divendres, 22 de desembre del 2023

"Atributs de la Pau", conte de cap d'any 2023-2024


Com acostume a fer des de desembre de 2004, la meua Felicitació de Festes Nadalenques, acomiadament de l'any que acaba i salutació del que comença, a la qual denomine "Conte de Cap d'Any"  i que publique en format de targeta multimèdia, enguany ni és de cap d'any, perquè l'avance,  ni tampoc és  conte, relat  o narració. Enguany és una mena de poema senzill (ja ho he fet en altres ocasions), organitzat en estrofes curtes que contenen la paraula PAU. 

Me l'han dictat  les veus dels éssers que se l'estimem, que la necessiten, que la troben a faltar, i conscients de quant ens costa als humans aconseguir-la, m'han parlat dels "Atributs  de la Pau", i m'han aconsellat atendre' ls amb rapidesa. Consell ben convenient a causa dels temps tan  dolents que estem vivint on imperen les controvèrsies, l'odi, les guerres, confrontacions, provocacions, venjaces, desigualtats, misèries... tantes i tantes injustícies... 

Per això vull escoltar la Pau, sentir-la en què siga amb paraules, imatges i sons. 

Vos deixe el poemeta i el vídeo de targeta de felicitació multimèdia amb fotografies, text, veu i la música de guitarra que les acompanya,  interpretada per  Minerva Najarro, una joveneta,  artista ben sensible.

 Bones Festes i esperançador 2024.

 

                                   Pepa Guardiola


https://www.youtube.com/watch?v=I1pEKnJkrAo









diumenge, 3 de desembre del 2023

Record del Putxol

 

Pentina el sol les palmeres

a la vora del Cap Prim,

en no res l'hivern és dins.

Gravor d'albada      

a la llum de desembre.




dimarts, 28 de novembre del 2023

Dia de tardor i sequera


Dia gris. D'eixos que l'oratge atén els desitjos de temps de tardor: boirina relaxant, frescor agradosa, llum suau, lleuger perfum de fullatge sec, un tranquil passeig...

I després "guisopar" a la cuina unes llentilles tardorenques que omplin la llar d'aroma vell, secular, propi de les antigues cases llauradores quan descansaven dels treballs de la renda i aprofitaven els queviures guardats al rebost.

(Traduït a llenguatge i costums actuals: pensionistes de poble que hem sobreviscut als aldarulls de l'estiu i agraïm el silenci de novembre).

Només falta baixar a l'hortet a tallar unes penques.
Llavors, m'enfronte amb la realitat d'un hortet sec, descuidat, sense replantar, total per a què? I unes penques escarransides, que demanen un glop d'aigua. Però, vet per on, sol.lícites em brinden uns tronquets raquítics i prometedors si els sé tractar.

Roda i volta, ho he aconseguit. Des de la cuina ha escapat el baf del menjar al foc. La casa s'ha omplit de l'enyorat perfum de llentilles amb tomaques seques i penques tendres que guisava ma mare.

Olors i sabors de tardors que no es deixen vèncer.



dilluns, 27 de novembre del 2023

25 N contra la violència masclista

 Una dona de 25 anys i la seua filla han sigut assassinades per un violent masclista, pare de la xiqueta i exparella de la dona. 
●Aquesta setmana passada ha aparegut el cadàver d'una dona violentament assassinada.
●Mentre cridem per erradicar la violència masclista contra les dones, la barbaritat dels feminicidis continua.
Crueltat terrible! 
●La violència masclista no es una xacra, és molt més, és la manifestació més brutal de desigualtat estructural contra les dones, conseqüència del sistema patriarcal imperant. És la vulneració sistemàtica dels drets humans, i NO pot tindre cabuda en una societat que es pree de ser democràtica.
És imprescindible conscienciar, educar i actuar per posar fi a la violència contra dones i xiquetes, la violació de drets humans més generalitzada en tot el planeta.
#ensvolemvives #ensvolemlliures

"Les Esqueles de feminicidis anuals de la Xarxa de Dones de la Marina Alta responen a la voluntat de transformar la indefinició numèrica en un relat, dur, que convoque a l'acció. Cada nom, cada data, és un recordatori angoixant d'una vida truncada, d’un futur robat. I més encara, cada nom és una crida a enfrontar una cultura que encara no ha erradicat la violència de gènere."

"A l’Estat Espanyol, les xifres oficials de 2023 comptabilitzen 52 dones assassinades fins al 8 de novembre. Però les xifres oficials dels feminicidis són inexactes perquè no contemplen la violència exercida fora de l'àmbit de la parella o ex-parella. Segons l’observatori de l’organització feminicidio.net són 93 els casos de dones, xiquetes i xiquets víctimes dels assassins masclistes durant 2023, xifra que remunta l’oficial."

Enllaç al post sobre 25 N del blog de la Xarxa de Dones de la Marina Alta

Article 25 n marina Plaça


diumenge, 19 de novembre del 2023

Tardor bruna


Tardor bruna.

Vigila el Montgó 

la natura.

L' arbreda embriagadora

somnia.

La terra entapissada

crepita.

El cel enramat

s’atura.

On és la pluja?








dissabte, 11 de novembre del 2023

Festival literari a Schiermonnikoog


La vida ens sorprén amb experiències positives inesperades, i el món de la literatura m'ha brindat i sorprés gratament al llarg dels anys amb moments enriquidors, preciosos, immensos. 

Com el que he viscut esta setmana, convidada per Balandra Edicions,  de l'Associació d'Editorials del País Valencià, a participar en el "Festival Meet me at The Lighthouse" a l'illa de Schiermonnikoog, a Frisia (Països Baixos), dins del projecte europeu LIT-UP,  del programa EUROPA CREATIVA,  un projecte de cooperació per a la internacionalització de les xicotetes editorials i que posa en valor el paper dels autors en la promoció editorial.

 El festival tracta temes d'actualitat, com el canvi climàtic, l'ecologia i la biodiversitat, la identitat linguistica, les llengües a  punt d'extingir-se i la riquesa cultural que es perd..., i com i per què la imaginació i la inspiració en general, i la literatura en particular, són importants per a difondre estos temes.

Unes jornades amb activitats literàries tan diverses com passejades, lectures, conferències, xarrades, performance, presentació de llibres, recitals...

I tot això en una illa increïblement bella, on l'oratge fred i humit no ha pogut traspassar la calidesa entre les persones que ens hem trobat i el poble que ens ha acollit, ni tampoc la varietat idiomàtica ha sigut cap entrebanc per a comunicar-nos i fer bones amistats. 

Respirar i compartir cultura, el millor remei per a la Pau. 

Tan difícil és d'aconseguir?












dimarts, 31 d’octubre del 2023

Tots Sants 2023, animetes al cementeri

 Tots Sants, dies de familiars morts a recordar

He anat al cementeri per netejar làpides i posar flors als avantpassats, com mana la tradició, com espera la memòria  de les ànimes difuntes que volen sentir l'alè dels vius.
Demà, nit d'ànimes, encendre unes minetes, esperaré que els esperits vinguen a acomboiar-nos i contaré als meus descendents un parell de contes, d'eixos que posen els pèls de punta, dels que em contaven a mi de menuda, amb esperits desconhortats escapats per una nit dels pesars amb què  els soterraren o, per contra, animetes que enllumenen la fosca  amb la mortalla de la felicitat amb la qual acomiadaren la vida.

I perquè no vos quedeu amb gana, estimades amistats, vos porte, per si voleu llegir, no una contalla sinó un "sucsuït", recent, molt recent, tan recent que en escriure'l encara no han passat ni vint-i-quatre hores, ni he tingut temps a assimilar-lo.
            ...............
Enguany he anat amb el meu germà Vicent a adornar les xicotetes façanes que guarden l'habitacle on reposen les restes de l'estimada família. Dúiem clavells, crisantems, paniculata, unes fulles d'esquelet... i un parell de roses del Montgó, que han florit malgrat les calentors amb què l'estiu ha castigat els rosers.

Jo vaig cada any, però el meu germà Vicent era la primera ocasió que venia i el moviment de vius honorant els morts l'ha commogut.
Hem caminat pel centre del cementiri conversant sobre les emocions que es desperten i els records que es reviuen en un acte tan senzill, i a l'hora ancestral, com és  el de visitar les tombes.
-Al capvespre quan les animetes s'aixequen s'alegraran de veure el seu poblet tan adornat -he comentat.
-Vas a contar-me el conte de les animetes del purgatori? -m'ha preguntat Vicent coneixedor de la meua afició narradora.
-Doncs mira, no cal que conte, igual ja han començat a agafar les seues llumetes per a desfilar entre els vius, i amb sort em veien alguna.

