divendres, 22 de maig del 2015

Diumenge 24, una oportunitat que no hem de deixar passar.



Per a les persones que  nasquérem  a les acaballes de la postguerra, ens criaren amb les mancances d'una societat empobrida i ens educaren en el dogmatisme consolidat de la dictadura franquista, viure una joventut encalçada per les normes restrictives de la moral beata, la dependència absoluta a la unitat familiar patriarcal i el comportament encotillat d'una societat prohibitiva ens conduïa inexorablement a la rebel·lia, a la demanda de laxitud en maneres de relacionar-nos i de viure, a la reivindicació de noves formes de convivència, a exigències de decidir el present i el futur propi, a reclams urgents de llibertat.
El requeriment d'implantar formes de govern democràtic, d'organitzar un sistema participatiu de govern, de gaudir de drets ciutadans, d'aconseguir educació i sanitat pública de qualitat, de treballar per la igualtat... han sigut uns dels grans eixos transversals que han determinat la vida de moltes d'aquelles persones que, com jo mateixa, ansiejaven sentir la llibertat en una societat justa, culta, igualitària. Per ella hem treballat i seguim treballant, de vegades amb més seguretat, de vegades amb més crítica; ara amb força, després amb l'esperança dominant els dubtes; però sempre, sempre amb el convenciment de què  la justícia social, la llibertat i la igualtat acabaran per guanyar. 

La base d'un sistema democràtic és la participació ciutadana, i esta participació pot realitzar-se de diverses maneres, amb l'activitat diària, amb intervencions puntuals, mitjançant l'associacionisme, tanmateix n'hi ha una fonamental: l'exercici del vot en els moments de les eleccions.
Ja sé que el dret a abstenir-se, votar en blanc, o deixar un vot nul, també entren dins del comportament democràtic, i lamentablement els nombrosos personatges polítics amb butxaques voraces i fets corruptes promouen el desànim i la desconfiança perquè persones honrades deixen de participar en les eleccions.
Però en política, com en tot, hi ha persones honestes, conseqüents, fidels als principis de justícia i amb uns valors que les fan dignes mereixedores de representar-nos en les administracions i governar la "cosa pública".

La democràcia em va donar la possibilitat de participar junt a homes i dones que pensàvem de semblant manera i crèiem que és possible una societat més justa, lliure, culta, igualitària. Amb eixes persones estic fa molts anys, amb els meus companys i companyes socialistes, amb ells  i elles seguiré, i a ells i elles una vegada més els donaré el meu vot.  

Crec en la bondat de l'ésser humà, sempre he treballat perquè prevalga sobre la maldat, i sé que per fer-ho possible és precís que les millors persones siguen les que governen.
Ara és el moment d'aconseguir-ho amb el simple gest de posar el vot correcte a l'urna.
El  dia 24, no deixeu passar l'oportunitat de fer valdre el vostre parer i les ànsies d’una societat justa; penseu que “els altres”, els de les butxaques voraces, no la deixaran passar.

dimecres, 20 de maig del 2015

UN ANY SENSE CAP PARAULA DE KHRYSTYNA SAVENCHUK


Quanta tristor envolta un comiat! Llargues abraçades que intenten aturar el temps i retenir-lo entre els cossos.  Besades tremoloses d'alè  entretallat que cobreixen els rostres amb màsqueres de tendresa. Llàgrimes indiscretes que enterboleixen la contemplació de la persona estimada. Paraules pentinades amb sospirs, que s'enganxen en els cabells per anar enfilant-se a les oïdes, a poc a poc, després de la partida. I a la fi, la distància que emmarca una imatge fixa guardada junt a l'últim adéu.  Un adéu que segella el record per a l'eternitat i asserena la tristor.

Però i quan no hi ha comiat? Quan la marxa furtiva ens nega fins una incipient abraçada.  Quan els ulls estimats desapareixen sense vore les nostres llàgrimes.  Quan no hi ha paraules que anuncien cap marxa, ni sospirs deixats per al consol postrem. Quan no hi ha besades amb les que cobrir el rostre de tendresa. Quan l'alè s'ha perdut sense saber per on. Quan no es pot emmarcar cap imatge perquè ignorem la distància que ens separa de la persona estimada. Quan l'últim adéu encara no ha escapat de la gola. Llavors no se segella el record i mai s'apaivaga la tristor.

Khrystyna Savenchuk va desaparéixer fa un any sense dir cap paraula, sense acomiadar-se, sense besades, sense abraçades, sense adéus.  Només amb llàgrimes, sospirs, angoixes, perplexitats, dubtes, tristors immenses. I la pena de la seua increïble partida s'ha convertit en dolor punxant, en lament pel seu record, en constant interrogació esborronadora.
On és Khrystyna? Quina reixa li nega tornar? Quines mans li tapen la boca?  Quines ombres oculten la seua ment?  Quins laberints amaguen el seu cos? En quin calaix està tancada la seua voluntat?

