dimecres, 20 de juliol de 2011

Creta, entre mites i vacances

Per posar un punt i a part que distàncie les vacances dels  quefers de tot l'any, no hi ha res com un viatge a altres terres, per curt que siga.
Sense ànim de fer goleta als qui per un motiu o altre no poden viatjar, si no amb el gust de compartir en imatges els bons records del meu passeig per Creta deixe uns comentaris i unes fotos.

El viatge a la mitològica illa dels Déus ha acomplit el seu propòsit, he desconnectat els xips cremats, els he tret llustre i deixat reposar al sol marí; he desemboriat el cap amb el vent illenc; he deixat caure l'estrés en mig la mar; he relaxat l'ànim i els músculs per monumentals runes mil.lenàries, xicotetes ciutats multiculturals, ports venecians i carrers antics plens de turistes; he aixafat terres noves, trobat arrels velles, contemplat pausadament capvespres i admirat la lluna plena... en definitiva he escampat el poll i m'he amerat d'imatges belles que era del que es tractava.  
No cap dubte que l'illa ha conegut temps millors, 4.000 anys de suportar humans (i altres tants de Déus) amb les quimeres i bregues d'uns i altres cremen la crosta. 
No la pinten els paisatges verds de Mallorca com m'havien dit, ni tampoc la monumentalitat arquitectònica de Sicília, però l'envolta un aire especial, fort, intens ( això és textual), suggerent, remot, ancestral ( això és metafòric) que et corpren.  
Creuada per altes serralades, amb  tocs de durada secor en les muntanyes i matisos de verd platejat d'oliveres en les valls. Poblada de cales de blau intens i arena grossa, que són l'atractiu dels turistes europeus, junt als passeigs marítims plantats de tamarits centenaris i bars moderns. Sembrada de runes velles, veeelleeess, amb mítiques històries fabuloses i tremendes històries reals. 
Està impregnada de romàntica melangia, i una dolça tristor. Sí, la visita i la coneixença de l'illa deixa un regust de tristesa i nostàlgia en l'esperit. Supose que serà pels segles d'història i les milers de guerres que han solcat la seua terrosa pell. 
Recorrent-la d'oest a est i de nord a sud m'he dut una gran sorpresa, he ensopegat amb uns molins de vent per a fer oli que són cosins germans dels nostres de la Marina. Pel facebook he enviat una "fotoregalrecord" del viatge a les amistats.


2 comentaris:

  1. i no et trobares amb el Minotaure?? hehe, molt xulo, algún dia aniré

    ResponElimina
  2. El minotaure fa temps que no està en l'illa. Crec que va solt pel món en un cos diferent, requerint sacrificis humans cada dia amb més gana.
    Ja em contaràs que t'ha semblat quan vages.

    ResponElimina