dimarts, 10 de febrer de 2009

DIES D'ESCALDÀ


FITXA:Títol :Dies d'escaldà. Subtítol o definició:Breu relat de memòries. Lloc d’edició:Xàbia. Editor:Penya l'Escaldà, a cura de Antoni Espinós. any 1a edició:2004 / Dipòsit Legal:A-538-2004Format/ Edc. de butxaca, 12x17 / nº pàgs:36.
Dedicatòria: Als descendents de l'última generació que va viure l'escaldà.
DE QUÈ VA :
El relat està escrit amb motiu de la commemoració del 25e aniversari de la Penya l'Escaldà de Xàbia.
És un relat breu, que a mode de memòria, recorda els fets i les vivències de l'autora quan era infant, i per analogia de la gent de la seua generació. Els dies d'estiu en que s'escaldava el raïm i es feia la pansa foren transcendents en l'economia agraria de la Comarca de la Marina Alta durant més d'un segle. La dècada dels seixanta del segle XX va posar punt i final a una manera de viure, i sobreviure, a una manera de veure la natura, de compartir els seus fruits, de sentir el pas de les estacions... Només queda la memòria, els vells estris i els meravellosos riuraus, autèntics elements de l'arquitectura universal, dels que els valencians som únics posseidors en el món. No podem obviar tanta responsabilitat.


UNS FRAGMENTS
L’endemà de celebrar la Mare de Deu dels Àngels, amb pujada a la Plana, porrat i processó pels voltants del vell monestir, es donava compliment a l’acte iniciàtic de l’escaldà, anàvem al sequer de dalt i els homes obrien tots els ulls del riurau gran, que a la tardor passada havien sigut cegats per tal de protegir les eines guardades. Els renders llevaven les barres i tallaven les cordes que subjectaven i nugaven els canyissos, deslliurant-los de la funció de tapiera, en acabar, rascaven l’argamassa que unia les pedres tosques i desfeien la paret que havia obstruït els arcs laterals. Seguts a terra, xiquets i xiquetes presenciàvem captivats l’obertura, igual que els espectadors d’una obra de teatre esguarden expectants la pujada del teló. D’ençà tot era faena aqueferada per als grans i festa lúdica per als menuts.
Amb els ulls desclosos, el riurau cobrava magnificència i descobria misteris. Les enlairades piles de canyissos que competien per saludar l’encanyissat del sostre; les rastreres de cabassos convertides en llargs cucs de llata dotats amb les pates impossibles de les anses; la caldera, separada del forn d’escaldar, plena de fines teles cuites al llarg de l’any per les pacients aranyes; els pilons, que facilitarien l’empilat, amuntegats en equilibri inestable a un racó; tirats al terra els pinatells de fusta amb que s’armarien els inanimats bous protectors; al costat, els cables de nugar les veles fets una troca; penjades en estaques clavades a la paret les gafes de ferro per voltejar la pansa, les casses, el casset...; prop de la cisterna el cossi, els cànters, les gerres, el carabassí... tot esperava polsos que la mà de renders i renderes li donara sentit a la seua existència com a objecte. A poc a poc, el riurau era buidat i el sequer de dalt es convertia en improvisada fira on cada eina era revisada, rentada i curada.
DESCARREGAT EL TEXT COMPLET

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada