divendres, 5 de maig de 2023

TRET DE LA MALETA DE VIATGE

Nova York:

Icona capitalista.

Domini financer que absorbeix implacable les riqueses de la terra.

Poder àvar.

Vanagloria.

Murs de ciment i vidre que enlairen la bellesa atrapada i repten supers el cel.

Carrers i avingudes d'ordenar desordre.

Soroll, moviment, consum, fums i llums, dia i nit.


Braços de riu que separen drets.


Nova York:

Mostra del nou esclavisme.

Barriades on viu i mor la servitud.

Voreres on s'engreixa la pobresa.

Ponts sota els quals dorm la misèria.

Cantonades on s'amuntega el fem.


Nova York:

Als parcs encara sobreviu un bri de natura.

La lluna no renuncia al seu tros de cel.

Els museus custodien l'art.

El silenci dels llibres crida seny.

I l'esperança del món intenta niar allà on les nacions no acaben d'unir-se.


Turisme d'admiració captiva en recórrer rutes, visitar espais suggerits, observar la gent, grimpar els ulls als núvols per les façanes o abocar-los des del sostre de les torres a l'asfalt i a l'aigua.


Algunes observacions, impressions i sensacions desconcertants que he tret de la maleta en tornar del meu viatge curt, i únic, a Nova York.

Pepa Guardiola, abril-maig 2023






divendres, 17 de març de 2023

Maria Ibars, passeig a l’ombra del Montgó, de la cala del Gosset a Penyamar


Maria Ibars, passeig a l’ombra del Montgó, de la cala del Gosset a Penyamar.

Pepa Guardiola. 

“Gentil i olorosa
deixares la platja
Perfum de les aigües
Que atrau i que encanta”.

Maria frueix amb la bondat de l’aigua. El colpejar subtil de les onades sobre els turmells és un massatge revifador. Hui no s’ha atrevit a nedar. Està sola a la cala del Gosset i prou que li ha recomanat la filla de no endinsar-se a la mar si no hi ha cap persona a prop. 

S'aixeca lentament, amb cura, recolzant-se al mur de roca que li ha fet de respatller. Les cames la traeixen, els braços tremolen, no es pot refiar del cos vell, gastat i afeblit per la precària circulació de la sang.  

La brisa l’envolta en una capa  d'aromes salins, d'alga fresca, de iode benefactor.
L’airina li du a les oïdes l'ancestral cant de les ones, amb el ritme alternant d’un clam de victòria en batre el rocam costaner, i d’un murmurí de queixa en ser sotmeses per les llengües d'arena.

La darrera llum del capvespre arranca espurnes daurades a la mar, llàgrimes que ha oblidat el dia i que la nit no voldrà, perquè les llàgrimes de la lluna són d'argent i les del sol són d'or.

Passeja els ulls pels penya-segats del cap de sant Antoni i les Planes, s’atura en la torre del Gerro i recorda uns versets que li va escriure i que estan a l’abast de qui vulga complaure’s llegint-los en el llibre Poemes de Penyamar,

“Esvelt gerro que t’aixeques
del tossal en la rostària
enlairant al vent un ram
de fets que la Història guarda.”

 No veu la cala de l’Aiguadolç, però li envia una estrofa del poema que li va dedicar,

“Aiguadolç, fonteta amiga,
voreta del toll salat,
vols dir-me qui t’ha posat?”

Continua el passeig visual arran de costa cap a Dénia, el cementeri dels Anglesos, la Marineta Casiana, el port, on els velers i iots dels nouvinguts  abunden més que les barques de pesca, i els únics vaixells que parteixen no duen pansa cap al món sinó turistes que van a les illes.

Torna la mirada i s’acomiada del gosset de pedra que guarda la cala,

“Ca tassàlic, jo et salude
en el jorn de retornada,
recordant de la infantesa
quan la mare a tu em portava”

Ai! els seus versos, fills del paisatge i d’ella, nascuts a l’Ombra del Montgó, nodrits per la mar amiga i la terra confident que l’han acompanyada des de xiqueta.

A la fi, Maria emprén el camí de la casa de les Rotes, la seua Penyamar pròpia, descans del cos, refugi de sentiments, cònsol de pesars, llar acollidora  de les seues lletres. Si aquelles parets hagueren imprés tantes idees, pensaments i contalles com han desfilat per la seua ment, quants llibres seus correrien pel món?  Penyamar, més que una casa, més que una llar, és la companya que escolta allò que ella escriu. I també una blinda de murs silents que guarden secrets vitals i literaris, arxiu particular del no escrit, prestatges del que mai no es publicarà; si contaren els laments que els ha deixat?

Enfila el caminal del barranc de la Raconà. Baladres florits pinten el pedregam de la glera, únic verd que ha deixat el sol de l’estiu i les cabres voraces coneixedores del seu verí. Les aigües de les pluges tardorenques faran créixer canyes en baixar de la muntanya a banyar-se a la mar.

Maria avança a pleret, el cim del Montgó li cluca un ull amb un núvol juganer i li envia un retret en un vol d'oronetes,

 "ànima solitària, somriu-me, mira quina companyia alada t'envie. O vols que em torne a posar el gipó".

I ella somriu i recorda la cançoneta que li va dedicar “El Montgó té un gipó...”

El vol d’oronetes li creua la mirada i pobla de batecs la seua soledat, eixa soledat que li nuga el cor, que li ofega la gola, que la vesteix de fosc, que li fa d’assistenta afligida a totes hores.

Quan se li abraçà la solitud al pit per primera vegada? Potser quan li van dir d'anar a València a fer carrera. Li oferiren ser mestra, les altres xiquetes ni eren estudioses ni tenien valedors com ella. Llavors, sentí unes punxades lleus en haver de deixar els carrers de Baix la Mar, en abandonar la caseta del Saladar, en acomiadar la gent coneguda que la mirava amb un posat d’enveja i refús, com dient-li, “Te’n vas per ser qui eres, aprofita’t”.

Però no, allò només fou l’avançada. La soledat se li feu palesa en establir-se a la Font de la Figuera, poble que l'allunyava més del seu i dels seus. Allà seria la mestra, la que havia de ser model femení de les xiquetes, la que havia de donar exemple de la perfecta submissió a les normes de comportament establertes. Quanta responsabilitat. Quantes mirades observant-la, jutjant-la. Assumí el paper que li encomanà la societat. Es casà aviat, i aviat s’embarassa i parí, fill i filla.

 Però  aviat es trencà l’amor amb aquell que creia amant i espòs. Trist maridatge el seu. A canvi es complagué amb el treball de la docència, ensenyar la saviesa que guarden els llibres, la seguretat que donen les lletres perquè la ignorància no esclavitze, perquè els amos no enganyen ningú. Perquè aquelles criatures que prenia per alumnes no foren com les joves que havien de vendre el cos per un tros de pa, o com les joves dels magatzems de la pansa que treballaven des de les primeres clarors del dia fins a les foscors de la nit i  tornaven a casa amb un pessic de monedes que a penes donaven per omplir el cistell.  

Sí, allà lluny de la mar se li arrapà la solitud al cor, se li ofegaren els perfums amorosos en l’ànima i descobrí dolors d’amant i de dona atípica.

 

Li tornen a trair les cames, les sent pesades. Maria seu a un acollidor tronc de garrofer. Haurà de suprimir aquests passeigs vespertins, malgrat el bé que li fan i els records plaents que li aporta el paisatge.

Ara mira les barrancades de les Planes que s’escalonen en marges, oberts a pic i pala quasi un segle arrere per guanyar un pam de terra on plantar quatre vinyes, els campussos arrapats als vessants del Montgó on acompanyava sa mare i l’àvia, on conegué personatges reals que després eternitzà en les seues novel·les.

