TAMBÉ SÓC D’AQUESTA TERRA

TAMBÉ SÓC D’AQUESTA TERRA

Quan la llum pujada des del fons del mar

a llevant comença just a tremolar,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Dempeus sobre el breu entarimat de l’escenari, la silueta del seu cos anyenc ressaltada pels focus de llum enmig  d’un arc del riurau,  les dues mans aferrissades a un costat i altre del faristol, el cap subtilment cot mirant ara el paper i després el públic, amb gest pausat i tendre, Flora O'Brian comença a recitar el poema de Salvador Espriu “He mirat aquesta Terra”. 

La tremolor que li agitava les cames fa pocs minuts  es torna en fermesa només deixar anar el primer cop de veu, la por a emmudir s’esvaeix amb la melodia dels versos, el neguit intern fa unes revolades i es transforma en dansa cadenciosa, el temor a maltractar l’articulació dels sons desapareix i va bastint-los acuradament en la boca per fer la pronúncia quasi perfecta de cada paraula, tan sols les “erres” de “terra” se li escapen desfetes en “arena de mar”, sense poder dissimular l’accent de dona criada en diferents parts del món.

                               

 Quan per la muntanya que tanca el ponent

el falcó s'enduia la claror del cel,

Flora O'Brian vingué des de la foscor del ponent, fugint de la tristesa dels darrers anys, de la malaltia, de la pèrdua d’éssers estimats, de la solitud. Arribà buscant les llums que li havien assegurat niaven vora la Mediterrània, necessitava esborrar les ombres de les angoixes viscudes i contemplar la vida amb la mirada pintada de colors renovats.

Comprengué que no l’havien enganyada, que en cap altre lloc trobaria millor antídot contra les seues melangies, només albirar el perfil dormit de la serralada de Segària i el cap aixecat del massís del Montgó, els dos gegants petris escapats de la terra i la mar que s’enlairen cap al cel de la Marina. Les formes semihumanes de les dues muntanyes li recordaren les antigues llegendes amb què els majors li entretenien la imaginació els dolços dies de la infantesa, allà al seu estimat país natal, la vella Irlanda.

I en un instant se sentí com en casa pròpia.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,

Flora va nàixer a la vila de Bushmills, al comtat d’Antrim, en la costa nord-est d’Irlanda. Els dies excepcionals que el descans del treball a les destil·leries coincidia amb el bon oratge, família i amistats anaven d’excursió als impressionants penya-segats costaners i baixaven fins la insòlita Calçada del Gegant. Fressaven a pleret les sendes, saltaven pressuts de rocall en rocall, observaven les columnates basàltiques que lliscaven espadats avall, i admiraven les escultures meravelloses que s’endinsaven reptants en l’oceà. En acabant, bleixosos, seien en bancades de pedrams i escoltaven un adult contar el relat dels personatges que havien creat aquell escenari de faula.

 "En els orígens seculars del país, el gegant irlandès Fionn mac Cumhaill construí un pont colossal per anar al nord d’Escòcia a lluitar contra el forçut Benandonner. Quan Fionn i la seua muller  Oonagh veren aparèixer l’imponent enemic, es compararen en grandària i comprengueren que l’escocès seria el guanyador de la brega. Atemorits, inventaren un ardit per defugir-se’n. Benandonner  cregué l’engany i enfurismat destruí a potades el pont. Les restes de l’enorme viarany es disseminaren per la costa abrupta i entre segles i llegendes guardaren la memòria del succés.

Acabada d’oir la contalla, la xiqueta Flora contemplava atònita els descomunals embalums de pedra que els protagonistes del relat havien deixat escampats per la Calçada del Gegant, una arpa, un orgue, una bota, una cadira, fins i tot els ulls d’un dels homenots, però mai arribà a veure els cossos ni pogué imaginar com serien aquells personatges sorgits de les forces volcàniques.

Quan la pluja porta l'olor de la pols

 de les fulles aspres dels llunyans alocs,

Flora O’Brian va abandonar Irlanda en entrar a la jovenesa. Marxà amb la seua família a unes destil·leries de Califòrnia. Al nou continent aixafà terres extenses que no podia abraçar l’aigua salada, un oceà més immens que el que li omplia els ulls des de la seua illa; hi trobà muntanyes espectaculars, deserts desconcertants, abismes pregons, cingles intrèpids forjats per una munió d’éssers prodigiosos envoltats per històries formidables. 

En aquell país acabà de créixer, lluny de la pluja i els núvols d’Irlanda. La pols dels dies i dels treballs li féu saber les dificultats del món i descobrir, alhora, un sentiment grandiós, l’amor.

De viatge de noces, ella i l’estimat es regalaren un projecte fascinant, construir la pròpia destil.leria amb camps de cultiu, vinyes de fullatge canviant i bodega de vins exquisits. Partiren cap al sud del continent americà, i feren realitat el seu projecte al peu dels Andes, de cara al blau marí per on es retirava el sol després de deixar l’essència dels raigs en els xanglots de raïm. 

Quan el vent em parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,

Un exèrcit d’homes violents, d’ànima insignificant, d’avarícia inesgotable, d’inhumanes ànsies de poder, destruí el somni d’una nació i sembrà els pobles de mort i temor. Els pàmpols de les vinyes plantades per Flora s’assecaren i els camps s’estremiren. Ella i el seu company buscaren més enllà del blau marí, a l’altra part de l’oceà immens, noves terres que els acolliren.

S’hi establiren a una illa tan vasta com un continent, ansiosa de verds i necessitada de gents. Reprengueren l’aventura de plantar vinyes, construir bodega, alçar destil·leria, tenir fills. I les planures d’Austràlia li bressolaren l’amor, la vida, les il·lusions. 

Fins que el somriure dels anys féu marxar els fills darrere dels propis projectes, el vent del temps s’endugué l’estimat sobre les esquenes de la mort, i la solitud esborrà l’entusiasme de qualsevol treball.

 Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
 de passar la rella damunt els records,

                          

Flora desféu el llarg camí de vinguda i retornà al punt de partida, a la vella Irlanda, als antics records llaurats en la memòria, als solcs de la infantesa, a les llavors de la joventut. Però els solcs havien perdut la frescor de quan estaven recent oberts, i les llavors o s’havien malaurat o ja havien donat fruit. Amics i familiars no hi eren per acompanyar-la en les excursions als penya-segats llegendaris, la història de la Calçada del Gegant li semblà una contalla més de tantes altres com n’havia escoltat, potser inventada sota els efectes d’efluvis etílics, i en les fantàstiques figures que la formaven solament descobrí simples capritxos de la natura desgastada. La humitat i la grisor li ofegaren els pulmons, madurats amb esforç en països càlids de sol pròdig i aire sec. La seua vellesa malaltissa de records i de salut no s’acoblava a l’estimada terra que li donà vida. I decebuda decidí trobar un nou sud plaent

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit

camp l'ample silenci que estenen els grills,

Un capvespre de finals d’estiu, passejant per les sendes del Montgó amb un grup del Voluntariat pel Valencià, la vaig conèixer.

M’havia avançat unes passes per confirmar la ruta que ascendia al cim quan, en una revolta del caminal, em va sorprendre la imatge del cos abrinat d’una dona major estès sobre una pedra llisa. El crit d’esglai que se m’escapà de la gola provocà un moviment convuls en el cos que s’ajaçava endormiscat, i féu que  s’aixecara de cop.

En adonar-se del sobresalt que m’havia causat, la dona demanà disculpes i donà explicacions en un castellà harmonitzat amb accent estranger.

No havia de preocupar-me, estava bé, o més que bé, feia temps que no se sentia tan a gust. S’havia gitat sobre la roca perquè li abellia provar el contacte de la terra en tota la pell i alhora intentar escoltar els batecs del cor pedrenc del Montgó.

En veure que el meu gest passava  de l’estranyesa a la ironia, m’explicà que al seu país natal contaven la llegenda d’uns espadats singulars formats per la picabaralla entre gegants. Ara a la vellesa, després de tota una vida i de milers de quilòmetres recorreguts, quan pensava que era pura mentida la llegenda que li contaven, havia  trobat la prova de l’existència d’una estirp gegantesca en les muntanyes de la Marina. Montgó i Segària li havien retornat la fantasia perduda.

Mentre comprenien savis dits de cec

com l'hivern despulla la son dels sarments,

S’uní al grup del voluntariat, pujà al cim del Montgó amb nosaltres, preguntà el nom de cada turó que s’hi albirava, de cada planta que alenava en les roques, de cada contrada que es dibuixava, de cada bestiola que se’ns creuava, de cada ocell que ens sobrevolava. Ens preguntà per les històries de gegants Montgó i Segària, i en saber que no coneixíem cap llegenda tradicional sobre ells, considerà que potser foren la parella de gegants irlandesos que com ella havien buscat una terra càlida per passar l’eternitat.

Ens contà la seua vida i s’interessà per la nostra. Sembrà l’amistat i cresqué l’afecte pel País Valencià. Participà en les activitats del voluntariat i ens proposà algunes de noves. Devorà lectures en català, amb el diccionari a frec de mà. Em demanà ajuda per a elaborar xerrades amb vocabulari escaient sobre els escenaris on havia establert les seues llars. I ens mostrà la saviesa adquirida en el seu trajecte vital fent servir els sarments dels records guardats per escalfar l’hivern de la seua edat nevosa.   

 

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,

Hui, dos anys després del primer encontre, amb força revifada, amb l’ímpetu desbocat, Flora ens emociona participant en la vetllada poètica de tardor al riurau. Ha volgut dedicar-nos el poema de Salvador Espriu, se l’ha preparat a consciència perquè la pronuncia dificultosa no desmeresca el ritme que la seua veu li imprimeix i l’estima que cada vers li desperta.

Mentre recita, pense en tot el que ens ha ensenyat, en allò que li hem ensenyat, en els moments compartits, en què formem part dels rials que nodreixen la seua existència i ella ja forma part de la nostra terra.

En un darrer esforç, Flora acaba de recitar l’última estrofa
quasi fent rodar les erres amb l’agilitat de les rodes d’un carro arrossegat per rossins gegants. 

he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.”

"He mirat aquesta terra" Salvador Espriu

          

 Pepa Guardiola

Xàbia, Marina Alta, juny 2015

                                                

Relat publicat al llibre "10 de 2", un recull d'històries d'escriptors i escriptores d'arreu de les comarques valencianes editat amb ocasió dels deu anys de Voluntariat pel Valencià.