lletres de tinta impresa: RECORDANT BERNAT CAPÓ

dijous, 16 de març del 2017

RECORDANT BERNAT CAPÓ

Retrat de Bernat Capó a "9Narradors de la Marina Alta", 1990.

Vaig conèixer Bernat Capó a 1986 durant la presentació a Xàbia del conte "La criminala", una història truculenta, verídica, que corria pel poble de boca en boca amb morbositat i certa vergonya de què hi hagués ocorregut dècades arrere. En el parlar de la seua presentació utilitzava un to de proximitat que seduïa al públic, un discurs tramat de manera que ens duia d'una argumentació a altra sense perdre el fil i apuntava, amb encert, algun matís irònic que restava crueltat als fets contats. A mi em va captivar i convèncer que qualsevol història era digna de passar a la literatura si era ben narrada.

Llavors, ell frisava la seixantena, jo passava la trentena, vint-i-cinc anys de diferència d'edat poden suposar, més enllà del físic, una distància generacional insalvable entre dues persones, o per contra un incentiu per esborrar prejuís i servir de pont d'unió entre inquietuds, ideologies i utopies, com va ser el cas, la seua experiència hipnotitzà el meu entusiasme. La lectura del llibret em va refermar en l’admiració encetada. I sorgí un afecte literari que m'ha acompanyat des d'aleshores ençà, em va donar ànims per perdre la por a emprar la paraula escrita, i en els moments de decepció m'ha empentat a no defallir en l'aventura de viatjar pel món de les lletres.

D'aspecte acurat, home atractiu (ho dic amb permís de la seua Lola), afable, segur, se les donava de persona major, que no de vell perquè vell no ha sigut mai. Periodista, escriptor, recopilador i preservador de costums i tradicions populars.
Aquest home bo, republicà, agnòstic com és definia ell, rei prodigiós (com el dibuixà Castejón) d’un país on per entrar “no demanaran altra documentació que aquella que pot confeccionar el cor amb tolerància i solidaritat, amb il.lusió i amor”*, potser tenia el pla preconcebut de fer de promotor desinteressat cultural, o potser era l'amor per la cultura el que li proporcionava idees i propostes de continu. Fora com fora, allà on anava ell amb les seues obres sempre obria, generós, un espai per a les dels altres. Els "9 narradors de la Marina Alta", les columnes que ens oferí en el periòdic “El Poble”, amb el taló de 1000 pessetes que ens negàvem a cobrar i que conservem com un diploma honorífic, els Premis 25 d'abril, o el premi Bernat Capó, han sigut algunes de les accions fervents amb què va saber implicar molta gent per revalorar la cultura del nostre país i ajudar l'aparició de nous escriptors i escriptores, tingueren vint-i-cinc, cinquanta, o setanta anys menys que ell.

Bernat Capó ha marxat enllà de la terra, la mar i l'aire, però quan es deixen tantes lletres escrites, fins i tot unes últimes voluntats tan conseqüents i literàries, quan s'han donat tantes mans, és impossible que hi haja marxat del tot, i els adéus del seu traspàs només han sigut momentanis.

Ha partit cap a la immensitat eterna l'escriptor admirat, l'amic benvolgut, ànima de dotzenes de projectes culturals, narrador enamorat de la terra, els pobles la llengua, referent literari de la Marina Alta. Ha marxat al paradís de les lletres. I com a particular homenatge vull recordar-lo, des del meu bloc, com ell volia, amb alguns dels seus llibres i textos. Segur que els veu allà on siga.

Bon viatge mestre, ens deixes en bona companyia: “Estampes pobletanes”, “Requiem per una amistat”, " El rossinyol del Pou d'avall", "Cronicó del sisé", “La Criminala”, “El teuladí utòpic”, "On ets, Gigí?", "Costumari valencià", "Terra de cireres",... i un munt d'articles que haurà que reunir.

Pepa Guardiola

15 de març 2017