De sobte, el meu germà  s'ha parat, s'ha posat la mà al pit sentit que el cor li bategava arrítmic i que els pulmons no ventilaven la sang, ha boquejat intentant prendre aire, però la gola se li ha tancat en un nuc ardent. El rostre se li ha envermellit i els ulls volien escapar de l'òrbita ocular. Trontollava tot ell, i el ram de flors li ha caigut a terra. Jo també he deixat caure el que duia. L'he agafat dels muscles sacsant-lo, i li he donat uns colps a l'esquena mentre li deia:
-Tus, tus.
S'ha posat una mà a la gola i se l'ha oprimida per forçar la tos, a penes ha eixit un soroll  ronc. 
He agafat la botella d'aigua i li l'he posat a la boca. Li he deixat caure un bon raig entre els llavis sense importar si vessava i corria coll avall mullant-li la roba. 
A la fi, un so gutural tronador li ha revifat la faringe, com si l'aigua li apagara un foc ardent. Ha tossit fort i ha escopit.  Ha pres més aigua, ha glopejat ansiós i ha tornat a escopir. Després ha respirat profundament i ha recuperat gest i color. M'he sentit alleugerida.
-Estic bé, estic bé.
-Un atac d'al.lèrgia? - he preguntat.
-Mai no m'havia passat.

Hem fet una ullada pel voltant per si hi havia cap arbre o planta que li haguera pogut resultar irritant.

Una espurna de llum ha saltat d'on havia escopit l'aigua. 
-No és un raig de sol, veritat? - ha mormolat Vicent.
-No, hui fa un dia boirós.
Ens hem mirat commocionats.



,  

diumenge, 29 d’octubre del 2023

Invasions


 El sol acurta els capvespres,
 uns breus instants
 per admirar contrallums
 i gravors.

La lluna s'insinua
companya de confidències.
Es multiplica
en milers d'espurnes
humides
sobre el llenç de la mar, 
s'enjogassa
entre el fullam
marcit de la tardor,
o es deixa eclipsar
per la terra
amb júpiter
com a testimoni.

Sempre hi ha un punt
resplendent
que ens aviva l'esperança
que ens espavila l'ànim, 
fins i tot en temps
d'inhumanes invasions.

dijous, 26 d’octubre del 2023

Una caravana Màgica

 

No es fàcil parlar sobre la guerra amb xiquets i xiquetes, però cal fer-ho i reflexionar, perquè és la realitat que veuen de seguit pels mitjans de comunicació i lamentablement alguns l'han patida.

Referències de l'editorial  

Ressenya del Levante-emv "La fantasia también tiene miedo a la guerra"  

Ressenya Xabia al dia "Pepa Guardiola y su colla fantástica buscan la Paz"


Ressenya de Josep Antoni Fluixà dedicada a "Una caravana màgica" i que es va publicar ahir al suplement Aula del diari Levante-EMV. M'ha agradat molt. Gràcies. 

 Us deixe l'enllaç.

https://www.levante-emv.com/aula/2023/10/25/ressenya-d-caravana-magica-93749402.html?fbclid=IwAR09ceUEH02Qcz43jg6hCT2uNyG_-glz2i7sh4-Q8kcYTwoQVmIhVTFV7ooIwAR09ceUEH02Qcz43jg6hCT2uNyG_-glz2i7sh4-Q8kcYTwoQVmIhVTFV7oo 



diumenge, 15 d’octubre del 2023

Palestina

El cel explota
sobre les runes de Gaza. 
La població palestina
busca en va
un pam de terra segura.

Una mare clama: 
"ens han llevat la casa, 
ens han llevat el pa
 ara ens lleven la vida!".

Un pare desespera: 
"On anirem si el destí és incert,
On anire si els carrers de fugida 
són perillosos 
com els edificis bombardejats?
On anirem?
On ens estan duent?"

Invasió de Palestina, 
barbàrie inhumana,
extermini d'un poble. 


diumenge, 27 d’agost del 2023

Fira de l'Escaldà.

 

Primer dia de pluja al mes d'agost

Núvols i arcs,

encontres i espera,

teulades i pluja,

deler i paciència.

Sol i foc,

caldera i raïm,

cassa i fum,

canyissos i dits.

