"Asunción Busca la Pau i la Igualtat" a la 54 Fira del Llibre de València

Dimecres 1 de maig, vesprada completa a la Fira del Llibre de València presentant "Asunción busca la Pau i la Igualtat", d'edicions 96. 
A les 17:45 gravàrem a escriptores al Plató. 
A les 19h, a la sala Museu III parlàrem del llibre i de la seua protagonista, Asunción Cruañes, diputada a les Corts Constituents, dona compromesa des de ben jove en els moviments cívics, socials i polítics en defensa de la democràcia i els drets de les dones.
Vam tindre el gust de comptar amb la intervenció de Pepa Frau i Pepe Reig Cruañes, endemés participàrem Dolors Pedrós Company, Pau Cruanyes Mulet i una servidora, ens acolliren un bon grup d'amigues i amics. I després de la presentació, com toca,  signarem llibres als expositors  d'Esplai Llibres.

ACTE PRESENTACIÓ  LLIBRE "aSUNCION bUSCA LA PAU I LA IGUALTAT"
 PER ACONSEGUIR EL LLIBRE A EDICIONS 96

Presentació del Llibre dedicat a Asunción Cruañes

Presentació del llibre dedicat a Asunción Cruañes, lluitadora, integra, feminista, dona excel·lent que va formar part de les 27 diputades a les Corts Constituents. Va entrar en política per a defensar els drets humans i acabar amb la discriminació de la dona i les injustícies socials. 
"Asunción busca la pau i la igualtat", és un relat biogràfic il.lustrat, dirigit a lectors i lectores de totes les edats, sobre Asunción  Les il.lustracions són creació de Pau Cruanyes Mulet, el text és cosa meua, l'edició i publicació feina de edicions 96, les ideòlogues del projecte Montse Villaverde Retamero i Dolors Pedrós Company.

Xàbia ha reivindicat la seua filla i li ha dedicat un merescut reconeixement. Era hora!. Un acte emotiu, entranyable, tendre i vigorós, alhora, com era ella.
Gràcies a les persones que ho han fet possible, als seus fills i filles, als amics i amigues que heu assistit o que ens heu seguit, a Edicions 96 i a l''Ajuntament de Xàbia.  Montse Villaverde Retamero, Jose Chulvi, Dolors Pedrós Company, Cita Reig Cruañes. Elena Reig Cruañes, Maria Reig Cruañes, Pepe Reig Cruañes, Pablo Reig Cruañes, Pau Cruanyes Mulet
Que contenta estaria Asunción sí ho veguera.

Dia del Llibre 2018 al Poble Nou de Benitatxell

Ahir vesprada a la Biblioteca del Poble Nou de Benitatxell, sessió doble, com en el cine, però en viu, en directe, amb bona llum, mirant-nos les cares, intercanviant paraules, i parlant de contes i de novel.les. 
Primer amb xiquets, xiquetes i la fada Joanaina que ha deixat la seua font de la Jana per celebrar el Dia del Llibre. 
Després amb majors: el conte de la fada Joanaina, i la novel.la "La memòria de les ones". 

Un plaer!!! Gràcies Lola Bolufer Ramiro per l' organització, Empar Ferrer per la presentació, Adrian Llobell Sala pel taller lector, fada Joanaina i totes les amigues i amics que han vingut.

Paraules dedicades d'Adrian Llobell Sala, de Re inventa't pel taller lector: 
"Llegir és bestial i amb Pepa Guardiola, fascinant! El taller de persones adultes majors del Poble Nou de Benitatxell, celebra el 23 d'abril amb converses animades on l'obra literària "Tomeu i la fada Joanaina" constitueix el focus d'interés. Després d'uns mesos de lectura didàctica, arribà un dels moments més esperats, l'intercanvi d'impressions, emocions i sensacions amb l'autora. Gràcies per tant, estimada! 😘🌹"

Paraules d`Empar Ferrer
"Un plaer i un honor presentar l'última novel·la de la gran Pepa Guardiola celebrant el Dia del Llibre en El Poble Nou de Benitatxell. "La memòria dels ones" és la novel.la més personal i generacional d'una autora que ens ha enlluernat amb les seues reflexions sobre la literatura i és un referent de les lletres valencianes. Un luxe!"

Més i¡informació a
Xàbia al dia
Javea.com
Actualitatvalenciana

Dia del Llibre Infantil

 

2 d’abril, Dia del Llibre Infantil.

La meua aportació a la LIJ enguany ve carregada d’història. De la mà de Tandem-Bromera, amb lletres abraçades a les il.lustracions de Fran Parreño, expliquem què significa el “25 d’abril” als valencians i valencianes de 7-8 anys, i si vos ve de gust també als que heu complit algunes dècades més. 

De moment, esperem presentar el llibre a la Fira de València.

Jornada cultural i literària a Xàbia amb alumnes de l'IES Massamagrell.

Jornades com les del passat dijous 29 de maig omplin l'ànim de vibracions positives a qui es dedica a escriure. 
Dijous, vaig rebre a Xàbia la visita de 80 alumnes de l'IES de Massamagrel que havien llegit durant el trimestre les meues novel.les "Els grumets del Cap Negre" i "El Talismà del temps". Com a cloenda de  lectures i treballs, venien a conèixer motivats i encuriosits alguns dels escenaris on transcorre l'acció de les novel.les. Els acompanyaven els seus professors: Carme Rodrigo Mancho, cap del departament de Valencià; Vicent Ferrer Puchol, cap d'estudis i professor de Valencià; Rosa Chavez Macian, professora de matemàtiques i tutora d'un dels grups; i l'organitzador de la visita i realitzador del treball Joan Enric Iriarte, professor de Valencià, llengua i literatura, que tanta dedicació ens presta a escriptores i escriptors.

Teníem programades les  següents activitats.

Visita al riurau Arnauda, amb un encontre literari, en el que estava previst que participara l'escriptora Mercé Viana, que finalment no va poder venir. Després la visita continuava als molins de la Plana, la Sèquia de la Nòria, la Punta de l'Arenal i les dunes fòssils dels Muntanyars. Per Acabar l'excursió a la platja de la Grava. 

Seguírem fidels el programa i l 'acomplírem amb gust.

Al riurau Arnauda vam comptar amb la companyia de l'escriptora Carme Miquel i la regidora de cultura de Xàbia Empar Bolufer.

Durant la xarrada vaig aprofitar per explicar què són els riuraus, la importància que van tenir fa més d'un segle, i els vaig introduir a la recent inaugurada ruta dels riuraus.

Sota els arcs de l'Arnauda, vam parlar  de l'ofici d'escriure, de literatura i del llibre "Els grumets del cap Negre", a partir d'una completa bateria de preguntes que havien preparat els i les alumnes de 1r d'ESO.

 
La interessant entrevista amb alumnes de 2n d'ESO, que havien llegit "El talismà del temps", i que començaran a llegir "La llar en el món", va tenir lloc a l'ombra dels xiprers, camí dels molins de la Plana.

Des del mirador dels molins de vent van contemplar la vall, la badia de Xàbia, bona part de la costa de la Marina Alta i les muntanyes que s'eleven.

A la vora de la Mar, Ximo Bolufer, arqueòleg municipal, va explicar com funcionaven la Séquia de la Nòria, tallada a les roques del Muntanyar, i la piscifactoria romana de la Punta de l'Arenal, restes arqueològics datats entre el segle II a.de la n.e i IV de la n.e.

  

I com l’activitat obri la gana acabàrem amb dinar i bany a la platja de la Grava. 

Crec que la visita va marxar cap a Massamagrell tan contenta com jo vaig tornat a casa.

He d’agrair  la col.laboració de l'IES “Toni Llidó” de Xàbia, que va deixar fer ús de les instal.lacions,  a la regidoria de Turisme que va lliurar unes guies de la ruta dels riuraus per a tot el grup i a les persones que van participar d’una forma o altra. Gràcies

I GRACIES AMB  MAJÚSCULA al professorat de l'IES de Massamagrell per la difusió i promoció de la literatura i dels escriptors i escriptores del País Valencià. 

Enllaços a la notícia

Xàbia al dia, Visita por los escenarios que ilustran las novelas de Pepa Guardiola 

«Els grumets del Cap Negre» llegan de Massamagrell

 

Dia, setmana, mes del llibre... per a quan anys i societat dels llibres?

Per al dia, setmana i no aplega a mes del llibre, tenim roses, proses, aromes, poemes, rimes, fires... literatura i primavera enredades. 

Com cada mes d'abril, pels dies del llibre, el 2 i el 23, jo deixe un ramell de les meues lletres narradores amb la voluntat de desitjar llargues i agradoses lectures, siga a la fresca d'un jardí, siga a la brisa de la platja, siga al lloc on més complaga al lector. 