Hi ha dimonis humans que pul·lulen pel món segrestant criatures. Hi ha màfies pèrfides que omplin cofres amb l'or que guanyen tractant les criatures com a mercaderies. Hi ha tanta  maldat en alguns éssers que repugna pensar que pertanyen al gènere humà. Hi ha tanta gent desaprensiva, mancada de valors de justícia i igualtat en aquesta societat, que no podem sentir-nos en pau fins no desarrelar les conductes egoistes, violentes, masclistes i prepotents.


Khrystyna Savenchuk va desaparéixer fa un any de Xàbia,  on vivia amb son pare i sa mare des de feia un temps. El dia 20 de maig de 2014 va eixir pel matí de casa i mai va arribar a classe. Ja no se n'ha sabut més d'ella.     
L'IES n1 de Xàbia, l'institut on estudiava ha organitzat molts actes per denunciar la seua desaparició i reclamar recolzament a tota la societat. Ara, amb motiu del primer aniversari de la seua desaparició, li dedica un acte especial “Recordem a Khrystyna”.
La seua memòria ha de romandre indeleble, i els esforços per clarificar què va passar, amb qui se'n va anar, qui se la va endur i on és, han de continuar fins conèixer la veritat. Per a aconseguir-ho cal la col.laboració i cooperació de moltes persones, entitats, administracions i agents implicats.
                                                 ...................................

 El mercadeig d'éssers humans suposa la tercera font d'ingressos per a les organitzacions criminals internacionals, després del tràfic de drogues i el d'armes. Segons l'Organització Internacional del Treball (OIT), en el món hi ha almenys 2,4 milions de persones víctimes d'aquest mercat, víctimes que veuen anul·lats els seus drets fonamentals, com la integritat física i psíquica, la llibertat personal, la llibertat sexual, el lliure desenrotllament de la personalitat, la llibertat de moviment, la salut i el dret a la intimitat.
Acabar amb aquestes organitzacions és un imperatiu moral.

...............................................................................................................................................

UN AÑO SIN NINGUNA PALABRA DE KHRYSTYNA SAVENCHUK

Cuanta tristeza rodea una despedida! Largos abrazos que intentan parar el tiempo y retenerlo entre los cuerpos.  Besos temblorosos de aliento entrecortado que cubren los rostros con máscaras de ternura. Lágrimas indiscretas que enturbian la contemplación de la persona estimada. Palabras peinadas con suspiros, que se enganchan en los cabellos para ir deslizándose en los oídos, poco a poco, después de la partida. Y al fin, la distancia que enmarca una imagen fija guardada junto al último adiós.  Un adiós que sella el recuerdo para la eternidad y serena la tristeza.

Pero, y cuando no hay despedida? Cuando la marcha furtiva nos niega hasta un incipiente abrazo.  Cuando los ojos estimados desaparecen sin ver nuestras lágrimas.  Cuando no hay palabras que anuncian ninguna marcha, ni suspiros dejados para el consuelo postremo. Cuando no hay besos con las que cubrir el rostro de ternura. Cuando el aliento se ha perdido sin saber por donde. Cuando no se puede enmarcar ninguna imagen porque ignoramos la distancia que nos separa de la persona estimada. Cuando el último adiós aún no ha escapado de la garganta. Entonces no se sella el recuerdo y nunca se apacigua la tristeza.

Khrystyna Savenchuk desapareció hace un año sin decir ninguna palabra, sin despedida,  sin besos, sin abrazos, sin adioses.  Solo con lágrimas, suspiros, angustias, perplejidades, dudas, tristezas..., inmensidades de tristezas. Y la tristeza de su increíble partida se ha convertido en dolor punzante, en lamento por su recuerdo, en constante interrogación espeluznante.
Donde es Khrystyna? ¿Qué reja le niega volver? ¿Qué manos le tapan la boca?  ¿Qué sombras ocultan su mente?  ¿Qué laberintos esconden su cuerpo? En qué cajón está cerrada su voluntad?

 Hay demonios humanos que pululan por el mundo secuestrando criaturas.  Hay mafias pérfidas que llenan cofres con el oro que ganan tratando las criaturas como mercancías. Hay tanta  maldad en algunos seres que repugna pensar que pertenecen al género humano. Hay tanta gente desaprensiva, carente de valores de justicia e igualdad en esta sociedad, que no podemos sentirnos en paz hasta no desarraigar las conductas egoístas, violentas, machistas y prepotentes.


Khrystyna Savenchuk desapareció hace un año de Xàbia,  donde vivía con su padre y su madre desde hacía un tiempo. El día 20 de mayo de 2014 salió por la mañana de casa y nunca llegó a clase. Ya no se ha sabido más de ella.     
EL IES n1 de Xàbia, el instituto donde estudiaba, ha organizado muchos actos para denunciar su desaparición y reclamar respaldo a toda la sociedad. Ahora, con motivo del primer aniversario de su desaparición, le dedica un acto especial “Recordamos a Khrystyna”.
Su memoria debe permanecer indestructible, y los esfuerzos por clarificar qué pasó, con quien se fue, quien se la llevó y donde está, deben continuar hasta conocer la verdad. Para conseguirlo es necesaria la colaboración y cooperación de muchas personas, entidades, administraciones y agentes implicados.
                                               ...........................................
El mercadeo de seres humanos supone la tercera fuente de ingresos para las organizaciones criminales internacionales, después del tráfico de drogas y el de armas. Según la Organización Internacional del Trabajo (OIT), en el mundo hay por lo menos 2,4 millones de personas víctimas de este mercado, víctimas que ven anulados sus derechos fundamentales, como la integridad física y psíquica, la libertad personal, la libertad sexual, el libre desarrollo de la personalidad, la libertad de movimiento, la salud y el derecho a la intimidad.
Acabar con estas organizaciones es un imperativo moral.


dimecres, 29 d’abril del 2015

Com sona l'ESO, Yesterday? Xàbia 2015

Una muntanya viva de braços i cors joves que s'encimbellen entusiastes cap un futur esperançador.
Una cimera musical de veus il.lusionades que canten la llengua estimada.
Un camí de joventut que segueix el rumb encertat.
Un llaç immens creat per centenars de voluntats que afermen els valors i la universalitat de la nostra cultura.


L'ESO ha sonat a Xàbia i ens ha mostrat una força educativa capaç de millorar el món.
1440 estudiants, 100 professors i professores. 52 instituts públics de Catalunya, les Illes i el País Valencià han sumat art, creativitat i educació en un espectacle d'una sola representació que es repetirà perpètuament en la memòria cultural.
No pareu.
Enhorabona i gràcies. Quico Moragues.

dijous, 23 d’abril del 2015

Dia del Llibre el ceip "Sant Vicent Ferrer" de Teulada

Com no vaig a sentir-me emocionada, satisfeta i agraïda amb les atencions que m'han brindat hui, i amb les hores de lectura i de treball que estos dies han dedicat als meus llibres, els xiquets, xiquetes, mestres, pares i mares del col.legi públic S. Vicent Ferrer de Teulada? Estic que no cap de goig dins la pell, amb un somriure que em va d'orella a orella, i amb el cor que en compte de bategar, balla una jota... Però si m'han rebut amb banda de música i tot!
Des d'Infantil fins a 6e totes les classes han llegit o escoltat algun conte meu. He compartit fabulosos moments amb tots els cursos, als menudets els he contat contes, als de Primària els he contestat un munt de preguntes, signat llibres i admirat els murals que omplien els passadissos. Han treballat de valent, enhorabona sabudes i sabuts. 
Ha sigut un Dia del Llibre complet i memorable. Gràcies especials als i a les mestres que amb el seu esforç, empenta, il.lusió i entusiasme fan avançar l'educació, la cultura i l'amor pels llibres.


 


 




 








dilluns, 20 d’abril del 2015

Celebració del Dia del Llibre a l'Hospital la Fe de València

Carregada de llibres he marxat cap a la Biblioteca de l'Hospital La Fe de Valencià, a la celebració del Dia del Llibre que han organitzat conjuntament amb el Consell del Llibre Català del LIJ.
El bibliotecari, Javier Velasco, i el grup de mestres que hi treballen ens han rebut sol.lícits als escriptors Pasqual Alapont, Josep Millo, a l'il.lustrador Toni Cabo i a mi mateixa, per acompanyar-nos als encontres literaris que han preparat amb motiu del Dia del Llibre.
Ben interessats per les nostres obres s'han mostrat xiquets, xiquetes, i els grups de joves amb que hem xarrat, hem passat un matí agradable i hem compartit paraules, somriures i llibres amb persones tan magnífiques com les que ens han rebut, xiquets, xiquetes, joves, majors. 




dissabte, 18 d’abril del 2015

Presentació a Pego de "Contes de riurau"

Qui diu que contar contes és cosa de xiquets i xiquetes?
Així d'atents i expectants estaven les amigues i els mics congregats ahir, a l'Aula de Cultura de Pego, per compartir una hora i mitja llarga parlant de literatura i contes tradicionals.
Vaig gaudir oferint un aperitiu variadet de cada un dels "Contes de riurau", i la sala es va convertir per moments en un espai màgic, ara riurau a la llum de la lluna, ara llar enllumenada pel caliu de la xemeneia, amb les imatges esplèndides de Ximo Gascon Peris.
Una bona vetllada. Gràcies Elvira Cambrils per haver-la propiciada i per les paraules que em vas dedicar.





 

dimecres, 15 d’abril del 2015

A un any del segrest de les joves estudiants nigerianes



Les segrestaren fa un any. 
Un any ja! Per a nosaltres ha passat de pressa. 
Per a elles, joves estudiants nigerianes arrancades de la seua vida, el temps haurà transcorregut tan veloç? 
Continuaran comptant els dies? 
Mantindran l'esperança en ser alliberades? 
Pensaran que les hem oblidades? 
Els quedaran llàgrimes per a plorar? 
Quants crits els hauran esgarrat la gola? 
Quants temors les hauran paralitzades? 
Quines pors les tindran nugades? 
Quantes violacions hauran patit? 
Els quedarà un centímetre de cos sense apallissar? 
Per quantes ferides hauran sagnat? 
Seguiran vives? 
Guardaran un bri de confiança en la humanitat?