NOVEMBRE 25
Per seguir un dia i un altre amb
l'eliminació de la violència masclista contra les dones, vos deixe un conte amb
molts trets d'una realitat que es repeteix massa sovint, i segons velles
rondalles des de fa segles. Va amb una obra plàstica de l'artista Miquel Mollà
i està publicat en el seu blog aRT De FoNS. Però el Facebook no em deixa
enllaçar-lo (qui mana fa i desfà).
EL CARAMEL DE LOLITA
Pepa Guardiola
—S'ha acabat! El teu envaniment és
insupor...
La resta de la frase s’amortí sota el
clam del DJ llançat en introduir la mescla d'un nou disc. Les llums de la sala
parpellejaren i la discoteca semblà virar directe a un nou cel de frenesí.
Deixà el got sobre la tauleta, s’aixecà
amb un nuc a la gola, i esquivant cossos es dirigí cap a l’eixida.
Es palplantà davant la jove del
guarda-roba, li lliurà el tiquet de l'abric i esperà neguitosa un parell de
minuts. Necessitava eixir aviat. Li feia mal el cap, les oïdes, el cor, i a la
boca un regust amarg segellava la fi d'un amor malendreçat. Quan aprendria a
protegir-se de les relacions tòxiques?
—No tindràs un caramel? –li preguntà a
la jove del guarda-roba en agafar l'abric.
La xica negà amb el cap, en observar la
cara de decebuda que li posà, feu un gest amb la mà pregant-li un moment de
paciència, obrí un calaix, rebuscà, tragué una piruleta roja en forma de cor i
li la lliurà, el pal estava retorçat en un nuc.
—Que està xuclada? –preguntà amb un xic
de fàstic.
—En absolut. Son fantasies de Lolita.
—Lolita, de Nabókov? –digué amb
estranyesa.
—No, de Mollar –respongué contrariada la
jove–, Lolita Mollar, la meua germana menuda. Diu que així, si patim qualsevol
sotrac, ens empassarem el caramel, però mai el pal.
El nom i l’ocurrència del nuc li robaren
un somriure, com un símil irònic de les seues circumstàncies, un nuc a la gola
li havia evitat instants enrere empassar-se una nova humiliació, quasi pueril,
de l'últim enamorament.
Eixí al carrer amb el caramel a la boca
suavitzant l'amargor de la nit.
—Vol un taxi, senyoreta? –preguntà el
porter.
—Gràcies, passejaré fins a la parada de
l’autobús.
La frescor de la matinada li desemboirà
el cap i esvaí la frustració que li tenallava els ànims. El silenci del carrer
sense trànsit li alleugerí el rum-rum de les oïdes. Una brisa marina que venia
de la costa li esbandí els aromes etílics apegats als cabells. La llum suau
dels fanals l'envoltà de penombra íntima. Sentí que recuperava la calma.
El soroll amagat d'unes petjades a la
seua espatla li desbaratà el traspàs a la tranquil·litat. Agafà la bossa que
duia repenjada al muscle i mirà dissimuladament de gairó. La silueta difosa
d'un home es manifestà a uns metres de distància.
Empenyé la bossa contra el pit,
protegint-la, i accelerà el pas. Les petjades també s'acceleraren. Girà una
cantonada i es desvià per un carreró cap a l'avinguda costanera, més
enllumenada i transitada. La silueta difosa també girà, la seguia. Apressà el
pas, subjectà amb força la bossa contra el pit i premé el pal del caramel entre
els llavis, fermament closos.
Les petjades retrunyiren contundents, a
la carrera. El perseguidor la prengué del braç i la detingué abans d'aplegar a
l'avinguda. Ella feu gest de lliurar-li la bossa. L’atacant refusà l'objecte i
amb una brusca empenta la tirà a terra. El cor de caramel se li enfonsà en la
boca fins al nuc del pal.
L’agressor la dominà sota la seua
corpulència estirant-li l’abric, grapejant-li cames, braços, pits. Ella es
retorcé en va.
En intentar, ell, llepar-li el coll amb
llengua bavosa, ella pressionà fort entre les dents el caramel i li colpejà amb
força el front. El pal es trencà i s’introduí, nuc i tot, a l’ull dret de
l’abusador rebentant-li el globus ocular.
Un xisclet de mascle espantat i ferit
esclafí en la matinada.
Ella es llevà el cos repugnant de
damunt, s'aixecà, desclogué els llavis, li escopí el cor roig xuclat, i després
fugí.
Arribà just a l’autobús abans que es
tancara la porta.
A la boca conservava la dolçor del
caramel de Lolita.
Montgó-Xàbia, novembre 2021
