divendres, 6 d’abril de 2018

Lliris Pico parla de la memòria de les Ones

L'escriptora Lliris Picó dedica la seua columna literària del diari Información a la meua novel·la "La memòria de les ones". Gràcies Lliris per les teues bones paraules.

diumenge, 4 de març de 2018

AQUEST 8 DE MARÇ, JO FAIG VAGA



Al fil dels actes de 1975, declarat per les Nacions Unides Any Internacional de la Dona, el 8 de març es va proclamar com a Dia Internacional de la Dona. La data rememorava les cruentes vagues de les treballadores tèxtils de finals de segle XIX i principis de segle XX, i reprenia els acords adoptats dècades arrere per La Internacional Socialista de Dones – Copenhaguen, 1910- de celebrar un dia reivindicatiu amb la finalitat de donar suport al moviment pel sufragi universal femení, el dret d’ocupar càrrecs públics, el dret al treball, a l’educació i a la formació professional.



El 8 març de 1976, al Club d'Amics de la Unesco, a Alacant, un bon grup de dones celebràvem per primera vegada, i de manera semi clandestina, el Dia Internacional de la Dona. 
Per comentar el què va significar aquella conscienciadora reunió, li ampraré les paraules a Nieves Simon en el seu article “Lo personal es político”, publicat al catàleg de l’exposició “La transición a la democracia en alicante (1974-1982):
 “Guardo con especial afecto la intensa emoción que sentí el 8 de Marzo de 1976. El Movimiento Democrático de Mujeres hizo un amplio llamamiento. La convocatoria se extendió por Alicante de manera prodigiosa. Acudí a la cita. El Club de Amigos de la UNESCO estaba lleno de mujeres. Las ponentes no tuvieron dificultad en convencerlas. Y en un inmenso papel marrón de empaquetar que cubría la pared, puse mi nombre y mi dirección al lado del de todas las demás interesadas en seguir trabajando por nuestra causa.”  
Les interessades en treballar per la causa de la igualtat mantinguérem les reivindicacions no aconseguides per les nostres antecessores  des de principis de segle i n’afegiren altres ben importants,  com la igualtat legal de drets, la independència econòmica, el canvi de models, valors i  rols, la coeducació, que la justícia legislara aspectes considerats abans com a privats,  la violència contra la dona,  la sexualitat i salut femenina, l’avortament, la contracepció, el divorci, la no discriminació…



De llavors ençà, han passat 42 anys durant els quals hem aconseguit avanços ben significatius en els drets de la dona. Només faltaria! Una societat que es considera democràtica no pot tolerar la situació de discriminació en què vivíem.
I en aquests 42 anys, a mesura que fèiem ús dels drets que aconseguíem, observàvem la dificultat real per dur-los a la pràctica i, alhora, els problemes i enganys que s’amagaven en un sistema jeràrquic construït amb visió androcèntrica, per i en favor de l’home.
Hem commemorat 42 dies internacionals de la dona amb actes diversos: conferències, xarrades, presentacions, tallers, exposicions, premis, manifestacions; fins i tot amb celebracions festives, que en alguns casos desvirtuen els motius reivindicatius del dia per convertir-lo en una exaltació de la figura femenina sota un pur interés comercial.

Després de 42 anys de dies internacionals de la dona, començava a evidenciar-se la necessitat d’un pas endavant, era precís un canvi qualitatiu en els actes de protesta.

I això ha fet el Moviment Feminista Internacional.



El 8 de març de 2017, al crit que van llençar les feministes argentines, “Ni una menys, vives ens volem”, milions de dones de 70 països van dur a terme una innovadora vaga global de treball productiu i reproductiu per fer visibles els treballs de les dones, els nostres cossos i les nostres demandes. 

Enguany, associacions i grups feministes de més de 150 països s’han unit per convocar una Vaga Feminista. Una vaga que comprèn tots els espais on fa feina la dona, on dedica hores de treballs de tot tipus, legals o d’economia submergida, a l’àmbit públic o privat, remunerats o debades; reconeguts o invisibilitzats. Una quàdruple vaga que demostre la transcendència del treball de la dona i que mostre que si nosaltres parem es para el món:  la vaga de cures, la vaga de consum, la vaga laboral,  la vaga estudiantil

Perquè cada vegada és més palesa la desigualtat i discriminació de les dones; perquè la crisi econòmica i la globalització del patriarcat neoliberal s’ha acarnissat amb nosaltres i està destruint molts dels avanços aconseguits; perquè el terror de la violència masclista comptabilitza més i més víctimes i els micromasclismes ens fereixen contínuament;  perquè la bretxa salarial, la precarietat laboral, les pensions són impúdiques; perquè la bretxa de gènere no ens permet accedir als llocs que ens corresponen per dret i per mèrits propis i els càrrecs més alts de la política i de les empreses estan copats majoritàriament per homes; perquè no volem seguir sent la mà d’obra gratuïta que compensa les retallades pressupostàries, ni  consentim la  manipulació i mercantilització dels nostres cossos, dels nostres ventres i de les nostres vides.  Perquè no som mercaderies ni objectes al servei de desitjos aliens o del mercat de consum. Perquè estem fartes que ser dona siga la principal causa de pobresa. 



