A Federico Ibáñez, l'empremta d'un home savi.

Sovint, no som plenament conscients de l'empremta que ens deixen les persones fins que desapareixen per sempre de la nostra vida.

Dissabte 17 de juny, amb el cor ple d'estimes i el cos disposat a la partença, el bon company Federico Ibáñez s'acomiadava amb un missatge de claror d'albada. Els últims mesos, d'ençà que sentí que la parca l'esperava darrere la porta, acostumava a saludar el dia a les amistats amb un whasap matiner carregat de breus i intensos  retalls d'opinió, propòsits per a la jornada, alguna anècdota, cites dels seus autors preferits o la selecta estrofa d'un bell poema.
Els matins que no l'enviava sabíem que la malaltia li ho havia impedit.

A la fi, no necessità encendre mai més el seu mòbil i envià un adéu definitiu escrit amb lletra invisible sobre l'horitzó mariner que emmarca l'illa del Portitxol.

A una setmana llarga de la seua mort, repasse els missatges amistosos que ens va deixar, part de la tasca que va fer en favor del llibre i, alhora, com la vida ha anat permetent-me a poc a poc conèixer una persona tan integra, bonhomiosa i especial. 

 
El primer i indirecte contacte va ser mitjançant l’editorial Castalia, mercè la lectura de les “Novelas Ejemplares “ de Cervantes, allà per la dècada dels seixanta del segle passat, llavors no sabia que darrere de l’editorial que em brindava aquelles novel.letes clàssiques, hi havia una família que tenia una relació intensa amb Xàbia, la d’Amparo Soler i el seu fill Federico Ibáñez Soler.

Als anys noranta, quan m’havia atrevit a escriure i publicat alguns contes, em van presentar el Director  General del Llibre, “Federico Ibáñez, una persona que estima Xàbia i que estiueja al Portitxol” em digueren. Vaig aprofitar l’ocasió per parlar amb ell sobre la necessitat de suport a la Literatura Infantil i Juvenil (LIJ) i als llibres que es publicaven en les llengües de les diferents comunitats de l’Estat Espanyol. Al cap d’uns anys, la “Asociación Española del Libro Infantil y Juvenil”, amb el recolzament del Ministeri de Cultura, publicava una “Guia de Autores” de LIJ on incloïen escriptors i escriptores que empràvem en els nostres llibres el Català, el Gallec i l’Eusquera. Potser no va tenir res a veure, però vaig recordar les reivindicacions plantejades en aquella conversa.

No va ser fins entrat el segle XXI, quan vaig conèixer realment la grandesa de Federico Ibáñez, amb tota la vastitud cultural, ideològica, de capacitat de treball, saviesa, honestedat, afabilitat, bonhomia que impregnava la seua humanitat. Fou en establir-se definitivament a sa casa del Portitxol, amb Esperanza Morais, la seua esposa, i s’integrà de ple al poble de Xàbia sense escatimar dedicacions com a persona que s’implicava allà on hi era.

El vaig tractar com a company de l’agrupació local, i vaig poder aprendre i admirar l’home socialista de cap a peus que era, la seua claredat d’idees, la concepció que tenia de què significa ser d’esquerres, la defensa continuada dels drets humans, de la necessitat de la cultura com a clau que obri les portes de la justícia social, els passos ferms que donava per aconseguir la utopia que perseguia... També ens vam relacionar com a amics, era fàcil establir bons llaços d’amistat amb ell, i en el meu cas la literatura, el llibre i el foment de la lectura, foren nexes de confraternització.  Impossible no coincidir amb les premisses que deixà escrites en els seus articles: “ L'alta literatura no és oci, té una missió molt més transcendent: la de provocar el debat"… “Els llibres són, juntament amb l'aventura, el coneixement, la distracció, la companyia, l'emoció o el riure, el producte de l'esforç dels qui els han escrit i publicat per a què milions de lectors ens mirem al llarg de la història”… “El Sistema educatiu i les biblioteques són serveis socials que proclamen la dimensió pública de la lectura, el famós interès general del qual els llibres haurien de ser objecte”.

