Fa un any
es va inaugurar a Dènia l'exposició de l'artísta plàstica
Pepa Espasa "Un cant a l'esperança", dedicada a la poetessa afganesa Nadià Anjoman, assassinada a 2005 per l'home que "li feia de marit".
Em vaig quedar amb el pesar de no haver assistit a la inauguració, en la qual la pianista Marta Espinós i el poeta Josep Vicent Cabrera acomboiaven l'acte amb un recital musical i poètic dels versos de la poetessa assassinada.
Un cant a l'esperança es va
exposar a Gandia, durant el mes de febrer. Tot i haver-me arribat
opinions de quan impressionat resultava, tampoc vaig poder assistir, aquesta vegada el recital poetic s'oferia amb la veu de la poetessa del
"Grau de Gandia" Maria Josep Escrivà.
Finalment, divendres passat l'exposició s'inaugurava en Xàbia, a l'espai d'Art Andrés Lambert, dins dels actes organitzats per la Regidoria d'Igualtat amb motiu del 25 de novembre, Dia internacional contra la violència de gènere.
No erraven les crítiques que havia llegit sobre la profunda emotivitat de l'acte ni sobre la bellesa dramàtica de l'obra exposada en "Un cant a l'esperança". En tot cas, jo diria que es quedaven curtes.
El recital, amb els timbres armònicament contraposats d'ambdues veus, de dona i d'home, deixant escapar a l'aire les paraules captives de Nadià Anjoman, el batec melòdic de cordes i tecles amb que la pianista arrancava llàgrimes musicals del piano, disposaven l'ànim per a llegir en quadres i intervencions plàstiques, col.locades en parets, terra i buits, la poesia d'una afganesa assassinada per ser poetessa i dona.
Pepa Espasa ha representat i transmés de manera excel.lent les sensacions que provoca la vida i mort d'una dona tancada en cledes, que anhelava la llibertat, i sabia que la buscava en va .
Els fils entrellaçats, com una tela d'aranya que guarda ( xucla) pètals de flors, les teles de roba de dona tirades a terra, subjectes amb pedres perquè ni tan sols el vent més fort se les puga endur, els trossos de lli amb versos escrits, quasi ocults en la trama del teixit perquè no siguen descoberts per ulls infames, o el gran mosaic de burques repetits en negre i gris, metòdicament punxats per deixar passar punts de llum, minúscules finestres que descomponen la realitat...
La sensació d'opresió i impotència que han de sentir centenars, milers, milions de dones menyspreades, reduïdes al no res, violentades, tancades, maltractades, assassinades, és la denúncia artística, cant d'esperança per la llibertat i l'aportació a la igualtat d'aquesta exposició.
Per guardar major memòria de l'acte, se'ns va obsequiar als assistents amb el llibret
"Jo que no he valgut els budells d'un gos", 9 poemes de Nadià Anjoman, seleccionats i traduïts per Josep Vicent Cabrera, publicats per la Regidoria d'Igualtat de l'Ajuntament de Xàbia i edicions 96.
La notícia en Xàbia al dia
La notícia en el Butlletí Municipal de Xàbia
.