Queden poques vinyes ja, la pansa no dona, el raïm tampoc, ara es trauen diners construint xalets, de llaurar la terra només es trauen suors.

Ai! Anna Maria i Montgonet de Vides Planes si aixecaren el cap, de què hi viurien?, i Maleneta, tornaria a casar-se amb Manolo? Els construí històries amb amors, penes, odis, morts, misèries d’altres temps, però també d’ara. I quant  els estimà! Igual que a Loriana i Pauleta de “Com una garra”, o la Petrela i la Graciamar. Quantes dones la mogueren a escriure!

I quants personatges diferents la inspiraren!, els feu tan seus que no podria dir què li havien contat, què havia viscut, què havia inventat, què recreat durant els anys que l’acompanyaren mentre els pensava, els escrivia, bregava perquè els publicaren, i suportava mirades de menyspreu per ser dona i escriure.

 

Com haguera sigut la seua vida sense la literatura?, si no haguera tornat a València de mestra? Com haguera escrit si no haguera emprat la seua estimada llengua?, si no s’haguera retrobat amb el vell amic d’estudis Carles Salvador?

Cada vers que escrivia era una punxa de soledat que es treia de l’ànima, cada conte un bàlsam terapèutic, cada novel.la un mantell curatiu, per amargues que foren les històries que relatava, com la de Rosa, violada i maltractada, o la de Carmeta que se suïcidà en ser vilment difamada, com els jornalers i jornaleres dels magatzems de la pansa que poblaven L’últim Serf.

Però ella honorà i omplí de dignitat la penúria d’aquelles vides, ja ningú s’oblidaria de les seues afliccions, les llàgrimes que vessaren no es perdrien, que les havia salvaguardades entre lletres per al futur, perquè qui les llegira coneguera les penalitats d’homes i dones que havien fet més rics als rics amb les seues suors.

Maria sacseja el cap, no, no és així, potser el futur no recorde els personatges, de L’últim serf, potser les pàgines revisades tantes vegades mai arribaren a la impremta, potser romangueren per sempre en les prestatgeries de Penyamar, o en el calaix de l’editorial, soles en la foscor, sense sortir a la llum, sense tenir el goig de ser passeig d’ulls lectors.

Per què li costa tant publicar?

 Maria s’aixeca, de sobte les cames recuperen força. Ha de parlar amb Sofia Salvador, ella és jove i té contactes a València, ha d’enviar-la a pregar a l’editor perquè publique L’últim serf, perquè aviat isquen d’impremta caixes plenes d’últims serfs camí de les llibreries, abans que ella, la Ibars escriptora, desaparega per sempre dins de la caixa on ja no escriurà més, on ja no alenarà més, camí d’un cementeri, lluny de l’ombra del Montgó

 (L’últim serf es publicà un mes després de la mort de Maria Ibars. L’escriptora fou soterrada a València.)

 Pepa Guardiola

Gener 2023, al recer del Montgó.

Publicat al LLibret de Falla Plaça El.liptic 2023

 

dijous, 29 de desembre de 2022

Conte de Cap d'Any 2023: "Missatges de la mare Terra"

Acomiadem 2022 quasi sense pena de concloure’l  perquè ha sigut un any parc en bondats i pròdig en misèries. I és que els éssers humans anem fent i desfent amb pocs miraments i incautes previsions de cara a la pròpia supervivència i a la cura del planeta  que ens acull.

Em pregunte què en  puc fer, què en podem fer,  per què durant l’any que encetem minven les penúries i s’incrementen les bondats, la societat esdevinga més pacífica, igualitària, respectuosa amb els Drets Humans i guaridora de la Mare Terra.

No negaré la ingenuïtat de “voler arreglar el món” una personeta sola o  junt amb un grup de persones. Però no renunciaré, per candorosa que semble, a aportar el meu esforç i voluntat a fi de millorar el món i redreçar-lo, en què siga una mil·lèsima de mil·límetre.