No m'importa el format en què arriben les lectures al lector, paper o digital, tan  si val. Allò que cal és que els llibres es lligen. La majoria dels meus estan paper, però jo ja escric quasi sempre en pantalla virtual. 

Uns dies comptats i remarcats, unes poques setmanes dedicades a honrar de gairó les lletres, unes fires forçades, uns drets d'autor/a invisibles, uns guanys que ni alcen l'ànim... 

Empeny i gana en escriure, esforç i lluita per publicar, il.lusió i entusiasme en els encontres amb lectors. Decepció en el reconeixement del treball i la vàlua, rodar, pregar i oblidar per no plorar. 

Per a quan tot l'any del llibre i dels drets d'autor? Per a quan la cultura i la societat dels llibres?

Acabeu abril amb plaents lectures i comenceu maig amb grans llibres.

La Marina Alta puja al Tren de la Llibertat

La resposta a la convocatòria de la Xarxa de Dones de la Marina Alta per a participar en els actes del Tren de la Llibertat ha sigut  un èxit. 

Dissabte 1 de febrer, a la matinada, ixen de la comarca 2 autobusos amb dones i homes de la majoria de pobles de la Marina Alta, així com una representació de les associacions “Dones Cabal”, “Femem Força” i “Dones d’Orba”.

L’arribada a Madrid està prevista al voltant de les 11h per incorporar-nos al Tren de la Llibertat, organitzat en defensa dels drets de la dona a decidir sobre el nostre cos, la nostra sexualitat i maternitat; en contra de la reforma de la Llei Gallardon; i per exigir el manteniment en vigor de l’actual “Llei de salut sexual i reproductiva i d’interrupció voluntària de l’embaràs”.  A les 12h serà la concentració de les delegacions en l’estació d’Atocha. A les 12:30h s’iniciarà la marxa cap al Congrés dels Diputats, on s'entregarà el document “Perquè jo decidisc”, dirigit al President Del Govern, President del Congrés, ministra Ana Mato, ministre Gallardón i distints grups parlamentaris.  

La delegació de la Marina Alta intervindrà també en l’Assemblea convocada posteriorment. 

 

LLIBRES PER A UNES BONES FESTES

Aquestes festes estem tots estirant els euros perquè donen més de si... Però alegrem-nos els dies, regalem llibres ( que donen per a molt), descansem i llegim.

Heu provar a compartir lectures? Seguts en rotllana al voltant del foc, cadascú llig en veu alta el paràgraf d'un llibre que li ha agradat o li han regalat..., passareu estones inoblidables en companyia d'amistats i familiars estimats, junt a personatges literaris fabulosos.

Jo aprofite la proposta  i em faig autopropangada.  Vos recomane els tres últims llibres meus on podreu trobar resemblances amb les festes nadalenques.

"La casta de Banya trencada": un bou i burra ( no vos sona a Nadal?), però aquesta parella d'amics  trota per la marjal de Pego-Oliva i no hi ha papà de Roma que acabe amb ells.

"L'univers de les idees perdudes": buscant naus desaparegudes entre astres, cometes, galàxies, estreles... potser per algun racó d'aquest univers trobeu l'estela desterrada de Betlem.

"El desordre de les dames":  unes dames antigues de viatge per les nostres terres mediterrànies i convulses de fa un grapat de segles. Com ara diuen que els Mags no venien d'Orient, igual resulta que ni tan sols eren mags, sinó unes dames desordenades i aventureres com les meues.

BONES FESTES I MOLTES LECTURES

ENCONTRE AMB ALUMNES DEL CIP LLEBEIG

Ja s'ha convertit en un costum, un bon costum, l'encontre amb alumnes i professors de 5e del cip "Llebeig" de Dénia. Una activitat que cada dos anys em du a mantenir una xarrada amb ells i elles sobre la lectura, els llibres, la literatura, el procés de creació... tot al voltant del llibre "Tres titelles embruixats". Cada vegada em sorprenen més aquestos joves estudiants de Primària amb les preguntes que fan, amb l'interés que mostren, la preparació dels treballs lectors...
Endavant, continueu així xics i xiques del col.legi Llebeig, i felicitacions per a professors i professores que amb la seua dedicació, preocupació i empenta fan possible tantes millores educatives.

Accedir al reportatge de l'encontre
web del cip Llebeig

ULLS DE LA NEREIDA

FITXA: Títol: El ulls de la nereida
Lloc d’edició:Barcelona
Editor/…:Ed.Cat.edebé 2000
Any 1a edició:2000. 2a edició:marjal-grup edebé, València, 2006, ISBN 84-8348-012-3
Col.lecció editorial/núm. Tucan, 80
ISBN/DL:84-236-5505-9/B.11157-2001
Gènere. Novel.la (Literatura Infantil i Juvenil)
Il.lustracions (de):Manuel Ortega
Nivell:A partir de 9 anys

DE QUÈ VA LA COSA.
Cinta va a passar les vacances de Pasqua a la menuda illa de Tabarca, on son pare treballa com a biòleg.
Només entrar al portet, la filla del biòleg considerà que el lloc on anava a viure no era més que un bonsai d'illa. La visitaria en un dia, i en dos coneixeria tot el que hi havia per conèixer. No obstant això, el primer contacte amb terra va ser inesperat..., com un presagi del que hi trobaria.

UN CONSELL DEL PROFESSOR JOSEP M. BALDAQUÍ
"Si alguna vegada heu estat a Tabarca, a l’Illa, amb majúscula, com diuen els seus habitants, llegiu Els ulls de la nereida. I si no hi heu anat mai, llegiu també aquesta novel·la i no tindreu un altre remei que anar-hi. Els ulls de la nereida té, amb majúscula, la característica principal que distingeix la millor literatura infantil: la poden llegir, i agrada, els xiquets i les xiquetes des dels 9 als 90 anys. La història d’amistat entre Cinta i el seu amic Martinet, narrada amb un llenguatge senzill i emotiu, és una lectura que mai no oblidareu i, quan visitareu l’illa a partir d’ara la veureu amb uns ulls diferents."

UNA INVITACIÓ A EMBARCAR-SE EN EL LLIBRE.
CAPÍTOL 1. L'illa
En una illa!
En una illa menuda! Tan menuda que el barri on vivia no hi cabria sense que l’aigua salada envaïra alguns carrers.
En una illa plana! Tan plana que semblava la sandàlia d’un gegant abandonada dins la mar.
En una illa menuda i plana treballava ara son pare i, pel que deia, estava decidit a establir-se per sempre.
Cinta residia amb sa mare a la ciutat i passava uns caps de setmana i la meitat de les vacances amb son pare. El pare de Cinta era biòleg, que és com ser metge de la natura. Unes vegades cuidava un bosc malalt; d'altres una muntanya cremada; després atenia un llac sec o un riu contaminat. Viatjava sovint i romania poc temps al mateix lloc. Per això, al llarg dels tres últims anys, d’ençà que son pare i sa mare s’havien separat, la xiqueta havia viscut a la muntanya, a la costa, a la ciutat, al camp i ara, seguint els tràfecs del biòleg, aplegava el moment d’anar a una illa menuda i plana .
A Cinta no li importaven els canvis de casa, s'hi havia acostumat i li treia gust al fet de mudar-se de poble i tractar amb veïns diferents. A més a més, com era xerraire, juganera, amable, agradosa i simpàtica, allí on anava feia bona cosa d’amics i d’amigues.
Tanmateix aquestes vacances de Pasqua no tenia esperances d’augmentar les amistats, i menys de la seua edat. No hi ha massa infants a una illa diminuta com un covenet. Son pare per animar-la li prometé recórrer junts les coves, galeries i passadissos soterranis que foradaven l’illa, ensenyar-li a nadar sota l’aigua amb botelles d’oxigen, visitar el far, dur-la a la reserva marina, mostrar-li les muralles antigues i deixar que es banyara en qualsevol cala. I si malgrat tot s’avorria, a l’estiu no calia que vinguera, podia quedar-se amb la mare.
Amb el sol ben crescut embarcava Cinta al port d’Alacant, son pare i un mariner havien vingut a buscar-la en una llanxa.
Era una travessia curta i l’illa aparegué prompte surant sobre la mar com el llom d’una balena blanca. A mesura que s’apropaven la silueta creixia lentament.
Quan entraven al portet de Tabarca, la filla del biòleg considerà que el lloc on anava a viure no era més que un bonsai d’illa, la visitaria en un dia i en dos coneixeria tot el que havia per conèixer.
Però el primer contacte amb terra fou inesperat. En saltar al moll sentí pessigolles als peus i a les cames, com si la sacsaren.
-Pare, aquesta illa es mou, està viva! -cridà esglaiada.

TRES TITELLES EMBRUIXATS

FITXA.Títol:Tres titelles embruixats.
Lloc d’edició:Barcelona
Editor/…:Editorial Cruïlla
Any:primera edició 2000, cinquena edició 2006
Col.lecció editorial/núm.:Vaixell de vapor, 107
ISBN/DL:84-8286-979-5 / M-26.719-2006
Gènere:Novel.la (Literatura Infantil i Juvenil)
Il.lustracions (de):Miquel Àngel Giner i Bou
Nivell:A partir de 9 anys

DE QUÈ VA LA HISTÒRIA.
Sílvia se'n va de casa perquè una companya d'escola li fa creure que son pare i sa mare adoptius la deixaran d'estimar quan nasca la seva germana. Sílvia vol trobar una altra família, però acaba ajuntant-se amb un xiquet titellaire i una xiqueta poeta, que també necessiten qui els estime i els aixoplugue a casa.

PER OBRIR LA GANA
Capítol II
En eixir de casa Sílvia amagà la motxilla al portal i corregué a buscar a Gusti que l’esperava com sempre al canto, per anar junts a l’autobús.
-Va, que fem tard! -exclamà l’amic en veure-la.
-Avui no vaig a escola -es disculpà Sílvia-, he d’acompanyar la mare a comprar, digues-li-ho a la mestra.
El company cregué la mentida i se n’anà a l’autobús. La xiqueta féu com si tornara a casa, però en arribar al portal es carregà la motxilla i marxà per un carrer diferent.
Caminà cap a l’altre costat de la ciutat sense seguir un rumb fix, no tenia preferència per cap barri especial, l’únic que li interessava era que allí on parara no la coneguera ningú. . Quan cregué que ja s’havia allunyat prou s’animà a triar casa. Malauradament en observar el barri on havia aplegat comprovà que les voreres estaven trencades, no s’hi veien arbres ni jardins, els edificis eren alts i desbaratats i els pisos s’endevinaven menuts, amb cabuda per a poques persones. Es notava que hi vivia gent pobra, seria difícil que l’acceptaren així com així, segur que estaven ben estrets i no tenien lloc per a ella, a més a més, posada a triar per què no buscar un barri més bonic?
Pensat i fet, pegà la volta i es dirigí cap al centre de la ciutat on les cases eren grans i els carrers estaven nets i arreglats. Després de caminar una altra bona estona aplegà a la plaça principal. Esguardà les façanes i comprovà que no s’havia enganyat, les famílies devien viure ben amples, segur que hi havia lloc per a ella i algú l’acceptava. Havia arribat el moment de triar casa.
Però, a hores d’ara no sabia per on començar, ni com. No s’atrevia trucar a qualsevol porta, ves a saber qui li eixiria, i li feia molta vergonya dir allò que havia pensat: “Vol vostè una xiqueta?”, com si les xiquetes es regalaren pel carrer. Segué a un banc a esperar que se li llevara la poriguera que estava entrant-li i, aleshores, va veure un gosset que corria d’una costat a l’altre.
-S’ha perdut o l’amo l’ha abandonat -mormolà Sílvia- el vigilaré i aprendre com fa per trobar qui el vulga.

LA CLAU MESTRA

FITXA. Títol:La clau mestra
Lloc d’edició:Madrid
Editor/…:Editorial Cruïlla
Any:1ª edició 1997 / 2ª edició 1998
Col·lecció editorial/núm.:Vaixell de Vapor , sèrie taronja/ 82
ISBN/DL:84-8286-307-X / M-20.780-1997
Format/ nº pàgs:Edc. Butxaca, 12x19 / 168 pàgs.
Gènere:Novel·la (Literatura Infantil i Juvenil)
Il·lustracions (de):Josep Brocal
Bibliografia crítica selecta :CLIJ juny 1998
Premis rebuts per l’obra:Finalista Premi Vaixell de Vapor 1996

