels instituts s’han massificant, pujant les ràtios i carregant-se els desdoblaments i els reforços. A més, a penes s’estan cobrint baixes. En les actuals circumstàncies l’ensenyament públic és de pitjor qualitat i sembla que se l’està relegant al paper de “beneficència”, al mateix temps conselleria va reforçant les ajudes als concertats i a les universitat privades, la gran majoria d’aquests centres són del sector catòlic...
El govern autonòmic retalla d’Educació, però malgasta en capritxos i projectes faraònics, com és la Formula 1 (un 25% del pressupost de la retallada educativa), el projecte de parc temàtic de Ferrari (un 16% de la retallada), l’American’s Cup, la Ciutat de les Ciències o la prolongació de Blasco Ibañez (40 milions per a comprar vivendes al Cabanyal, abans de la fase d’expropiació). Conselleria s’endeuta per coses superficials i retalla, privatitza i precaritza els serveis més bàsiques (ensenyament i sanitat).
Farts d’esperar i desesperar, alguns professors interins a l’atur hem decidit concentrar-nos a les portes de Conselleria tots els dies d’adjudicació...
A protestar, perquè si no protestem ara, la situació es tornarà pitjor!"

I als de la meua generació ens tocarà currar fins que a les granotes els cresquen pèls.

EL PINTOR VALENCIÀ XIMO GASCÓN A LA SAATCHI GALLERY

Ximo Gascón (de l'Alcudia-Valencia) és pintor, i  mestre ( treball en el què també es pinta prou). El doble ofici ( l'oficial i el d'afició) és habitual entre persones de gran  sensibilitat, capacitat creativa i sentit de treball; perquè viure només de l'art, en aquest país nostre, implica una vida dura, difícil i més bé tirant a sacrificada.
Ximo, com a pintor, té un extens currículum d'exposicions, treballs i premis. Potser, no és dels pintors que més sonen en els àmbits d'arts plàstiques valencianes,  ni falta que fa. Pinta allò que vol, li plau, li complau, li evoca el món que l'envolta, li suggereix el que viu, el que sent, experimenta... i el temps li permet, però amb completa independència, sinceritat, sentiment; deixant-se portar pel seu esperit creatiu, per l'estil avantguardista, per  estimes  a les persones, a la natura, a la realitat vera o  somniada...
Potser per això ha sigut seleccionat, i a hores d'ara GUANYADOR en el concurs online de pintura que convoca  la Saatchi Gallery de Londres. Una galeria creada  l'any 1985, amb la filosofia de promoure l'art contemporani, independent, lliure de tòpics, i donar a conèixer artistes  innovadors  que les vies comercials d'art encara no havien assumit.

Personalment, vaig tenir el gust de conéixer Ximo en la presentació del llibre "Històries Menudes", a l'any 1993. Ell s'havia encarregat d'il.lustrar, de donar vida en imatges, als diminuts  personatges animals dels meus contes. Ho va fer, com en totes les seues obres, amb una especial sensibilitat i delicadesa que demostraven la seua estima i coneixement de la natura.
Així és que no he dubtat en dedicar temps a recolzar-lo i votar-lo, ni en demanar a amistats i coneguts que el voten perquè guanye. El premi en diners no és gran cosa, però exposar en Londres, en la Saatchy Gallery, una de les galeries d'art contemporani  més importants del món,  és sense dubte una de les majors  il.lusions que pot aconseguir un artista .


Clica per a veure els resultats definitius del concurs 

Més informació sobre la vida i obra del pintor

Entra al blog del Ximo Gascón

                                                 Clica sobre la imatge per veure més obres.

RELATS CONJUNTS. PILOT DE COMANDAMENT

-Comandament de l'estació espacial ISS a Terra:

Sol.licite modificació del protocol. Muteu-me en un microorganisme putrefacte, canvieu-me en un fotó fosc,  convertiu-me en un quark aïllat,  transformeu-me en qualsevol insignificança prescindible, i feu-me fora  com a vulgar deixalla  sense vàlua.  No puc continuar en reclusió, contemplant el cosmos  entre metalls. Necessite escapar a l'espai obert,  surar com els meteorits, olorar els astres, llepar l'èter, mesclar-me amb el firmament, perdre'm en l'infinit.  Demane permís per poder abandonar la nau .

-Terra a pilot de  comandament :

Negatiu. Accés a l'exterior denegat. Impossible concedir mutació, canvi, conversió o transformació, tens l'obligació de mantenir el teu estat natural i seguir el full de ruta establert. Només se't concedix una modificació en el protocol,  inclou l'ordre d'autorevisar-te els circuïts i reprogramar els xips periòdicament, els sensors de llum que dus incorporats  tenen el lamentable defecte d'intentar humanitzar-te. 

PER A RELATS CONJUNTS

25 DE NOVEMBRE, CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Uns quants anys arrere, el dia que més ens mobilitzàvem per la igualtat de les dones era el 8 de març. A poc a poc, ha anat cobrant rellevància la data del 25 de novembre, fins al punt que ens fa eixir al carrer reclamant els drets de la dona amb igual o major empenta si cap. Aquesta és una reclamació trista, dramàtica,  perquè tristos i dramàtics són els fets que la provoquen: dones assassinades,   apallisses, maltractades, violades... Una reclamació,  que posa veu  als silencis desesperats, a situacions incomprensibles, terribles, i tanmateix més quotidianes del que ens pensem, per increïble que ens semble.
Deixe l'esquela que la Xarxa de Dones de la Marina Alta ha dedicat a la memòria de les dones assassinades en els últims darrers mesos i vaja per a elles el seu record des d'aquest espai.

 Les meues  lletres també es mobilitzen i venen a unir-se als clams escrits per totes aquelles persones, associacions, entitats públiques i privades que lluiten per la completa igualtat i denúncien la violència.

               MANIFEST  DE LA XARXA DE DONES DE LA MARINA ALTA

25 DE NOVEMBRE 2010

CAP AGRESSIÓ MÉS, CAP MALTRACTADOR AL CARRER.

        NO A LA VIOLÈNCIA MASCLISTA!

En l’ última dècada, 629 dones han sigut assassinades , que suposa  una mitjana de 63 assassinades  per any. En 2010 hem superat la xifra de feminicidis de l’any anterior. Des de l'1 de novembre de 2009 fins al 31 d'octubre d'enguany, 75 Dones han sigut mortes a mans d'assassins masclistes, amb una violència  brutal:

estrangulades

asfixiades

apunyalades

esquarterades

degollades

atropellades

llançades al buit

enverinades

ofegades

decapitades

soterrades en calç viva

mortes a colps amb martells, barres, lligones...   (Llegir tot)

Noticia al butlletí municipal de Xàbia

ELS MOLINS DE LA PLANA TENEN QUI ELS VOL BÉ

D'imprescindible visita, per a interessats i interessades en la cultura del nostre poble, és l'exposició que l'Associació Xàbia Viva presenta en la seu de la Fundació CIRNE. Només el contingut fotogràfic, documental i històric exposat en els panells sobre els molins de vent en general, així com la informació particular sobre els NOSTRES molins de la Plana de Sant Jerònim ja paga la pena la visita, siga individual o col.lectiva. Especialment la recomane per a grups d'alumnes de 2n i 3r cicle de Primària o de 1r cicle d'ESO, sense deixar de banda a la resta d'estudiants ( tinguen l'edat que tinguen) bé els vindrà a tots saber quina és la vàlua històrica i ha sigut la rellevància econòmica d'eixos elements arquitectònics que, lamentablement cada vegada més ocults pels pins, han determinat fins fa poc el perfil paisatgístic de la Plana, i van ser segles arrere element generador de riquesa.
També vindria bé que s'hi passaren aquells que tantes vegades s'han endut la fotografia dels molins com a emblema de Xàbia a les fires de turisme, i després els han deixar caure sense invertir un cèntim en el seu manteniment, restauració i protecció, total per a què?, la foto ja la tenien i la promoció turística també.
Però l'exposició, endemés de la informació, té un gran valor afegit: el de la restauració d'un dels molins, a punt d'enderrocar-se, per un grup de voluntaris que ens han demostrat com l'estima a la cultura d'un poble, junt al treball desinteressat i altruista pot rescatar de l'oblit, l'abandó i la destrucció el patrimoni col.lectiu. Vaja el meu agraïment als membres de Xàbia Viva per la tasca feta i a la Fundació CIRNE per possibilitar l'exposició. NO deixeu de visitar-la.
Els 11 Molins  de la Plana són el major Conjunt de Molins de Vent de tot el País Valencià, només per aixó ja mereixen ser declarats Bé d'Interés Cultural.   De moment...
Entreu al bloc de Xàbia Viva i adheriu-vos al manifest de les Planes

Per obrir boca deixe uns vídeos que Santiago Tebenet, de Gravamedia, ens  regala, també de manera altruista.

Asociación Xabia Viva consolida Molino de la Plana (Xabia/Javea) from gravamedia on Vimeo.


Xabia Viva- Molins- 10/10/10 from gravamedia on Vimeo.


Xábia Viva - Molins- 09/10/10 from gravamedia on Vimeo.

EL MEU BOLET LITERARI "BOLET DE GARROFER"

Per rigorós torn alfabètic ( del primer cognom), Frances Mompó va penjant al seu bloc els diferents textos que vam participar en la 2a trobada de lletragolafres. Enguany lletres i menjars al voltant del bolet. Com explicava unes quantes entrades més avall, no hi vaig poder assistir, però el meu conte si va arribar i ara acaba d'aparéixer en el bloc Uendos, Greixets i Maremortes ( cliqueu-hi) .  Gràcies Francesc per la faena i les atencions.
Jo l'apegue aquí també. Bon lletraprofit.

Open publication - Free publishing - More escrits

GRUP DE DONES CABAL, 10 ANYS DE COMPROMÍS PER LA IGUALTAT

El Grup de Dones Cabal, de Pego, ha complit deu anys d’existència. Per a commemorar el desè aniversari van celebrar una vetllada especial de tardor, al Teatre Municipal, en la que ens van agrair a “tots i totes” les persones que hem col.laborat amb elles i els hem ajudat a dur endavant el propòsit pel qual van crear el grup: fomentar la igualtat de la dona.  

En l’acte van presentar un vídeo resum de les activitats que han realitzat des de l’any 2000: tallers, lectures, conta-contes, fires, cursets, sopars literaris, xarrades, manifestacions, concentracions, col.laboracions amb diferents entitats municipals i comarcals… Un "cabal"  d’activitats culturals i reivindicatives a favor de la formació, desenvolupament i igualtat de drets de la dona.

En el capítol d’agraïments dedicaren un càlid  reconeixement a Ràdio Pego; als col.laboradors i col.laboradores més directes; a Pau  López, inspiradora i una de les fundadores de Dones Cabal; a Josep Sendra  i el grup de músics que els han compost una cançó. També ens feren un delicat homenatge als escriptors i les escriptores que hem participat al llarg dels darrers sis anys en els sopars literaris.  Tot seguit, la Companyia de Recerca i Innovació Teatral, CRIT, va representar la seua obra ‘Miguel Hernández. Después del Odio’, una singular, novedosa i emotiva posada en escena de la biografia del poeta.   

Per a acabar, les Dones Cabal van oferir “una picadeta” que ens va servir tant de tertúlia com de sopar. Una vetllada completa, o quasi, perquè els col.laboradors ens vam oblidar de dur-los el pastís amb les veletes.

Des d'aquest bloc els agraïsc el detall i les atencions , tant la passada vetllada de divendres com quan em van convidar al sopar literari, junt a Maria Dolors Pellicer, a l'any 2006, sinó recorde malament.  Naturalment, vull donar-los les meues felicitacions i enhorabona a totes elles: Tere, Reme, Amparo, Pau, Pepa, Pura, Fina... per aquestos 10 anys de tasca  motivada per la idea d'igualtat, justícia, cultura, i un món millor i més humà.  I Per molts anys  més.

Poble Sahrauí, la riquesa d’un territori causa de perversa esclavització

Un  any després  que Aminetu Haidar, activa  pacifista pels drets d’autodeterminació del Poble Sahrauí i pel Drets Humans, ocupara portades de premsa i mitjans de comunicació, motivara articles d’opinió, moguera consciències,  ens  movilitzara a eixir al  carrer, i remoguera preocupacions interessades, la realitat del poble sahrauí torna a mostrar el seu drama. Ara amb major cruesa si cap que llavors, perquè no és només una persona  la violentada, sinó una població. I perquè, endemés, ha passat un any sense que la situació dels sahrauís tinguera la més mínima millora.

Un any que ve a sumar-se als anterior, i en fan 35, o més.

35 anys d’ocupació i lluita:   A 1975 les tropes espanyoles abandonaren el territori del Sàhara donant pas a l'ocupació militar marroquí. Aviat, començaren els enfrontaments armats entre l'exèrcit d'Alliberament Popular Sahrauí i  l’exèrcit marroquí.  La lluita armada va durar fins a 1981, 16 anys de guerra que acabaren quan el Consell de Seguretat de les Nacions Unides creà el pla de pau en 1991, així com una Comissió especial per al Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO). El fracàs de la MINURSO és evident. L’ ONU ha mantingut durant tots estos anys una neutralitat còmplice amb les violacions dels Drets Humans i no ha actuat per a exigir i garantir la celebració d'un referèndum. Els sahrauís continuen la lluita pacífica.

35 anys d’exili en la dura hamada:  La població civil sahrauí va haver de fugir a la regió algeriana de Tindouf,  la zona més inhòspita i pedregosa del desert del Sàhara, on es crearen 5 campaments de refugiats.   S'estima que hi viuen 165.000 habitants. Sense aigua corrent, xarxa elèctrica, a penes treball i falta de mitjans en educació i sanitat, sobreviuen gràcies a l'ajuda humanitària. 

35 anys de divisió de territori i famílies:  Amb l’ocupació marroquí el territori saharià va quedar dividit.  Marroc  va ocupar una zona rica de substancioses mines de fosfats, així com la zona costanera amb gran riquesa de pesca.  El Marroc practica la tortura i la pressió sobre la població sahrauí que s’hi manté, els prohibeix el dret de manifestació pacífica, segresta, tortura, viola i empresona en condicions infrahumanes, tant a homes com a dones.

La zona alliberada pel Front Polissari és una franja de  desert àrid, poblada de mines antipersona (més de 5 milions) que causen gran quantitat de víctimes entre la població nómada i el bestiar.

 En mig, separant ambdues parts hi ha el  mur de la vergonya. Més de 2.700 kilòmetres de murs d'arena, pedra i camps de mines. Amb sistemes de detecció, radars, búnkers i un fort sistema de vigilància de marroquí. Va ser construït per Marroc, entre 1980 i 1987, per a defensar les ciutats més importants i garantir la usurpació dels recursos naturals. 

35 anys de guanys i impunitat per als ocupants: Grans ingressos econòmics amb els rics recursos naturals del Sàhara: les mines de fosfats i la pesca. Controlant una important situació geogràfica pel pas fronterer d'Àfrica a Europa ( d'immigració, narcotràfic, terrorisme…).  Invisibilitat i silenci ( forçat amb amenaces)  del conflicte en els mitjans de comunicació.

Més de 35 anys de reclamar i esperar: La celebració d'un referèndum per a l'autodeterminació del Sàhara Occidental, tal com l'ONU va proclamar en 1965.

La no violació dels Drets Humans en els territoris ocupats del Sàhara.

La  fi  de l'ocupació del Marroc en el Sàhara i el cessament de l'espoli de les riqueses naturals que no li pertanyen.

El Poble Sahrauí manté des de 1991 la lluita pacífica i democràtica, mentre que El Marroc no ha dut a terme  les condicions de l'alt el foc i continuen explotant bombes antipersona. El Marroc és el 2n país que més resolucions de l'ONU incompleix, després d'Israel.

Amb aquest breu recull de dades, estretes de diferents mitjans,  sume la meua veu a les que criden en favor de la llibertat del Poble Sahrauí, ocupat per les riqueses del seu territori, subjugat amb les modernes formes de  perversa esclavització col.lectiva.

Alguns vídeos 

Los ojos del desierto

Breve historia del Sáhara

Sáhara y el muro del que nadie quiere hablar

Audios sobre el Aiun

ELS BOLETS, UNA SUCULENTA DISCULPA PER FER UNA TROBADA DE TARDOR.

No sé exactament de qui seria la idea, sí puc assegurar que la va parir una/unes ment/s brillant/s. Això de reunir-se una colla de lletraferits/des, amb la gastronòmica tasca de donar compte d’un menú de bolets (o d’anguiles), i el literari plaer de compartir lectures és sense dubte una suculenta manera de retrobar-se a la tardor.

