RECORDANT BERNAT
CAPÓ
Retrat de Bernat Capó a "9Narradors de la Marina Alta", 1990. |
Vaig conèixer
Bernat Capó a 1986 durant la presentació a Xàbia del conte "La
criminala", una història truculenta, verídica, que corria pel poble
de boca en boca amb morbositat i certa vergonya de què hi hagués ocorregut
dècades arrere. En el parlar de la seua presentació utilitzava un to de
proximitat que seduïa al públic, un discurs tramat de manera que ens duia d'una
argumentació a altra sense perdre el fil i apuntava, amb encert, algun matís
irònic que restava crueltat als fets contats. A mi em va captivar i convèncer
que qualsevol història era digna de passar a la literatura si era ben
narrada.
Llavors, ell
frisava la seixantena, jo passava la trentena, vint-i-cinc anys de diferència
d'edat poden suposar, més enllà del físic, una distància generacional
insalvable entre dues persones, o per contra un incentiu per esborrar prejuís i
servir de pont d'unió entre inquietuds, ideologies i utopies, com va ser el
cas, la seua experiència hipnotitzà el meu entusiasme. La lectura
del llibret em va refermar en l’admiració encetada. I sorgí un afecte literari
que m'ha acompanyat des d'aleshores ençà, em va donar ànims per perdre la por a
emprar la paraula escrita, i en els moments de decepció m'ha empentat a no
defallir en l'aventura de viatjar pel món de les lletres.
D'aspecte acurat, home atractiu (ho dic amb permís de la seua Lola), afable, segur, se les donava de persona major, que no de vell perquè vell no ha sigut mai. Periodista, escriptor, recopilador i preservador de costums i tradicions populars.
Aquest home bo, republicà, agnòstic com és definia ell, rei prodigiós (com el dibuixà Castejón) d’un país on per entrar “no demanaran altra documentació que aquella que pot confeccionar el cor amb tolerància i solidaritat, amb il.lusió i amor”*, potser tenia el pla preconcebut de fer de promotor desinteressat cultural, o potser era l'amor per la cultura el que li proporcionava idees i propostes de continu. Fora com fora, allà on anava ell amb les seues obres sempre obria, generós, un espai per a les dels altres. Els "9 narradors de la Marina Alta", les columnes que ens oferí en el periòdic “El Poble”, amb el taló de 1000 pessetes que ens negàvem a cobrar i que conservem com un diploma honorífic, els Premis 25 d'abril, o el premi Bernat Capó, han sigut algunes de les accions fervents amb què va saber implicar molta gent per revalorar la cultura del nostre país i ajudar l'aparició de nous escriptors i escriptores, tingueren vint-i-cinc, cinquanta, o setanta anys menys que ell.
Bernat Capó ha marxat enllà de la terra, la mar i l'aire, però quan es deixen tantes lletres escrites, fins i tot unes últimes voluntats tan conseqüents i literàries, quan s'han donat tantes mans, és impossible que hi haja marxat del tot, i els adéus del seu traspàs només han sigut momentanis.
D'aspecte acurat, home atractiu (ho dic amb permís de la seua Lola), afable, segur, se les donava de persona major, que no de vell perquè vell no ha sigut mai. Periodista, escriptor, recopilador i preservador de costums i tradicions populars.
Aquest home bo, republicà, agnòstic com és definia ell, rei prodigiós (com el dibuixà Castejón) d’un país on per entrar “no demanaran altra documentació que aquella que pot confeccionar el cor amb tolerància i solidaritat, amb il.lusió i amor”*, potser tenia el pla preconcebut de fer de promotor desinteressat cultural, o potser era l'amor per la cultura el que li proporcionava idees i propostes de continu. Fora com fora, allà on anava ell amb les seues obres sempre obria, generós, un espai per a les dels altres. Els "9 narradors de la Marina Alta", les columnes que ens oferí en el periòdic “El Poble”, amb el taló de 1000 pessetes que ens negàvem a cobrar i que conservem com un diploma honorífic, els Premis 25 d'abril, o el premi Bernat Capó, han sigut algunes de les accions fervents amb què va saber implicar molta gent per revalorar la cultura del nostre país i ajudar l'aparició de nous escriptors i escriptores, tingueren vint-i-cinc, cinquanta, o setanta anys menys que ell.
Bernat Capó ha marxat enllà de la terra, la mar i l'aire, però quan es deixen tantes lletres escrites, fins i tot unes últimes voluntats tan conseqüents i literàries, quan s'han donat tantes mans, és impossible que hi haja marxat del tot, i els adéus del seu traspàs només han sigut momentanis.
Ha partit cap a la immensitat eterna l'escriptor admirat, l'amic benvolgut,
ànima de dotzenes de projectes culturals, narrador enamorat de la terra, els
pobles la llengua, referent literari de la Marina Alta. Ha marxat al
paradís de les lletres. I com a particular homenatge vull recordar-lo, des del
meu bloc, com ell volia, amb alguns dels seus llibres i textos. Segur que els
veu allà on siga.
Bon viatge
mestre, ens deixes en bona companyia: “Estampes pobletanes”, “Requiem per una
amistat”, " El rossinyol del Pou
d'avall", "Cronicó del sisé", “La Criminala”, “El teuladí
utòpic”, "On ets, Gigí?", "Costumari valencià", "Terra
de cireres",... i un munt d'articles que haurà que reunir.
Pepa Guardiola
15 de març 2017
Bernat Capó, dibuix de Castejón per al conte "El reiet alliberador" UN PONT AL SUD, 2000 |
Especial "El Poble", 1997. Homenatge a Bernat Capó |
*”El reiet llibertador”, inclòs en “UN PONT AL SUD”, edició de MACMA, any 2000,