Un any més, commemoraré el Dia Internacional de la Dona, però aquest 8 de Març de 2018 endemés dels actes a què acostume a participar, jo faré vaga.

Donada la  meua condició de jubilada, m’és impossible seguir la vaga laboral, o l’estudiantil, però sí faré la vaga de cures i atencions domèstiques i també la vaga de consum.
I ho faig públic de bestreta perquè sóc conscient de la dificultat de comptabilitzar les dones que farem vaga a la llar i al mercat, tan difícil com invisible i poc reconegut és el treball que dia a dia fem les dones en la nostre doble o triple jornada de treball a la qual continua empentant-nos la no conciliació familiar, les retallades a la societat del benestar, els hàbits socials i els models que els mitjans de comunicació continuen difonent.  

Tot i que ben pensat, si les dones tanquem les cuines, deixem els carrets de compra i pengem els davantals als balcons, els carrers de pobles i ciutats  no oldran igual, i tindran un adornament tan diferent que es farà ostensible la nostra vaga.



Per un reivindicatiu Dia Internacional de la Dona.

Ens Volem Vives, en Volem Lliures.

#8mfaigvaga

 Pepa Guardiola

Març 2018

divendres, 26 de gener de 2018

ELS AGRAÏMENTS D’UNA DESCONEGUDA. L’ALTRA CARA DE LA RECUPERACIÓ ECONÒMICA.



Hi ha dies que les circumstàncies, encadenades en forma adversa, et fan posar en tela de juí si paga la pena moure un dit per millorar aquesta societat, regida per una lamentable escala de valors on el capital és l’amo de tot. Dubtes si la humanitat, on t’inclous, és capaç d'actuar desinteressadament en favor del proïsme, i penses que qualsevol acte amaga, o demostra, un interès particular per traure benefici, en especial econòmic. Dedueixes que l'egoisme i l'egolatria són les característiques dominants del gènere humà i s’han convertit en els principis miserables que mouen el món. En arribar a aquesta poc edificant conclusió la tristor i la vergonya t'encongeixen el cor i preferiries ser una humil papallona, abans de formar part d’una societat on  la realitat fa que el concepte de “ple dret” quede supeditat per a la majoria de la  ciutadania al de “ple deure”.
En eixes cabòries acabava el cap de setmana, quan un fet senzill vingué a encendre una llumeta d'esperança en el meu sobtat escepticisme sobre la bondat humana.

Diumenge, a boqueta de nit, després d’un llarg passeig i abans de tornar al caliu de la llar, amb les sensacions negatives constrenyent-me els ànims, vaig voler fer ús dels serveis que ofereixen els bancs perquè els usuaris disposem de diners les 24h al dia; mentre l'entitat bancària s’estalvia aglomeracions en horari laboral i fa restriccions de personal.
Amb presses, vaig aparcar el cotxe i em vaig aplegar a un caixer automàtic obert a fora el carrer. Estava ocupat per una dona, d’edat indefinida, que bregava nerviosa amb l'aparell. En veure'm, em va demanar ajuda. Li urgia fer un ingrés i no encertava la manera adequada. Em vaig disculpar, jo tampoc sabia com funcionava la cosa.
Vaig entrar a l’edifici i vaig traure diners del caixer de dins. Abans d'eixir, vaig observar per la porta de vidre els gestos de frustració i preocupació de la desconeguda per no poder realitzar l'operació desitjada.
Just eixe cap de setmana havien atracat a dos dones en una situació semblant a la meua, i per un moment vaig pensar si la desconeguda no estaria esperant a robar-me.  Però no, sentia que el seu neguit no era fingit, que l'angoixa la feia actuar amb descontrol.  Així és que vaig optar per oferir-me a ajudar-la, anunciant-li de  bestreta que no en tenia ni idea.
En sentir la meua proximitat, la dona va abandonar la desolació i em va explicar el seu problema.
L'endemà havia de pagar el rebut de la llum, la seua llarga jornada de treball no li permetia  venir al banc i al seu compte no hi havia fons per a abonar el càrrec. Li feia un gran favor si l'ajudava.
No va resultar tan complicada l'operació, en 5 minuts vam ingressar a la seua cartilla d’estalvis, seca d’estalvis, els 50 euros imprescindibles perquè a sa casa continuara arribant l'energia elèctrica.
Vaig pensar en la tan lloada recuperació econòmica mundial, en el comboi del Fòrum Econòmic de Davos, i en alguns informes que denuncien que les rentes del treball segueixen baixant mentre les del capital s’han incrementat fins a 4 vegades més. Era evident que a ella la recuperació econòmica no l’afectava massa, que no formava part d’eixa ínfima minoria de rics que s’ha quedat el 82% de la riquesa generada, sinó de la gran majoria de pobres que s’han repartit les engrunes per continuar sobrevivint en la pobresa i venent el seu treball per una poca quantitat.   
Només el caixer li tornà la cartilla confirmant l’ingrés, la desconeguda és va desfer en dedicar-me agraïments,  em desitjava el millor per a mi i la meua família, que Déu em protegirà; i si jo no era creient, que fóra molt feliç, que no patira cap  mal i que es compliren tots els meus desitjos. Em va dir el seu nom i li vaig donar el  meu. A la fi, abans d’acomiadar-nos, em va demanar si podia abraçar-me. Em féu una abraçada respectuosa, amb por de molestar-me, li vaig correspondre amb un parell de besades a les galtes com a reconeixement.
 
No sé si ajudar a ingressar 50 euros en un caixer automàtic mereix tantes mostres de gratitud, ni que jo li dedique importància relatant l’anècdota, però hi ha ocasions que un simple “gràcies” per donar la mà et fa sentir de nou la bondat i la calidesa humana.
Gràcies a tu A., vas aconseguir que tornara a confiar en l’ésser humà, malgrat l’egoisme que domina les estructures socials, i en especial les econòmiques .

Pepa Guardiola
Gener 2018

diumenge, 14 de gener de 2018

"La memòria de les ones", entrevista amb Manolo Gil a la Plaça del LLibre


A la 2a Plaça del Llibre d'Alacant, de la grata ,mà de Manolo Gil vaig presentar la meua novel.la "La memòria de les Ones", de l'editorial Balandra. Vet aquí l'entrevista. Com sempre un plaer xarrar amb Manolo.

divendres, 5 de gener de 2018

I ARA QUÈ FEM AMB ELS BONS PROPÒSITS I DESITJOS ESPERANÇADORS?



Al marge de preocupacions per qüestions ben transcendents, hem de reconèixer que durant les últimes setmanes de 2017 i esta primera de 2018 els principals assumptes que ens han ocupat han sigut: menjars, regals i bons propòsits. Què voleu?, coses de la naturalesa humana que reclama períodes de relaxament i celebració festiva.

Al voltant de la taula, dinars i sopars d'amistats o d'empresa (que tan de moda s'han posat) juntament amb els clàssics familiars (de tota la vida) ens han proporcionat hores d'animades converses, moments entretinguts de cantar o contar acudits, intercanvis de tendreses, d'estats d'ànim, d'afectes, d'opinions, de relats dels treballs realitzats o dels projectes de futur, alguna clavada de pota o simplement l'ocasió d'escoltar o dir paraules vanes. La majoria d'encontres quedaran difuminats en la memòria com un acte més, propi dels rituals de les festes nadalenques i de Cap d'Any; però en qualsevol cas, a banda d'engreixar, cuinar i buidar la butxaca per omplir la taula, ens hauran servit per sentir-nos que formem part d'una col·lectivat amb la qual compartim existència, identitat i estimes.

L'assumpte dels regals també ens ha ocupat certa quantitat d'hores, no debades són l'ànima material i comercial de les festes de Nadal, Cap d'any i Mags d'Orient, bé ho exhibeixen els aparadors de mercats, fires, botigues i places amb adornaments i lluminàries que ens estimulen a recórrer carrers i tornar a casa amb una càrrega considerable de paquets per complaure majors i infants del nostre entorn. Adquirir-los ens du a emprar temps endemés de gastar diners, tot siga per un somriure. La utilitat de molts dels regals serà calladament posada en entredit, però ningú no em negarà que eixe instant d'emoció compartida entre qui lliura i rep l'obsequi crea un agradós vincle de complicitat i d'unió, per això no ens dol el temps gastat en obtenir-lo.