Com el cap de setmana de Tot Sants ja havia trotat pel món, aparcant compromisos, quefers i assumptes personals, dissabte dia 5 de novembre, no vaig tenir més remei que quedar-me a casa. Prou em va doldre no anar a Otos, lloc on es cuinaven bolets i lletres. Però un avantatge de l’escriptura és que des del teu racó de picar paraules, pots desplaçar-te pel camí d’un text a qualsevol lloc i fer com s’hi hagueres anat. Ja sé que no és el mateix, però fa el seu paper. Des del meu coconet del Montgó, vaig participar amb un conte breu que havia enviat a Francesc Mompó ( una de les ments brillants, junt a Ramon Guillem), i estic seguint els diversos capítols de la història boletaire ( que encara no ha acabat) via bloc. Vos convide a unes quantes menjades de bones lletres, desplaçant-vos, amb un clic, al bloc de " Uendos Greixets i Maremortes". Salut i bon profit.

APLEC EXCURSIONISTA A SÓLLER. SERRA DE TRAMUNTANA, PAISATGE CULTURAL.

Seguint el bon costum que vinc practicant els darrers anys, aquesta tardor també he acudit a l’Aplec Excursionista dels Països Catalans. Viatjar, trobar-se amb gent que parla com jo, comprovar la rica varietat de matisos fonètics i lèxics de la nostra llengua, conèixer pobles veïns amb una història semblant i les mateixes arrels, passejar pels seus carrers o fer caminades per camps, muntanyes i paratges, que de normal no són aixafats pels turistes convencionals, seguir la petjada d'un guia que mostra tots els secrets de la contrada és una sana manera de desconnectar del treball i de practicar dues activitats: l’exercici físic i el cultural.

Amb el Centre excursionista de Pedreguer i uns quants amics de Xàbia, he creuat el tros de mar que ens separa de les illes i he fet cap a Sóller. Una breu i intensa estada de tres nits i dos dies que a penes ha servit de tast, perquè la serra de Tramuntana és molta serra per descobrir-la amb tant poc temps.

Junts hem trepitjat amb gust els antics camins empedrats. Hem vist oliveres mil.lenàries cuidades i conservades a extrems de convertir-les en fantàstics éssers vegetals, camps de garrofers, marges impressionants de pedra seca, que com una randa de filigrana cusen les muntanyes per protegir les bancalades de terra i evitar que les aigües torrencials s’enduguen els cultius; hem gaudit de l’arquitectura tradicional, de les belles possessions i les casetes de camp, del perfum dels horts i de les històries dels vells.

Estic segura que aquestes passades nits de difunts, els esperits dels homes i dones que segles enrere construiren aquells caminals de pedra i amb suor demanaren terra fèrtil a les muntanyes, hauran tornat ufans a caminar pels empedrats que encara es conserven, begut l’aigua de les sèquies i fonts que obriren, contemplat els troncs fantasmagòrics de lés oliveres que plantaren, però en veure garrofes i bancals abandonats hauran fugit atemorits per si l’oblit i la descurança desfan l’obra que el temps ha conservat.

Vaja el meu recolzament perquè la serra de Tramuntana siga declarada per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat.

Si voleu donar el vostre suport entreu a la web de SERRA DE TRAMUNTANA ( cliqueu) i signeu la declaració, el mínim esforç paga la pena.

LES DAMES A LA SEU UNIVERSITÀRIA DE LA MARINA, EN BENISSA.

Divendres que ve, 5 de novembre, a les 20h, en la Seu Universitària de la Marina, a Benissa, farem una xarrada sobre la novel.la " El desordre de les Dames". Parlarem Teresa Morell, directora de la Seu Universitària, Carme Miquel, escriptora, jo mateixa i, si vos abelleix fer algun comentari al voltant de la novel.la, també tindreu l'oportunitat de prendre la paraula.
Com sempre, amb gust i sense compromís, vos espere, si hi sou per la Marina Alta.

DES DE LA XARA, TORNEM A PASSEJAR PER LA MARINA LITERARIA

Ja en plena tardor, organitzat per l'EATIM de la Xara dins de les activitats del 9 d'Octubre, hem realitzat un passeig literari per la Marina Alta.
Acompanyades per un bon grup de dones ( i homes) de la Xara, amb Rosa Real, l'alcalde i altres membres de l'Ajuntament com a amfitrions, vam fer una caminada pel Montgó Màgic amb les lletres de Carme Miquel, vam somniar junt a les Pedres de Benimàquia amb un relat de Pepa Guardiola, i vam anar de festa pels carres de la Xara engalanada de la mà d'un text de Xaro Cabrera.
Després, descansàrem a l'ombra d'un riurau fet d'imatges fotogràfiques i records escrits, correguérem pels camps de ciment amb les lletres enutjades, i en tornar a la Casa de Cultura, quasi acabada d'inaugurar, dedicàrem a la Marina Alta una sentida carta de compromís.
Un passeig literari que nosaltres tres ( Xaro, Carme i jo) vam gaudir, com sempre, amb bona i sana companyia .

Presentacio de l'itinerari
El punt de trobada del nostre itinerari literari d’avuí, és aquest magnífic Centre Cívic que el poble de la Xara acaba d’estrenar. I puc dir de part de les tres, que estem contentes i agraïdes per possibilitar que la nostra intervenció siga una de les primeres activitats que es fan en aquesta casa ...(llegir més)


Lectura i imatges "Les pedres de Benimaquia"
A l’Alt de Benimaquia les pedres parlen. Pintades de gris pel sol i l’aire mariner, impregnades de records en cada partícula de la seua matèria mineral, ens conten històries antigues, d’altres temps, d’altres pobles, d’altres cultures... (llegir més)
Clica per llegir la carta a la Marina Alta.

TONI ESPINÓS, UN PREMI ALS VALORS CIVICS BEN APROFITAT

Els Premis 9 d’Octubre que lliura l’Ajuntament de Xàbia ens han tingut enguany en suspens, en més d’un moment. La proposta i aprovació de guardonar a Antoni Espinós amb el Premi als Valors Cívics no va ser ben rebuda, justament per ell que va intentar rebutjar-lo amb l’argument que considerava el “premi massa gros per a mèrits tan prims” (1) com creu tenir.

