dissabte, 24 de gener de 2009

ELS GRUMETS DEL CAP NEGRE


FITXA. Títol:Els grumets del cap Negre
Subtítol o definició: Aventures a la Marina Alta
Lloc d’edició: Alaquàs - València
Editor/…:Abril Edicions
Any:1.998
Col·lecció editorial/núm.:A Colp de Pedal- Abril Edicions / núm. 3
ISBN/DL:84-923712-1-8 / Dipòsit Legal: V-1491-1998
Format/ nº pàgs:Edc. de butxaca, 14x 21 / 92pàgs.
Gènere:Novel·la (Literatura Infantil i Juvenil)
Subgènere:Aventures i viatges.
Il·lustracions (de):Robert Amoraga
Bibliografia crítica selecta :El País, Comunitat Valenciana, CLIJ - setembre 1.998

DE QUÈ VA L’AVENTURA.
La colla a "Colp de pedal", que es dedica a fer excursions pel país en bicicleta, passa uns quants dies a la Marina Alta. Martí organitza una excursió especial i els ciclistes, convertits en grumets, acaben enrolats en una aventura molt perillosa. Una dona que no sap quan dura un quart d’hora, el patró i la tripulació del Cap Negre, pescadors furtius, falsos geòlegs … són els personatges amb els qui els nostres amics i amigues recorren la comarca per terra i per mar.
PER A OBRIR BOCA.
CAPITOL III. RUMB A XALOC.

A les cinc de la matinada, bregant contra la son igual que l’albada brega contra la nit, els cinc amics de la colla "A Colp de pedal" saltaven la borda del Cap Negre. Tomeu, com a patró, els donà la benvinguda, els desitjà una bona travessia, els presentà la tripulació, i els assabentà de les normes mínimes a seguir en un vaixell que, poc dalt o baix, podien resumir-se en que sempre s’ha de fer cas al capità, es a dir a ell, i especialment en cas de perill.
-Tanmateix, espere que no tinguem cap problema- conclogué Tomeu- I ara Maties, el cuiner, us acompanyarà baix a deixar les motxilles i us mostrarà l’embarcació.
- Seguiu-me grumets. Però no penseu que hi ha massa a veure, aquesta és una barca de palangre, no un transatlàntic -digué amb sorna Maties, un pescador baixet, panxut i amb el nas molsut com les botifarres de mar.
El gos Ulisses somicava arrupit als braços de Puig, allò d’embarcar-se no li complaïa ni miqueta.
Baixaren a les entranyes de la nau. A un costat hi havia la bodega amb una càmara de gel. A l’altre costat el ranxo, una petita cuina, un servei amb dutxa i dues cabines amb lliteres estretes. El cuiner els mostrà la que havien d’ocupar.
Damunt d’una de les lliteres hi dormia un gat, Marruc, la mascota del Cap Negre. L’animal, en veure envaïda la seua intimitat, s’aixecà i estufà els pels. Ulisses olorà el gat, deixà de somicar i plantà les orelles. A Marruc no li agradà veure el ca i li pegà un bufet. Tota una humiliació per al gos que s’oblidà de recels cap a les barques, es deslliurà dels braços de Puig i corregué a mostrar-li al mixo mariner com les gastaven els Ulisses de la seua raça. Però Marruc jugava la partida en terreny propi i s’esvaí darrere uns sacs. Ulisses s’envalentí en veure’l com fugia, li lladrà una estona i després acudí ufanós als crits de Puig que el renyava.
Quan tornaren a coberta, Tomeu i Jaume, el motorista, engegaven el motor. Un soroll fosc féu vibrar la nau. El Cap Negre cobrava vida.
Quico, un jove pescador, deslliurà els caps de la manegueta; amb moviment suau la barca se separà de la riba i començà a salpar buscant la bocana del port. Els cinc nous tripulants s’abocaren a proa per seguir millor les maniobres d’eixida.
En quedar el port a popa el sol madurava ja la línia de l’horitzó. La mar era de llima, el cel de taronja i el Cap Negre una closca d’ametlla que guarda la llavor.
Navegaren lleugers mar endins, cap al sud-est, rumb a Xaloc. Tomeu pilotava la barca des del pont, una xicoteta cabina que s’alçava al bell mig de la coberta. Blanca estava recolzada a la borda de proa contemplant com la nau tallava les ones. Els xiquets i les xiquetes corrien d’un costat a l’altre de la coberta volent-ho acaparar tot i no perdre’s res.
-Mireu el Montgó! -cridà Quico que estava repassant l’ormeig - Sembla un gegant gitat, remullant-se els peus pel cap de Sant Antoni i estirant el coll per guaitar la mar.
La colla acudí al costat del pescador, la costa s’allunyava. Quico els mostrà el llom del Montgó a la dreta i el puig de la Llorença a l’esquerre, un i altre venien a morir a la mar entre promontoris i penya-segats.
-I eixa punta d’ací davant com es diu? -demanà Puig senyalant uns esculls.
-És el cap Prim, al costat està l’illa del Portitxol, allà veieu el cap Negre i l’altre gran i alt és el cap de la Nau, el més important del país.
-Cap Negre, com la nostra barca- digué Berta
-Sí, a garbí, és a dir més al sud, estan el cap de Moràira, el penyal d’Ifach i la punta de Toix. Eh! Allà dalt hi ha un falcó, fixeu-vos com planeja.
Un au d’ales llargues es mantenia suspesa a l’aire. De sobte es llançà com un coet i agafà una falzia que volava tranquil·la. El falcó, amb la presa a les garres, volà als penya-segats buscant el niu.
-Quina traça s’ha donat! I ara us explicaré quines són totes eixes muntanyes que es veuen terra a dins - continuà Quico-, els mariners les tenim com a senyals d’orientació. Babtiste les coneix molt bé, perquè ell abans no duia ni brúixola. A mestral estan Segària, la serra del Migdia, la Carrasca i darrere la Foradada; a ponent ...
El pescador anava senyalant amb el braç estirat cadascuna de les serralades que anomenava, fins que cridà Blanca de l’altre costat de coberta i el tallà.
-Ens visiten els dofins!
Els dos xiquets i les dues xiquetes abandonaren les muntanyes, que no havien de fugir-se’n, i corregueren a veure els mamífers marins.
Els dofins botaven i els miraven amb els seus ulls d’aigua grisa, després es deixaven caure i nedaven mostrant els lloms lluents, durant bona estona seguiren barca.
-Els dofins no els pesqueu, veritat? -demanà Jamal.
-No, ni pensar-ho. Com tampoc pesquem les tortugues. Encara que una vegada en vam traure una mal ferida, a la part de Dénia, davant dels Poblets, per on desemboca el riu Girona. Mesurava més d’un metre, s’havia enganxat amb una xarxa i l’havien arrossegada pel fons, li faltava un tros de closca. Uns veterinaris de València se la van endur a un aquari, la van operar i li van fer una closca postissa. La salvaren. En posar-se bona la duguérem al Cap Negre i l’amollàrem al mig del Canal d’Eivissa. Se’n va anar nedant feliç. L’hem tornada a veure un parell de voltes, la coneixem perquè el tros de closca metàl·lic brilla molt.
Estaven contemplant els dofins quan Martí observà un vaixell que navegava a la llunyania
-Mireu quina barca més gran!
-Són els furtius! se’n van a descarregar, no paren mai!- exclamà Quico-. Em fa l’efecte que tornaran i no ens deixaran pescar tranquils. Avisaré Tomeu.

Cap comentari:

Publica un comentari