Maternitat subrogada = ventres de lloguer = comerç de gestació i de criatures.

Han passat segles d'història de la humanitat abans que es parlara, amb certa normalitat, de la igualtat de la dona.
Han sigut milers les obres de les dones perdudes en la invisibilitat perquè comence a reconèixer-se la nostra aportació a la societat, la cultura, l'art...
Han fet falta, i segueixen fent falta, anys de reivindicació perquè els països considerats democràtics establesquen lleis en defensa de la igualtat de drets de les dones.
Ha costat, i segueix costant, innumerables mortes i sang vessada de dones per reconèixer la violència masclista.
Ens està sent complicat que s'arribe al reclamat Pacte d'estat contra les violències masclistes.
Ens està costant que la dona deixe de ser considerada i tractada com a un objecte sexual.
Resulta ardu que siguen efectives les lleis que proclamen la igualtat de drets de les dones.
És molt difícil acabar amb el masclisme en la societat patriarcal i misògina en què vivim!
 

I malgrat les dificultats, quan començàvem a veure algun clar entre la tempestuosa nuvolada que en la realitat ens priva  dels nostres drets, ens resta llibertat, visibilitat i ens furta la propietat del nostre cos, apareix l'invent reproductiu de la maternitat subrogada ¬subrogada, paraula utilitzada més que mai en els mitjans de comunicació durant els últims mesos- .

Aldoux Huxley, en la seua novel.la "Un món feliç", descarregava tot compromís i responsabilitat de la reproducció humana en laboratoris d'alta tecnologia reproductiva, de vivers i centres de condicionament. Mentre s'arriba i no s'arriba a fer efectiu el pronòstic del càustic món feliç huxlerià, el neoliberalisme, que utilitza la globalització i els avanços de la tecnologia en benefici dels rics i tot ho aconsegueix mitjançant la compravenda, descàrrega els desitjos insatisfets de la materpaternitat en els ventres de lloguer. Aaahhh! perdó hauria de dir ventres voluntari-altruistes gratificats econòmicament.

Són nombrosos i ben fonamentats els d'articles publicats contra els ventres de lloguer, i el lema feminista "No somos vasijas" s'ha generalitzat, en especial d'ençà que el partit Ciudadanos ha presentat al parlament la proposta per legalitzar la "maternitat subrogada".
La meua humil opinió no ve a aportar res de nou, però si ve a sumar-se a la denúncia de la perversitat que suposa la nova "pràctica reproductiva" i la ignomínia de la seua legalització. Un atemptat més contra les dones -que fins ara som les que gestem i parim- posant en tela de juí la verdadera maternitat voluntària i l'autèntic acte que proclama la filiació del nou nat: gestació i part; i un atemptat també contra la Llei 14/2006, de 26 de maig, sobre tècniques de reproducció humana assistida.
 

Em sent profundament indignada contra qui utilitza i contra qui pretén legalitzar la dona com a objecte reproductiu de compravenda, i més quan escolte els arguments toscs que s'esgrimeixen intentant sembrar la confusió, canviant el terme desitjos per drets, reclamant la solidaritat i l'altruisme dels ventres llogats per atendre el narcisisme i l'egocentrisme dels llogaters que volen perpetuar els seus gens, encobrint la realitat de la pobresa en què viuen les dones que es presten a gestar i parir per a altres, fomentant les agències que s'enriqueixen...
 

De la mateixa manera que em rebel•le contra les diferents formes d'explotació que inventa el capitalisme a fi de destruir els avanços de la societat del benestar, em rebel•le contra les derives neoliberals de l'explotació del cos de la dona.
"El patriarcat ha fet del nostre cos un camp de batalla" i estem disposades a defensar cada mil•límetre de la pell de les dones.

 Pepa Guardiola

A Federico Ibáñez, l'empremta d'un home savi.

Sovint, no som plenament conscients de l'empremta que ens deixen les persones fins que desapareixen per sempre de la nostra vida.

Dissabte 17 de juny, amb el cor ple d'estimes i el cos disposat a la partença, el bon company Federico Ibáñez s'acomiadava amb un missatge de claror d'albada. Els últims mesos, d'ençà que sentí que la parca l'esperava darrere la porta, acostumava a saludar el dia a les amistats amb un whasap matiner carregat de breus i intensos  retalls d'opinió, propòsits per a la jornada, alguna anècdota, cites dels seus autors preferits o la selecta estrofa d'un bell poema.
Els matins que no l'enviava sabíem que la malaltia li ho havia impedit.

A la fi, no necessità encendre mai més el seu mòbil i envià un adéu definitiu escrit amb lletra invisible sobre l'horitzó mariner que emmarca l'illa del Portitxol.

A una setmana llarga de la seua mort, repasse els missatges amistosos que ens va deixar, part de la tasca que va fer en favor del llibre i, alhora, com la vida ha anat permetent-me a poc a poc conèixer una persona tan integra, bonhomiosa i especial. 

 
El primer i indirecte contacte va ser mitjançant l’editorial Castalia, mercè la lectura de les “Novelas Ejemplares “ de Cervantes, allà per la dècada dels seixanta del segle passat, llavors no sabia que darrere de l’editorial que em brindava aquelles novel.letes clàssiques, hi havia una família que tenia una relació intensa amb Xàbia, la d’Amparo Soler i el seu fill Federico Ibáñez Soler.

Als anys noranta, quan m’havia atrevit a escriure i publicat alguns contes, em van presentar el Director  General del Llibre, “Federico Ibáñez, una persona que estima Xàbia i que estiueja al Portitxol” em digueren. Vaig aprofitar l’ocasió per parlar amb ell sobre la necessitat de suport a la Literatura Infantil i Juvenil (LIJ) i als llibres que es publicaven en les llengües de les diferents comunitats de l’Estat Espanyol. Al cap d’uns anys, la “Asociación Española del Libro Infantil y Juvenil”, amb el recolzament del Ministeri de Cultura, publicava una “Guia de Autores” de LIJ on incloïen escriptors i escriptores que empràvem en els nostres llibres el Català, el Gallec i l’Eusquera. Potser no va tenir res a veure, però vaig recordar les reivindicacions plantejades en aquella conversa.

No va ser fins entrat el segle XXI, quan vaig conèixer realment la grandesa de Federico Ibáñez, amb tota la vastitud cultural, ideològica, de capacitat de treball, saviesa, honestedat, afabilitat, bonhomia que impregnava la seua humanitat. Fou en establir-se definitivament a sa casa del Portitxol, amb Esperanza Morais, la seua esposa, i s’integrà de ple al poble de Xàbia sense escatimar dedicacions com a persona que s’implicava allà on hi era.

El vaig tractar com a company de l’agrupació local, i vaig poder aprendre i admirar l’home socialista de cap a peus que era, la seua claredat d’idees, la concepció que tenia de què significa ser d’esquerres, la defensa continuada dels drets humans, de la necessitat de la cultura com a clau que obri les portes de la justícia social, els passos ferms que donava per aconseguir la utopia que perseguia... També ens vam relacionar com a amics, era fàcil establir bons llaços d’amistat amb ell, i en el meu cas la literatura, el llibre i el foment de la lectura, foren nexes de confraternització.  Impossible no coincidir amb les premisses que deixà escrites en els seus articles: “ L'alta literatura no és oci, té una missió molt més transcendent: la de provocar el debat"… “Els llibres són, juntament amb l'aventura, el coneixement, la distracció, la companyia, l'emoció o el riure, el producte de l'esforç dels qui els han escrit i publicat per a què milions de lectors ens mirem al llarg de la història”… “El Sistema educatiu i les biblioteques són serveis socials que proclamen la dimensió pública de la lectura, el famós interès general del qual els llibres haurien de ser objecte”.

A meitat del passat mes de maig, vaig tenir l’honor de fer-li d’introductora en la presentació del seu conte “La decisión de Portícolo”, un  divertiment literari que Federico va teixir, durant la primavera,  filant l’insomni de les nits amb les aurores del seu estimat Portitxol i vestint amb encantadora prosa les emocions que li despertava la vida, l'amor i les profundes arrels que l’unien “a les rieres i cales, els xiprers i pins, l’Illa i l’Escull del Portitxol".  Aquesta joieta, editada en una delicadesa de llibret,  va ser el regal amb què Federico va voler anunciar la proximitat del seu comiat, i deixar un escrit d’autoria pròpia com l’última empremta d’una llarga tasca editora. Potser per això el conte ens entendreix alegrement durant la lectura i ens commou fins a la tristesa en arribar al punt i final.

