dijous, 7 de maig de 2009

VETLLADA LITERÀRIA AMB LA BRISA DE VENT DE PROGRÉS.

L'Associació Vent de Progrés ha organitzat una trobada-vetllada literària amb el lema "Vivències de la Marina". Un grup prou nombrós de persones que ens dediquem al dolç cultiu de les lletres, hem compartit els fruits variats que recollim, contes, poemes, memòries... tots relacionats amb la nostra estimada comarca, i sempre amb el salobre de la mar rondant les paraules. Jo he llegit l'adaptació del conte " Fragment de Lluita" publicat a 2003. L'he acurtat i adaptat a la lectura en veu alta. L'he fet servir com a recordatori del 400 aniversari de l'expulsió dels moriscs, el tema resulta idoni.




*****************************FRAGMENT DE LLUITA***********************

-DEIXEBLE DE MORABIT -
Els últims fidels de les alqueries properes havien marxat. Beneïts per l’home sant i reconfortats d’esperit deixaren el morabit en la pau i soledat beatífica que li eren habituals.
El sol també desaparegué de la vall, només uns tènues raigs tenyien de taronja el cel i la mar.
Però el foraster no partia, seia sobre les roques de la riba, absort, amb la mirada perduda a l’horitzó, aliè a la fi de pregaries i càntics.
Des de la porta de la mesquita, el deixeble del santó guaitava el desconegut. Per què no havia marxat com els altres? Per uns instants pensà en descendir a preguntar-li que hi feia tot sol. Després recordà les obligacions pròpies, s’encongí de muscles i entrà a la cabana on el morabit mormolava les aleies del capvespre.
Per l’estrella, quan declina! El vostre paisà no s’ extravia, ni es desencamina."
Sense que el vell deixara de recitar mentalment, el deixeble li donà menjar, li donà a beure llet i l’acompanyà al jaç.
Quan conclogué les ocupacions, recordà l’estrany. Seguiria mirant la mar? Observà per la finestra i la silueta del desconegut es retallà sobre un camí de llum que la lluna plena pintava en la foscor marina. Li preocupà l’actitud de l’home i temé que estiguera cavil·lant acte roí. No seria el primer desesperat que volent fugir de la invasió hostil es tirara a l’aigua creient-se amb forces per aplegar nedant a les terres d’Al Magrib. Setmanes arrere havien trobat a la platja de pedres els cossos de tres infeliços als que la mar havia negat protecció.
El deixeble es decidí eixir a parlar-li per oferir-li consell i aixopluc .
A mesura s’apropava, escoltava recitar el foraster una pregaria estranya
“ Buida ha quedat la llar caritativa.
Vés-te’n nòmada que en aquesta vall
vas voler alçar regnes. No hi ha temps:
les gents ja hi fugen i el forment es crema.”(*)

Sentí llàstima profunda per aquell desvariat que clamava a la lluna poemes profans, com un llop perdut. L’agafà de la mà i li prometé ajuda, a l’endemà buscaria un pescador que se l’enduguera a Alger.
Però a l’endemà i a l’altre i a l’altre, i encara uns quants altres dies més, fins la següent lluna plena, la mar es mostrà brava i els pescadors no s’allunyaren de la badia, sabien del mal humor de la galerna i temien l’ímpetu de les onades que alçava.
El foraster resultà ser un antic rawi, i si en temps gaudí de fortuna i reconeixement com a rondaire, hores d’ara no li quedava més que una memòria incansable i una paüra constant. Passava el dia entre declamacions de versos exaltats i aterridores cròniques d’aljames conquerides pels cristians.
El deixeble alternava la cura del morabit amb les atencions a l’hoste cantor, tot procurant mantenir-lo allunyat del santó, car la retafila de versos blasfemes feria com a sagetes les oïdes virtuoses.
Ara i adés cantava el rondaire brindant cara la mar amb una copa imaginaria:
“ Com eren de pesants aquells gots buits que ens duien.
En omplir-los de vi pur, però, s’alleugeriren
I a punt van ser d’envolar-se’n
com escapen les ànimes dels cossos. (*)

Després ebri de poemes, corria per la platja i, al ritme del soroll que feien els peus en colpejar les pedres, entonava una cançó impúdica:
Un negre nadava en un ullal
I l’aigua no amagava els codolets del fons,
L’ ull blau , i lluent,
La nina negra!”(*)

Una altra estona el recitador plorava atemorit ,
El tall de les espases, ai! de ma casa,
ha tacat de sang tota la plana.
El foc sofrent t’ha socarrat el rostre!
Ai!, qui et mira queda mut i vessa planys,”(*)

A l’hora baixa seia dalt del rocam recitant amb dolça melangia,
Quina nit vaig passar més delitosa
Fins a l’alba abraçat per l’albada.
Els braços seus, baldrics, als muscles meus;
I els meus, cenyill voltant-li la cintura.”(*)

I més d’una vegada, a la matinada, se'l sentí cantussejar gitat, amb els dits acaronant l’aire com si jaguera amb algú:
“Quan la nit d’amor davalla
Aquell que dorm no sap
Quan pateix un amant i quant amaga”.(*)

El deixeble sofria en veure l’expressió foragitada del rawi i no entenia com podia posar tant de sentiment en aquells versos profans, que no mostraven més que el disbarat de les passions humanes. Ell en canvi recitava les sures de l’Alcorà i les seues ànsies es dissipaven.

Finalment amb la lluna plena vingueren les calmes i els pescadors del poblat s’endugueren el foraster, més asserenat que la mar mateixa i més content que els mariners en veure les naus solcar segures les aigües.
Passaren setmanes, i els dies es feren terribles, l’host cristiana assetjà la ciutat veïna. Les barques dels pescadors del poblat ja no pescaven, anaven i venien al nord d’Àfrica carregant gents que fugien.
Un dia els cavallers de la creu entraren a la vall i prengueren possessió de tot. El deixeble carregà el santó dins un llagut i enlairà les veles navegant mar endins, rumb a Xaloc.
Eren al mig de l’ampla badia, entre braç i braç de les muntanyes que s’endinsaven a la mar acomiadant-los, quan veren fumejar la mesquita i flamejar les cabanes del poblat. El morabit orava:
“ Oh, Al·là, Amo del domini! Tu dónes el domini a qui vols i se'l retires a qui vols, exaltes a qui vols i humilies a qui vols. En La teua mà omnipotent està el bé. ”
Però el deixeble no podia seguir les aleies, li sonaven a pous buits, que l’ofegaven amb aire putrefacte . De sobte recordà la nit que conegué el rawi..., els ulls se li cobriren amb una cortina de llàgrimes vedant-li la visió de la terra que s’allunyava, la boca se li obrí en un clam desfent-li el nuc de la gola, i cridà amb el cor ple de sentiment els versos profans que li ensenyà el cantor:
“ Buida ha quedat la llar caritativa.
Vés-te’n nòmada que en aquesta vall
vas voler alçar regnes. No hi ha temps:
les gents ja hi fugen, el forment es crema.”


(*)1.Ibn Al-labbana de Dénia (s.XII) “Fragment del plor per l’enderrocament dels
Abbadis”.
2.Ibn al-yamani d’Eivissa (s. XI) “Fragment Bàquic)
3.Ibn Khafaja d’Alzira (1058-1138) “El nadador negre”
4.Ibn al-Zaqqaq de València (s.XII) “La nit”
5.Al-Russafí de València (s.XII) “Fragment”



Pepa Guardiola

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada