Els viatges sempre deixen petjades inoblidables. En tornar a casa i reprendre la rutina habitual, i en especial si tot ha anat com s’esperava, les imatges, sensacions i vivències que ens han quedat gravades de paisatges, ciutats, gents que hem conegut, ens sorprenen de sobte acudint a la memòria i envaint-nos la ment amb impressions tan reals que sembla com si el temps haguera fet un bucle i ens duguera de nou al país visitat, dies, setmanes o mesos arrere. En el cas dels aplecs excursionistes, endemés de les petjades guardades en la memòria i de la remembrança de les persones conegudes, et queda la vibració física de sentir-te en forma ( agulletes de cames a banda). Una bona caminada per sendes muntanyenques t’ompli els ulls i l’olfacte, et neteja els pulmons, et redueix el colesterol, cremes calories, et lleva greix acumulat i t’anima als bons propòsits de repetir l’exercici excursionista més sovint ( malgrat que el propòsit s’esvaïsca amb la primera ploguda).
Vora 800 persones ens vam aplegar a l’Alguer dissabte 29 d’octubre. Veníem del País Valencià, de Catalunya, del Roselló, de Mallorca i les que ja hi eren de Sardenya. Una gran colla de gent unida per la llengua i l’estima a la natura.
Els del grup de la Marina Alta partírem de matinada des de Pedreguer cap a l'aeroport de Manises, ben acomboiats com sempre pels organitzadors del Centre Excursionista de Pedreguer. A mitjan matí ja hi erem a l'Alguer on ens esperaven encontres, xarrades, excursions, visites, concerts, balls, dinars, sopars, comiats...
De les vivències que més em van corprendre van ser les relacionades amb la música.
La primera nit em va impressionar el concert del cor de Vilanova de Monteleone, on vaig escoltar per primer vegada el cant a tenore de la música sarda, la nit del sopar de cloenda en vaig poder gaudir de nou.
En l'excursió del segon dia, al cim del mont Murone, un mirador natural sobre la costa del territori d'Alguer i el pla de Nurra, la guitarrista valenciana, virtuosa de nombrosos instruments musicals i professora de música, Cristina Martí va fer sonar la seua dolçaina i ens va brindar una "Muixaranga" i un "Cant dels ocells" que ens deixaren el moment gravat a aire i música en el cor de la memòria.
Bon aplec,sí senyor, felicitacions als organitzadors. Fins l'any que ve al Capcir.
Entreu al bloc de Josep Castelló
.
que guapet Pepa!
ResponElimina¡Vaya paseos más chulos con la mochila al hombro ! Besotes de Rosalía Sender
ResponEliminaHola Pepa. Interessant el teu article i les fotos sobre l'Aplec de 'Alguer, gràcies al qual i al CEP hem connectat mitjançant la xarxa; tot i que jo sóc novell i bastant ignorant en aquestes tecnologies, seguiré amb interés el teu bloc que m'agrada força i procuraré dependre alguna cosa. Salut!
ResponEliminaSalut Josep! estem en contacte virtual, de bloc a bloc.
ResponEliminaGràcies, Pepa, per regalar-nos eixa vista de la badia de l'Alguer que no coneixia. M'alegre que disfrutàreu dels coros d'allà, són una cosa especial, sí, i de la màgia musical de Cristina. Però quina enveja (saludable, eh) també!
ResponElimina--
Toni Torregrossa
Hola Toni:
ResponEliminaPer a mi va impressionant escoltar els cants sards, els acords que fan sonar amb les diferents veus, ni una sola desentona, plena armonia... I com es posen en corro tancat per a cantar, no els importa el públic sinó el conjunt de veus que han d'eixir cap amunt totes a una i cadascuna en el seu armònic propi, sense desentonar, com el fum d'un bon foc que escapa de la ximenera fent saber a tots que hi ha una llar on es poden calfar. Vaig estar unes estones amb ells després de sopar, era un goig escoltar com improvisaven, amb un bon got de vi cannonau de la terra.
Però que he de contar-te? tu saps millor que jo què és aixó de sentir la música amb força.
Una abraçada i salut