dimecres, 15 d’abril de 2020

Confinament abril 2020, posts facebook


1 de abril a las 12:15
Abril ha entrat amb sol matiner.
Al jardí el primer lliri m'ompli els ulls de records i d'esperances.
Passege amb la gata enredrada entre els peus.
Al riurau, el niu de les oronetes està buit, fa dies que les espere. Per què tarden tant a venir, enguany?
Una abraçada i molts ànims, amics i amigues. Des del Montgó, força i energia telúrica als qui pitjor ho esteu passant.


2-4-2020
I un altre dia pintat de gris.
Ja sé que L'oratge no pensa, però des de menuda estic convençuda que sent. Ben clar ho deia el meu avi mirant el cel en temporada d'escaldà: "Ja ha sentit el vent l'oloreta de la pansa seca, mira xiqueta, mira com ens porta el nuvolam". I vinga, tota la gent de la caseta corrent a empilar pel sequer. Després ens aixoplugàvem hores i hores a la naia o al riurau. Mentre plovia, els menuts contàvem contes, i els grans planificaven com continuar el treball segons l'aigua caiguda. Ho tenien assumit, tots els estius era igual, la pluja entrava en els imponderables més previstos.
Nosaltres, els qui hem passat del segle XX al XXI amb una certa edat, que hem viscut, treballat i lluitat per aconseguir la democràcia, el benestar social, la igualtat, teníem assumit la constància en l'esforç per avançar. Com teníem assumit que sempre sorgien imponderables als quals havíem de fer front.
La complexitat del món actual està presentant-nos contínuament circumstàncies tan estranyes i imprevistes que, sovint, ens falten recursos, materials, emocionals i de comportament per reaccionar, per planificar com seguir.
El conjunt de la societat mundial està passant per una de les etapes més difícils de les últimes dècades. Potser era on s'abocava irremeiablement el camí pres per les estructures i jerarquies econòmiques que dominen el món. Potser el món ja fa temps que passa per circumstàncies difícils, i nosaltres, minoria privilegiada pels déus dels diners, no ens hem adonat fins que han minvat els privilegis.
Per això, pense que la boira, la pluja, el vent, l'oratge gris que en estos dies de confinament ens entela el paisatge, i els carrers, està sentint la nostra incertesa, els nostres dubtes i ens ajuda a continuar recloent-nos a cobert, a pensar i planificar com continuar treballant després.
I en totes aquestes setmanes encara no he sigut capaç d'inventar cap faula amable per explicar-los als meus néts el per què hi som tant de dia a aixopluc.
#joemquedeacasa #quarepmontgo
          


2 d'abril
Dia internacional de la Literatura Infantil.
Vos deixe un conte de les meues "Històries menudes" perquè el llegiu als xiquets i xiquetes que teniu a casa.
EL BOT DE LA LLAGOSTA.
Una vesprada, al pati tancat d'una casa on jo vivia, hi havia dues llagostes. Una llagosta verda i un llagostí gris.
El llagostí gris botava, a tot i a totes, d'un costat cap a l'altre per eixir-se'n del pati. A cada bot ensopegava amb una paret i queia a terra. Mentrestant, la llagosta verda rosegava complaguda una fulla de gerani.
El llagostí gris no se'n va poder sofrir la tranquil·litat de la llagosta i li va preguntar
-Com pots menjar amb gana, si d'ací no hi ha manera d'escapar?
-Ai que no! - contestà la llagosta sense deixar de rosegar-. Igual que hem entrat, eixirem.
-Igual que hem entrat? És que jo no sé com he entrat. Més que entrar, crec que he caigut.
-Doncs, bota i ix -recomanà la llagosta verda.
-I quina cosa penses que he estat fent? pegar bots sense parar -digué irat el llagostí gris, i agafà impuls per a fer un altre bot.
Botà i ensopegà, botà i ensopegà. Com més fort botava, més fort ensopegava.
Quan la llagosta verda acabà de rosegar la fulla de gerani, cridà el llagostí gris.
-Tal i com botes sempre toparàs amb la paret. Gasta el cap també i no només les potes .
-Gastar el cap, i amb què creus que frene la topada si no és amb ell? Així d'adolorit el tinc.
-Com pots estar tan boig? No dic que empres el cap contra la paret, sinó cavil·lant com botar-la. Mira com ho faig jo i aprèn a marxar d'ací.
Dit i fet, la llagosta verda féu un bot curt i alt i s'enganxà a la part baixa de la paret. Després en féu un altre igual i s'enganxà a la part mitjana. Tot seguit, en féu un tercer i arribà a dalt de tot.
-Ho veus, terròs! És qüestió de cap i no de potes.
A la fi, la llagosta verda, amb un quart bot desaparegué per darrere de la tàpia
El llagostí gris és quedà meravellat mirant els murs del pati.
-Quina cosa més senzilla. I jo vinga fer-me bonys. Vaig a menjar gerani que ja sé com fugir d'ací.
El llagostí gris s'agafà a menjar gerani amb tanta gana que, si no l'estore, quasi em deixa sense planta.
Dibuixos de  Ximo Gascon Peris