Marque l’inici de la meua “no renúncia” amb el Conte de Cap d’Any, que cada vegada té menys de conte i més de  recompte de realitats i propòsits. Això sí, com sempre, convertit en un multimèdia de muntatge casolà, absent de vàlua tècnica, però carregat de bones intencions, i que enguany, en la 19a edició, m’he atrevit a posar veu.

“Missatges de la Mare Terra”, amb el desig que  l’any 2023  escoltem les queixes de la terra, l’aire, la mar, les aigües, la natura, les prenguem en gran consideració i amb esforç i voluntat redrecem comportaments.

Perquè ens va la vida!  

Pepa Guardiola

Montgó, 29 de desembre 

https://youtu.be/1usSUBT0HnE



dissabte, 17 de desembre de 2022

Presentació Calendari dels Brillants 2023

Tocant la porta del pròxim any, ja tenim el "Calendari dels Brillants 2023".  Un calendari-almanac “Intensíssim, amb articles plens de saviesa i humanisme, amb un dossier central dedicat a la Pau,  endemés de  l'habitual apartat de coneixements que ens apropen a la natura i ens donen bons consells per a tractar-la amb el respecte degut, cultivar-la, estació a estació, i deixar que ens cultive ella a nosaltres, que falta ens fa.

I és que, més enllà de l'almanac tradicional, el Calendari dels Brillants ha esdevingut una publicació de referència on diferents homes i dones de renom  que pertanyen a diferents professions o aspectes del món cultural escriuen  un recull d'articles diversos o monogràfics, que ens fan reflexionar sobre què som, què fem i què hem de fer.
Els Brillants és l’intent de crear una vertebració territorial basada en la cultura, aportant la visió de futur, construint un discurs perfectament digne i prestigiós, exportable, amb un diàleg sempre positiu, intentant que la font vivificant de l’esperit de la nostra terra ajude a enfortir les arrels que li confereixen personalitat.

“En sintonia amb l’ideari constructiu hem vingut durant 36 anys traient infatigables el nostre calendari dels brillants, fidel intèrpret del bategar del cor de la Marina i de les comarques limítrofes, gràcies a una filla de la unió dels pobles La MACMA” com diu Joan Cardona, l'home que l'ha fet possible.

Com és habitual col.labore amb un article "Dones per la Pau, el valor de la vida", en el dossier central sobre la Pau. 











divendres, 18 de novembre de 2022

Lliurament del "Porrot d'Honor de Silla de les Lletres Valencianes 2022"

Divendres, 18 de novembre, vaig tenir la satisfacció de rebre el "Porrot d'Honor de les lletres Valencianes". Un orgull


Un acte bonic, senzill, emotiu en el qual em vaig sentir profundament afalagada per l'Ajuntament pel poble de Silla, per les persones que van assistir i per familiars i amistats que em van acompanyar, i que fan que moments tan especials cobren més rellevància en ser compartits.

Foren molt corprenedores i belles les paraules que em va dedicar l'alcalde de Silla Vicente Zaragozà Alberola, així com la lloança de presentació que em va escriure l'estimat  escriptor i amic Carles Cano i que Aitana Ferrer va llegir amb gran sentiment. 

El meu agraïment per una vetllada de lliurament de Premi tan inoblidable.

L'enhorabona a Carmen Primo pel Porrot d'Honor a l'Activitat Cultural; a l'Associació d'Empresaris de Silla, AESI, pel Porrot d'Honor a l'Activitat Cívica; i al Club d'Escacs de Silla pel Porrot d'Honor a l'activitat Esportiva.

Deixe el Parlament que vaig fer:

PARLAMENT PREMI ”PORROT D’HONOR DE LES LLETRES VALENCIANES

SILLA 2022, 18-11

Senyor alcalde, senyores regidores i senyors regidors de la corporació municipal, sillers, silleres, distingides editores que m’acompanyeu, amistats, família...

