REUBICANT DIFUNTS

No està en el meu ànim semblar macabra, o romàntica o fins i tot malenconiosa..., tampoc m’importa si ho semble, al cap i la fi les dates en que estem donen peu a que l’humor s’impregne amb eixos matisos.
Els darrers dies d’octubre i principis de novembre, en plena tardor, la nostra cultura rendeix homenatge als difunts. Tot i que volen imposar-nos noves modes vingudes dels països del nord ( a mi l’importat Halowen m’evoca més al soterrar de la sardina d’un carnestoltes celebrat a destemps, que a la festa de difunts), les tombes i nínxols dels cementeris continuen florint per Tot Sants.
Tanmateix, si hom pensa en els cementeris com a lloc de respòs de les nostres despulles..., s’equivoca. Comparat amb l’eternitat de la mort no hi ha res més efímer que una tomba, siga un gran mausoleu, siga un simple forat en terra o en mur. Als fets em remet, i a la meua pròpia memòria...
De menuda, recorde quan excavaven les runes de l’antic hospital, junt a la capella de Sant Anna de Xàbia, per construir les cases dels metges ( actual Oficina Tècnica). Xiquets i xiquetes ens amagàvem per les portelles de la Ronda Sud veient com passaven els carros amb les calaveres que hi treien ( calcule que moltes amb més de 200 anys de pols sobre els ossos) . De major, a la dècada del 80, vaig estar en les excavacions a la necròpolis romana del Muntanyar, alguns d’aquells difunts tingueren més sort i els permetérem descansar en llur fosa una pila de segles. ( Les dades concretes d’uns i altres les trobareu al museu Soler Blasco).
Enguany els ha tocat als meus avantpassats més propers abandonar els nínxols i ser reubicats del cementeri vell al cementeri nou, ni tan sols un segle els hem deixat gaudir de descans.
Al nou cementeri de les Catarroges aniré a rendir homenatge als meus difunts. Però passaré pel cementeri vell i deixaré un ram de flors, al cap i a la fi va ser el primer espai que va acollir les seues despulles.
Espere que els xabiencs sapiguem guardar la deguda memòria material de l’antic cementeri, com a espai de record històric i terra d’última acollida.
Disculpeu si m’he posat malenconiosa, romàntica i macabra.
(Aahhh!! i vist el que he vist, em referme en la meua idea de la incineració com a descans etern més segur.)