El Valencià és cultura,
és
identitat,
és
patrimoni,
és
coneixement,
és
educació,
és
comunicació,
és
enteniment.
És
la nostra llengua.
SÍ AL VALENCIÀ!
Pepa Guardiola, Xàbia-Montgó febrer 2025
El Valencià és cultura,
és
identitat,
és
patrimoni,
és
coneixement,
és
educació,
és
comunicació,
és
enteniment.
És
la nostra llengua.
SÍ AL VALENCIÀ!
Pepa Guardiola, Xàbia-Montgó febrer 2025
MÉS
GOJOS A SANT ANTONI
(des
del Montgó )
Per
seguir la tradició
que
el dia d'avui escau
faré
una altra petició
al
taulellet del riurau.
Ja
sé bon sant, Sant Antoni,
que
no és competència teua
fer-te
càrrec de l'arbreda
que
enverdeix el territori.
Però
mira Sant Antoni
com
s'ha quedat el Montgó,
amb
pins de color marró
per
la seca del dimoni.
I
les pobres bestioletes
que
niaven el boscatge
van
buscant nou habitatge
corrent
desemparadetes.
I
no hi ha qui es faça càrrec
de
posar-ne solució
que
la humana condició
té
interès en altres tràfecs.
Per
això enguany et pregue
que
mogues mans responsables
perquè
netegen els arbres
abans
que el foc els rosegue.
Pepa
Guardiola
Montgó
2025
(Gojos,
o pseudogojos, com a continuació dels de 2024)
DIVERTIMENET AMB LLUNA I ESTELS
Al capvespre,
per les
rodalies del Montgó,
quatre que
esperàvem
l'eixida de
la Lluna:
el planeta
Mart,
els estels
Pòl.lux i Càstor,
... i jo,
sota la
vigilància d'Orió.
Bona i
fresqueta nit.
Pepa Guardiola, Montgó, 15 gener, 2025
Han arribat els dies de salutacions
bondadoses, missatges emotius, felicitacions especials i desitjos compartits
d'esperances.
Seguint el costum que vaig encetar a
principi de segle (ja han passat anys) vos porte la meua particular felicitació
multimèdia (com sempre tecnologia digital casolana) impregnada de matisos,
reflexions i desitjos que vull compartir amb vosaltres. Enguany he enllestit
les imatges amb un poemeta que reclama certeses d'harmonia, solidaritat i pau.
M'acompanya a la guitarra Minerva Najarro Brull.
2024 ha sigut un any dur en el món, i
durant el qual els pobles valencians s'han vist dramàticament assolats, i amb
vides arrabassades que mai s'havien d'haver perdut. Quants somnis esvaïts!
Quant de dolor provocat!!! La meua solidaritat amb les persones que tant han
patit i estan patint.
Passeu Bones Festes de Nadal. Acomiadem en harmoniosa companyia 2024 i rebem amb esperança 2025.
Preveia, com altres anys, per a la nit d'ànimes i el dia de difunts portar una contalla sobre esperits que visiten familiars o ànimes en pena perquè un fet dolent no les deixa descansar... I ben cert, la tenia preparada que la vaig arreplegar d'una tertúlia entre amigues.
Però hui no és dia ni nit de contalles d'ànimes ni d'històries fictícies. Hui la realitat és més esgarrifadora que qualsevol rondalla de por amb foc infernal.
Hui són històries veridiques els relats esborronadors de persones mortes, de desapareguts entre corrents desbocats, de cossos perduts en soterranis inundats, ocults entre cotxes, fangs, canyes i aigües demoníaques.
Hui els vius conten patiments amb la veu presa, el cor encongit, els ulls aiguats on s'ofeguen les imatges vistes o viscudes en un escenari dantesc. I es narren drames per centenars des d'Utiel, Chiva, Paiporta, Picanya, Benetússer, Massanassa, Catarroja, Alaquas, Torrent, Sedaví, Alfafar, Aldaia, l'Alcúdia, Catadau...
I tristament comprovem com proliferen les maldats perpetrades per "llops profitosos", "serps embolicadores", "buberotes inútils", "dimonis toreros" i fins i tot un gens honorable "gran diable".
Però sortosament abunden més els àngels solidaris, les fades bondadoses, les deesses benefactores, els genis curadors...
Que no falte l'esperança i que la vida rebrote de l'apocalipsi.
Diem que al nostre País la pluja no sap ploure.
I nosaltres, encara no sabem com plou?
I els nostres governants, tampoc saben com plou?
El meu dolor per les víctimes, el meu condol als familiars i la meua solidaritat i ànims a totes les persones afectades per les inundacions ocasionades per la DANA del 29 d'octubre de 2024 i per la irresponsabilitat i inoperància del Govern de la Generalitat.
