dilluns, 17 de setembre del 2012

Asimetria Biogràfica de Pepe Cardona "El Persa"


No sé si de veres  el Persa es considerava “eixe desconegut”, com es titula el llibre recopilatori d’una mostra heterogènia de la seua obra. En tot cas era desconegut en l’àmbit d’allò que  denominem gran públic, aquell que només consumeix productes ben publicitats. I segurament, com tants i tants artistes valencians, també era desconegut més enllà de les fronteres culturals del nostre territori.
Però hem de ser justos amb moltes persones que l’apreciàvem i el teníem en gran consideració, perquè en absolut el Persa no era ( ni és) cap desconegut entre els ambients i poblacions on es movia i vivia.

Darrerament, d’ençà que ens va commocionar amb una absència definitiva, he pogut comprovar la gran quantitat d’amistats que mantenia, i el particular reconeixement que se li prestava en la ciutat de València, on va nàixer, va aprendre a llegir, escriure, dibuixar, va iniciar els estudis, es va decantar per l’art - no tan efímer com ell creia-  i va transcórrer part de la seua vida. La xarxa virtual, igual “d’efímera” que l’obra del Persa, en dóna fe de les paraules condolgudes de comiat que se li han dedicat.

No queda endarrerit l’afecte i consideració que se li tenia ( se li té) en la Comarca de la Marina Alta, terra que per diverses circumstàncies va triar per a viure durant les tres últimes dècades. Pepe Cardona, el Persa, era conegut i apreciat entre els pobles de la contornada com l’artista gràfic i polifacètic de Xàbia, dibuixant, il.lustrador, creatiu, publicista, professional del retallable, editor, dissenyador, escriptor ...
Potser algú pense que l’envergadura i universalitat de la seu cultura superava l’espai reduït d’uns pobles costaners, però done fe que tant Xàbia com els pobles de la Marina se sentien i se senten orgullosos d’haver-lo tingut entre els seus habitants i haver comptant amb ell per a tants i tants projectes elaborats amb uns dels materials més dignes i prodigiosos de la societat contemporània: el paper i la tinta.
Al catàleg de participants en “El taller de les lletres” editat per diverses entitats comarcals amb motiu de l’encontre d’autors  a la Trobada d’Escoles Valencianes a Pego, l’any 2004, figurava la següent ressenya sobre ell:
Josep Cardona ( El Persa) va nàixer a València l’any 1943. Ens passa una breu nota autobiogràfica on diu telegràficament
“Vaig aprendre a llegir i escriure a l’escola. En la cosa de dibuixar em tocà ser autodidacta. Les tres coses llegir, escriure i dibuixar, m’agradaren tant que encara no els he perdut el gust i, fins i tot, s’han convertit en la meua manera de viure. Combine aquestos ingredients fent “tebeos” i contes il.lustrats.”
Ho deixem així respectant la seua voluntat, però tots sabem que “El Persa” podria omplir un llarg currículum reflectint les nombroses creacions brollades del seu singular talent.
La nota és mostra clara de la vàlua en què se’l tenia, i de la humilitat amb què ell parlava del seu treball artístic.

El Persa va optar per dedicar-se plenament a l’art, sense altres interferències que les pròpies del gust, la gana personals i el seu fluctuant ritme de treball. Viure de l’art és, i ha sigut sempre, un repte difícil, perquè sobreviure de la producció artística suposa passar més d’una penúria econòmica, la història i les biografies de molts autors en donen fe dels riscos que han d’esquivar els soferts herois dedicats en exclusiva a la creació.

Inspiració, motius i recursos no li’n van faltar en cap moment, la seua obra és tot un ventall de tècniques i maneres d’expressió gràfiques, plàstiques, literàries, científiques...,  concebudes sota al tret comú que el caracteritzava ”la profusió imaginativa” i que convertia les seus creacions en exemplars únics, obres personalíssimes, irrepetibles i, en ocasions,  amb models de projectes impossibles de dur a la pràctica en els temps actuals, com un nou Jules Verne, visionari del possible futur. 