#joemquedeacasa #quarepmontgo

                                                                      

3 de abril a 19:37

Ja hi són.
Porten la festa en el vol, la llibertat en les ales, l'amor en el bec, la fidelitat en el pit, el rumb en el cap, la dansa en la cua, la nit i el dia en el plomatge, l'alegria en els refilets. Benvingudes oronetes, quaranta hiverns guardant el vostre niu, quaranta primaveres rebent-vos al meu riurau.
                           

   
4-abril-2020, 21:30h
Adéu a una de les veus que ens feren esborronar la pell i els sentiments amb les seues cançons quan érem jovens. Que ens ajudaren a descobrir l'amor i la vida de manera ben diferent de com ens l'havien cantada. Que són la banda sonora de la joventut dels anys setanta. Fins a sempre Luis Eduardo Aute.






5 de abril a las 11:49
Diumenge de Rams, qui no estrena no té mans.
Davant la porta de la cuina estava la parella d'oronetes contemplant el Montgó, mentre esperava que els humans apareguérem pel jardí.
M'he quedat observant-les bona estona, fins que s'han cansat i han alçat el vol. M'han fet enveja i he decidit també alçar el vol i fer una excursió pels paratges de la vella muntanya. Si voleu acompanyar-me.
Estrene compartir un conte amb vosaltres que les meues mans van escriure fa uns anys. Cuideu-vos. Molts ànims i força als qui més ho necessiteu.
                  LES PEDRES DE BENIMAQUIA
A Benimaquia, les pedres parlen. Totes no, només les del vell poblat ibèric.
Ho vaig comprovar en una visita un dels d’abrils passats, quan l’oratge primaveral i el pol.len de les coníferes omplen els sentits i predisposen a somnis insòlits.
"Pintades de gris pel sol i l’aire mariner, impregnades de records en cada partícula de la seua matèria mineral, les pedres de l’antic poblat narren històries d’altres temps, d’altres pobles, d’altres costums.
Cada pedra amaga un relat, cada racó guarda un secret, cada herba que creix esbargeix una espurna de la mil·lenària cultura soterrada.
Els murs defensius, amuntegats, respecten la línia en què els construïren. Les torrasses mig enderrocades, com a fidels vigilants, es neguen a abandonar el lloc de guaita. El carrer, encara traçat a terra, exhala la petjada de gents i ramats que els aixafaren. Els minúsculs habitatges dibuixats al sòl es mostren tímids com si uns infants hagueren jugat a cases en l’estreta planura."
Allà dalt, si seus a terra, recolzes el cap sobre qualsevol murada, entretanques els ulls i et deixes dur per la imaginació, podràs somniar i escoltar les veus dels pobladors.
"El corn del sentinella que avisa des d’una torre en guaitar la vela d’una nau solcant les ones. El crit del pastor que agrupa el ramat escampat per les faldes del Montgó. Els càntics dels veremadors que pugen el raïm acabat de tallar en les vinyes de la vall, i que els experts vinaters de Benimaquia aixafen, premsen i guarden com a enigmàtic or líquid capaç d’alegrar l’ànima més apesara, de fer veure imatges fabuloses fins a traure el seny, o de tornar ric a aquell qui domina els seus misteris.
“Para esment i sent la fressa del molinet de pedra com converteix el cereal en farina. Sent l’escalfor del foc en la llar encesa al bell mig de la cambra. Nota el frec a la galta d’un fil caigut del teler en acabar la túnica iniciàtica d’un jove.
“Retronen petjades de cavalls. El cor, esporuguit, batega amb força. Seran estranys que venen a furtar els productes emmagatzemats? Es tractarà de soldats enviats per algun reietó a envair el poblat i doblegar-lo sota el seu manament? O són els qui van trencar l’ordre establert pels avantpassats i van posar fi a les usances dels pobladors ibers?