I què passa amb el tercer element de la triada que he esmentat com a component de les principals ocupacions de les darreres setmanes?
Reconeixereu amb mi que, vos agrade o no celebrar Nadal i s'apliqueu o no a seguir els protocols festers de les relacions socials que comporta, poques persones de la cultura occidental escapem a les sensacions que imposa el calendari. El canvi d'any és un pas temporal significatiu, un canvi de número que ens obliga, com a mínim, a substituir l'agenda o l'almanac penjat a la paret, i que ens desperta una incerta expectativa pels dies que esdevindran sota les noves dates. Millorarem o empitjorarem en salut, treball, economia, afectes? Se solucionaran els problemes que arrosseguem o n'apareixeran de nous? Serà, el que comença, el gran any de la nostra vida o de les persones que estimem? Preguntes i dubtes que ens mouen a la reflexió sobre els èxits, fracassos, trivialitats o vanaglòries de l'any que acaba i, de rebot, a plantejar-nos propòsits per obtenir èxits, eliminar fracassos i convertir vanaglòries en glòries de debò.
  
Acostumem a fer-nos propòsits de dos tipus: els individuals i els col·lectius. 
Els primers, del nostre àmbit privat, no els revelem més que a familiars propers i amistats íntimes, tot i que és sabut que en matèria personal a l'any nou li demanen allò que fa referencia al que diu la cançó "salut, diners i amor". Són els que més ens fan encabir i plantejar-nos reformes substancials en els nostres hàbits i costums. Hi ha llistats sobre propòsits aconsellables i ens podem descarregar online alguna app per facilitar assolir-los, estalviant-nos frustracions si els deixem sense realitzar o ens passem en el repertori de propòsits. Personalment fa temps que sóc parca en propòsits, no perquè tinga poca voluntat de millora o esmena sinó perquè amb les lliçons de l'edat m'he tornat realista (de realitat), m'he adaptat a les circumstàncies no susceptibles de canvi i centre els afanys en els hàbits que a la meua salut, afectes i interessos els convé reforçar. 
La segona categoria dels propòsits, la dels col·lectius, és la que compartim i utilitzem com a mostra de bona voluntat en les felicitacions. La presentem com a desitjos esperançadors i són d'un caràcter tan general que fer-los possible ratlla en la utopia. 

Jo m'he atrevit a saludar 2018 amb desitjos de Pau, Llibertat i Igualtat. Ja sé que eixa salutació queda tan bonica i romàntica com complicats, per no dir impossibles, són d'aconseguir cap dels tres desitjos.
Sóc conscient de les dificultats d'obtenir la Pau al món; grans interessos i confrontacions la bloquegen: a l'economia li va bé la guerra, la indústria bèl·lica mou el 2,4% del PIB mundial (enfront del 6% de l'agricultura). Com sóc conscient de la necessitat de posar cada dia un granet d'arena en favor de la Pau, 65 milions de persones forcades a abandonar sa casa per guerres, violències, conflictes o fam, en 2016 i 2017, ens ho reclamen.
I on és la llibertat en la societat actual? El tràfic ( compravenda) d'éssers humans té més de 12 milions de víctimes en 161 països, més de 4 milions són dones segrestades i explotades sexualment; només a Europa es calculen 70.000 víctimes de la tracta a l'any. Al món, hi ha més de 100 milions de xiquets i xiquetes obligats a treballar i explotats laboralment.
I la igualtat? com no moure'ns per reclamar-la. Les dones constituïm més del 50% de la població. Carreguem amb el 75% de les hores treballades a la Terra, però cobrem el 25% dels salaris que es paguen, i només posseïm l'1% de la propietat mundial. 603 milions de dones viuen en països on no es considera delicte la violència de gènere. El 35% de les dones del món han patit violència sexual (en alguns països arriben fins al 70%). Un 38% dels assassinats de dones són comesos per la seua parella. A l'estat espanyol cada 5 dies es produeix un feminicidi, i cada 8 hores una dona és violada.
Després de veure algunes de les xifres, procedents d'organismes oficials, els meus desitjos de Pau, Llibertat i Igualtat ja no sonen tan bonics ni semblen romànticament utòpics, sinó imprescindible reclamar-los, necessari actuar a favor seu i fer l'impossible per avançar en la seua consecució. Ja sé que és un camí llarg, que ve de lluny i ha de donar més d'una volta al món; s'està avançant massa a pleret, requereix molt d'esforç, temps, unió de gents, voluntats fermes...; però si puc invertir mig dia a comprar el regal que complaurà a una persona que estime, o entretenir hores d'oci amb menjars i converses amb familiars i amistats, com no vaig a dedicar gran part de l'any a denunciar, escriure, manifestar-me, sumar-me a qui també reclame justícia social? 
Doncs eixa serà la meua pràctica diària per fer realitat, en què siga per pintar el punt de la "i", els desitjos esperançadors que he formulat per a 2018.

Vos els faig extensius, amb la meua paraula i la meua pràctica.

Pepa Guardiola
Gener 2018