Pensava que els havia perdut.No responien a les glopades de la ruixadora ni a les neteges de plantes competidores. La timidesa que els és habitual i la supèrbia del sol cremant la terra havien esborrat tot signe de la seua existència.
Les minses gotes de pluja dels últims dies, l'aire un punt més fresc i l'olor a ozó, els han despertat de la letargia.
Van aixecant-se d'un en un, apareixen en un alè i en un respir se'n van. Discrets els meus lliris d'aigua han mostrat que encara hi són.
La natura té una capacitat de confabular-se amb la bellesa que mou l'enveja de la creativitat humana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada