divendres, 30 de gener del 2009

UNA LLAR EN EL MÓN.

FITXA:
Títol :Una llar en el món.
Subtítol o definició:Històries de joves de tot el món.
Lloc d’edició:Alzira - València
Editor/…:Bromera
Any:2001
Col·lecció editorial/núm.:Espurna/Bromera núm.53
ISBN/DL:84-7660-587-0 / Dipòsit Legal:B-3686-2001
Format/ nº pàgs:Edc. de butxaca, 13x 21 / 171pàgs.
Gènere:Novel·la Juvenil. Subgènere:Aventures i viatges.
Portada: Enric Solbes.

RESSENYES






DE QUÈ VA LA HISTÒRIA:
Lluïsa se’n va a viure a un poble aïllat per tractar de superar la mort de dues amigues. L’amistat amb un nou veí, un jove vitalista i compromès, contribueix a la seua recuperació. Genís, que ha col.laborat en diverses ONG, comparteix amb ella històries solidàries de les què ha estat testimoni en els seus nombrosos viatges com a cooperador. Així, Lluïsa coneixerà les vivències de Nanja, Maties, Mohamed, Kammu, Jadad i Dula, sis personatges de països llunyans que li descobreixen que la fam, les guerres, l’opressió, la immigració i la misèria són reals i continuen existint en bona part del món.
PER A OBRIR ULLS:

De sobte, la nit festiva d’abril s’esquinçà. Un estrèpit la commogué des de l’asfalt humit fins els neons resplendents de les terrasses. Era el soroll angoixós d’unes rodes relliscant sense control, el gemec d’un motor incapaç d’aturar-se a temps, el xoc contra l’obstacle impertinent que s’interposà en el rumb perdut d’un vehicle.
“Algú ha acabat el viatge abans d’hora”, vaig comentar impressionada, al meu company Enric, mentre deixava el got de tònica a la tauleta i m’abocava a la balconada del bar, repenjada sobre la carretera, per saber que havia sigut. El mateix fanal que trencà la cursa desenfrenada de la moto enllumenava l’escena de l’accident. No vaig distingir bé els cossos tirats, però el calfred que em commogué de cap a peus fou una clara intuïció que les dues persones que jeien immòbils tenien molt a veure amb mi. Vaig restar paralitzada uns minuts, tan paralitzada com aquells dos cossos estesos, sense poder pensar, sense voler donar crèdit a l’evidència que em mostraven els crits llançats pels tres joves, amics meus, baixats del cotxe que instants abans competia amb la moto.
Quan les sirenes inquietes de les ambulàncies creuaren l’aire de la discoteca i per una mil·lèsima de segon dominaren sobre les estridències musicals, vaig reaccionar. “ Són Carme i Quica! són elles!”, fou el clam que se m’escapà de la gola, alhora que corria a buscar-les. Vaig arribar just al moment que tancaven la porteta d’una de les ambulàncies i en l’altra introduïen la llitera tapada amb una manta tacada de vermell. Per les cares dels infermers vaig comprendre que l’accident era molt greu. “Per què?” fou la pregunta que vaig fer aleshores. “Per què?” és la pregunta que m’he repetit durant molt de temps. I sempre he trobat respostes imprecises: “ Si Quica no haguera proposat aquella cursa, si no haguera conduït Carme, si jo haguera acceptat dur la moto, si la carretera no haguera estat mullada per la pluja, si no haguérem eixit aquella nit...” . Si alguna d’aquestes situacions no haguera ocorregut, potser ara continuaríem les tres juntes i jo no haguera patit tantes penalitats com m’han assaltat en el darrer any i mig.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada