dissabte, 16 de setembre de 2017

JUANA SENSE POR. RELAT FICTICI TRAMAT AMB VEUS DE LA REALITAT.


Estava filant unes lletres amb intenció de teixir un article per reflexionar sobre les diferents formes de maltractament que persegueixen a les dones víctimes de la violència de gènere, en especial aquelles que les coaccionen per mitjà de fills i filles, quan l'horror de les dades consultades m'ha dut les veus de les qui les han patides.

-El 65% de menors, que viuen en àmbits de violència de gènere, són testimonis directes dels maltractaments del pare cap a la mare.

-El 15% dels condemnats per feminicidi o intent de feminicidi tenen la custòdia de filles i fills.
-6 xiquets i xiquetes han sigut assassinats pels seus pares maltractadors durant 2017.
-Només en el 3% dels judicis es contempla la violència de gènere a l'hora d'adjudicar la custòdia de filles i fills.

Amb les veus sorgides d’aquesta cruel realitat, en compte d’un article, he acabat per tramar un relat fictici. Aquí el deixe, dedicat a Juana Rivas i a totes les ja nomenades "Juanes”.
...............................................
JUANA SENSE POR

Conduïa a pleret, les cames i els braços li defallien i li resultava difícil controlar el vehicle. Els membres flonjos no responien a les ordres mentals, sinó a l’instint més bàsic de supervivència, com diuen que passa amb les persones condemnades a mort camí del patíbul, que les han de portar a ròssecs perquè el cos se’ls converteix en un titella de drap.
En direcció al lloc de trobada, també ella se sentia un titella de drap anant cap al patíbul, duent el fill i la filla com a víctimes propiciatòries. Els mirà pel retrovisor, seien seriosos al darrere, immòbils, resignats a passar amb son pare uns dies d’esdeveniments imprevisibles.
Un martell de rebel·lia li bategà el ventre, allà on els havia guardat només per a ella durant nou mesos.
     
       "Tu et quedes a casa i et dediques a cuidar-nos, jo m'encarregue de tota la resta", li digué ell en nàixer la xiqueta major. Però en “la resta” no entraven les carícies, ni els somriures, ni les mostres d'afecte, ni els gestos d'estima, ni cap tipus d’ajuda ni consideració. Sí els crits, els insults, les intimidacions, les ordres, les amenaces, la culpabilització, la humiliació, els menyspreus.
       "No serveixes per atendre la casa, i encara menys per educar els fills. Fes que callen!", i marxava molest o la bonegava o l'empentava o la colpejava, o directament insultava i empentava la filla i el fill. 
        "Tranquil.la, no et mataré, però et faré patir tant que voldràs morir-te", li assegurà la darrera vegada que l'apallissà. 
      "Una inútil com tu, no va enlloc amb dos criatures", li digué quan  amb els informes mèdics de lesions per agressió i recolzada per familiars, el denuncià i reclamà el divorci, després d’anys de sentir-se no ningú.  
      “Tu em perdràs de vista, però ells no, i te'ls llevaré per sempre", li mormolà ell en un brunzit verinós, imperceptible pels qui l'acompanyaven. Fou el dia que el jutge considerà que la condemna per violentar la dona no tenia per què afectar la relació entre pare i fills, i dictaminà que compartiren la custòdia.  
       "Te'ls llevaré per sempre", les paraules se li quedaren gravades a foc en el cor i les considerà una dramàtica sentència, perquè ell mai amenaçava debades.
Les paraules d’ell, sempre acompanyades de mirades contundents, tenien el poder de la convicció rotunda. Com aquelles primeres que la van fascinar, que l’encisaren i la dugueren en un inici a captivar-la d’amor; per captivar-li després les decisions, la voluntat, el pensament, fins a transformar l’encís en captiveri. Captiva tota ella per paraules, per mirades, per gestos, per colps.

 I ara que ell tenia prohibit apropar-se-li, el ressò de les seues paraules la perseguien. La darrera amenaça es convertí en una espasa punyent que penjava d'un fil subtil, tan subtil com estremidora podia ser la manera que ell la deixara caure. "Te'ls llevaré per sempre", i ella els hi duia, com una pastora du els vedells a l’escorxador.
      "Mamà, estem fent cua en la carretera, els cotxes protesten ". L'avís de la filla es mesclà amb un desconcert de clàxons. Posà l'intermitent a la dreta i s'aturà a la vorera.
"Dona havies de ser!", li cridà un conductor enfurit en avançar-la.
Dirigí una mirada als seients de darrere, la xiqueta es rosegava amb fruïció les ungles, quasi sagnants; el xiquet plorava en silenci mentre amb el cap cot negava tremolós. I sentí en les criatures el pànic que l’envaïa a ella a penes ell entrava a casa guaitant amb ulls de fàstic,  parlant amb boca d'odi, gesticulant amb mans d'ira.
      “No, per favor!”, el lament del fill l’esborronà, era el mateix plany que proferia ella quan ell se li tirava al damunt.
        No s’ho pensà, es deixà dur per l’instint. Engegà el cotxe, girà el volant i creuà a l’altra banda de la carretera. En canviar la direcció de la marxa en rumb contrari al lloc de trobada, se sentí forta, ferma, lliure. Accelerà i fugí.
Pepa Guardiola

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada