-6
xiquets i xiquetes han sigut assassinats pels seus pares maltractadors durant
2017.
-Només
en el 3% dels judicis es contempla la violència de gènere a l'hora d'adjudicar
la custòdia de filles i fills.
Amb les
veus sorgides d’aquesta cruel realitat, en compte d’un article, he acabat per
tramar un relat fictici. Aquí el deixe, dedicat a Juana Rivas i a totes les ja nomenades
"Juanes”.
...............................................
JUANA SENSE POR
Conduïa
a pleret, les cames i els braços li defallien i li resultava difícil controlar
el vehicle. Els membres flonjos no responien a les ordres mentals, sinó a l’instint
més bàsic de supervivència, com diuen que passa amb les persones condemnades a
mort camí del patíbul, que les han de portar a ròssecs perquè el cos se’ls converteix
en un titella de drap.
En
direcció al lloc de trobada, també ella se sentia un titella de drap anant cap
al patíbul, duent el fill i la filla com a víctimes propiciatòries. Els mirà
pel retrovisor, seien seriosos al darrere, immòbils, resignats a passar amb son
pare uns dies d’esdeveniments imprevisibles.
Un
martell de rebel·lia li bategà el ventre, allà on els havia guardat només per a
ella durant nou mesos.
"Tu
et quedes a casa i et dediques a cuidar-nos, jo m'encarregue de tota la
resta", li digué ell en nàixer la xiqueta major. Però en “la resta”
no entraven les carícies, ni els somriures, ni les mostres d'afecte, ni els
gestos d'estima, ni cap tipus d’ajuda ni consideració. Sí els crits, els
insults, les intimidacions, les ordres, les amenaces, la culpabilització, la
humiliació, els menyspreus.
"No
serveixes per atendre la casa, i encara menys per educar els fills. Fes que callen!",
i marxava molest o la bonegava o l'empentava o la colpejava, o directament
insultava i empentava la filla i el fill.
"Tranquil.la, no et mataré, però
et faré patir tant que voldràs morir-te", li assegurà la darrera vegada
que l'apallissà.
"Una inútil com tu, no va enlloc amb
dos criatures", li digué quan amb els informes mèdics de lesions per
agressió i recolzada per familiars, el denuncià i reclamà el divorci, després
d’anys de sentir-se no ningú.
“Tu em perdràs de vista, però ells no, i
te'ls llevaré per sempre", li mormolà ell en un brunzit verinós, imperceptible
pels qui l'acompanyaven. Fou el dia que el jutge considerà que la condemna
per violentar la dona no tenia per què afectar la relació entre pare i fills, i
dictaminà que compartiren la custòdia.
"Te'ls llevaré per sempre", les
paraules se li quedaren gravades a foc en el cor i les considerà una dramàtica
sentència, perquè ell mai amenaçava debades.
Les
paraules d’ell, sempre acompanyades de mirades contundents, tenien el poder de
la convicció rotunda. Com aquelles primeres que la van fascinar, que
l’encisaren i la dugueren en un inici a captivar-la d’amor; per captivar-li després
les decisions, la voluntat, el pensament, fins a transformar l’encís en
captiveri. Captiva tota ella per paraules, per mirades, per gestos, per colps.
I ara que ell tenia prohibit apropar-se-li, el
ressò de les seues paraules la perseguien. La darrera amenaça es convertí en
una espasa punyent que penjava d'un fil subtil, tan subtil com estremidora
podia ser la manera que ell la deixara caure. "Te'ls llevaré per
sempre", i ella els hi duia, com una pastora du els vedells a l’escorxador.
"Mamà, estem fent cua en la
carretera, els cotxes protesten ". L'avís de la filla es mesclà amb un desconcert de clàxons. Posà l'intermitent
a la dreta i s'aturà a la vorera.
"Dona
havies de ser!", li cridà un conductor enfurit en avançar-la.
Dirigí
una mirada als seients de darrere, la xiqueta es rosegava amb fruïció les ungles,
quasi sagnants; el xiquet plorava en silenci mentre amb el cap cot negava
tremolós. I sentí en les criatures el pànic que l’envaïa a ella a penes ell
entrava a casa guaitant amb ulls de fàstic, parlant amb boca d'odi, gesticulant amb mans
d'ira.
“No, per favor!”, el lament del fill
l’esborronà, era el mateix plany que proferia ella quan ell se li tirava al
damunt.
No s’ho pensà, es deixà dur per
l’instint. Engegà el cotxe, girà el volant i creuà a l’altra banda de la
carretera. En canviar la direcció de la marxa en rumb contrari al lloc de
trobada, se sentí forta, ferma, lliure. Accelerà i fugí.
Pepa
Guardiola
En acabar d'escriure la novel.la
"El desordre de les dames", amb el relat d'històries viscudes per les
meues avantpassades llunyanes, vaig sentir la necessitat d'escriure
sobre la meua generació, la que m'acompanya i acompanye en temps,
vivències, experiències, emocions...