Abans de tot, permeteu-me felicitar al poble de Silla per transformar i convertir un instrument de brega, discòrdia i destrucció, en un símbol d’honor a la concòrdia, la cultura i la creació artística. Tant de bo tots els artefactes de guerra i els odis que els promouen es transformaren i dissolgueren en eines i voluntats servidores de la Pau.

El meu reconeixement i felicitacions.

És un orgull tenir aquest símbol d’evolució de la humanitat entre les mans.

I més orgull encara quan han sigut honorats amb ell escriptors i escriptores de la gran talla dels que m’han precedit, tots i totes amb molts més mèrits que jo. Milers de gràcies.

Fent honor a l’any Fuster, prendre un dels seus aforismes per dedicar-vos unes paraules de salutació i d’agraïment .

“Els únics plaers que no defrauden són els imprevistos”. (Joan Fuster, sempre té l’aforisme adient).

Aquell estiu de 1986, quan entre Jocs i rialles infantils,  en moments de descans estiuenc vaig seure sota la vella olivera de casa, i vaig començar a transcriure els contes tradicionals que em contaven de xiqueta, de cap manera podia preveure que trenta-sis anys després tindria el plaer immens, i imprevist, de rebre un dels màxims reconeixements de la literatura de la meua terra.  “El Porrot d'honor de les lletres valencianes de 2022”.

De veres, mai haguera imaginat que la literaturització d’aquelles narracions podria despertar-me el goig per l’escriptura i obrir la font fresca de la creació literària que m’ha proporcionat tantes satisfaccions i emocions, com les que sent aquesta nit.

Milers de gràcies a l’ajuntament de Silla pel Premi, i també a la meua família i les amistats que em van animar a escriure, a les editorials que creuen en mi publicant les meues obres i naturalment als lectors i lectores als qui desitge que passen tan bones hores llegint els meus relats com jo escrivint-los.

I no va ser fàcil per a una dona de poble, valenciana, mestra, mare atendre a obligacions i deures i alhora pretendre fer-se un raconet en el món literari. Si ara per ara la conciliació familiar deixa a desitjar, en el meu temps ni tan sols se’n parlava, però  denunciaven la doble jornada laboral carregada a les nostres espatlles.

Per altra banda, això de dedicar-se a escriure era de dones atípiques, aficions d’una minoria, i  no hi havia  models d’escriptores, les poques conegudes eren inabastables, o escrivien en altres idiomes..., amb tantes com en tenia a frec de mà i a so de llengua, Mercé Rodoreda, Maria Aurèlia Capmany, Beatriu Civera, Carmelina Sanchéz-Cutillas, Maria Beneyto... la meua, estimada Maria Ibars... romanien mig ocultes pel patriarcat  perquè  no serviren de model a altres dones, perquè no es difongueren obres i pensaments aliens a l’androcentrisme.

A la cambra pròpia que reclamava Virginia Woolf calia dotar-la de llum, obrir portes i finestres
, perquè es vera i es difonguera l’obra que s’hi creava.


Sortosament, d’un parell de dècades ençà, s’estan obrint les cambres on eren recloses centenars d’obres d’escriptores de tots els temps, i l'atmosfera s'està omplint de les veus potents d’aquelles valentes que no temien el jou patriarcal.
Com Enheduanna, poeta acàdia del  segle 23 abans de Crist, la primera persona dedicada a la literatura de la qual es coneix el nom, una dona!,  i ella volgué deixar constància de qui era “Soc Enheduanna, la que una vegada va seure gloriosa i triomfant al teu temple. Però ell (Lugal-ane) em va expulsar del meu santuari, em va fer escapar com una oreneta  que surt volant per la finestra  i la meva vida es consumeix.”

O com Alaziz Àmat, Isabel de Villena, Amàlia Fenollosa, i les més de 500 escriptores  valencianes que la fundació FULL, ha catalogat i tret de les cambres fosques, des de l'edat mitjana fins a l’actualitat, fent bona la frase d’Olímpia de Gouges “Ens van excloure de tot poder, de tot saber, però es van oblidar de treure'ns la possibilitat d'escriure.”