Abans d’acabar octubre, en una tertúlia d’amigues, no sé com ni perquè, una d’elles relatà una anècdota que em dugué al cap les contalles de la nit d’ànimes. Al cap se m’ha quedat la historieta i reclama eixir. Aquí la porte, amb els deguts retocs per ser contada una nit carregada d’esperits difunts.
CONTALLA DE NIT D’ÀNIMES, 2024
Això que contaré va succeir fa uns anys, durant un llarg
pont de Tots Sants, quan la meua germana, la seua filla i jo acompanyàrem la
mare al poble on de menuda passava unes setmanes d’estiu amb la seua àvia, als
vessants del Massís del Penyagolosa.
Un cosí llunyà ens deixà l’antic mas familiar, ben conservat
i restaurat, arrecerat a una muntanyeta
i vigilant un molí d’aigua. El dia de Tots Sants baixàrem al poble. Visitàrem
el cementeri i deixàrem flors sobre les tombes que guardaven les despulles dels
avantpassats. Després, el cosí llunyà ens convidà a un dinar amanit d’interessant informació sobre la
genealogia compartida. Abans del capvespre, emprenguérem tornada al mas.
La carretereta s’empinava en giravoltes entre barrancs i penyals. A mitjan camí, paràrem
en un mirador des del qual el Penyagolosa resplendia superb. Les llums ataronjades pintaven un crepuscle intents, i
per la vall les campanes de l’església escampaven els tocs d’ànimes. Ma mare s’entretingué
collint unes floretes del lligabosc que s’enramava al muret del mirador. En
tornar al cotxe, ma germana ens alertà: s’havia punxat una roda. El sol fregava
els cims i avisava d’imminent fugida, mentre arrossegava amb ell colors i clarors. No
era moment de canviar rodes, millor telefonar al poble i que vingueren per
nosaltres. “No destorbeu ningú, podem anar al mas per la senda del molí, és més
curta i plana, demà veniu i canvieu la roda”, digué la mare. La meua neboda
mostrà el cartell que senyalitzava la ruta, corregué a investigar i s’esfumà en
el tram d’inici. “Àngela”, cridà ma germana neguitosa en predre la filla de vista. La xica aparegué cofoia,
el caminal estava en bon estat, el molí es veia a prop i assegurava una
passejada curta. No ho tenia jo tan clar. “Que les animetes ens valguen”, vaig
rondinar.
Raó duia Àngela, el caminal era un passeig entre roures i
carrasques. Però l’hora i el dia tintaren l’arbreda d’ombres esquerpes. Al racó
d’una revolta ens sobresaltà una creu de pedra. Ma mare contà que un estiu
desaparegué un xiquet d’un dels masos veïns, trobaren el seu cos en aquell
racó, esgarrat a queixalades i amb un braç mutilat, mai no saberen quina fera salvatge feu tal maldat. “Deixa-ho estar, no és moment d’afliccions”, digué ma germana. La mare ornà la creu amb el ramellet de lligabosc
i seguírem el camí corpreses. Els matolls ens fregaven les cames com a
bestioles fastigoses. La fosca ens cobrí amb un vel vacil·lant. Encenguérem les
llanternes dels mòbils. La nostra comitiva em recordava la contalla sobre el
combregat de les ànimes del Montgó que m’esporuguia de xiqueta.
“Ja hi som” anuncià la neboda que obria el seguici. Em vaig
avançar i vaig obrir portes i llums, recuperàvem normalitat. “Qui té la meua bossa amb les medicines?”,
preguntà la mare en seure. Ens miràrem unes a altres, qui la duia?. “S’ha
quedat al cotxe, l’he oblidada jo”, reconegué Àngela. Sense pensar-ho, vaig
agafar una llanterna que penjava darrere la porta, les claus del vehicle i vaig
eixir a la carrera.
Les petjades destrossaven fulles seques. El cor bategava el
silenci. L’alè colpejava l’aire. La inquietud amartellava les sines. Com una
buberota aterridora vaig desfer el caminal. A distància vaig encendre els llums
del cotxe. A dintre, vaig regirar el vehicle buscant la bossa. No, no hi era,
no hi era. El desconcert em caigué al damunt. Ma mare precisava les medicines. Amb
la llanterna, vaig repassar el terra fins al mirador. “No potser, no hi és”, em
repetia “no hi és”. Una fosforescència s’insinuà sobre el lligabosc, i el
bracet d’una criatura fantasmal m’allargà un objecte conegut, mentre una veueta dolça
deia: “Senyora, és això el que busca?”.
A la vall, les campanes repicaven els tocs de nit d'ànimes i les llumenetes del poble tremolaven trasbalsades.
Pepa Guardiola, Montgó, Tots Sants 2024