Les xifres oficials a l’estat espanyol comptabilitzen 971 dones assassinades entre 2003 i 2018, 43 durant 2018. Però les xifres oficials dels feminicidis són inexactes perquè no contemplen la violència exercida fora de l’àmbit de la parella. Segons l’observatori de l’organització feminicidio.net son 87 els casos de dones, xiquetes i xiquets víctimes dels assassins masclistes durant 2018, xifra ben diferent a l’oficial.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris igualtat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris igualtat. Mostrar tots els missatges
diumenge, 25 de novembre del 2018
25 de novembre, Dia internacional contra les violències masclistes
Alcem hui la nostra veu, com cada dia, com cada 25N en record de les
germanes Mirabal i totes les dones assassinades, per denunciar la
vergonya d’una societat on el masclisme i els models que el reprodueixen
continuen dominant, invisibilitzant, subjugant, maltractant les dones
en els àmbits públics i privats, en l’economia, la política, els mitjans
de comunicació, la cultura, el sistema educatiu, el judicial, el
laboral.
Les xifres oficials a l’estat espanyol comptabilitzen 971 dones assassinades entre 2003 i 2018, 43 durant 2018. Però les xifres oficials dels feminicidis són inexactes perquè no contemplen la violència exercida fora de l’àmbit de la parella. Segons l’observatori de l’organització feminicidio.net son 87 els casos de dones, xiquetes i xiquets víctimes dels assassins masclistes durant 2018, xifra ben diferent a l’oficial.
Les xifres oficials a l’estat espanyol comptabilitzen 971 dones assassinades entre 2003 i 2018, 43 durant 2018. Però les xifres oficials dels feminicidis són inexactes perquè no contemplen la violència exercida fora de l’àmbit de la parella. Segons l’observatori de l’organització feminicidio.net son 87 els casos de dones, xiquetes i xiquets víctimes dels assassins masclistes durant 2018, xifra ben diferent a l’oficial.
divendres, 27 d’abril del 2018
UN CRIT MULTITUDINARI: NO ÉS ABÚS, ÉS VIOLACIÓ
Dia trist, de ràbia, desolació, sensació
de desemparament de la justícia i d'una intervenció judicial que de nou ens
menysprea, desconsidera i culpabilitza a les dones.
Esperàvem la sentència de "La Manada" amb impaciència i temor. Impaciència perquè cinc mesos per a fallar és un temps més que llarg, una vegada conclòs el juí. Amb por perquè quants més dies passaven més s’intuïa un debat contraposat entre els magistrats del tribunal. I la contraposició de postures suposava, com així ha sigut, la defensa dels acusats per part d'algun d'ells i la consideració que eren innocents, amb un argumentari final d’exculpació de “la manada” i la conclusió que no hi havia víctima, que la xica no havia sigut violada sinó, com estem acostumades a escoltar, que s’havia deixat fer.
Però amb quines mentalitats s’executa la justícia? Si els jutges són imparcials, com pot haver tanta disparitat d’opinios?
Esperàvem la sentència de "La Manada" amb impaciència i temor. Impaciència perquè cinc mesos per a fallar és un temps més que llarg, una vegada conclòs el juí. Amb por perquè quants més dies passaven més s’intuïa un debat contraposat entre els magistrats del tribunal. I la contraposició de postures suposava, com així ha sigut, la defensa dels acusats per part d'algun d'ells i la consideració que eren innocents, amb un argumentari final d’exculpació de “la manada” i la conclusió que no hi havia víctima, que la xica no havia sigut violada sinó, com estem acostumades a escoltar, que s’havia deixat fer.
Però amb quines mentalitats s’executa la justícia? Si els jutges són imparcials, com pot haver tanta disparitat d’opinios?
Sí, la llei és igual per a tota la
ciutadania, però la ideologia i la manera de veure el món no és igual en
els qui l'apliquen, i això queda palès en els dictàmens i sentències.
En especial en els últims temps, la justícia
cega s'ha tornat coixa i ranqueja cap a la dreta de manera ben evident.
En la sentència de la manada ens ha indignat
la reducció del temps de presó, dels 20 anys que demanava la fiscalia
s'ha condemnat els depredadors a 9 anys, però el que ens ha desolat i ens ha
fet cridar de ràbia és que la resolució determina que no hi havia agressió
sexual ni violació, sinó un abús sexual. Esta sentència tergiversa el concepte de
violació quan, amb tants fets terribles presentats al juí, nega que la víctima
haguera sigut violada. Es pot ser més contradictori? Des de quina perspectiva
es contempla i analitza un atac sexual miserable, ple d’agressions manifestes?