Més o menys dispersa, l’obra gràfica i literària que ha deixat conserva amb fidelitat l’esperit experimentador, lúdic i alternatiu del Persa, que observava la realitat des d’una perspectiva intel.lectual particular, buscant les distorsions, les discordances, les asimetries més ocultes de la realitat.
Sense ànim d’encetar cap inventari de la seua obra ( ni és el lloc ni sóc qui per fer-ho), crec convenient  deixar una relació dels seus treballs, encara que siga breu, aleatòria i sense cronologia  .  (A la Biblioteca Municipal de Xàbia i a la Fundació Cirne trobareu un interessant recull).

Retallables. De València:  la Plaça de bous, el Teatre Principal, el Palau de la Batlia, El Palau de l’Escala, Sant Miquel dels Reis.  Xàbia: l’Església Fortalesa, l’antic Pont de Triana, el Castell de sant Jordi, La Casa del Cable, Caseta de camp.  Teulada : Ermita de la Divina Pastora. Altea: Església Mare de Deu del Consol, la Plaça de l’església. Calp: Ajuntament. Dénia: Ajuntament.   Madrid: el Cine Doré. Col.leció de retallables de “pe a pa” de cossos geomètrics i d’avions . Retallables per als Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana. L’antiga premsa d’imprimir, pel 500 aniversari de la impremta valenciana…
La complexitat, perfecció i fidelitat d’aquestos retallables els converteixen en autèntiques obres d’enginyeria en paper, idèntiques a l’edifici real, entre els que destaquen el de l’Església Fortalesa de Xàbia, o la plaça de Bous de València.
Còmics. Esmentaré  “El Rayo Verde” autoedició de l’artista dedicat a Jules Verne.  Revista.  La  del Persa tipus TBO, per antonomàsia, va ser “El Llaüt de Xàbia” publicació de temporalitat inconstant, però que abastava un públic de 0 a 180 anys i que des de novembre de 1992 fins a juny de 2000 va publicar 43 números, 1 monogràfic i 2 exemplars  a tot color . Per les fulles del Llaüt  desfilaven tota mena d’ocurrències, invents, acudits, col.laboracions, rebolica d’amenitats i vivien dos personatges tan entranyables com Tomeu i Cento. 
Publicacions i invents genials en diversos formats : “La beca del artista”, els manuals d’instruccions de “La mandíbula masticadora  Bowerbräu”,  del cotxe “Pangolino”, “La pelota postal descascarillable”, “El perrito electrónico Bowerbräu”;  el àlbum de “Cromos sobre la imprenta”; la col.lecció de postals “Escriu-me en valencià”; els dissenys de  segells per a  diferents ex libris… Cadascun digne de dedicar-li un article complet.
Llibres amb escriptura literària i il.lustracions pròpies.  “Del uno al ciento : libro de números por el Persa”.  El mar en una botella : las tertulias del Imperial”. “ El Persa, ese desconocido”. 

Si es tracta de citar col.laboracions en llibres i revistes siga com a dissenyador,  com a il.lustrador o com escriptor… anomenaré el “Llop i la cogullada”, “Els contes de riuraus”, “ Xàbia somniada”, “Llegir Teulada”, “Xàbia el meu poble” , “Jávea o el gozo”, Col.lecció de narrativa “Llegir és gaudir, Col.lecció “Media Vaca”, Revista de Festes Mare de Déu del Loreto de Duanes de la Mar,  Revista de Fogueres de Xàbia, Dijous Mercat…

No deixaré sense anotar les seues intervencions magistrals en campanyes d’animació a la lectura o de dignificació del còmic i del retallable, a les escoles de Primària, als Instituts, a les biblioteques municipals o altres espais educatius i culturals, així com diverses exposicions.

Potser l’obra tan variada estiga dispersa, però ni molt menys està perduda ni oblidada, solament cal rememorar-la i per art de màgia es materialitza palpable, viva i real, mitjançant  la mateixa màgia amb la que es feien reals els invents del Persa creador.