Sol i sequer,

braços i pansa,

treballs i aixopluc,

paraules i dansa.

 

(Fira de l'Escaldà.

Festa Major al Gran Riurau de Jesús Pobre.

Primer dia de pluja al mes d'agost.)






dissabte, 29 de juliol del 2023

EL CAMÍ DE LA CULTURA

 El camí de la Cultura.

Que fràgil pot semblar la cultura quan no se la considera prioritària, quan se la supedita als diners sense comprendre que ha de predominar sobre ells, quan la voluntat de difondre-la és freda o nul.la, quan qualsevol entrebanc fa que se l'arracone, quan s'empra per culpar a altres i amagar responsabilitats i ignoràncies pròpies, quan s'utilitza com a element d'enfrontament i discòrdia, o pitjor encara per a sotmetre.

Tristament, des que han pres possessió dels governs municipals i autonòmics partits i persones que consideren la cultura, la llengua, la literatura, la música, les arts plàstiques, les arts escèniques... com a qüestions secundàries o fins i tot malèvoles, estem assistint a un continu procés d'atacs a l'activitat cultural, que van des de censurar un bes, prohibir una obra de teatre, esborrar d'un auditori el nom d'un referent de la música valenciana (com és Vicent Torrent), o cancel.lar concerts i exposicions (com ha fet a Xàbia l'actual govern PP CPJ VOX amb el Xàbia Jazz i l'exposició de Sorolla).

Però s'equivoquen, no aconseguiran minvar la creació cultural ni apoquir qui l'estima, la defensa i reconeix la seua vàlua, perquè la cultura és el camí que du l'ésser humà a créixer en valors, a aconseguir una societat més justa i un món en harmonia.



dilluns, 24 de juliol del 2023

24 de juliol

 Maduren els fruits. 

I seguim endavant

amb força, confiança,

 esperança I valentia.



diumenge, 23 de juliol del 2023

23 de juliol, eleccions generals

 Han tornat a florir,

no anaven a privar-me

de la seua bellesa,

en especial un día com hui.

Lluïu, lliris de pluja, lluïu!


diumenge, 16 de juliol del 2023

Relax

Un breu descans.

matutí,

sense tocar terra.

I com diu la cançó, 

per dalt les teulades 

raïm de pastor.

divendres, 5 de maig del 2023

TRET DE LA MALETA DE VIATGE

Nova York:

Icona capitalista.

Domini financer que absorbeix implacable les riqueses de la terra.

Poder àvar.

Vanagloria.

Murs de ciment i vidre que enlairen la bellesa atrapada i repten supers el cel.

Carrers i avingudes d'ordenar desordre.

Soroll, moviment, consum, fums i llums, dia i nit.


Braços de riu que separen drets.


Nova York:

Mostra del nou esclavisme.

Barriades on viu i mor la servitud.

Voreres on s'engreixa la pobresa.

Ponts sota els quals dorm la misèria.

Cantonades on s'amuntega el fem.


Nova York:

Als parcs encara sobreviu un bri de natura.

La lluna no renuncia al seu tros de cel.

Els museus custodien l'art.

El silenci dels llibres crida seny.

I l'esperança del món intenta niar allà on les nacions no acaben d'unir-se.


Turisme d'admiració captiva en recórrer rutes, visitar espais suggerits, observar la gent, grimpar els ulls als núvols per les façanes o abocar-los des del sostre de les torres a l'asfalt i a l'aigua.


Algunes observacions, impressions i sensacions desconcertants que he tret de la maleta en tornar del meu viatge curt, i únic, a Nova York.

Pepa Guardiola, abril-maig 2023






divendres, 17 de març del 2023

Maria Ibars, passeig a l’ombra del Montgó, de la cala del Gosset a Penyamar


Maria Ibars, passeig a l’ombra del Montgó, de la cala del Gosset a Penyamar.

Pepa Guardiola. 

“Gentil i olorosa
deixares la platja
Perfum de les aigües
Que atrau i que encanta”.

Maria frueix amb la bondat de l’aigua. El colpejar subtil de les onades sobre els turmells és un massatge revifador. Hui no s’ha atrevit a nedar. Està sola a la cala del Gosset i prou que li ha recomanat la filla de no endinsar-se a la mar si no hi ha cap persona a prop. 

S'aixeca lentament, amb cura, recolzant-se al mur de roca que li ha fet de respatller. Les cames la traeixen, els braços tremolen, no es pot refiar del cos vell, gastat i afeblit per la precària circulació de la sang.  

La brisa l’envolta en una capa  d'aromes salins, d'alga fresca, de iode benefactor.
L’airina li du a les oïdes l'ancestral cant de les ones, amb el ritme alternant d’un clam de victòria en batre el rocam costaner, i d’un murmurí de queixa en ser sotmeses per les llengües d'arena.

La darrera llum del capvespre arranca espurnes daurades a la mar, llàgrimes que ha oblidat el dia i que la nit no voldrà, perquè les llàgrimes de la lluna són d'argent i les del sol són d'or.

Passeja els ulls pels penya-segats del cap de sant Antoni i les Planes, s’atura en la torre del Gerro i recorda uns versets que li va escriure i que estan a l’abast de qui vulga complaure’s llegint-los en el llibre Poemes de Penyamar,

“Esvelt gerro que t’aixeques
del tossal en la rostària
enlairant al vent un ram
de fets que la Història guarda.”

 No veu la cala de l’Aiguadolç, però li envia una estrofa del poema que li va dedicar,

“Aiguadolç, fonteta amiga,
voreta del toll salat,
vols dir-me qui t’ha posat?”

Continua el passeig visual arran de costa cap a Dénia, el cementeri dels Anglesos, la Marineta Casiana, el port, on els velers i iots dels nouvinguts  abunden més que les barques de pesca, i els únics vaixells que parteixen no duen pansa cap al món sinó turistes que van a les illes.

Torna la mirada i s’acomiada del gosset de pedra que guarda la cala,

“Ca tassàlic, jo et salude
en el jorn de retornada,
recordant de la infantesa
quan la mare a tu em portava”

Ai! els seus versos, fills del paisatge i d’ella, nascuts a l’Ombra del Montgó, nodrits per la mar amiga i la terra confident que l’han acompanyada des de xiqueta.

A la fi, Maria emprén el camí de la casa de les Rotes, la seua Penyamar pròpia, descans del cos, refugi de sentiments, cònsol de pesars, llar acollidora  de les seues lletres. Si aquelles parets hagueren imprés tantes idees, pensaments i contalles com han desfilat per la seua ment, quants llibres seus correrien pel món?  Penyamar, més que una casa, més que una llar, és la companya que escolta allò que ella escriu. I també una blinda de murs silents que guarden secrets vitals i literaris, arxiu particular del no escrit, prestatges del que mai no es publicarà; si contaren els laments que els ha deixat?

Enfila el caminal del barranc de la Raconà. Baladres florits pinten el pedregam de la glera, únic verd que ha deixat el sol de l’estiu i les cabres voraces coneixedores del seu verí. Les aigües de les pluges tardorenques faran créixer canyes en baixar de la muntanya a banyar-se a la mar.

Maria avança a pleret, el cim del Montgó li cluca un ull amb un núvol juganer i li envia un retret en un vol d'oronetes,

 "ànima solitària, somriu-me, mira quina companyia alada t'envie. O vols que em torne a posar el gipó".

I ella somriu i recorda la cançoneta que li va dedicar “El Montgó té un gipó...”

El vol d’oronetes li creua la mirada i pobla de batecs la seua soledat, eixa soledat que li nuga el cor, que li ofega la gola, que la vesteix de fosc, que li fa d’assistenta afligida a totes hores.

Quan se li abraçà la solitud al pit per primera vegada? Potser quan li van dir d'anar a València a fer carrera. Li oferiren ser mestra, les altres xiquetes ni eren estudioses ni tenien valedors com ella. Llavors, sentí unes punxades lleus en haver de deixar els carrers de Baix la Mar, en abandonar la caseta del Saladar, en acomiadar la gent coneguda que la mirava amb un posat d’enveja i refús, com dient-li, “Te’n vas per ser qui eres, aprofita’t”.

Però no, allò només fou l’avançada. La soledat se li feu palesa en establir-se a la Font de la Figuera, poble que l'allunyava més del seu i dels seus. Allà seria la mestra, la que havia de ser model femení de les xiquetes, la que havia de donar exemple de la perfecta submissió a les normes de comportament establertes. Quanta responsabilitat. Quantes mirades observant-la, jutjant-la. Assumí el paper que li encomanà la societat. Es casà aviat, i aviat s’embarassà i parí, fill i filla.

 Però  aviat es trencà l’amor amb aquell que creia amant i espòs. Trist maridatge el seu. A canvi es complagué amb el treball de la docència, ensenyar la saviesa que guarden els llibres, la seguretat que donen les lletres perquè la ignorància no esclavitze, perquè els amos no enganyen ningú. Perquè aquelles criatures que prenia per alumnes no foren com les joves que havien de vendre el cos per un tros de pa, o com les joves dels magatzems de la pansa que treballaven des de les primeres clarors del dia fins a les foscors de la nit i  tornaven a casa amb un pessic de monedes que a penes donaven per omplir el cistell.  

Sí, allà lluny de la mar se li arrapà la solitud al cor, se li ofegaren els perfums amorosos en l’ànima i descobrí dolors d’amant i de dona atípica.

 

Li tornen a trair les cames, les sent pesades. Maria seu a un acollidor tronc de garrofer. Haurà de suprimir aquests passeigs vespertins, malgrat el bé que li fan i els records plaents que li aporta el paisatge.

Ara mira les barrancades de les Planes que s’escalonen en marges, oberts a pic i pala quasi un segle arrere per guanyar un pam de terra on plantar quatre vinyes, els campussos arrapats als vessants del Montgó on acompanyava sa mare i l’àvia, on conegué personatges reals que després eternitzà en les seues novel·les.

Queden poques vinyes ja, la pansa no dona, el raïm tampoc, ara es trauen diners construint xalets, de llaurar la terra només es trauen suors.

Ai! Anna Maria i Montgonet de Vides Planes si aixecaren el cap, de què hi viurien?, i Maleneta, tornaria a casar-se amb Manolo? Els construí històries amb amors, penes, odis, morts, misèries d’altres temps, però també d’ara. I quant  els estimà! Igual que a Loriana i Pauleta de “Com una garra”, o la Petrela i la Graciamar. Quantes dones la mogueren a escriure!

I quants personatges diferents la inspiraren!, els feu tan seus que no podria dir què li havien contat, què havia viscut, què havia inventat, què recreat durant els anys que l’acompanyaren mentre els pensava, els escrivia, bregava perquè els publicaren, i suportava mirades de menyspreu per ser dona i escriure.

 

Com haguera sigut la seua vida sense la literatura?, si no haguera tornat a València de mestra? Com haguera escrit si no haguera emprat la seua estimada llengua?, si no s’haguera retrobat amb el vell amic d’estudis Carles Salvador?

Cada vers que escrivia era una punxa de soledat que es treia de l’ànima, cada conte un bàlsam terapèutic, cada novel.la un mantell curatiu, per amargues que foren les històries que relatava, com la de Rosa, violada i maltractada, o la de Carmeta que se suïcidà en ser vilment difamada, com els jornalers i jornaleres dels magatzems de la pansa que poblaven L’últim Serf.

Però ella honorà i omplí de dignitat la penúria d’aquelles vides, ja ningú s’oblidaria de les seues afliccions, les llàgrimes que vessaren no es perdrien, que les havia salvaguardades entre lletres per al futur, perquè qui les llegira coneguera les penalitats d’homes i dones que havien fet més rics als rics amb les seues suors.

Maria sacseja el cap, no, no és així, potser el futur no recorde els personatges, de L’últim serf, potser les pàgines revisades tantes vegades mai arribaren a la impremta, potser romangueren per sempre en les prestatgeries de Penyamar, o en el calaix de l’editorial, soles en la foscor, sense sortir a la llum, sense tenir el goig de ser passeig d’ulls lectors.

Per què li costa tant publicar?

 Maria s’aixeca, de sobte les cames recuperen força. Ha de parlar amb Sofia Salvador, ella és jove i té contactes a València, ha d’enviar-la a pregar a l’editor perquè publique L’últim serf, perquè aviat isquen d’impremta caixes plenes d’últims serfs camí de les llibreries, abans que ella, la Ibars escriptora, desaparega per sempre dins de la caixa on ja no escriurà més, on ja no alenarà més, camí d’un cementeri, lluny de l’ombra del Montgó

 (L’últim serf es publicà un mes després de la mort de Maria Ibars. L’escriptora fou soterrada a València.)

 Pepa Guardiola

Gener 2023, al recer del Montgó.

Publicat al LLibret de Falla Plaça El.liptic 2023