“No, el soroll s’allunya i ens asserena, era una eguassada que pujava cap al Pic de l’Àguila.
Però els batecs han apagat la imaginació, els sentits s’han despertat i s’ha esvaït el somni.
De nou les pedres estan solitàries, tintades de gris pels segles, enderrocades, atemorides per si els pocs records que guarden es perden definitivament.
“Benimaquia, espai que repta al temps, museu de la nostra història, guardat pel cel ras i els penyals del Montgó.”
...........................................
Al capvespre, vaig abandonar els somnis i les veus de l’antic poblat.
Es feia tard i en compte de tornar per la senda del Coll de Pous, vaig telefonar uns amics que vingueren a arreplegar-me amb cotxe a les urbanitzacions Marquesa.
Vaig desfer part del camí per on havia pujat fins a arribar al cartell d’entrada, que assenyala la drecera cap a Benimaquia des del Coll dels Pous. Llavors, vaig girar a l’esquerra amb la intenció d’endinsar-me en la voràgine de xalets i em vaig quedar estupefacta. L’antiga senda que pujava per Marquesa havia desaparegut, un mur de ciment i tela metàl·lica barrava el pas. Un xalet s’alçava a l’altra banda. Se’m va escapar un bufec d’ira, havia de tornar enrere.
Marxava en absolut silenci, però remugava a crits per dins.
Abans d’arribar al camí del Coll de Pous, m’hi vaig desviar per una senda boscosa que resseguia el cul dels xalets. Malgrat caminar entre llentiscles i romers, el caminal olia a cafè. Algú apaivagava la consciència recicladora tirant a la muntanya poals de cafè mòlt, ja gastat. Quanta cafeïna els cal a alguns per por a perdre’s de la realitat!
La senda amb ferum a bar abocava al final d’un carrer empinat de la urbanització, on m’esperaven neguitosos els meus amics. No havien trobat l’entrada antiga i havien donat voltes i voltes per a arribar-hi al lloc on suposaven que jo eixiria.
A poqueta nit, descendírem pel poblat de ciment buscant el camí que ens duria a la Xara. Voltes i revoltes entre xalets luxosos de murs alts i grans reixats defensius. Una redona repenjada sobre un precipici ens tallà la cursa. Tornàrem enrere. Corbes i recorbes esquivant la barrancada de la dreta. Acabarem perduts entre xalets fastuosos i més enreixats.
Mentrestant, el cim del Montgó s’ocultava en una boirina irònica. Vaig parar l’oïda, i fou impossible sentir els murmuris dels pobladors per guiar-nos en el camí de baixada.
El conductor del cotxe es deixà dur per l’ instint d’orientació. A ponent i cap a baix.
En veure la via del trenet respiràrem tranquils, com qui ja és a casa!
Vaig tornar la mirada cap al llom de Benimaquia per acomiadar-me de les pedres narradores. Només es distingien els llums de la urbanització d’on finalment havíem pogut escapar. A aquelles cases de pedres artificials vaig dirigir les meues paraules de somni trencat,
“No vos apureu, no cal que deixeu tant de cafè, ni adormit ni despert ningú no somniarà mai recolzat en les vostres parets de ciment, incapaces de guardar cap veu per al futur.”
Pepa Guardiola Montgó-Xàbia.
Publicat a la trobada de Vent de Progrés, Dénia 2014
                                                                                                       

7 de abril a las 20:29
SEMPRE HE DEFENSAT LA SANITAT PÚBLICA, HUI LA DEFENSE MÉS, I DEMÀ MÉS ENCARA. GRÀCIES A LES PERSONES QUE TREBALLEN PER LA SANITAT PÚBLICA, GRATUÏTA I UNIVERSAL.