A meitat del passat mes de maig, vaig tenir l’honor de fer-li d’introductora en la presentació del seu conte “La decisión de Portícolo”, un  divertiment literari que Federico va teixir, durant la primavera,  filant l’insomni de les nits amb les aurores del seu estimat Portitxol i vestint amb encantadora prosa les emocions que li despertava la vida, l'amor i les profundes arrels que l’unien “a les rieres i cales, els xiprers i pins, l’Illa i l’Escull del Portitxol".  Aquesta joieta, editada en una delicadesa de llibret,  va ser el regal amb què Federico va voler anunciar la proximitat del seu comiat, i deixar un escrit d’autoria pròpia com l’última empremta d’una llarga tasca editora. Potser per això el conte ens entendreix alegrement durant la lectura i ens commou fins a la tristesa en arribar al punt i final.

Adéu bon company, a l'ara de l'Illa dorm eternament la teua mirada, l'aigua, la terra i l'aire guardaran per sempre el foc de la teua vida, i nosaltres conservarem com exemple la teua valuosa empremta.

Pepa Guardiola

Juny 2017, Montgó-Xàbia

Nota biográfica, Federico Ibáñez Soler (València 1946 - Xàbia 2017). Director de l’Editorial Castalia. Director General del Llibre i Biblioteques (1990-1993). President del “Centro Español de Derechos Reprográficos” (CEDRO). President de la “Federación Española de Cámaras del Libro y del Centro de Exportación de Libros Españoles” (CELESA). Membre del Consell Municipal de Cultura de Xàbia.

AFLIGIT COMIAT

M’atreveix a afirmar que Xàbia està vivint els dies més dramàtics, amargs i tristos del present segle. L’atropellament terrible d’un grup de ciclistes, que s’ha endut la vida de tres d’ells i deixa altres dos lluitant per conservar-la, ha cobert de pena i dolor famílies, amistats, coneguts, esportistes, veïnat. Una ona d’aflicció ha commocionat el poble.

No estem acostumats a la mort sobtada, la que cau de cop, veda l’alè, sega el moviment i estronca inesperadament la vida. Tampoc ens resulta fàcil assumir la mort pausada, aquella que s’anuncia en lenta malaltia o en la decrepitud dels anys.  En realitat no estem acostumats a cap tipus de mort, ni admetem la seua brusquedat, ni disposem de paciència resignada per esperar-la.

Malgrat que van seguides  l’una de l’altra, darrere la vida va la parca, com acceptar o esperar l’antagonista de l’existència?

Tampoc estem acostumats al desordre de sentiments que ens provoca la mort: pena, tristesa, dolor, desolació, contrarietat, confusió. Com suportar aquest cúmul d’emocions dolentes que ens arrabassa el cor i ens anihila la ment?. I plorem i ens rebel·lem contra els successos, contra fets luctuosos, i protestem contra el destí incert i injust.

La mort sobtada ha corregut sobre rodes per les carreteres de la Marina Alta i ha arrabassat la vida de tres ciclistes de Xàbia. Al seu pas ha deixat una estela de desolació, consternació, fúria, impotència, incredulitat, rebel·lia, ràbia. I pensem en l’infortuni del cúmul de circumstàncies adverses que s’han conjuminat.

Com tants diumenges, un grup d’esportistes va aprofitar el dia per practicar un dels seus esbargiments preferits. Seguien una ruta coneguda de bestreta, pedalejaven satisfets com en altres ocasions.

Però un vehicle descontrolat, mal conduit des de la inconsciència per una conductora irresponsable que mai haguera degut seure davant el volant, es llançà sobre ells, els colpejà, aixafà, empentà contra una tanca, un guarda-rail, i els trencà la vida, caiguts desfets sobre l’asfalt o al buit d’un barranquet...  Alhora va sembrar la tragèdia en l’existència de les seues famílies.

