Abans d’acabar octubre, en una tertúlia d’amigues, no sé com
ni perquè, una d’elles relatà una anècdota que em dugué al cap les contalles de
la nit d’ànimes. Al cap se m’ha quedat la historieta i reclama eixir. Aquí la
porte, amb els deguts retocs per ser contada una nit carregada d’esperits difunts.
CONTALLA DE NIT D’ÀNIMES, 2024
Això que contaré va succeir fa uns anys, durant un llarg
pont de Tots Sants, quan la meua germana, la seua filla i jo acompanyàrem la
mare al poble on de menuda passava unes setmanes d’estiu amb la seua àvia, als
vessants del Massís del Penyagolosa.
Un cosí llunyà ens deixà l’antic mas familiar, ben conservat
i restaurat, arrecerat a una muntanyeta
i vigilant un molí d’aigua. El dia de Tots Sants baixàrem al poble. Visitàrem
el cementeri i deixàrem flors sobre les tombes que guardaven les despulles dels
avantpassats. Després, el cosí llunyà ens convidà a un dinar amanit d’interessant informació sobre la
genealogia compartida. Abans del capvespre, emprenguérem tornada al mas.
La carretereta s’empinava en giravoltes. A mitjan camí, paràrem
en un mirador des del qual el Penyagolosa resplendia superb. Les llums ataronjades pintaven un crepuscle intents, i
per la vall les campanes de l’església escampaven els tocs d’ànimes. Ma mare s’entretingué
collint unes floretes del lligabosc que s’enramava al muret del mirador. En
tornar al cotxe, ma germana ens alertà: s’havia punxat una roda. El sol fregava
els cims i avisava d’imminent fugida, arrossegant amb ell colors i clarors. No
era moment de canviar rodes, millor telefonar al poble i que vingueren per
nosaltres. “No destorbeu ningú, podem anar al mas per la senda del molí, és més
curta i plana, demà veniu i canvieu la roda”, digué la mare. La meua neboda
mostrà el cartell que senyalitzava la ruta, corregué a investigar i s’esfumà en
el tram d’inici. “Àngela”, cridà ma germana neguitosa. La xica aparegué cofoia,
el caminal estava en bon estat, el molí es veia a prop i assegurava una
passejada curta. No ho tenia jo tan clar. “Que les animetes ens valguen”, vaig
rondinar.
Raó duia Àngela, el caminal era un passeig entre roures i
carrasques. Però l’hora i el dia tintaren l’arbreda d’ombres esquerpes. Al racó
d’una revolta ens sobresaltà una creu de pedra. Ma mare contà que un estiu
desaparegué un xiquet d’un dels masos veïns, trobaren el seu cos en aquell
racó. “Deixa-ho estar, no és moment d’afliccions”, digué ma germana. La mare ornà la creu amb el ramellet de lligabosc
i seguírem el camí corpreses. Els matolls ens fregaven les cames com a
bestioles fastigoses. La fosca ens cobrí amb un vel vacil·lant. Encenguérem les
llanternes dels mòbils. La nostra comitiva em recordava la contalla sobre el
combregat de les ànimes del Montgó que m’esporuguia de xiqueta.
“Ja hi som” anuncià la neboda que obria el seguici. Em vaig
avançar i vaig obrir portes i llums, recuperàvem normalitat. “Qui té la meua bossa amb les medicines?”,
preguntà la mare en seure. Ens miràrem unes a altres, qui la duia?. “S’ha
quedat al cotxe, l’he oblidada jo”, reconegué Àngela. Sense pensar-ho, vaig
agafar una llanterna que penjava darrere la porta, les claus del vehicle i vaig
eixir a la carrera.
Les petjades destrossaven fulles seques. El cor bategava el
silenci. L’alè colpejava l’aire. La inquietud amartellava les sines. Com una
buberota aterridora vaig desfer el caminal. A distància vaig encendre els llums
del cotxe. A dintre, vaig regirar el vehicle buscant la bossa. No, no hi era,
no hi era. El desconcert em caigué al damunt. Ma mare precisava les medicines. Amb
la llanterna, vaig repassar el terra fins al mirador. “No potser, no hi és”, em
repetia “no hi és”. Una fosforescència s’insinuà sobre el lligabosc, i el
bracet d’una criatura fantasmal m’allargà un objecte conegut, mentre una veueta dolça
deia: “Senyora, és això el que busca?”.
A la vall tremolaven les llumenetes del poble.
Pepa Guardiola, Montgó, Tots Sants 2024