I jo em pregunte, si la paraula d’aquestes dones, si la seua veu hagués transcendit abans, seria la societat com és actualment?
Com serien hui en dia els cànons literaris si les veus de les nostres avantpassades hagueren imprés  la cultura transmesa?

Personalment, entenc l’escriptura literària com l’art de sublimar amb paraules les emocions, experiències i vivències humanes.

La creació  literària m’ha fet créixer com a persona, ha esdevingut  una part del meu ser,  i m’ha convertit en allò que soc.

I no escric per a un públic determinat, i sobre una temàtica concreta, escric des de les meues conviccions, aquelles que m’han marcat la vida: la terra, la llengua, l’educació i el feminisme.

I no, no es tracta de fer una literatura infantil, juvenil, feminista, es tracta reformular els cànons literaris des d’una amplitud de mirades per universalitzar la literatura incloent la humanitat sencera.

Salude i anime a no defallir al gran nombre de joves escriptores que estan sorgint, perquè les dones tenim molt a contar.

Així, replantejarem models, teixirem formes socials d’actuar més justes, més igualitàries, més compartides, més lliures i més humanes. 

 Milers de gràcies per la deferència, per l’atenció prestada i pel regal d’aquest símbol de transformació i evolució de la humanitat.

 Bona nit

Pepa Guardiola











diumenge, 6 de novembre de 2022

"Porrot d'Honor de Silla" 2022

El Plenari de l'Ajuntament de Silla ha tingut a bé atorgar-me el "Porrot d'Honor de les lletres Valencianes".

Moltíssimes gràcies Ajuntament i Poble de Silla, no sé si les meues lletres són dignes del  Porrot d'Honor, amb el qual han sigut guardonades importants personalitats del món de les lletres i grans escriptors i esciptores de la Literatura Valenciana actual.  En tot cas em  sent molt orgullosa pel  reconeixement i satisfeta de les hores plaents que he dedicat i dedique a escriure.

Enhorabona a les entitats guardonades i persones companyes de Premi.

Gràcies.


Ajuntament silla

"El Ple de l'Ajuntament, per unanimitat dels seus membres, amb dèsset vots a favor (12 PSOE-PSPV, 3 PP, 1 COMPROMÍS, 1 EUPV-ES), va acordar el passat 25 d'octubre aprovar la proposta de la regidoria de Cultura i Festes per atorgar els Porrots d'Honor 2022.

Aquest any, l'Ajuntament de Silla, atorga el Porrot d'Honor de les Lletres Valencianes a l'escriptora Pepa Guardiola per la seua trajectòria, indiscutible, en l'àmbit de la narrativa contemporània valenciana.

Pel que fa al Porrot d'Honor a l'Activitat Cultural 2022 aquest s'atorga a Carmen Primo per la seua trajectòria dins del món de la cultura i les associacions.

El Porrot d'Honor a l'Activitat Esportiva 2022 enguany serà per a Club d'Escacs Silla per la seua trajectòria dins del món de l’escacs a nivell mundial.

I per últim, el Porrot d'Honor a l'Activitat Cívica 2022 a l’Associació d'Empresaris de Silla, AESI, per tots aquestos anys de recolzament al teixit empresarial del nostre poble."

https://www.silla.es/noticies/porrots-dhonor-2022/

https://www.silla.es/noticies/porrots-dhonor-2022/

 






dissabte, 15 d’octubre de 2022

Viatge a Lisboa

Després de trenta anys, he tornat a Lisboa.
Deixe unes fotos d'aquest quart i l'ultim viatge, tant distant i distint dels anteriors.
El relat, si de cas, queda pendent per a més avant.
Acompanye un poema d'altres temps.

25 de abril

Esta é a madrugada que eu esperava

O dia inicial inteiro e limpo

Onde emergimos da noite e do silêncio

E livres habitamos a substância do tempo.

Sophia de Mello Breyner Andresen