De seguida, tots els qui apreciem i valorem el seu treball en favor de la cultura i la recuperació de la història de Xàbia ens vam posar en marxa assagetant-lo amb raonaments perquè acceptara el Premi, ben merescut se’l tenia, encara que no ho creguera. Afortunadament, a força de ser “atropellat amb opinions i espentes”(1) per uns i altres, Toni no va pegar “l’espantada davant de tant honor”(1) i va acudir a recollir el premi. Un nou moment en suspens, coneixent-lo segur que alguna en tenia tramada. I així va ser, després d'unes paraules d'agraïment entremesclades amb necessaries reclamacions culturals, que va pagar la pena escoltar, va voler compartir el Premi amb “aquells que han treballat en silenci i humilitat per la cultura d’aquest poble … per a tota eixa gent que mai rebrà el reconeixement oficial al seu treball anònim però constant, i per als que mai rebran aquest premi, merescut i desitjat, mentre manen els temps actuals”(1). I no volgué compartir-lo només de paraula, sinó també materialment, deixant l’estatueta al senyor alcalde per a que “ amb la mateixa comprensió, amb la mateixa conformitat i amb la mateixa satisfacció que jo he acceptat hui aquest honor, accepte en representació de tots la guarda i custòdia d’aquest guardó com a regal merescut per a tots aquells que han treballat i treballen en silenci per Xàbia, que lluiten per no perdre la identitat i creuen encara en la cultura, que és el millor crèdit d’un poble per afrontar el futur” (1).

Amb aquesta cessió i repartiment del premi, les paraules d’Andreu Ros, encarregat del panegíric sobre Antoni, es feren ben plausibles “L’activitat que Toni ha esmerçat al llarg dels anys, a hores d’ara no solament és mereixedora d’aquesta distinció sinó que representa un actiu social, patrimoni de tots, indiscutiblement valuós” (2)

Ara, també passa a ser patrimoni de tots el seu merescut guardó.

Sense la figura de Toni Espinós no es pot entendre la difusió i el foment de la cultura en Xàbia, i en la Marina Alta, durant les darreres dècades. La seua empenta, entusiasme i treball desinteressat han sigut elements fonamentals en la recuperació de la nostra història i trets d’identitat.

El guardó a la Solidaritat fou per a l’Associació Contra el Càncer i la seua Presidenta local Catalina Quero .

Enhorabona al poble de Xàbia per comptar amb dues personalitats tant generoses, treballadores i compromeses com la d’Antoni Espinós i Catalina Quero.

I enhorabona als guardonats, mare i fill.

(1)Llegir les paraules d'agraïment de Toni Espinós.

(2)Llegir complet el parlament d'Andreu Ros sobre Antoni Espinós

PRESENTACIÓ DE "LA JOIA" D'ANTONI PRATS

Sempre és un goig presentar llibres, siguen propis o d'amics. Quan es tracta d'un poemari l'acte té matisos especials, per això que diuen que cada dia es llig menys poesia. Però no és veritat, la bona poesia, la que ens somou, es llig i els lectors la reben amb una deler particular .
És el cas del poemari d'Antoni Prats "La Joia" Premi ibn Jafadja de poesia, que vam presentar dimecres passat a Xàbia. Abundant en les paraules de Carme Miquel, els poemes de "La Joia" són per a assaborir-los lentament, omplir-se de la seua dolçor i sentir el gust esperonat per uns delicats tocs àcids i una fragància a herbes aromàtiques.

Just fa 20 anys que vaig conèixer a Toni Prats.
Llavors, sota els auspicis del degà de les lletres comarcals, Bernat capó, preparàvem el recull de contes " 9 narradors de la Marina... (llegir més )

DEL RAÏM DE MOSCATELL A LA PANSA, vídeo

A petició del vicepresident de CIRNE, Antoni Espinós, historiador "singular promotor cultural", i amic, he tingut el gust de col.laborar mínimament en l'exposició de la pansa, posant veu i text en la creació d'un vídeo.
De la mà dels artistes de la imatge Santiago Thevenet ( estudi Gravamedia), Felipe Escolano i Andreu Costa, amb la música de la Romàntica Alternativa del Saladar i Urbàlia Rurana, el treball és testimoni fidel, i preciós, d'una realitat que es manté vigent.
La participació i informació de persones que, encara al segle XXI, treballen la terra i escalden el moscatell, per fer pansa, converteixen el vídeo en un document de gran vàlua cultural, etnogràfica i històrica, digne de considerar com a aportació als estudis de la pansa.
Mireu-lo i comproveu el que dic.

Del raïm de moscatell a la pansa/De la uva de moscatell a la pasa from gravamedia on Vimeo.

Podeu visitar l'exposició sobre la pansa a la seu de la Fundació CIRNE, avinguda d'Alacant ( junt a la Creu Roja), fins el 30 d'octubre de 18 a 21h.

29-09-2010, FER O NO FER VAGA? QÜESTIÓ DE ...

FER O NO FER VAGA?

Amb rerefons molt menys existencialista, però més realista, l’esquema de la universal frase shakespeariana em serveix per a resumir l’estat dubitatiu en què em trobe ( crec que molts treballadors i treballadores estan igual que jo ) quan he vist que se’m venia damunt la data del 29 de setembre i havia de prendre postura.

Personalment, a mode de recurs resolutori, la darrera setmana he anat posant sobre els dos platets d’una balança imparcial els arguments per a fer o no fer vaga.

A grosso modo, sense entrar al detall, que pot ser massa exhaustiu, vet aquí una síntesi del què he posat en cada una de les parts a sospesar

ARGUMENTS PER A NO FER VAGA:

1.-Per no fer-li el caldo més gros a la dreta que espera amb les urpes afilades el fracàs del govern i de les mesures adoptades.

