dissabte, 24 de gener de 2009

UN BRIVALL SOTA EL TELÓ



Títol:Un brivall sota el teló
Lloc d’edició:Madrid
Editor/…:Santillana S.A. i Voramar S.A.
Any:1997
Col·lecció editorial/núm.:Alfaguara -Voramar
ISBN/DL:84-240-5209-2 / 84-8194- 134-4 /DL M-27.685-1997
Format/ nº pàgs.:Edc. de butxaca, 12x20 / 155pàgs.
Gènere:Novel·la ( Literatura Infantil Juvenil)
Il·lustracions (de):Jorge Blanco

DE QUE VA LA HISTÒRIA
Pura tenia les pròximes quaranta hores tan atrafegades com ben programades. Però una telefonada dijous de bon matí li va desbaratar els plans embolicant-li eixe dia i el següent. Algun desaprensiu els havia tornat a furtar els diners que arreplegaven per al viatge de fi de curs.
Hora per hora, la protagonista ens conta els tràngols que va haver de passar per ficar-se a detectiva, les desconfiances, els recels, els dubtes que despertà; els trencaments d’amistats i enfrontaments que sofrí; les peripècies de l’assaig del festival escolar, l’amenaça de que el viatge fora anul·lat, i les preocupacions de que tot el seu grup quedara en entredit.

PER A OBRIR BOCA
CARES LLARGUES EN ENTRAR A L'ESCOLA.
Per més que correguérem arribàrem a deshora, passades les nou.
Tots eren a classe asseguts i ben posats, com mai. Un silenci de museu regnava a l'aula.
-Què s'ha mort algú? -vaig preguntar estranyada en veure que aquella quietud no era vigilada per cap mestre.
-Ssst -em va xisclar Colau. Precisament ell, que no tenia mai la llengua parada.
Felip, el subdelegat, va creure convenient assabentar-me.
-Ahir a la vesprada van furtar el portamonedes a la senyoreta Vicentica i aquest matí el conserge l'ha trobat estripat darrere les pistes. Estan que trauen foc pels queixals.
El lladregot havia treballat de valent. I, mira per on, vaig pensar, no hi ha mal que per bé no vinga. Ja no podien dir que nosaltres érem les úniques bledes que es deixaven afaitar.
Amb la rapidesa i la sagacitat que em són pròpies davant dels entrebancs, vaig saber que havíem d'aprofitar-nos de les circumstàncies i traure'ns la part. Vaig deixar els llibres sobre la taula i vaig dir
-Doncs he de parlar ara mateix amb el director i amb Ernestina. A nosaltres també ens van robar ahir.
L'esvalot s'alçà en un instant. Definitivament, m'havia carregat el silenci de l'aula.
Jo examinava els ulls i els gestos de cada company i companya per buscar qui posava cara d'enuig i de sorpresa amb falsedat. Però la indignació semblava autèntica en cada rostre. Si el lladregot era a la classe, s'amagava molt bé. O és que no sóc bona observadora o és que ell, o ella, tirava per a actor a més de delinqüent.
L'aldarull que es va organitzar va atraure els mestres com les alarmes la policia.
-I ara, què passa ací? -cridà Julià, el director, amb veu de tro- Encara no heu armat prou gresca?
Margarida, la cap d'estudis, demanava calma i em mirava inquisitorialment; sabia que era jo qui l'havia moguda. A la simple ordre "d'explica't" vaig cantar com un rossinyol, sense deixar-me una nota, el que m'havia dit Clara, començant per l'estat anímic de la meua amiga quan em va trucar de bon matí i acabant per una exposició lleugera de com tenia de plena l'agenda aquell dia llarg i desbaratat.
-Desbaratat? -replicà Julià- Això ho arregle jo prompte suspenent el festival.
El crit de la classe fou unànime
-Noooooooo!
Afortunadament, va prendre part Ernestina, la nostra tutora, el nostre àngel protector que ja tenia la glòria ben guanyada pel fet haver-nos suportat durant dos cursos. I aquesta volta no intervingué amb la dolçor que la caracteritzava, sinó amb l'energia de qui sap que o fa un bon colp de mà o perd la partida.
-No, les criatures tenen raó -les criatures érem nosaltres-. El festival ha de seguir avant. Tot el grup no pot pagar els plats trencats d'un mal cap.
La dona dirigí una mirada d'impugnació al director. Aquesta era la seua tutoria i no consentiria que es prengueren decisions sense comptar amb ella.
-El que hem de fer - continuà parlant resolta- és encetar una bona investigació, fer una recerca per tota l'escola i no solament en aquesta classe. Fins ara hem cregut que l'escurabosses era d'aquest grup i no li hem donat massa importància ni ens n'hem preocupat, perquè els diners no eren de cap persona especial - posà èmfasi en la paraula "especial"-. I ja m'he cansat de tan poca consideració per l'esforç dels meus alumnes.
-No és cert que no li donàrem importància. Nosaltres pensàvem que en realitat no hi havia escurabosses, sinó que els encarregats dels diners no els comptaven bé -es disculpà Julià.
Clareta i jo ens miràrem bocabadades en sentir aquelles paraules. No ens creien quan dèiem que ens havien robat!
-Aquesta volta no podeu pensar el mateix. Els diners els van comptar una alumna i una mestra -replicà amb to enrevenxinat la tutora-. Pregunteu a Gertrudis quants diners va donar a Clara, no crec que diga una xifra diferent, rebaixada en trenta-cinc mil pessetes. I no anireu a desconfiar d'ella?
El director i Margarida engoliren saliva. Tots callarem i miràrem Julià. Ho tenia clar: o obria una "recerca" i ens deixava fer el festival o tenia una classe en pes, mestra inclosa, declarada en rebel·lia.
-Bé -digué a la fi el director, desbancat-, posa'ls faena i vine al meu despatx. Prepararem un pla de treball per dur a cap eixa "recerca d'escurabosses" que reclames -acabà la frase emprant el mateix to que havia utilitzat abans Ernestina.
La tutora somrigué satisfeta. Havia aconseguit que s'intentara posar fi a uns robatoris dolents.
Pel meu cap també va passar la idea d'elaborar un pla, per si de cas el dels mestres no arribava a port i a l'últim ens feien creure que no sabíem comptar.

Cap comentari:

Publica un comentari