                                                          

 
8 de abril a 15:52
Fins ara m'he reservat fer comentaris sobre l'actuació política en la gestió de la pandèmia del Covid19. Però he arribat a un punt que, en què siga amb quatre frases i amb un article prestat, necessite mostrar la meua opinió. En unes circumstàncies tan difícils, en una crisi inèdita, imprevista i impensable, els governants tant de l'estat Espanyol com del país Valencià estan mostrant valor, coratge, sensatesa, dedicació, responsabilitat, buscant solucions, aplicant les més factibles, atenent amb encerts i errors els diferents fronts que van obrint-se i intentant prevenir les dificultats que sorgiran, com li correspon a un govern que assumeix les funcions que la ciutadania li va confiar. És un govern d'esquerres, és nota, i tenim sort.
En canvi l'oposició està actuant amb deslleialtat, traïdoria, engany, prepotència, menyspreu, burla, dificultant possibles eixides i intentant treure rendiment, són la dreta al més pur estil partidista, ultra i fatxa; fastigosa manera de desprestigiar-se com a polítics, de devaluar la democràcia i de menysprear la ciutadania, res es pot esperar d'ells.
Llegiu l'article és molt explícit. (clic-hi)

https://www.eldiario.es/carnecruda/lo-llevamos-crudo/Coser-crespones-lugar-mascarillas_6_1014258612.html



8 de abril a 0:26
Confinament de lluna plena    
                                                     
                                                             

                                                                          
                                                                               

8-4-2020 a 22:00h
Confinament vegetal de lluna plena.  Bona nit.
                                                                  



9 de abril a las 13:35
A nit vaig estar revisant la galeria d'imatges del mòbil i esborrant la major part de l'allau de les del bitxo mal coronat. Vaig conservar les de les estimes, les que em conten com els va la vida confinada a amistats i familiars. Fins arribar a les dels darrers dies de llibertat.
Les de l'últim dinar que vam compartir en família em van obrir el cor en canal de sentiments enyoradissos.
Hui em prenc una llicència en aquest post de no sé quin dia del confinament, els números no són lo meu, i lliure les melangies convertides en paraules. No és bo recloure les emocions.
Vola milotxa, vola. Aixecat airosa i encomana al vent els meus bons desitjos perquè els arrossegue enllà de les teulades. Prega-li que els escampe entre la gent que estime i que admire, que els repartisca pels balcons i, al capvespre, els transforme en aplaudiments.
Vola alegre, milotxa. Vola com el darrer dia que et vam volar. Vola alt. I recull els somriures que llançàrem en enlairar-te amb jocs de braços i mans. Torna-me'n un, només me'n cal un, em conforme amb un d'aquells somriures. Deixa-me'l als llavis amb un frec. El duré tot el dia a la cara i a la nit dormiré amb ell.

 
10-4-2020
 Òrfena d'abraçades, de les que barregen cossos i fan bategar els cors al mateix ritme.
Com se sentiran les persones malaltes privades del més càlid contacte entre la pell humana?
I mentre, la natura balafia abraçades.
#joemquedeacasa
#quarepmontgo
                                                


11-4-2020
Hui, les lletres que normalment vos deixe per aquí estan al Canfali, en un conte.