DE QUÈ VA LA NOVEL.LA
Imagina't que una vesprada, en tornar a casa i obrir la porta, descobreixes que ta casa ja no és ta casa. Mobles, armaris, cortines..., res és on era abans; pitjor encara, res és en cap lloc. Fins i tot ton pare i ta mare han desaparegut sense avisar ningú.
Això, precisament, fou el que li succeí al protagonista de "La clau mestra"...
PER A OBRIR BOCA…
CAPITOL VI
Sense deixar de córrer, com qui fuig d'un lloc endimoniat, Paulí i Elena arribaren a la parada del tren suburbà. Se'ls esborronà la pell quan comprovaren que eren els únics esperant. Darrere una lloma quedava l'Estany, silenciós com una casa buida, enllumenat com una ascla ardent.
En pujar al tren una de les viatgeres comentà
-Es la primera vegada que veig que el tren para en aquesta estació, jo em pensava que a eixa urbanització no hi vivia ningú.
Els dos amics no feren cas de les paraules i anaren a seure a l'altra punta del vagó, lluny de les mirades curioses de la dona.
En deixar el suburbà, pujaren al metro i baixaren a la plaça de les Flors, al centre de la ciutat. No pogueren agafar l'autobús 12, el que aplegava fins al seu barri, perquè tot just acabava de partir. Així, decidiren anar a peu cap a casa. Caminaren de presseta, no s'entretingueren gens, ni es digueren una paraula. Anaven capficats, cadascun pensava en el que havia vist. Elena estava preocupada pel que li passava a l'amic i disgustada d'haver-lo de perdre. Paulí estava impressionat i esmaperdut, tenia un embolic al cap i un altre al cor.
En creuar un carrer, el xicot sentí una punxada a l'esquena, com si uns ulls penetrants el guaitaren. Es girà i no arribà a veure ningú darrere; però, aparcat al costat de la vorera, li semblà distingir un cotxe igual al que, segons Lluís, duia l'home del bastó blanc. No digué res i continuà caminant sense parar-se, malgrat tot la punxada a l'esquena i la sensació de ser observat no se la llevà de damunt. Una estona després, quan eren a una altre carrer, es girà de nou, i de nou veié aparcat a un costat el mateix cotxe. Li agafà la mà a Elena i, sense deixar de caminar, li digué fluixet.
-Em sembla que ens segueixen. Gira't amb cura i veuràs un cotxe blanc. Abans estava aparcat a un altre lloc.
-No hi és, -digué Elena-, no el veig.
Efectivament, el cotxe havia desaparegut. Però Paulí el descobrí darrere d'una cantonada per on havien de passar, com si estiguera esperant-los. Aquesta volta Elena sí que el va veure. No perderen temps comprovant si eren suposicions i sospites que els seguien o no, pegaren la volta en redó i corregueren desassossegats cap a casa per un altre camí.
Arribaren atabalats, amb la llengua fora i la sang bategant-los el cervell. No sabien si el cotxe els havia seguit; hores d'ara tampoc els importava, eren a port segur. Paulí posà el dit sobre el timbre de sa casa i no el llevà fins que la veu de Magda es féu sentir neguitosa pel telefonet del porter automàtic.
-Qui és? qui és? qui truca?
-Sóc Paulí! Obri'm, corre obri'm!
En tenir franc el pas de la porteria una altra veu s’oí pel carrer.
-Eh, Paulí, Elena! com us ha anat? Heu tardat molt a tornar!
Era Lluís, abocat com sempre a la finestra, qui els cridava.
-Es llarg de contar -respongué Elena.
-Entra i tanca, ja li ho explicaràs demà -reclamava Paulí temerós de que el seu suposat perseguidor apareguera de sobte.
-Espera -digué Elena parada a l'entrada- Lluís veus el cotxe de l'home del bastó blanc? Està aparcat per ací?
Lluís mirà detingudament a un costat i altre.
-No el veig, però si apareix us avisaré.
Al pis, Magda estava feta un flam. D'ençà que havia vist la casa sentia una pedra a l'estómac i en fer-se de nit en sentí una altra a la gola. Rebé el germà abassegant-lo amb abraçades i atabalant-lo amb preguntes. Estava a punt de trucar la policia per denunciar la desaparició de la família. Per sort Calixt, entre til.la i til.la, li imposà una mica de paciència.
Jopi també havia estat neguitós. En oir l'amo es mostrà content i acudí a fer-li festes tot afectat per un terratrèmol que li entrava per la cua i li eixia per la llengua.
Elena s'acomiadà de seguida, son pare i sa mare havien d'estar intranquils.
Després de l'intercanvi d'emocions pel retrobament, Paulí explicà, amb la poca calma i serenitat que els successos permetien, tot el que havia pogut esbrinar.
Magda no entenia res, la història del germà li semblava il.lògica i desgavellada. L'interrompia contínuament demanant-li que repetira tal o tal cosa, li feia preguntes, negava, exclamava
-Com! com has dit? Una oficina terrorífica! On?...Un home vell amb un gaiato?... No serà una nova versió de dràcula? ...Una urbanització futurista! segur que ens han inclòs en un d'eixos projectes experimentals... T'ho hauràs imaginat. Per què havien de perseguir-te per tota la ciutat? ...
-Es cert, tot és cert, pregunta-li-ho a Elena, et dirà el mateix que jo, exactament com t'ho he contat -li replicava Paulí que no sabia de quina manera fer-se entendre.
-Sembla un conte fantàstic -deia Calixt que tampoc veia clar el relat del xicot.
-Més bé és una història de por -puntualitzava Magda-. No sé què pensar. Tanmateix, em malfiava que anàvem a acabar amb un bon trasbals un dia o altre. Però aquest no m'agrada gens ni miqueta, no em fa gràcia anar a viure a una urbanització a les afores, haurien d'haver-me preguntat, jo també compte.
-I jo -intervingué Paulí-, ara vés a veure què fem, qualsevol diu que no es muda.
Magda callà i es quedà capficada, meditant les últimes paraules del germà.
Del carrer aplegaven els sorolls del camió del fem, Jopi, com acostumava cada nit, corregué al balcó i lladrà. L'enrenou tragué els joves de les seues cabòries i els feu adonar-se que era hora d'intentar descansar.
-Si voleu em quede amb vosaltres perquè no us trobeu sols -s'oferí Calixt.
-No et preocupes, estarem bé -digué Magda-, si hi ha algun problema cridarem els veïns.
A Paulí li va costar dormir-se, però, quan finalment ho aconseguí, les angoixes passades aquell dia li poblaren de malsons el cervell. Es despertà atemorit, cridà el gos i el deixà que es gitara al seu costat. La companyia de Jopi l'asserenà i s'adormí a la fi.