2.-Perquè amb els diners esfumats i les economies malmeses, tothom ha de sacrificar-se i estrènyer el cinturó. ( Reflexió al marge: Què entenen alguns per tothom?).

3.-És una crisi internacional, generalitzada de tots els països, i les mesures anticrisi traspassen les fronteres d’Espanya. ( Pregunta al respecte: Per què les mesures no traspassen també les fronteres dels grans cabdals?)

ARGUMENTS PER A FER VAGA:

1.-Perquè després de tants anys bregant per aconseguir millores socials i laborals, ara no podem consentir així com així que les frenen i retallen.

2.- Perquè els treballadors no som elements muts i invisibles. En última instància, quan se’ns arracona o se’ns carrega tot el pes, ens queda la presència i el crit de la vaga.

3.-Perquè cal demostrar que no estem d’acord en com s’administra la riquesa i es manipulen els beneficis que produïm. Hem de demanar comptes i reclamar parts als qui en temps de bonança s’han endut els cabdals. ( Pregunta ingènua: on han amagat els diners?)

Reflexionant sobre cadascun dels arguments en què he sintetitzat les meues cavil.lacions, junt als escrits i veus que proliferen per tot arreu en pro o en contra de la vaga, contemple la balança des de la meua perspectiva de dona treballadora, d’esquerres, lluitadora pel benestar social... i tot d’una els platets es mouen, es desequilibren i el fidel, digne i coherent, m’assenyala amb claredat el que em convé: FER VAGA.

Si a algú li serveixen les meus cavil.lacions pot disposar d’elles.

Salut i força!

UNA EXPOSICIÓ SOBRE LA PANSA OBRI LA TARDOR

Divendres dia 24, en la nova seu de l'avinguda d'Alacant, la Fundació CIRNE ens convida a la inauguració d'una exposició sota el títol "Xàbia a les exposicions universals del segle XIX: la Pansa". Tindrem l'oportunitat d'accedir a quantitat de materials, cartells, fotos, cromos, medalles, retrats, documents i informació sobre els treballs, les inquietuds, els invents, el comerç, els projectes dels avantpassats , que ens faran reflexionar sobre la nostra història i el nostre present. Segur que més d'un exclama: "Vaja! els xabiencs ja corríem món fa més d'un segle". Potser d'ací cent anys, allà cap al 2110, la mateixa Fundació CIRNE (confiem que es mantinga viva) inaugure una altra exposició titulada "Xàbia a les fires de turisme del segle XX", perquè els nostres descendents coneguen i reflexionen sobre l'actual quefer dels qui vivim i treballem en aquest poble, no vos "fa cosa" pensar què diran ells de nosaltres?

ADÉU MESTRE LABORDETA.

Avui aprofitaré les meues lletres del poble per expressar la tristor que m'ha produït la mort del gran mestre de la democràcia i la llibertat José Antonio Labordeta. En les seues cançons, poemes, viatges, actituds, disposicions fins i tot en aquell famós " a la mierda!", ens va donar un gran exemple i ens va mostrar què vol dir ser "un home bo". En la seua memòria, deixe la cançó que amb tant de fervor cantàvem i que més escoltarem aquestos dies.

FELIÇ ANY NOU! A SETEMBRE.

Definitivament s'ha acabat l'estiu! No l'estiu astronòmic, però sí l'estiu vacacional. Aiii! sempre dic que en realitat per a mi l'any comença a setembre ( amb el curs) i no a gener. Alguns pensaran que és deformació professional, però assegure que quan tenia 5 anys (i era una criatureta innocent que ja anava l'escola amb a penes quatre pams d'alçada), l'autèntic cap d'any el marcava el dia que havia de llevar-me del llit a toc de retreta (el crit de la mare feia de despertador puntual). Llavors, sense tenir temps ni de gaudir del món entre lleganyes, havia de córrer per arribar a classe abans que la mestra haguera acabat de passar llista. Imagineu quan he de córrer ara, que soc jo la mestra que passa la llista, amb l'agreujant que porte així tres dècades i pico.
Però no m'apure, a falta de temps matiner per a contemplar el món amb els ulls mig closos, empre altres recursos que m'ajuden a sobreportar la quotidianitat. Com l'invent fantasiós de retenir en una xarxa la lluna plena de l'estiu.
Vos deixe els fotogrames per si vos serveixen per evocar els records fresquets de les nits estiuenques.
"Feliç any nou!" perdó, volia dir "Feliç curs i període laboral nou"

(Ahh! els qui em seguiu podeu comprovar que m'he autoregalat un disseny de bloc costumisat al meu aire, què vos sembla?)

XÀBIA VISUAL WEEK, REALITAT CONTUNDENT.

Quan una idea parteix d’un sentiment arrelat es converteix ben prompte en un projecte; quan un projecte es gesta en una ment creadora es transforma de seguida en una realitat contundent; quan la realitat està plena de bellesa ens ompli d’emocions i sensacions als qui la contemplem i la vivim. O, com diuen en Xàbia Visual Week, “ calma la set”.
La idea d’Alvaro Tamarit de fer visible la gran quantitat d’artistes que habiten, s’inspiren i treballen en les terres de Xàbia, partia d’un profund sentiment d’estima a l’art, de la sensació que calia un coneixement i reconeixement dels que s’hi dediquen a crear amb llenguatge propi i eines meravelloses, i de la necessitat de mostrar i demostrar que en aquest poble nostre naixen i es construeixen “especials obres fabuloses”, d'aquelles que aporten un gra d’arena ( o milers de grans) a la platja immaterial on recala la cultura de la civilització contemporània.
Potser per aquest motiu, i perquè eren molts els qui sentien com ell, el projecte Xàbia Visual Week s’ha convertit en realitat amb poc més de tres mesos. Concebut a finals de primavera, s’ha gestat durant l’estiu, i ha vist la llum i s’ha deixat admirar a finals d’agost.
Tot això amb un pressupost irrisori, per desterrar el prejudici que els artistes no saben d’economia. Amb una col.laboració i participació insuperable, prova que els creadors no són individualistes. Amb una organització, coordinació, espontaneïtat i superació dels imprevistos sorprenent, per a desmentir el concepte que els artistes se’n pugen per les rames i es perden pels núvols. Amb completa independència, perquè l’art no ha de deixar-se atrapar per voluntats alienes. I amb una acollida digna del millor esdeveniment, perquè som molts els amants de l’art i la cultura.
Amb Xàbia Visual Week estem d’enhorabona. Ara anem a mimar a aquest espai cultural acabat d’estrenar a fi que tinga un futur esplèndid: anime, inspire, millore i supere la situació actual. Gràcies i felicitacions.