El  dramàtic succés va descompondre el dia de festa, i l’endemà i l’altre i molts dels següents. L’accident ens omplí de pesar, de records, de rostres, de moments...

I de preguntes amb el “per què” de tanta dissort: Per què la jove beguda va agafar el cotxe? Per què no es va detenir abans? Per què van coincidir en temps i espai l’abús desbocat del mal oci, amb l’esport sa? Per què en eixe punt de la carretera?

I en un va intent de tornar arrere en el temps per evitar el drama ens plantegem què haguera passat si alguna de les circumstàncies personals, materials, viàries, legislatives haguera sigut diferent.

Però ja és tard, massa tard per a Edu, per a Alberto, per a Jose, per a ells no ens cap més que  guardar-los per sempre en la memòria.

Tant de bo encara estiguem a temps per a Andrés i per a Scott.

I de segur que estem a hora de propiciar els canvis materials, viaris i legislatius per evitar accidentes terribles que absurdament i sobtadament destrossen vides.

Des del pesar i la commoció, el més sentit condol a familiars i amistats íntimes dels ciclistes als que hem donat l’últim comiat aquesta setmana. Ànims i força als ferits i parents . Solidaritat amb la pena de la família esportiva.

Tristesa, valor i superació, sense oblidar la tasca social que imposa la tragèdia viscuda perquè no es torne a repetir.

Pepa Guardiola

Món mal globalitzat

Comença la cançó: “Un dia de Pasqua un xiquet plorava perquè...”

Expliquen les noticies : "… Iemen necessita tot tipus d'ajuda humanitària, atès que els atacs aeris saudites han reduït a runes gran part de la infraestructura del país."

"….una dona ha sigut assassinada per la seua exparella a Almeria. Amb aquest nou atemptat masclista són ja 24 les dones assassinades víctimes de violència de gènere."
"…l’atemptat suïcida contra un comboi ple d’evacuats, a una carretera propera a la ciutat d’Alep, ha deixat 126 víctimes mortals, 68 són menors."

"…la mare de totes les bombes ha sigut llançada per la força aèria dels Estats Units. Donald Trump ha passat a l’atac amb la més mortífera de totes les bombes, després de la bomba atòmica que destruí Nagasaki el 1945."
"…2.000 immigrants i 7 cadàvers van ser rescatats aquest diumenge en el Mediterrani Central. El Dissabte van ser rescatats altres 5.000 i el divendres 2.000."

No és la meua intenció sembrar de males imatges els records que guardarem de les quasi concloses festes de Pasqua, però no puc evitar entremesclar les estrofes de les cançons tradicionals, cantades aquests dies,  amb el rerefons sonor de les notícies d'actualitat relatades pels mitjans de comunicació.

Us ho assegure, no està en la meua  voluntat amargar els sabors guardats al paladar per l’abundor gastronòmica de paelles a l’aire lliure, mones amb ou o sense, berenarets de pasqua, ni tampoc afegir una porga al disgust del retorn al treball.

Simplement necessite evidenciar la realitat cruel que ha ocorregut paral·lela al nostre muntatge de minivacances al sol i que ens ha destorbat amb flashos impertinents. Perquè, com un anunci subliminal, s'han quedat gravats al primer estrat de l'inconscient els successos fatídics que ha viscut la humanitat en diferents parts del món, alienes a les nostres celebracions i corpreses per fets dolents, i allò que roman mig ocult en la nostra consciència acaba per sorprendre’ns quan apareix a la llum.

És el que té el món mal globalitzat, mentre en uns llocs podem abandonar l’estrès quotidià  per anestesiar-nos a la plàcida riba marina en companyia del bon oratge i les tradicions plaents, més enllà del nostre limitat horitzó visual la violència que genera l'ambició dels factòtums neoliberals, l'avarícia, l'odi, el poder avancen  implacables amb la seua corrosiva destrucció.