                                               EL JUÍ DE LA MONA DE PASQUA
L’any passat, seria per març, en una conversa de veïnat d'escala, vaig comentar que una de les herències que calia posar en valor era la de les antigues receptes familiars.
Com si haguera encès el foc de la llar, de seguida flamejaren records i evocacions dels guisats que cuinaven les nostres mares a la manera de com ho feien les seues. Què si les penques de la fava pelà necessitaven un bullet abans de posar-les, que si un putxero de Nadal sense pilota dolça no és de Nadal, que si les millors coques es feien amb pasta de pa repastada amb oli...
Xarrant i comparant, Lluïsa, la veïna del pis de baix de ma casa, i Felip, el veí del pis dalt, coincidiren en el fet que la seua recepta preferida era la de les mones de Pasqua.
-Gran herència -vaig assegurar- perquè fer bones mones tradicionals requereix temps, cura, dedicació, atenció i un toc particular. A ma mare li eixien boníssimes, però per més que he intentat seguir la seua fórmula, mai els he pogut donar eixe punt de sabor a tarongina, canyella, llima i ou que m’omplia el sentit del gust i de l'olfacte, ni el tacte suau, esponjós i consistent que ella aconseguia.
-Enguany provaràs les de ma mare -digué Lluïsa-, tastaràs cosa fina.
-Com les de la meua sogra no seran -replicà Felip-, ni a la pastisseria més famosa les fan tan exquisides.
I així, la conversa derivà en discussió, de com les feien mare i sogra respectives.
Per posar pau i evitar un possible enfrontament del veïnat, amb ma casa pel mig, vaig proposar que en pastar les mones me'n portaren una cadascú, jo les tastaria i jutjaria qui les feia millor.
S'ho prengueren tan a pit que fixaren quantitats de farina, número de mones, dia per a fer-les, el dimecres sant, i hora de tast, dijous per a desdejunar.

I arribà dimecres sant, també ma mare feia les mones eixe dia.
El comboi pel pis de dalt i de baix va començar a migdia.  Pel pati de llums m'arribaven les veus d'ambdues cuines. I com la cosa prometia distracció vaig seure a la terrasseta de la galeria per tafanejar la marxa de les mones.
La  sogra de Felip, Mariana, ho tenia tot ben disposat.
-Repassem els ingredients: quilo i mig de farina de força, mig quilo de sucre, vuit ous, dos-cents grams de rent, aigua bullida amb la corfa d’una taronja i una rameta de canyella, la ratlladura d’una llima, una tassa d’oli i paper de cuina.
-Ho tenim tot – responia Felip.
-Doncs comencem. Partim els ous i separem rovell de clara. Tu li dónes el punt de neu a la clara, ben fort, després li poses el sucre, sense trencar el punt, i els rovells batuts. Jo prepare la pasta al llibrell amb la farina, el rent, la ratlladura de llima i l’aigua aromatitzada.
Lluïsa i sa mare, Carme, també seguien el mateix procediment.
-Repassem filla: un quilo de farina de força i mig de normal, que és bo mesclar-les. De sucre, mig quilo i un pessic, com més sucre més dolç. Vuit ous, sis per a la pasta i dos per a pintar les mones. Dos-cents grams de rent de la Bombolla Doble, la marca de tota la vida, els ferments són més naturals, la pasta unfla prompte i en fényer les mones pugen com a muntanyes. Una llima, canyella, dos tassetes d’oli, neula per a posar cada pilot de mona, i el meu secret, unes gotetes d’essència de tarongina.
-Està tot mare – confirmava Lluïsa.
-Doncs, mentre bull l’aigua amb la pell de la llima i la canyella, tu trenques els ous i els fas ben batuts amb el sucre. Jo pose la farina al llibrell, faig un coconet al mig i esmicole el rent. Quan l’aigua estiga a punt me la tires sobre el rent i comence a pastar.
Amb lleugeres variants, a les dos cuines seguien els mateixos passos.
-Ja vaig avançant la pasta -deia Mariana al pis de dalt-. Mira, mira Felip que olorosa s’ha quedat amb l’aigua de corfa de taronja i canyella i la ratlladura de la llima. Ara ve l’operació més delicada, afegir els ous i el sucre batuts a punt de neu, ves abocant-los a poc a poc, i jo la vaig pastant, eixe és el meu secret, després em tires l’oli raget a raget.   
-Ai! que em cremes – se sentí pujar el crit de Carme -. Però xica, què has fet? Has tirat l’aigua bullint?
-No m’havies dit que en bullir la tirara al coconet?
-Dona, s’entenia que en estar tèbia. Has escaldat el rent, ara no fermentarà bé.
-No passa res, no passa res –deia tremolosa Lluïsa-. Vaig a comprar més rent, la botiga ja estarà oberta.
Em vaig haver d’aguantar la riallada, al pis de baix a la mona li feien monades.
Al de dalt estaven acabant.
-Així, ben tapadeta la pasta -deia Mariana-, que fermente tranquil.la un parell d’hores i nosaltres anem al saló a tallar el paper i untar-lo amb oli.
-Ja hi sóc, ja hi sóc amb el rent –sospirava desficiosa Lluïsa-, no és de la Bombolla, però la panadera m’ha dit que és igual de bo. Refem la pasta?
No vaig tornar a sentir a les dos dones, ben encabides havien d’estar pastant.
Al cap de pocs minuts, a la cuina de dalt, un soroll trencà el silenci. Era Felip que arrossegava alguna cosa.
-Això és -parlava per a ell-, amb l’aparell d’aire condicionat a quinze graus, tranquil·leta i fresqueta unflarà millor la mona.
Vaig abandonar corrent el meu observatori del pati de llums, ara sí que no podia aguantar la rialla. Felip acabava de carregar-se la pasta, que necessita calor i no frescor per a fermentar. Ja estaven empatats dalt i baix. Feina tindrien  les expertes adreçant les desendreces de filla i gendre. Fins ben entrada la mitjanit se sentí trafegar per ambdues cases.