El concepte de violació és molt simple:
forçar a alguna persona a mantenir un acte sexual. I la força es pot
aplicar de mil maneres i en mil àmbits, la resta d'explicacions són enganyifes
i subterfugis.
Potser el més terrible d’aquesta sentència
és que obri la porta al canvi de nom dels violadors que passaran a ser
abusadors; i tantes i tantes dones violades, passaran a una escala menor
de maltractament i agressió: de violades a abusades. Si seguim així, acabaran per
agredir-nos a la llum del dia i dir-nos que ens queixem per vici.
No demanàvem una sentència exemplificant, sinó una sentència justa que posarà els agressors, violents i prepotents al seu lloc de masclistes, depredadors sexuals, organitzats en grup malèvol que atempta contra les dones; esperàvem una sentència que ens fera sentir a totes que la justícia ens defensa i protegeix. No ha sigut així, la sentència ens ha deixat abandonades.
Ara entenem millor eixes dones maltractades diàriament que no denuncien perquè no confien que el sistema judicial puga frenar el seu agressor, per contra temen acabar per ser humiliades o burlades i doblement maltractades.
Però cada vegada som més les dones insubmises
del patriarcat i hem après a unir-nos i reaccionar contra les violències i
abusos del masclisme, es nota la força de la sororitat i la consciència
de la igualtat. Per això el mateix dia d’una sentència que victimitza més la
víctima els carrers i places s’han
emplenat de dones i homes cridant “No és abús, és violació”. I seguirem cridant.
Pepa Guardiola
diumenge, 4 de març del 2018
AQUEST 8 DE MARÇ, JO FAIG VAGA

El 8 març de 1976, al Club d'Amics de la Unesco, a
Alacant, un bon grup de dones celebràvem per primera vegada, i de manera semi
clandestina, el Dia Internacional de la Dona.
Per comentar el què va significar aquella conscienciadora reunió, li ampraré les paraules a Nieves Simon en el seu article “Lo personal es político”, publicat al catàleg de l’exposició “La transición a la democracia en alicante (1974-1982):
Per comentar el què va significar aquella conscienciadora reunió, li ampraré les paraules a Nieves Simon en el seu article “Lo personal es político”, publicat al catàleg de l’exposició “La transición a la democracia en alicante (1974-1982):
“Guardo
con especial afecto la intensa emoción que sentí el 8 de Marzo de 1976. El Movimiento
Democrático de Mujeres hizo un amplio llamamiento. La convocatoria se extendió por
Alicante de manera prodigiosa. Acudí a la cita. El Club de Amigos de la UNESCO
estaba lleno de mujeres. Las ponentes no tuvieron dificultad en convencerlas. Y
en un inmenso papel marrón de empaquetar que cubría la pared, puse mi nombre y
mi dirección al lado del de todas las demás interesadas en seguir trabajando por
nuestra causa.”
Les interessades en treballar per la causa de la igualtat mantinguérem les reivindicacions no aconseguides per les nostres antecessores des de principis de segle i n’afegiren altres ben importants, com la igualtat legal de drets, la independència econòmica, el canvi de models, valors i rols, la coeducació, que la justícia legislara aspectes considerats abans com a privats, la violència contra la dona, la sexualitat i salut femenina, l’avortament, la contracepció, el divorci, la no discriminació…
Les interessades en treballar per la causa de la igualtat mantinguérem les reivindicacions no aconseguides per les nostres antecessores des de principis de segle i n’afegiren altres ben importants, com la igualtat legal de drets, la independència econòmica, el canvi de models, valors i rols, la coeducació, que la justícia legislara aspectes considerats abans com a privats, la violència contra la dona, la sexualitat i salut femenina, l’avortament, la contracepció, el divorci, la no discriminació…

I en aquests 42 anys, a mesura que fèiem ús dels drets que aconseguíem, observàvem la dificultat real per dur-los a la pràctica i, alhora, els problemes i enganys que s’amagaven en un sistema jeràrquic construït amb visió androcèntrica, per i en favor de l’home.
