divendres, 12 de maig de 2017

AFLIGIT COMIAT



M’atreveix a afirmar que Xàbia està vivint els dies més dramàtics, amargs i tristos del present segle. L’atropellament terrible d’un grup de ciclistes, que s’ha endut la vida de tres d’ells i deixa altres dos lluitant per conservar-la, ha cobert de pena i dolor famílies, amistats, coneguts, esportistes, veïnat. Una ona d’aflicció ha commocionat el poble.

No estem acostumats a la mort sobtada, la que cau de cop, veda l’alè, sega el moviment i estronca inesperadament la vida. Tampoc ens resulta fàcil assumir la mort pausada, aquella que s’anuncia en lenta malaltia o en la decrepitud dels anys.  En realitat no estem acostumats a cap tipus de mort, ni admetem la seua brusquedat, ni disposem de paciència resignada per esperar-la.
Malgrat que van seguides  l’una de l’altra, darrere la vida va la parca, com acceptar o esperar l’antagonista de l’existència?
Tampoc estem acostumats al desordre de sentiments que ens provoca la mort: pena, tristesa, dolor, desolació, contrarietat, confusió. Com suportar aquest cúmul d’emocions dolentes que ens arrabassa el cor i ens anihila la ment?. I plorem i ens rebel·lem contra els successos, contra fets luctuosos, i protestem contra el destí incert i injust.

La mort sobtada ha corregut sobre rodes per les carreteres de la Marina Alta i ha arrabassat la vida de tres ciclistes de Xàbia. Al seu pas ha deixat una estela de desolació, consternació, fúria, impotència, incredulitat, rebel·lia, ràbia. I pensem en l’infortuni del cúmul de circumstàncies adverses que s’han conjuminat.
Com tants diumenges, un grup d’esportistes va aprofitar el dia per practicar un dels seus esbargiments preferits. Seguien una ruta coneguda de bestreta, pedalejaven satisfets com en altres ocasions.
Però un vehicle descontrolat, mal conduit des de la inconsciència per una conductora irresponsable que mai haguera degut seure davant el volant, es llançà sobre ells, els colpejà, aixafà, empentà contra una tanca, un guarda-rail, i els trencà la vida, caiguts desfets sobre l’asfalt o al buit d’un barranquet...  Alhora va sembrar la tragèdia en l’existència de les seues famílies.

El  dramàtic succés va descompondre el dia de festa, i l’endemà i l’altre i molts dels següents. L’accident ens omplí de pesar, de records, de rostres, de moments...
I de preguntes amb el “per què” de tanta dissort: Per què la jove beguda va agafar el cotxe? Per què no es va detenir abans? Per què van coincidir en temps i espai l’abús desbocat del mal oci, amb l’esport sa? Per què en eixe punt de la carretera?
I en un va intent de tornar arrere en el temps per evitar el drama ens plantegem què haguera passat si alguna de les circumstàncies personals, materials, viàries, legislatives haguera sigut diferent.

Però ja és tard, massa tard per a Edu, per a Alberto, per a Jose, per a ells no ens cap més que  guardar-los per sempre en la memòria.
Tant de bo encara estiguem a temps per a Andrés i per a Scott.
I de segur que estem a hora de propiciar els canvis materials, viaris i legislatius per evitar accidentes terribles que absurdament i sobtadament destrossen vides.

Des del pesar i la commoció, el més sentit condol a familiars i amistats íntimes dels ciclistes als que hem donat l’últim comiat aquesta setmana. Ànims i força als ferits i parents . Solidaritat amb la pena de la família esportiva.
Tristesa, valor i superació, sense oblidar la tasca social que imposa la tragèdia viscuda perquè no es torne a repetir.
Pepa Guardiola

dimecres, 19 d’abril de 2017

Món mal globalitzat


Comença la cançó: “Un dia de Pasqua un xiquet plorava perquè...”
Expliquen les noticies : "… Iemen necessita tot tipus d'ajuda humanitària, atès que els atacs aeris saudites han reduït a runes gran part de la infraestructura del país."
"….una dona ha sigut assassinada per la seua exparella a Almeria. Amb aquest nou atemptat masclista són ja 24 les dones assassinades víctimes de violència de gènere."
"…l’atemptat suïcida contra un comboi ple d’evacuats, a una carretera propera a la ciutat d’Alep, ha deixat 126 víctimes mortals, 68 són menors."
"…la mare de totes les bombes ha sigut llançada per la força aèria dels Estats Units. Donald Trump ha passat a l’atac amb la més mortífera de totes les bombes, després de la bomba atòmica que destruí Nagasaki el 1945."
"…2.000 immigrants i 7 cadàvers van ser rescatats aquest diumenge en el Mediterrani Central. El Dissabte van ser rescatats altres 5.000 i el divendres 2.000."

