ABANS, a penes un mes enrere d’aquest desembre de 2009, però també un any enrere, i una dècada o dues enrere, només es parlava puntualment del Sàhara Occidental. Aquelles terres, que fa més de 30 anys canviaren de govern propietari sense que ningú no demanara parer al poble que hi vivia, no eren notícia ni preocupació més que per a les associacions d’ajuda humanitària, amics del poble saharià i persones o grups implicats directament .ARA, la pacifista Aminetu Haidar, amb la defensa de la seua dignitat, està obligant a parlar seguit d’ella a la tota comunitat internacional. Cada un de nosaltres sentim la necessitat de tenir-la present, de considerar la seua posició, de prendre postura davant la injustícia comesa amb la seua persona, de manifestar-nos per ajudar-la, és el mínim que podem fer...
ARA, l’exigència d’Aminetu de tornar a casa seva, està forçant uns i altres a plantejar el tema fonamental que l’ha esperonada a rebel.lar-se, i a fer visible la causa per la que lluita: la defensa no només dels seus drets, sinó dels de tot el seu poble, dividit, exiliat, desarrelat...
ARA, la veu afeblida de la pacifista fa que governants, grans mandataris i alts estaments que dirigeixen el món hagen d'actuar; esperem que siga aviat i resolguen de manera justa.
Volem que Aminetu torne viva i amb dignitat.
I DESPRÉS, en concloure aquest dur episodi de la llarga lluita per la llibertat del poble saharià, què en farem? tornarem a parlar només de manera puntual sobre el Sàhara?
O continuarem tenint present el passat, informant-nos del que hi succeeix i recolzant la veu dels que reclamen els drets i la identitat que els corresponen?
Signa a la web d'Amnistia Internacional
Gràcies, Pepa, per fer-nos memòria d'un fet important i sempre silenciat, malgrat que ara està en les portades dels telediaris i periòdics gràcies a Aminetu i el seu patiment físic.
ResponEliminaAlguna cosa van fer malament aquells governants colonitzadors i, des de fa molts anys, encara no s'ha resolt. Preferiren regalar al "germà/nebot de casa reial veïna" el territori i oblidar els qui tants anys els van servir mentre explotaven les mines de fosfats.
Ara és una dona valenta qui torna a traure els colors al govern espanyol, que no vol massa comlicacions amb el monarca del Marroc.
Una abraçada.
Tots som responsables del que va passar, passa ara i hi passe. Sent que tenim un deute pendent. Als anys 70 i 80 ens vam oblidar d'ells, potser estàvem massa ocupats en aconseguir la nostra democràcia. Després van venir les conveniències, la invisibilitat i el silenci. He deixat un conte sobre el Sàhara que vaig escriure a 1999, després d'un viatge als campaments.
ResponEliminaGràcies Pepa pel teu conte. Ara que Aminetu ja és al Sahara i ha aconseguit que la invisibilitat del seu país no siga tan gran i que el problema siga conegut a nivell internacional per més persones (moltes generacions que no conegueren ni la Marxa verda)caldrà seguir mantenint la flama viva perquè el rei de Marroc comence a fer-los concessions.
ResponEliminaAprofite l'avinentesa per desitjar-te uns bons nadals i que la llum t'il·lumine tot l'any i ens permeta compartir la teua literatura, alegria, ensenyances i coneixements!
Feliç 2010!