Tanmateix, hi ha una part de la seua creativitat que sí ha resultat efímera, perquè ha desaparegut amb ell. Em referisc a les seues converses amb els amics, plenes de comentaris vius, de relats irònics, d’inventives fabuloses, d’anècdotes xocants, d’informació del que ocorria, de pinzellades crítiques,  sempre referides amb l’oralitat fluida i genial de la seua elucubració espontània, fonamentades per una cultura amplíssima i tintades d’un humor àgil, agut i alhora negre. Si no s’hagueren esvaït en l’aire, la recopilació d’aquestes converses,  formaria una original enciclopèdia oral, que podria estar ben il.lustrada amb les volutes del fum dels cigarrets que les amenitzaven. 

Personalment, vaig conèixer a Pepe Cardona l’any 1987, quan em va il.lustrar “El llop i la cogullada” i “Contes de riurau”. Però tinc la quimera que en realitat vaig conèixer el Persa 20 anys arrere, quan jo, en plena adolescència, m’havia entestat en estudiar belles arts. Algú em va presentar un artista jove de València, crec que amb la intenció de fer-me desistir del meu intent perquè el consell que em va donar el jove artista em va deixar prou desconcertada. Poc dalt o baix em vingué a dir:
 “Si vols dedicar-te a l’art, observa i aprèn l’asimetria de les simetries, perquè tot és diferent a com ho veiem  i res és repetible,  ni tan sols en les diverses parts de què està format.  Fins i tot la cara d’una persona que sembla simètrica, no ho és, el costat sobre el que dormim és més angulós perquè suporta el pes dels somnis.”
Quan li contava aquesta anècdota,  ell deia no recordar-la, però sí s’identificava amb el consell donat. Per tant el jove artista valencià només podia ser el Persa, perquè les seues paraules i les seues creacions eren irrepetibles. 

Els dies del solstici d’estiu Pepe Cardona va materialitzar l’última invenció del Persa, i va marxar per alguna de les portes  invisibles que forces enigmàtiques obrin a altres  dimensions.
No sé si ha arribat a un món paral.lel, eteri, asimètric o sobrenatural. Només sé que ens ha deixat un llegat creatiu ple de somnis que conservar, valorar i difondre.
  A la teua memòria Persa-Pepe-Cardona.

                                                                                                      Pepa Guardiola
                                                                                              El  Montgó, juliol 2012 

Publicat a la revista de festes 2012 "Mare de Deu de Loreto" de Duanes de la Mar
Biobibliografia del Persa, Biblioteca Municipal de Xàbia
Publicat al "Calendari dels Brillants" 2013

diumenge, 16 de setembre del 2012

Lletres al Camí de l'Alba

Deixe el text que vaig dedicar i llegir al nou Camí de l'Alba amb motiu de l'Acte Institucional que  es va celebrar dissabte dia 15 de setembre en la Casa de Cultura de Xàbia.



" LLETRES PER A RECÓRRER EL CAMÍ DE L’ALBA"
Bon dia i bona hora aquesta en què ens reunim al Saló d'Actes de la Casa de Cultura de Xàbia. Excepcional  espai d'encontre de caminants, viatgers i viatgeres, pelegrines i pelegrins, excursionistes, representants d’Ajuntaments, amants de camins i de sendes, enamorats de la terra i de les gents, sembradors de la concòrdia i de la pau.

La humanitat és viatgera per natura. Desplaçar-se d'un lloc a altre, buscar paratges on viure amb major comoditat, crear poblacions acollidores, desenvolupar cultures, consolidar països, créixer, són fets constants en la història.
Al llarg dels segles, l'ésser humà ha recorregut la terra i se n'ha servit d'ella,  en unes ocasions amb bondat creativa, en altres amb avarícia destructiva. La petjada d'unes i altres accions queda marcada en la crosta del nostre planeta com a model a seguir, o com a exemple a detestar. Conéixer o colonitzar, compartir o dominar, traçar o esquinçar, conviure o anihilar, respectar o odiar, desenvolupar o minvar, són alternatives antagòniques amb les quals han actuat contradictòriament generacions senceres i que han configurat la societat contemporània. 
Els qui avui ens hi trobem hem optat per conèixer, compartir, traçar, conviure, respectar, desenvolupar.  Busquem com a model petjades bondadoses, fruit del coneixement creador que ens ha de dur a homes i dones a compartir la terra. Seguim la línea dels camins que ens han de servir per a la convivència respectuosa i per a propiciar  l'encontre cultural dels pobles que engrandeix la humanitat.

El Camí de l'Alba s'ha traçat per a integrar-se en el secular entramat viari del Camí de sant Jaume, (Santiago o saint Jacques), que fou obert durant l'edat mitjana amb la finalitat de dedicar culte al sant i, des d'aleshores, està marcat per l'ancestral concepte dels viatges iniciàtics que han de dur als qui apleguen a  la meta a una evolució personal i a obtenir bens espirituals o materials.

Però el pas del temps i les ensenyances de la història ens han donat amplitud de mires. Pelegrins, caminants, viatgers, emprenem el recorregut per diferents raons. Per a uns espirituals, per a altres culturals o esportives o turístiques, o potser totes a l'hora, sense oblidar els motius econòmics, motors seculars  també de molts fets.
A hores d'ara, ja no són les recompenses de l'arribada a la meta les úniques motivacions del camí, sinó que el trajecte en si mateixa proporciona suficient estímul per recorre’l.
Cobra importància el pas a pas, la caminada diària, la contemplació del paisatge,  d'un bosc, d'una herba, d'unes margenades o d'una pedra. Ens encisem davant la silueta d'una muntanya que apareix o desapareix per darrere de la serralada que la conforma, d'un núvol que cobreix el sol o el destapa, d'una població que es dibuixa en la llunyania... I aprenem amb la convivència entre els viatgers y la coneixença de gents noves.
El fet d'iniciar la jornada ja entusiasma, o de sentir el batec del cor i la força del cos a cada passa, el ritme dels braços, el moviment de les cames. És gratificant beure l'aigua d'una font amable, aixoplugar-se en una resguard segur, creuar una població... I  quan el pes del cansament reclama el descans, ens conforta la càlida sensació del final de la trajecte, assaborir un reparador menjar i esperar la meravella del capvespre.

El nou Camí de l'Alba ens ofereix la joia del pas a pas. L’itinerari,  elegit amb meticulositat  per animosos caminants actuals, es un compendi de les antigues petjades amb què els nostres avantpassats van formar país. Transcorre per camins oberts d'antuvi entre  planures, valls, muntanyes, barrancs, cultius que guarden en cada tram, en cada cantonada, en cada desnivell, vells secrets capaços d'embargar l'esperit del viatger i transportar-lo a temps immemorials, quan regien altres formes de vida, de costums, de justícia,  però la pau i l'harmonia, tan difícils d'aconseguir abans com ara, eren i continuen sent l'autèntica meta de les persones de bé.
De llevant a ponent travessem el País Valencià i entrem a Castella-la Manxa. Des de les costes que més s'endinsen en la  Mediterrània fins als peus de la planura manxega  sempre aixafem terra, o empedrats mil.lenàris en alguns casos; l'asfalt a penes forma part d'aquesta ruta. Marxem per  dreceres directes, o per sendes que giravolten les vessants de les muntanyes i tossals, per viaranys que s'arrapen a serralades en busca del pas més fàcil, per assagadors  que travessen valls....
Gràcies al viari del Camí de l'Alba creuem a peu, en bicicleta o a cavall, les comarques valencianes  de la Marina Alta, la Safor, el Comtat, la Vall d'Albaida i la Costera i entrem a Castella-La Manxa pel Corredor d'Almansa.
 Amb l'esforç del nostre propi cos unim els pobles de Xàbia, Jesús Pobre, El Verger, Pego, L'Atzúvia, Forna, Vilallonga, L'Orxa, Beniarrés, Albaida, Ontinyent, Fontanars dels Alforins, la Font de la Figuera i Almansa.
Amb els ulls atònits pel paisatge i l'olfacte encisat per les fragàncies de la natura, coneixem pam a pam part del territori de cada població i tenim assegurada la vivència d'unes jornades intenses sobre llocs de  noms amb ressonàncies històriques, culturals, geogràfiques, ecològiques, agrícoles, gastronòmiques, industrials, turístiques...
Passarem per vies com el Camí vell de la Mar, de Pedreguer, el Camí Reial, el Camí de Forna, la via verda de l'antic tren Gandia-Alcoi, el Camí del Torrater, el d’Alba, la senda dels Enginyers...  Observarem de prop els murs de castells com el de Forna, de Vilallonga, de Perputxent, d'Almansa; notarem les vibracions d'assentaments mil·lenaris o alqueries abandonades com els poblats ibèrics de la Covalta o la Bastida de les Alcusses  o l'alqueria morisca de Canèssia; descobrirem el silenci de les runes d'antics masos, riuraus, neveres, forns de calç, molins de vent o d'aigua, fàbriques de llum, de paper, estacions de tren...  Ens embriagarem amb les aromes que desprenen les plantes de muntanyes i serres emblemàtiques com el Montgó, Segària, Mostalla, el Xelibre,  la Safor,  el Benicadell,  la Covalta, la serra de l'Ombria, el Capurutxo, la serra Grossa..., i  en més ocasions de les desitjades ensopegarem amb esquelets de plantes carbonitzades pel foc. També traspassarem rius de cabdal inconstant com el Girona, el Bullent, el Gallinera, el Serpis, el Clariano,  i veure'm reflectit el paisatge a l'espill canviant del pantà de Beniarrés...  Escoltarem crepitar la vida en espais naturals com la Marjal de Pego-Oliva o la vessant del Serpis. Ens complaurem amb els cultius  de tarongers, d'arbres fruitals, de vinyes, ametlers, garrofers, oliveres, i gaudirem amb el perfum deliciós dels horts.  Finalment passejarem cansats, però plens de satisfacció, pels carrers i places principals de les poblacions que ens acolliran al cap de la jornada i sentirem com si allà estiguera casa nostra, com si fórem veïns o veïnes d'eixe poble, perquè al llarg del dia hem deixat el nostre alè en els seus camins i l'aire dels seus camps ens ha assaonat la pell.

Amb independència del motiu que du a cadascú a seguir el Camí de l'Alba, les imatges, les sensacions, les vivències, experiències i coneixences aconseguides al llarg de la ruta, quedaran guardades entre  els records més memorables de la nostra vida, ens impregnaran  el  cor i la ment, i formaran part de nosaltres per a sempre.
Vos ho puc assegurar.

Gràcies a totes les persones, entitats, associacions, ajuntaments que han fet possible el traçat d'aquest Camí de l'Alba.
Feliç encontre i bon camí.
                                                                                      Pepa Guardiola
                                                                                      Setembre 2012

diumenge, 2 de setembre del 2012

Passeig literari per la Marina, des de Gata


Per acomiadar agost d'una manera diferent, dimarts 28, vam fer  un nou "Passeig literari per la Marina Alta",  allà a poqueta nit  amb el sol ocultant-se i la frescoreta de final d'estiu esvaint les suors passades. 
El punt d'encontre va ser l'esplanada de l'Ajuntament de Gata. Amb la companyia estupenda d'un centenar d'amics i amigues, passejàrem amb la veu i textos de Carme Miquel, Roser Cabrera, Pepa Guardiola (jo mateixa) i la música dolcíssima de les flautes  de Mandy Monfort i Laia Pedro. 
Vam recordar com eren els nostres mesos d'agost a Gata, Benissa i Xàbia, quan fa molts, molts anys, totes tres ens pentinàvem amb trenes. Dirigírem una mirada agradosa al paisatge i dedicàrem lectures a l'artesania feta amb el margalló, a les vinyes de la comarca, al Montgó màgic, a la Font d'Aixa més llegendària... I també dedicàrem una estona a la realitat actual de la Marina Alta, amb una cursa irada pels camps de ciment que han arrabassat muntanyes i cultius... Per a concloure, com en altres passejades, vam llegir la nostra especial "Carta a la Marina Alta".
Una hora de lectures, música i imatges ben agradable.  Gràcies als organitzadors i als assistents. 
 
En acabar vaig passejar pels carrers de Gata i vaig admirar la meravella de balcons adornats amb els cobertors de "Art al Vent"  una espectacular sala d'exposicions a l'aire lliure.

Més informació

Cronista de Gata de Gorgos

Art al Vent