No és la meua intenció sembrar de males imatges els records que guardarem de les quasi concloses festes de Pasqua, però no puc evitar entremesclar les estrofes de les cançons tradicionals, cantades aquests dies,  amb el rerefons sonor de les notícies d'actualitat relatades pels mitjans de comunicació.
Us ho assegure, no està en la meua  voluntat amargar els sabors guardats al paladar per l’abundor gastronòmica de paelles a l’aire lliure, mones amb ou o sense, berenarets de pasqua, ni tampoc afegir una porga al disgust del retorn al treball.
Simplement necessite evidenciar la realitat cruel que ha ocorregut paral·lela al nostre muntatge de minivacances al sol i que ens ha destorbat amb flashos impertinents. Perquè, com un anunci subliminal, s'han quedat gravats al primer estrat de l'inconscient els successos fatídics que ha viscut la humanitat en diferents parts del món, alienes a les nostres celebracions i corpreses per fets dolents, i allò que roman mig ocult en la nostra consciència acaba per sorprendre’ns quan apareix a la llum.
És el que té el món mal globalitzat, mentre en uns llocs podem abandonar l’estrès quotidià  per anestesiar-nos a la plàcida riba marina en companyia del bon oratge i les tradicions plaents, més enllà del nostre limitat horitzó visual la violència que genera l'ambició dels factòtums neoliberals, l'avarícia, l'odi, el poder avancen  implacables amb la seua corrosiva destrucció.

dijous, 16 de març de 2017

RECORDANT BERNAT CAPÓ



RECORDANT BERNAT CAPÓ

Retrat de Bernat Capó a "9Narradors de la Marina Alta", 1990.
Vaig conèixer Bernat Capó a 1986 durant la presentació a Xàbia del conte "La criminala", una història truculenta, verídica,  que corria pel poble de boca en boca amb morbositat i certa vergonya de què hi hagués ocorregut dècades arrere. En el parlar de la seua presentació utilitzava un to de proximitat que seduïa al públic, un discurs tramat de manera que ens duia d'una argumentació a altra sense perdre el fil i apuntava, amb encert, algun matís irònic que restava crueltat als fets contats. A mi em va captivar i convèncer que qualsevol història era digna de passar a la literatura si era ben narrada. 

Llavors, ell frisava  la seixantena, jo passava la trentena,  vint-i-cinc anys de diferència d'edat poden suposar, més enllà del físic, una distància generacional insalvable entre dues persones, o per contra un incentiu per esborrar prejuís i servir de pont d'unió entre inquietuds, ideologies i utopies, com va ser el cas, la seua experiència  hipnotitzà el meu entusiasme.  La lectura del llibret em va refermar en l’admiració encetada. I sorgí un afecte literari que m'ha acompanyat des d'aleshores ençà, em va donar ànims per perdre la por a emprar la paraula escrita, i en els moments de decepció m'ha empentat a no defallir en l'aventura de viatjar pel món de les lletres.

D'aspecte acurat, home atractiu (ho dic amb permís de la seua Lola), afable, segur, se les donava de persona major, que no de vell perquè vell no ha sigut mai. Periodista, escriptor, recopilador i preservador  de costums i tradicions populars. 

Aquest home bo, republicà, agnòstic com és definia ell, rei prodigiós (com el dibuixà Castejón) d’un país on per entrar “no demanaran altra documentació que aquella que pot confeccionar el cor amb tolerància i solidaritat, amb il.lusió i amor”*, potser tenia el pla preconcebut de fer de promotor desinteressat cultural, o potser era l'amor per la cultura el que li proporcionava idees i propostes de continu. Fora com fora, allà on anava ell amb les seues obres sempre obria, generós, un espai per a les dels altres.  Els "9 narradors de la Marina Alta", les columnes que ens oferí en el periòdic “El Poble”, amb el taló de 1000 pessetes que ens negàvem a cobrar i que conservem com un diploma honorífic, els Premis 25 d'abril, o el premi Bernat Capó, han sigut algunes de les accions fervents amb què va saber implicar molta gent per  revalorar la cultura del nostre país i ajudar l'aparició de nous escriptors i escriptores, tingueren vint-i-cinc, cinquanta, o setanta anys menys que ell.

 Bernat Capó ha marxat enllà de la terra, la mar i l'aire, però quan es deixen tantes lletres escrites, fins i tot  unes últimes voluntats tan conseqüents i literàries,  quan s'han donat tantes mans,  és impossible que hi haja marxat del tot, i els adéus del seu traspàs  només han sigut momentanis. 
Ha partit cap a la immensitat eterna l'escriptor admirat, l'amic benvolgut, ànima de dotzenes de projectes culturals, narrador enamorat de la terra, els pobles la llengua,  referent literari de la Marina Alta. Ha marxat al paradís de les lletres. I com a particular homenatge vull recordar-lo, des del meu bloc, com ell volia, amb alguns dels seus llibres i textos. Segur que els veu allà on siga.

Bon viatge mestre, ens deixes en bona companyia: “Estampes pobletanes”, “Requiem per una amistat”,  " El rossinyol del Pou d'avall", "Cronicó del sisé", “La Criminala”, “El teuladí utòpic”, "On ets, Gigí?", "Costumari valencià", "Terra de cireres",... i un munt d'articles que haurà que reunir.

Pepa Guardiola

15 de març 2017


Bernat Capó, dibuix de Castejón per al conte "El reiet alliberador" UN PONT AL SUD, 2000
Especial "El Poble", 1997. Homenatge a Bernat Capó





















*”El reiet llibertador”, inclòs en “UN PONT AL SUD”, edició de MACMA, any 2000,