Adéu bon company, a l'ara de l'Illa dorm eternament la teua mirada, l'aigua, la terra i l'aire guardaran per sempre el foc de la teua vida, i nosaltres conservarem com exemple la teua valuosa empremta.

Pepa Guardiola

Juny 2017, Montgó-Xàbia

Nota biográfica, Federico Ibáñez Soler (València 1946 - Xàbia 2017). Director de l’Editorial Castalia. Director General del Llibre i Biblioteques (1990-1993). President del “Centro Español de Derechos Reprográficos” (CEDRO). President de la “Federación Española de Cámaras del Libro y del Centro de Exportación de Libros Españoles” (CELESA). Membre del Consell Municipal de Cultura de Xàbia.

AFLIGIT COMIAT

M’atreveix a afirmar que Xàbia està vivint els dies més dramàtics, amargs i tristos del present segle. L’atropellament terrible d’un grup de ciclistes, que s’ha endut la vida de tres d’ells i deixa altres dos lluitant per conservar-la, ha cobert de pena i dolor famílies, amistats, coneguts, esportistes, veïnat. Una ona d’aflicció ha commocionat el poble.

No estem acostumats a la mort sobtada, la que cau de cop, veda l’alè, sega el moviment i estronca inesperadament la vida. Tampoc ens resulta fàcil assumir la mort pausada, aquella que s’anuncia en lenta malaltia o en la decrepitud dels anys.  En realitat no estem acostumats a cap tipus de mort, ni admetem la seua brusquedat, ni disposem de paciència resignada per esperar-la.

Malgrat que van seguides  l’una de l’altra, darrere la vida va la parca, com acceptar o esperar l’antagonista de l’existència?

Tampoc estem acostumats al desordre de sentiments que ens provoca la mort: pena, tristesa, dolor, desolació, contrarietat, confusió. Com suportar aquest cúmul d’emocions dolentes que ens arrabassa el cor i ens anihila la ment?. I plorem i ens rebel·lem contra els successos, contra fets luctuosos, i protestem contra el destí incert i injust.

La mort sobtada ha corregut sobre rodes per les carreteres de la Marina Alta i ha arrabassat la vida de tres ciclistes de Xàbia. Al seu pas ha deixat una estela de desolació, consternació, fúria, impotència, incredulitat, rebel·lia, ràbia. I pensem en l’infortuni del cúmul de circumstàncies adverses que s’han conjuminat.

Com tants diumenges, un grup d’esportistes va aprofitar el dia per practicar un dels seus esbargiments preferits. Seguien una ruta coneguda de bestreta, pedalejaven satisfets com en altres ocasions.

Però un vehicle descontrolat, mal conduit des de la inconsciència per una conductora irresponsable que mai haguera degut seure davant el volant, es llançà sobre ells, els colpejà, aixafà, empentà contra una tanca, un guarda-rail, i els trencà la vida, caiguts desfets sobre l’asfalt o al buit d’un barranquet...  Alhora va sembrar la tragèdia en l’existència de les seues famílies.

El  dramàtic succés va descompondre el dia de festa, i l’endemà i l’altre i molts dels següents. L’accident ens omplí de pesar, de records, de rostres, de moments...

I de preguntes amb el “per què” de tanta dissort: Per què la jove beguda va agafar el cotxe? Per què no es va detenir abans? Per què van coincidir en temps i espai l’abús desbocat del mal oci, amb l’esport sa? Per què en eixe punt de la carretera?

I en un va intent de tornar arrere en el temps per evitar el drama ens plantegem què haguera passat si alguna de les circumstàncies personals, materials, viàries, legislatives haguera sigut diferent.

Però ja és tard, massa tard per a Edu, per a Alberto, per a Jose, per a ells no ens cap més que  guardar-los per sempre en la memòria.

Tant de bo encara estiguem a temps per a Andrés i per a Scott.

I de segur que estem a hora de propiciar els canvis materials, viaris i legislatius per evitar accidentes terribles que absurdament i sobtadament destrossen vides.

Des del pesar i la commoció, el més sentit condol a familiars i amistats íntimes dels ciclistes als que hem donat l’últim comiat aquesta setmana. Ànims i força als ferits i parents . Solidaritat amb la pena de la família esportiva.

Tristesa, valor i superació, sense oblidar la tasca social que imposa la tragèdia viscuda perquè no es torne a repetir.

Pepa Guardiola