Nit dels focs de sant Joan

Al llarg de l’any hi ha dos períodes en què l’astre solar canvia el seu rumb. Durant el solstici d’hivern, la nit més llarga, un sol llunyà proclama la voluntat de vèncer la foscor i tornar a convertir-se en el senyor de les hores. En el solstici d’estiu, el dia més llarg, el sol aplega al punt àlgid en la seua ascensió al nord de la volta celeste. Per uns instants sembla aturar-se en el zenit i, després de mostrar el triomf de la claredat sobre les tenebres, inicia el declivi.
Un solstici i l’altre són motiu de festivitats a cavall entre tradicions paganes i cultes religiosos, fruit de l’amalgama de costums, creences i ritus diferents, com correspon a celebracions ancestrals tan antigues com la humanitat.
A Xàbia, ambdós moments tenen una festa, consagrada pel santoral i delimitada d’antuvi amb un espai físic; l’ermita de santa Llúcia, orientada als raigs del solstici d’hivern; i l’ermita de sant Joan ( junt al cementeri antic) orientada al solstici d’estiu.
Temps i temps enrere, al pujol de l’ermita de sant Joan es feia un porrat dedicat al sant amb romeria i missa. La gent descansava dels quefers de la sega del blat, es preparava per a la renda estiuenca, pregava perquè les collites foren abundants i donava gràcies pels fruits rebuts o per rebre. La nit de sant Joan, del 23 al 24 de juny, nit de pugna entre la claror i l’obscuritat, la realitat i l’esoterisme, el món i el submón, s’encenien focs protectors davant de cada un dels portals de les muralles que tancaven la vila de Xàbia, per tal que genis, bruixes, dimonis i esperits solts no l’envaïren. Homes i dones, coronats amb garlandes, dansaven al voltant de les flames i saltaven cada foguera en un acte atàvic de purificació col.lectiva que propiciava la salut, la fortuna i l’amor.

Superant canvis de segles i segles, xabiencs i xabienques han mantingut viva la tradició de la Nit dels Focs, i aquesta mitjanit coronats amb garlandes florides tornarem a saltar les fogueres de flames benefactores.