Cabòries en Nit de Difunts.

 Acomplint amb la devoció de recordar els avantpassats difunts, i fidel a la tradició de visitar-los i dur-los flors on reposen, aquest matí de Tots Sants he fet un volt pels dos cementeris de Xàbia, el nou de les Catarroges, ple d’activitat, amb làpides netes i adornades; i el vell de Sant Joan, ja clausurat, on corprèn el contrast de les parets nues, que ocultaven els taüts, els nínxols segellats amb ciment, i les tombes que encara contenen fèretres. 
També m’ha vingut de gust dedicar un pensament a altres tres cementeris locals, més antics, que segles arrere guardaren despulles humanes i que en l’actualitat no conserven més que el buit de les foses o la memòria de la seua existència, recollida en plànols d’excavacions i en textos històrics. 
D’aquests tres cementeris antics, dos hi eren dins la vila: el fossar medieval a la plaça de l’Església, del que hi podem veure, a través d’un vidre, unes tombes excavades en el sòl de l’oficina de Turisme; i el de l’antic hospital de la capella de santa Anna, al carrer d’Avall, sobre la terra del qual es construí l’edifici que va servir de casa de metges primer i d’oficina tècnica després. 
El tercer espai d’enterrament amb què m’he entretingut una estona ha sigut el de la necròpolis romana del Muntanyar, hui en dia ocupada per una urbanització d’estiuejants.
 Les dues visites i els tres pensaments dedicats als cinc cementeris, en ús o desús, de Xàbia m’han dut entre cabòries a reprendre una reflexió que ja m’he fet en diferents ocasions i que cobra força en aquesta època de l’any:
“Els cementeris no són lloc de descans de les nostres despulles, són un simple espai on es deixen provisionalment. La mort és eterna, la tomba és efímera i, de vegades, d’una temporalitat tan fugaç que ni tan sols guarda les restes que se li han confiat fins que es tornen completament pols."
Recorde quan a finals dels anys cinquanta excavaren el fossar i les runes de l’antic hospital de la capella de Sant Anna. Xiquets i xiquetes ens amagàvem per les portelles de la Ronda Sud contemplant esglaiats com passaven els carros plens de les calaveres i ossamentes que hi treien, els soterrats no havien reposat en aquella terra més de tres-cents anys. 
De major, a la dècada dels vuitanta, vaig participar en les excavacions de la necròpolis romana del Muntanyar, alguns d’aquells esquelets tingueren més sort i els permetérem descansar en llur fosa una vintena de segles. 
Als anys noranta, quan aparegueren les foses medievals, en les excavacions dels baixos de l'Ajuntament, vaig proposar que quedaren a la vista protegides per un vidre. 
Fa poc més d’un lustre em va tocar reubicar els meus avantpassats des del cementeri vell al cementeri nou, ni tan sols un segle els vam deixar reposar en pau. 
Veieu com les tombes són més efímeres que les ossamentes que se'ls confien? 
Està clar que els interessos d’aprofitament de la terra, fins i tot la dels “camposantos”, no tenen com a prioritat respectar el descans dels morts. 
I feta aquesta reflexió en nit de difunts em pregunte,  com s’atreveixen les altes esferes eclesiàstiques a dir que això de tirar les cendres a qualsevol lloc és pecat?