L’ENGRUNA DE CRISTALL

FITXA DEL LLIBRE. Títol:L’engruna de cristall
Lloc d’edició :València
Editor/…Edicions del Bullent
Any:1992
Col·lecció editorial/núm. Llibres del gat en la lluna/ 6
ISBN/DL:84-86390-46-4 / V-3520-1992
Format/ pàgs. Edc. De butxaca, 15x20 / 96 pàgs.
Gènere:Novel·la (Literatura Infantil i Juvenil)
Il·lustracions (de):Ada Garcia
Premis rebuts per l’obra :Premi Carmesina de Narrativa Infantil 1991

DE QUÈ VA LA HISTÒRIA
L'engruna es tota una aventurera. Qui anava a sospitar que una simple micola d'objecte poguera passar per tants llocs diferents? Però no cregueu, ben segur que hi ha quantitat de partícules minúscules al nostre voltant que han viscut tant com la protagonista d’aquesta obra, és qüestió d'esbrinar-ho. De moment, mentre aconseguiu posar-vos en contacte amb un granet de pols qualsevol, en el llibre "L’Engruna de Cristall" es conten les tribulacions del bocí singular d’una boleta de "guas".
PER A OBRIR BOCA…
CAPITOL 8.
A mitjan vesprada, abans que Adela tornara d'escola, un animalet negre i pelut entrà a l'habitació. Era Ruc, el gos de la casa.
El lloc preferit de Ruc per a dormir era la cambra d'Adela, damunt la catifa, justament on havia caigut l'engruna. Allí anà a jaure's el ca per fer-se una becadeta i esperar l'arribada de la seua ama.
Quan per fi tornà la xiqueta, Ruc corregué a la porta a llepar-la i recordar-li que era l'hora del passeig.
Ni l'animal ni l'ama s'adonaren que entre els pèls de l'orella dreta havia quedat atrapada una xicoteta micola de cristall, l'engruna.
-Anem Ruc, avui et duré a passejar al parc.
En eixir al carrer, tan prompte es creuaren amb un altre gos, Ruc anà a olorar-lo, costum que, com és sabut, practiquen aquests animals per a saludar-se i reconèixer-se.
L'altre gos era un pastor alemany, ja vell, que vivia amb uns veïns d'Adela.
-Gua! és moda ara que els gossos es posen arracades? -preguntà el pastor a Ruc-. No et fa vergonya lluir eixes bogeries a l'orella? Un poc de dignitat canina!
-Gua! gua! què vols dir tu? -replicà Ruc- Jo no m'he posat arracades.
-Gua! i això que dus a l'orella, quina cosa és? No vull olorar-te més. Jo no sóc amic de gossos tan moderns.
I el Pastor alçà la cua i partí estirant el llom sense mirar més Ruc.
En passar per uns grans magatzems, Ruc es detingué a mirar-se a l'espill d'un aparador.
-Gua! doncs es veritat, porte una arracada. Qui me l'haurà posada? Que jo sàpiga, no ningú.
Al principi, Ruc tingué la intenció de passar-se la pota per l'orella i llevar-se allò que lluïa i pareixia un penjoll. Però com més es mirava més li agradava l'efecte que feien els reflexos blaus i maragdes sobre el seu pèl tan negre.
-Gua! com vaig a llevar-me aquesta joia si estic preciós? Veuràs com lligue jo avui al parc!
-No sóc una arracada. Sóc una engruna de cristall, el trosset que li falta a la boleta campiona d'Adela.
-Vaja! sí que ets important. T'agradaria quedar-te amb mi?
-Amb molt de gust. Però, no seràs perillós? -Preguntà l'engruna que encara no coneixia els animals.