L’endemà, vaig parar taula per a desdejunar i provar les mones com havíem acordat. Cada parella aparegué amb la cara seriosa i una mona prou desinflada a les mans. Es disculparen, havien tingut un xicotet problema.
-No s’apureu, segur que tenen bon sabor -vaig  dir-. Si vos sembla bé, enguany desdejunem amb calma, sense comparar ni valorar. L’any que ve repetim, i jo sentencie.
Així quedàrem.

Enguany, en aquest traïdor dos mil vint, donades les circumstàncies de confinament, no era temps de jutjar mones, però Felip i Lluïsa van decidir que dimecres sant es distraurien amb els seus xiquets i xiquets pastant-ne. Dijous les intercanviaríem per l’escala, i diumenge de Pasqua, a la vesprada, celebraríem la festa cadascú al balcó de sa casa, ens les menjaríem i cantaríem allò de “a berenar la mona, xiques, xiques qui me’n dóna”.  

Total, que l’especial juí de la mona de Pasqua, ha tornat a ser ajornat per a l’any vinent. I jo m’he assegurat gaudir per tercera vegada de mones casolanes, quasi tan bones com les que feia ma mare.

Pepa Guardiola
Montgó-Xàbia, abril 2020
#joemquedeacasa
És podeu descarregar el periòdic, en format pdf, a la seua web https://www.noticiasmarinaalta.es/canfali/

                                  


12-4-2020
Feliç dia de Pasqua, amb l'ànim ben alt, les milotxes del cor volant pels núvols, i l'ou de les mones trencant-se suau al cap.
#joemquedeacasa
#quarepmontgo
                                        


13-4-2020
Bon dia per llegir un conte. Vos en deixe  un meu, escrit  aquestes setmanes. El va publicar ahir el diari Nosaltreslaveu. Desitge que el gaudiu des de les vostres cases, amb relax i tranquil·litat. Una abraçada amigues i amics.

(clica sobre la imatge per anar al conte)
https://www.nosaltreslaveu.com/noticia/31632/rebellia

https://www.nosaltreslaveu.com/noticia/31632/rebellia
 




14-abril-2020
Bon dia. Perquè ni hui 14 d'abril❤️💛💜, ni mai, oblidem la nostra història. Un paràgraf del llibret
          ASUNCIÓN BUSCA LA PAU I LA IGUALTAT
Un dia, estava jugant amb la seua amiga Catalina quan sentí un gran rebombori de gent pel carrer que anava a sa casa cridant:
 “Quico ix que hem guanyat!” “S’ha declarat la República!”.
Son pare va aparèixer ben content i va encapçalar la manifestació. Cantant, anaren a l’Ajuntament. Asuncioneta, desvanida, va vore com son pare, que era l’alcalde, anunciava amb solemnitat des del balcó la proclamació de la Segona República. Era el 14 d’abril de 1931.
#joemquedeacasa
#quarepmontgo




Cap comentari:

Publica un comentari