Accediu a la web de Xàbia Visual Week per saber de què va la cosa.

LA REVISTA FARISTOL VIATJA A L'UNIVERS DE LES IDEES PERDUDES

La revista Faristol en el número 67, publicat al mes de juny, fa una crítica molt bona de la meua novel.la "L'univers de les idees perdudes", que va publicar Edicions del Pirata i que vam presentar a Valencià el mes de març passat. Endemés, Faristol li dóna la màxima puntuació. Pot haver major goig per a una escriptora que el fet que la seua obra inicie la caminada pel món amb tan excel.lents referències? Sí, que els lectors secunden la bona crítica, acullen la novel.la amb el mateix gust i passen hores execel.lents amb la seua lectura.
Article d'Eulàlia Barbosa "L'UNIVERS DE LES IDEES PERDUDES"
"Combinació de mitologia, astronomia i ciència-ficció, aquesta obra sembla deutora tant de Star trek com de Cròniques marcianes de Ray Bradbury. Hi ha un espai on s’altera la matèria i el temps, i els trasllats es poden produir a través d’imatges del pensament. Conté també un missatge simbòlic: les idees per elles mateixes no són perilloses, però sí que ho és el domini de la voluntat mitjançant les idees. El paper redemptor de la música i el factor determinant de l’empatia amb els animals hi donen el to humà,..." llegir tot l'article

Veure trailer, avanç de la novel.la.

Enllaç a propostes didàctiques

HOMENATGE A LA MARINA, DES DE LES TERRES DE LLÍBER

En un paratge singular de Llíber, no debades du el suggerent i feréstec nom de Partida Falconetes, al recer d’una casa de camp (Casa Karen) repenjada en una balconada que admira el riu Xaló ( o Gorgos), vam retre un nou homenatge a la Marina Alta. L’acte va ser organitzat per l’ajuntament de Llíber, i a les nostres veus d’escriptores es van unir les veus cantores del Cor de Llíber amb un recull de Romances Valencianes, algunes d’elles musicades pel director del cor Josep Ordines.

Aquesta vegada, en el particular “Passeig Literari” vam recórrer la Vall de Pop, els camps de vinyes, el riu, la serra de Bèrnia. Llegírem de nou la Carta a la Marina. Junt a nosaltres intervingué Antònia Martínez amb la lectura d’un dels seus contes, i Anna Ferris traduí la presentació a l’anglès.
Vam comptar amb la companyia d’amics i amigues vinguts dels pobles de Llíber, Benissa, Xaló, Parcent, Dénia, Xàbia, Teulada, Pego... amants de les lletres, la música, l’art, la llengua i defensors de la natura. Una deliciosa vetllada per a començar les vacances de l’estiu.

III Jornada sobre el riurau, adobant-lo per al segle XXI.

Dissabte passat, 19 de juny, es va celebrar a la seu Universitària de Benissa la III Jornada sobre el riurau, sota el lema “El riurau al segle XXI”.
Encontre interessant per diferents motius. Primer perquè cal mantenir de continu el tema dels riuraus, no deixar passar ocasió per a parlar-ne, i crear situacions que propicien l’estudi, l’interés, el coneixement, la consciencia social sobre la importància i necessitat de recuperar tan execel.lent edifici de l’arquitectura valenciana.
El segon motiu és perquè la realització d’aquest acte suposà la consolidació d’unes jornades dedicades a l’estudi dels riuraus, amb la participació i implicació de personalitats expertes en història, arquitectura, etnografia, arqueologia..., o de persones i grups amants i compromesos en la restitució, conservació i ampliació del nostre patrimoni cultural.
El tercer motiu el va aportar el mateix lema elegit “El riurau al segle XXI”. Ja no és tracta només de recuperar els emblemàtics riuraus, amb més o menys matisos nostàlgics que ens abocarien a mantenir-los com a monuments del passat. No, l’objectiu va més enllà, es tracta de parlar i aprofundir sobre com fer-ne ús d’ells, d’aprofitar-los de ple en la societat actual, de tenir-los com a edificis plenament vius i integrats en la vida social, econòmica i cultural de la societat valenciana del segle XXI.Tant la conferència de l’arquitecte Miguel del Rey Aynat “ El riurau i la seua vinculació amb l’arquitectura de la casa rural a la Marina”, que reforçà el concepte de singularitat arquitectònica entrellaçant-lo amb la cultura clàssica mediterrània, com les dues taules redones presentaren idees i projectes centrades a cobrir aquest objectiu de recuperació i ús.
En la taula redona "El riurau com a espai públic", Jaume Buigues i Vila, tècnic de cultura de l’ajuntament de Teulada i Ximo Bolufer i Marqués, arqueòleg municipal de l’Ajuntament de Xàbia, presentaren el programa d’ús ja consolidat del riurau de Teulada, i els treballs realitzats en el trasllat i propostes d’ús del riurau Arnauda-Català de Xàbia. També va parlar Josep Lluís Fornés, vocal de cultura de l'EATIM de Jesús Pobre, sobre el recentment inaugurat gran riurau de Jesús Pobre i dels aprofitaments que comença a tenir aquest monumental riurau, ubicat en un espai ben adient per a activitats socials, culturals i d'esplai.La taula redona “Els usos privats del riurau”, conduïda per Jaume Noguera i Mengual, Regidor de cultura de l’Ajuntament de Xaló, mostrà les activitats diverses: agrícoles, culturals, tradicionals i gastronòmiques, a les quals destinen els riuraus els seus propietaris.
Un ventall de propostes d’ús que ens permeten aventurar bon futur durant el segle XXI als nostres riuraus.
Gràcies als organitzadors: col•lectiu El Runar, la Seu universitària de Benissa, la universitat d’Alacant i la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Benissa. Endavant amb la promoció d’aquests encontres, i ànim i força a tots els qui vetllen pel nostre patrimoni col.lectiu.

