dijous, 25 de novembre del 2021

CONTE, EL CARAMEL DE LOLITA

NOVEMBRE 25

Per seguir un dia i un altre amb l'eliminació de la violència masclista contra les dones, vos deixe un conte amb molts trets d'una realitat que es repeteix massa sovint, i segons velles rondalles des de fa segles. Va amb una obra plàstica de l'artista Miquel Mollà i està publicat en el seu blog aRT De FoNS. Però el Facebook no em deixa enllaçar-lo (qui mana fa i desfà).

EL CARAMEL DE LOLITA

Pepa Guardiola

—S'ha acabat! El teu envaniment és insupor...

La resta de la frase s’amortí sota el clam del DJ llançat en introduir la mescla d'un nou disc. Les llums de la sala parpellejaren i la discoteca semblà virar directe a un nou cel de frenesí.

Deixà el got sobre la tauleta, s’aixecà amb un nuc a la gola, i esquivant cossos es dirigí cap a l’eixida.

Es palplantà davant la jove del guarda-roba, li lliurà el tiquet de l'abric i esperà neguitosa un parell de minuts. Necessitava eixir aviat. Li feia mal el cap, les oïdes, el cor, i a la boca un regust amarg segellava la fi d'un amor malendreçat. Quan aprendria a protegir-se de les relacions tòxiques?

—No tindràs un caramel? –li preguntà a la jove del guarda-roba en agafar l'abric.

La xica negà amb el cap, en observar la cara de decebuda que li posà, feu un gest amb la mà pregant-li un moment de paciència, obrí un calaix, rebuscà, tragué una piruleta roja en forma de cor i li la lliurà, el pal estava retorçat en un nuc.

—Que està xuclada? –preguntà amb un xic de fàstic.

—En absolut. Son fantasies de Lolita.

—Lolita, de Nabókov? –digué amb estranyesa.

—No, de Mollar –respongué contrariada la jove–, Lolita Mollar, la meua germana menuda. Diu que així, si patim qualsevol sotrac, ens empassarem el caramel, però mai el pal.

El nom i l’ocurrència del nuc li robaren un somriure, com un símil irònic de les seues circumstàncies, un nuc a la gola li havia evitat instants enrere empassar-se una nova humiliació, quasi pueril, de l'últim enamorament.

Eixí al carrer amb el caramel a la boca suavitzant l'amargor de la nit.

—Vol un taxi, senyoreta? –preguntà el porter.

—Gràcies, passejaré fins a la parada de l’autobús.

La frescor de la matinada li desemboirà el cap i esvaí la frustració que li tenallava els ànims. El silenci del carrer sense trànsit li alleugerí el rum-rum de les oïdes. Una brisa marina que venia de la costa li esbandí els aromes etílics apegats als cabells. La llum suau dels fanals l'envoltà de penombra íntima. Sentí que recuperava la calma.

El soroll amagat d'unes petjades a la seua espatla li desbaratà el traspàs a la tranquil·litat. Agafà la bossa que duia repenjada al muscle i mirà dissimuladament de gairó. La silueta difosa d'un home es manifestà a uns metres de distància.

Empenyé la bossa contra el pit, protegint-la, i accelerà el pas. Les petjades també s'acceleraren. Girà una cantonada i es desvià per un carreró cap a l'avinguda costanera, més enllumenada i transitada. La silueta difosa també girà, la seguia. Apressà el pas, subjectà amb força la bossa contra el pit i premé el pal del caramel entre els llavis, fermament closos.

Les petjades retrunyiren contundents, a la carrera. El perseguidor la prengué del braç i la detingué abans d'aplegar a l'avinguda. Ella feu gest de lliurar-li la bossa. L’atacant refusà l'objecte i amb una brusca empenta la tirà a terra. El cor de caramel se li enfonsà en la boca fins al nuc del pal.

L’agressor la dominà sota la seua corpulència estirant-li l’abric, grapejant-li cames, braços, pits. Ella es retorcé en va.

En intentar, ell, llepar-li el coll amb llengua bavosa, ella pressionà fort entre les dents el caramel i li colpejà amb força el front. El pal es trencà i s’introduí, nuc i tot, a l’ull dret de l’abusador rebentant-li el globus ocular.

Un xisclet de mascle espantat i ferit esclafí en la matinada.

Ella es llevà el cos repugnant de damunt, s'aixecà, desclogué els llavis, li escopí el cor roig xuclat, i després fugí.

Arribà just a l’autobús abans que es tancara la porta.

A la boca conservava la dolçor del caramel de Lolita.

Montgó-Xàbia, novembre 2021

dilluns, 22 de novembre del 2021

Premi Joan Roís de Corella a la Trajectòria Literària. Pepa Guardiola

 NOVEMBRE 21

Emocionada, commoguda, sorpresa i agraïda pel guardó que se m’ha atorgat, i que no esperava. Milers de gràcies a l'Ajuntament de Gandia i a l’Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques, un honor rebre el Premi Joan Roís de Corella a la Trajectòria Literària.

Enhorabona als companys escriptors guardonats, Vicent Flor, amb el Premi Joanot Martorell de Narrativa, i Miquel Àngel Llauger, amb el Premi Ausiàs Marc de Poesia.

Esplèndida Gala del Lliurament dels Premis Ciutat de Gandia, i brillant la Tardor Literària, un gran estímul per al món literari i per a la cultura.

La notícia en premsa

 https://www.noticiasmarinaalta.es/canfali/articulo/los-premios-literarios-ciudad-de-gandia-reconocen-la-traectoria-de-la-escritora-de-xbia-pepe-guardiola/?fbclid=IwAR2iiZqV2I9m_Wwgg0A8fKihS62h6w6s9c_m3iIxbT0wvHK








dilluns, 1 de novembre del 2021

Llumetes als difunts. Tots Sants 2021

Un ventall de llums daurades s'ha obret amb el capvespre. El combregat de les ànimes ha envaït el cel, cavalcant sobre núvols maragda. Ni tan sols  ha esperat el toc de la mitjanit, que marca el pas de Tots Sants al Dia de Difunts. 

Ansioses venien les animetes per deixar-se sentir. Aquesta nit no apareixen per acompanyar ningú que mor sol, aquesta nit venen perquè les acompanyem a elles.

Ahir vaig anar al cementiri per omplir de flors tombes dels avantpassats.

Hui de matí els he encès les llumenetes.

Ara m'apresse a comprovar que les palometes d'oli continuen flamejant  i que a l'altaret no he oblidat cap imatge dels difunts estimats. Sé que no hi són al complet, però els qui no figuren en imatge llueixen en el meu cor.

Ma mare em somriu eternitzada des de la  joventut, com m'agrada contemplar-la, molt abans que repartira la seua vida entre filles i fills a retalls d'energia i d'amor; molt abans que  la cruenta vellesa li minvara la ment i el cos. Sé  què vol, que conte als meus descendents les contalles que ella ens contava a canvi de tots els rosaris que ens feia resar. Pagava la pena els llargs resos pel regal posterior dels contes que ens narrava,  d'éssers que porgaven penes, de personatges condemnats, de monstres informes, de morts, d'historietes de por que em duien al llit mirant de reüll si em seguia una ànima en pena, i em feien buscar sota el llençol, tapada cap i tot, unes paraules de consol que ajudara aquell esperit turmentat a trobar la pau.

Continue transmetent tan intensa i emotiva tradició.  Ajude als meus descendents a entendre la mort. I els conte collars de contalles d'éssers creats per la imaginació  del poble per vèncer la por.