-DEIXEBLE DE MORABIT -
Els últims fidels de les alqueries properes havien marxat. Beneïts per l’home sant i reconfortats d’esperit deixaren el morabit en la pau i soledat beatífica que li eren habituals.
El sol també desaparegué de la vall, només uns tènues raigs tenyien de taronja el cel i la mar.
Però el foraster no partia, seia sobre les roques de la riba, absort, amb la mirada perduda a l’horitzó, aliè a la fi de pregaries i càntics.
Des de la porta de la mesquita, el deixeble del santó guaitava el desconegut. Per què no havia marxat com els altres? Per uns instants pensà en descendir a preguntar-li que hi feia tot sol. Després recordà les obligacions pròpies, s’encongí de muscles i entrà a la cabana on el morabit mormolava les aleies del capvespre.
“
Per l’estrella, quan declina! El vostre paisà no s’ extravia, ni es desencamina."
Sense que el vell deixara de recitar mentalment, el deixeble li donà menjar, li donà a beure llet i l’acompanyà al jaç.

Quan conclogué les ocupacions, recordà l’estrany. Seguiria mirant la mar? Observà per la finestra i la silueta del desconegut es retallà sobre un camí de llum que la lluna plena pintava en la foscor marina. Li preocupà l’actitud de l’home i temé que estiguera cavil·lant acte roí. No seria el primer desesperat que volent fugir de la invasió hostil es tirara a l’aigua creient-se amb forces per aplegar nedant a les terres d’Al Magrib. Setmanes arrere havien trobat a la platja de pedres els cossos de tres infeliços als que la mar havia negat protecció.
El deixeble es decidí eixir a parlar-li per oferir-li consell i aixopluc .
A mesura s’apropava, escoltava recitar el foraster una pregaria estranya
“ Buida ha quedat la llar caritativa.
Vés-te’n nòmada que en aquesta vall
vas voler alçar regnes. No hi ha temps:
les gents ja hi fugen i el forment es crema.”(*)Sentí llàstima profunda per aquell desvariat que clamava a la lluna poemes profans, com un llop perdut. L’agafà de la mà i li prometé ajuda, a l’endemà buscaria un pescador que se l’enduguera a Alger.
Però a l’endemà i a l’altre i a l’altre, i encara uns quants altres dies més, fins la següent lluna plena, la mar es mostrà brava i els pescadors no s’allunyaren de la badia, sabien del mal humor de la galerna i temien l’ímpetu de les onades que alçava.
El foraster resultà ser un antic rawi, i si en temps gaudí de fortuna i reconeixement com a rondaire, hores d’ara no li quedava més que una memòria incansable i una paüra constant. Passava el dia entre declamacions de versos exaltats i aterridores cròniques d’aljames conquerides pels cristians.
El deixeble alternava la cura del morabit amb les atencions a l’hoste cantor, tot procurant mantenir-lo allunyat del santó, car la retafila de versos blasfemes feria com a sagetes les oïdes virtuoses.
Ara i adés cantava el rondaire brindant cara la mar amb una copa imaginaria:
“ Com eren de pesants aquells gots buits que ens duien.
En omplir-los de vi pur, però, s’alleugeriren
I a punt van ser d’envolar-se’n
com escapen les ànimes dels cossos. (*)Després ebri de poemes, corria per la platja i, al ritme del soroll que feien els peus en colpejar les pedres, entonava una cançó impúdica:
“
Un negre nadava en un ullal
I l’aigua no amagava els codolets del fons,
L’ ull blau , i lluent,
La nina negra!”(*)Una altra estona el recitador plorava atemorit ,
“
El tall de les espases, ai! de ma casa,
ha tacat de sang tota la plana.
El foc sofrent t’ha socarrat el rostre!
Ai!, qui et mira queda mut i vessa planys,”(*)A l’hora baixa seia dalt del rocam recitant amb dolça melangia,
“
Quina nit vaig passar més delitosa
Fins a l’alba abraçat per l’albada.
Els braços seus, baldrics, als muscles meus;
I els meus, cenyill voltant-li la cintura.”(*)I més d’una vegada, a la matinada, se'l sentí cantussejar gitat, amb els dits acaronant l’aire com si jaguera amb algú:
“Quan la nit d’amor davalla
Aquell que dorm no sap
Quan pateix un amant i quant amaga”.(*)El deixeble sofria en veure l’expressió foragitada del rawi i no entenia com podia posar tant de sentiment en aquells versos profans, que no mostraven més que el disbarat de les passions humanes. Ell en canvi recitava les sures de l’Alcorà i les seues ànsies es dissipaven.
Finalment amb la lluna plena vingueren les calmes i els pescadors del poblat s’endugueren el foraster, més asserenat que la mar mateixa i més content que els mariners en veure les naus solcar segures les aigües.
Passaren setmanes, i els dies es feren terribles, l’host cristiana assetjà la ciutat veïna. Les barques dels pescadors del poblat ja no pescaven, anaven i venien al nord d’Àfrica carregant gents que fugien.
Un dia els cavallers de la creu entraren a la vall i prengueren possessió de tot. El deixeble carregà el santó dins un llagut i enlairà les veles navegant mar endins, rumb a Xaloc.
Eren al mig de l’ampla badia, entre braç i braç de les muntanyes que s’endinsaven a la mar acomiadant-los, quan veren fumejar la mesquita i flamejar les cabanes del poblat. El morabit orava:
“ Oh, Al·là, Amo del domini! Tu dónes el domini a qui vols i se'l retires a qui vols, exaltes a qui vols i humilies a qui vols. En La teua mà omnipotent està el bé. ”
Però el deixeble no podia seguir les aleies, li sonaven a pous buits, que l’ofegaven amb aire putrefacte . De sobte recordà la nit que conegué el rawi..., els ulls se li cobriren amb una cortina de llàgrimes vedant-li la visió de la terra que s’allunyava, la boca se li obrí en un clam desfent-li el nuc de la gola, i cridà amb el cor ple de sentiment els versos profans que li ensenyà el cantor:
“ Buida ha quedat la llar caritativa.
Vés-te’n nòmada que en aquesta vall
vas voler alçar regnes. No hi ha temps:
les gents ja hi fugen, el forment es crema.”
(*)1.Ibn Al-labbana de Dénia (s.XII) “Fragment del plor per l’enderrocament dels
Abbadis”.
2.Ibn al-yamani d’Eivissa (s. XI) “Fragment Bàquic)
3.Ibn Khafaja d’Alzira (1058-1138) “El nadador negre”
4.Ibn al-Zaqqaq de València (s.XII) “La nit”
5.Al-Russafí de València (s.XII) “Fragment”
Pepa Guardiola