LA PRIMERA NIT DELS PREMIS RAÏM I BACORA: CULTURA CRÍTICA SANA.

A l’estil dels "Premis Naranja y Limón”, sense el luxe de les capitals, però amb el glamour propi dels aires que baixen de la Plana i el Montgó, dijous passat a la nit es va celebrar la primera edició dels “Permis Raïm i Bacora”, sota el lema “ Treballar pel poble té premi i no fer-ho... també”. Es a dir, qui treballa per Xàbia amb creativitat, generositat, sentit de l’equilibri sostenible, de la identitat cultural, de la història, de l’harmonia social: mereix un bon Raïm. Per a qui no ho fa, entenguem la contundència de la frase no al.ludint a qui no treballa ( tant de bo alguns gandulejaren tot l’any i no mogueren un dit), sinó referint-se a qui té Xàbia com a un espai idoni a explotar en interés i benefici propi, mereix una gran Bacora. Home que et donen una bacora no és per a queixar-se massa, al marge de significats pejoratius les bacoras també tenen el seu què.
Enhorabona als primers Premi Raïm, el treball de la Romàntica Alternativa del Saladar, RAS, fa temps que demana un gran reconeixement del seu poble natal. Llàstima que Pep Bas no haja assaborit la dolçor d’aquest Raïm especial, plantat per persones que estimen molt Xàbia, adobat pels joves de Xàbia Viva i madurat per l’Associació en Defensa del Patrimoni de Xàbia, que defén allò que ell tant defenia: la terra, la cultura, la història.
Al Premi Bacora li donaré l’enhorabona si recapacita i ens torna l’església-fortalesa, si no amb la bacora en té prou .
Xavi Castillo, com acostuma, va estar divinament irònic, burlesc i divertit. Un gran mestre oficiant l’art de la sàtira, especialista en catarsi de rialla col.lectiva, i generós repartidor de sana crítica humorística.
Vaja la meua felicitació, per tan feliç ocurrència, a tots els qui han ordit i organitzat els Premis Raïm i Bacora, Xàbia guanya punts en cultura crítica sana. Falta fa!

Més informació i reportatge fotogràfic a Xàbia al dia, Las Provincias

LITERATURA I MÚSICA A LA 25 TROBADA D'ESCOLES VALENCIANES

Tot i que l’experiència de les Trobades anteriors ens ha demostrat que les activitats amb afluència de públic són de carrer, un any més escriptors i escriptores, poetes i artistes hem acceptat la invitació dels organitzadors de la 25ena Trobada d'Escoles en Valencià de la Marina Alta, per a participar amb les nostres creacions.
I allà que anàrem a Calp, carregats de lletres, versos, proses, imatges, sons ... Divendres per la vesprada intervingueren poetes, al saló blau de la Casa de Cultura. Dissabte de matí algunes escriptores i dos joves músics de l’OMA ( Orquestra de la Marina Alta).
El públic fou minvat, com sempre, els buits de la sala eren notoris, però no declinàrem la intervenció, i uns i altres donàrem compliment al programa.
En el cas de les escriptores, Carme Miquel, Xaro Cabrera, Antònia Martínez, i jo mateixa, férem el “Passeig Literari per la Marina Alta” com teníem previst. Els nostres textos i veus eixiren de Calp acomboiades per la dolça música de la violinista Merxe Pineda i el xelo Paco Pineda. Només pel luxe de gaudir la mescla de literatura i música en directe dels dos joves professors, ja pagava la pena l’acte. Potser tinguem més audiència en una altra ocasió.
Deixe una mostra amb la gravació que vaig fer, escapada de la taula. Malgrat la baixa qualitat del vídeo, hom es pot fer una idea de com va quedar l’acte.

ESCRIPTORS I ESCRIPTORES AL TERRAT

Sempre he sentit predilecció pels terrats, en especial els nets i polits. Gaudir del sol, de la pluja, del cel nocturn i trobar-te al ras sense eixir de casa, en mig d’un camp de teulades de poble o ciutat, és una delícia.
Mai no havia estat a “ Escriptors al terrat”, desavantatges que té el viure lluny de la capital. Per això, dijous passat, la sensació de compartir les meues lletres amb la llum dels astres literaris valencians, mullada per fèrtil pluja de primavera, en una vetllada que acabà amb la lluna plena trencant els núvols, va ser doblement emocionant: pujar “al Terrat Literari de València”, i contar la meua experiència creativa.
La companyia de Francesc Mompó ( regat de premis durant el mes de maig), amb qui vaig tenir el plaer de compartir taula, la presentació que ens dedicà el poeta Ramon Guillem, l’assistència d’escriptors i escriptores coneguts i reconeguts, els amics i amigues que van acudir, va contribuir a trobar-me tan a gust com en el terrat de ma casa. Llevat que en compte de tenir el Montgó per resguard, tenia el Miquelet com a vigia.