Hem commemorat 42 dies internacionals de la dona amb actes diversos: conferències, xarrades, presentacions, tallers, exposicions, premis, manifestacions; fins i tot amb celebracions festives, que en alguns casos desvirtuen els motius reivindicatius del dia per convertir-lo en una exaltació de la figura femenina sota un pur interés comercial.
Després de 42 anys de dies internacionals de la dona,
començava a evidenciar-se la necessitat d’un pas endavant, era precís un canvi qualitatiu
en els actes de protesta.
I això ha fet el Moviment Feminista Internacional.

Enguany, associacions i grups feministes de més de 150 països s’han unit
per convocar una Vaga Feminista. Una vaga que comprèn tots els espais on fa
feina la dona, on dedica hores de treballs de tot tipus, legals o d’economia
submergida, a l’àmbit públic o privat, remunerats o debades; reconeguts o
invisibilitzats. Una quàdruple vaga que demostre la transcendència del treball
de la dona i que mostre que si nosaltres parem es para el món: la vaga
de cures, la vaga de consum, la vaga laboral,
la vaga estudiantil.
Perquè cada vegada és més palesa la desigualtat i
discriminació de les dones; perquè la crisi econòmica i la globalització del
patriarcat neoliberal s’ha acarnissat amb nosaltres i està destruint molts dels
avanços aconseguits; perquè el terror de la violència masclista comptabilitza més
i més víctimes i els micromasclismes ens fereixen contínuament; perquè la bretxa salarial, la precarietat
laboral, les pensions són impúdiques; perquè la bretxa de gènere no ens permet
accedir als llocs que ens corresponen per dret i per mèrits propis i els càrrecs
més alts de la política i de les empreses estan copats majoritàriament per
homes; perquè no volem seguir
sent la mà d’obra gratuïta que compensa les retallades pressupostàries, ni consentim la manipulació i mercantilització dels nostres
cossos, dels nostres ventres i de les nostres vides. Perquè
no som mercaderies ni objectes al servei de desitjos aliens o del mercat de
consum. Perquè estem fartes que ser dona siga la principal causa
de pobresa.

Donada la meua
condició de jubilada, m’és impossible seguir la vaga laboral, o l’estudiantil,
però sí faré la vaga de cures i atencions domèstiques i també la vaga de
consum.
I ho faig públic de bestreta perquè sóc conscient de la dificultat de comptabilitzar les dones que farem vaga a la llar i al mercat, tan difícil com invisible i poc reconegut és el treball que dia a dia fem les dones en la nostre doble o triple jornada de treball a la qual continua empentant-nos la no conciliació familiar, les retallades a la societat del benestar, els hàbits socials i els models que els mitjans de comunicació continuen difonent.
I ho faig públic de bestreta perquè sóc conscient de la dificultat de comptabilitzar les dones que farem vaga a la llar i al mercat, tan difícil com invisible i poc reconegut és el treball que dia a dia fem les dones en la nostre doble o triple jornada de treball a la qual continua empentant-nos la no conciliació familiar, les retallades a la societat del benestar, els hàbits socials i els models que els mitjans de comunicació continuen difonent.
Tot i que ben pensat, si les dones tanquem les cuines,
deixem els carrets de compra i pengem els davantals als balcons, els carrers de
pobles i ciutats no oldran igual, i
tindran un adornament tan diferent que es farà ostensible la nostra vaga.
Per un reivindicatiu Dia Internacional de la Dona.
Ens Volem Vives, en Volem Lliures.
#8mfaigvaga
Pepa
Guardiola
Març 2018
dijous, 5 d’octubre del 2017
Ens volem vives
Una altra dona assassinada (ahir a Miranda del Ebro). I quan escric la
paraula altra m'entra una ràbia immensa, no tristor sinó ràbia. Perquè
no és simplement una altra, és la 57 de les dones assassinades durant
2017 per masclistes violents. Endemes de 7 menors víctimes dels
masclistes dels seus pares. I jo voldria que ella fora l'última, però sé
que demà o en un parell de dies el terrosisme masclista tornarà a
actuar, sinó està actuant ara mateixa. I em sent impotent, i m'omplic de
ràbia en veure que per més que lluitem no fem prou per acabar amb este
patriarcat violent, prepotent i abusador. #Japrou #Niunamenys #EnsvolemVives
Subscriure's a:
Missatges (Atom)