-Sóc un gos casolà molt ben educat i estaràs amb mi més segura que amb eixa boleta orgullosa que es creu la reina de tots.
I Ruc partí satisfet darrere de la seua ama. Ara era ell qui anava amb la cua alta i el llom estirat. L'engruna se sentí complaguda.
Ruc entrà al parc com si fora una personalitat importantíssima, més estirat que un xiclet i més inflat que un globus. Però el pobre li esperaven tota classe de complicacions.
La primera gosseta que el va veure, una fox terrier canyella, es quedà captivada i el seguí una bona estona. Fins que l'ama de la fox terrier anà a buscar-la, l'agafà i féu fugir Ruc amb tan males maneres que si no corre es queda sense engruna del colp de periòdic que li tirà la senyora.
La segona gosseta, una lulú blanca amb llaç rosa, anava acompanyada de la seua parella, un lulú blanc amb llaç blau. La lulú corregué encisada al costat de Ruc i aquest intentà endur-se-la darrere d'uns matolls. El lulú, malgrat ser xicotet i en aparença poca cosa, acudí gelós i s'enganxà d'un mos a la cua de Ruc.
No tingué la brega majors conseqüències perquè la senyoreta que passejava els lulús acudí a separar-los.
-No vulgues ser tan valent Mister -digué la senyoreta al lulú mascle, batejat amb nom tan important- no veus que eixe gos és més gran i podria fer-te mal?
Aquesta volta l'engruna no havia estat en cap perill, però no li agradaren els sorolls dels gossos ni les dents que mostraven.
Ruc anà a buscar Adela i estigué una bona estona assegut davall el banc de l’ama, amb la cua entre les cames recordant-se'n de tots els lulús del món.
Fins que passaren unes gosses pequineses i se li quedaren mirant l'orella.
-Gua! Tu no eres d'ací, veritat? -preguntaren coquetejant les gosses.
-Jo clar que sí. -contestà Ruc tornant a estirar-se com abans.
-Doncs no t'havien vist mai. Vols passejar amb nosaltres? -digueren les gossetes que no li llevaven ull a l'engruna.
-Oh, sí, complagut d'acompanyar-vos.
Però les pequineses sols estaven interessades en saber com havia aconseguit Ruc aquell adornament tan bonic, i quan comprengueren que era resultat d'una casualitat, giraren en redó deixant-lo tot decebut.
El pobre decidí buscar novament la seua propietària i esperar una oportunitat millor.
Pel camí ensopegà amb una canilla de gossos amb cara de perdonavides i aspecte de bandarres.
-Heu vist eixe senyoret repentinat i lluent quina joia porta a l'orella? -digué el més gran, un podenc tacat amb la cua tallada - Anem a llevar-li-la i deixar-lo fet un nyap.
La canilla sencera es tirà damunt Ruc, que li faltaven dents per a defensar-se.
El parc s'omplí de lladrucs, udols i curses de gossos. Els guàrdies acudiren amb la porra i, més malament que bé, aconseguiren desbaratar la refrega canina. Adela arreplegà Ruc tot brut, bavat i amb alguna que altra ferida, per sort de poca importància.
-Què has fet Ruc? Avui venies amb ganes de brega i l'has aconseguida. Ara
hauràs d'estar uns dies sense eixir.
-Gua! gua! gua! -contestà Ruc a l’ama, volent-li dir que amb molt de gust es quedaria una setmana tancat a casa.
Però, què fou de l’engruna després de l’incident?

(...)