Maria Ibars, passeig a l’ombra del Montgó, de la cala del Gosset a Penyamar.
Pepa Guardiola.
“Gentil i olorosa
deixares la platja
Perfum de les aigües
Que atrau i que encanta”.
Maria frueix amb la bondat de l’aigua. El colpejar subtil de les onades sobre
els turmells és un massatge revifador. Hui no s’ha atrevit a nedar. Està sola a
la cala del Gosset i prou que li ha recomanat la filla de no endinsar-se a la
mar si no hi ha cap persona a prop.
S'aixeca lentament, amb cura, recolzant-se al mur de roca que li ha fet
de respatller. Les cames la traeixen, els braços tremolen, no es pot refiar del
cos vell, gastat i afeblit per la precària circulació de la sang.
La brisa l’envolta en una capa
d'aromes salins, d'alga fresca, de iode benefactor.
L’airina li du a les oïdes l'ancestral cant de les ones, amb el ritme alternant
d’un clam de victòria en batre el rocam costaner, i d’un murmurí de queixa en
ser sotmeses per les llengües d'arena.
La darrera llum del capvespre arranca espurnes daurades a la mar,
llàgrimes que ha oblidat el dia i que la nit no voldrà, perquè les llàgrimes
de la lluna són d'argent i les del sol són d'or.
Passeja els ulls pels penya-segats del cap de sant Antoni i les Planes,
s’atura en la torre del Gerro i recorda uns versets que li va escriure i que estan
a l’abast de qui vulga complaure’s llegint-los en el llibre Poemes de Penyamar,
“Esvelt gerro que t’aixeques
del tossal en la rostària
enlairant al vent un ram
de fets que la Història guarda.”
No veu la cala de l’Aiguadolç,
però li envia una estrofa del poema que li va dedicar,
“Aiguadolç, fonteta amiga,
voreta del toll salat,
vols dir-me qui t’ha posat?”
Continua el passeig visual arran de costa cap a Dénia, el cementeri
dels Anglesos, la Marineta Casiana, el port, on els velers i iots dels
nouvinguts abunden més que les barques
de pesca, i els únics vaixells que parteixen no duen pansa cap al món sinó turistes
que van a les illes.
Torna la mirada i s’acomiada del gosset de pedra que guarda la cala,
“Ca tassàlic, jo et salude
en el jorn de retornada,
recordant de la infantesa
quan la mare a tu em portava”
Ai! els seus versos, fills del paisatge i d’ella, nascuts a l’Ombra del
Montgó, nodrits per la mar amiga i la terra confident que l’han acompanyada des
de xiqueta.
A la fi, Maria emprén el camí de la casa de les Rotes, la seua Penyamar pròpia, descans del cos, refugi de sentiments, cònsol de pesars, llar acollidora de les seues lletres. Si aquelles parets hagueren imprés tantes idees, pensaments i contalles com han desfilat per la seua ment, quants llibres seus correrien pel món? Penyamar, més que una casa, més que una llar, és la companya que escolta allò que ella escriu. I també una blinda de murs silents que guarden secrets vitals i literaris, arxiu particular del no escrit, prestatges del que mai no es publicarà; si contaren els laments que els ha deixat?
Enfila el caminal del barranc de la Raconà. Baladres florits pinten el pedregam
de la glera, únic verd que ha deixat el sol de l’estiu i les cabres voraces coneixedores
del seu verí. Les aigües de les pluges tardorenques faran créixer canyes en baixar
de la muntanya a banyar-se a la mar.
Maria avança a pleret, el cim del Montgó li cluca un ull amb un núvol
juganer i li envia un retret en un vol d'oronetes,
"ànima solitària,
somriu-me, mira quina companyia alada t'envie. O vols que em torne a posar el gipó".
I ella somriu i recorda la cançoneta que li va dedicar “El Montgó té un
gipó...”
El vol d’oronetes li creua la mirada i pobla de batecs la seua soledat,
eixa soledat que li nuga el cor, que li ofega la gola, que la vesteix de fosc,
que li fa d’assistenta afligida a totes hores.
Quan se li abraçà la solitud al pit per primera vegada? Potser quan li
van dir d'anar a València a fer carrera. Li oferiren ser mestra, les altres xiquetes
ni eren estudioses ni tenien valedors com ella. Llavors, sentí unes
punxades lleus en haver de deixar els carrers de Baix la Mar, en abandonar la
caseta del Saladar, en acomiadar la gent coneguda que la mirava amb un posat
d’enveja i refús, com dient-li, “Te’n vas per ser qui eres, aprofita’t”.
Però no, allò només fou l’avançada. La soledat se li feu palesa en establir-se a la Font de la Figuera, poble que l'allunyava més del seu i dels seus. Allà seria la mestra, la que havia de ser model femení de les xiquetes, la que havia de donar exemple de la perfecta submissió a les normes de comportament establertes. Quanta responsabilitat. Quantes mirades observant-la, jutjant-la. Assumí el paper que li encomanà la societat. Es casà aviat, i aviat s’embarassà i parí, fill i filla.
Però aviat es trencà l’amor amb aquell que creia
amant i espòs. Trist maridatge el seu. A canvi es complagué amb el treball de la
docència, ensenyar la saviesa que guarden els llibres, la seguretat que donen
les lletres perquè la ignorància no esclavitze, perquè els amos no enganyen
ningú. Perquè aquelles criatures que prenia per alumnes no foren com les joves
que havien de vendre el cos per un tros de pa, o com les joves dels magatzems
de la pansa que treballaven des de les primeres clarors del dia fins a les
foscors de la nit i tornaven a casa amb
un pessic de monedes que a penes donaven per omplir el cistell.
Sí, allà lluny de la mar se li arrapà la solitud al cor, se li ofegaren
els perfums amorosos en l’ànima i descobrí dolors d’amant i de dona atípica.
Li tornen a trair les cames, les sent pesades. Maria seu a un acollidor
tronc de garrofer. Haurà de suprimir aquests passeigs vespertins, malgrat el bé
que li fan i els records plaents que li aporta el paisatge.
Ara mira les barrancades de les Planes que s’escalonen en marges,
oberts a pic i pala quasi un segle arrere per guanyar un pam de terra on
plantar quatre vinyes, els campussos arrapats als vessants del Montgó on
acompanyava sa mare i l’àvia, on conegué personatges reals que després
eternitzà en les seues novel·les.
Queden poques vinyes ja, la pansa no dona, el raïm tampoc, ara es
trauen diners construint xalets, de llaurar la terra només es trauen suors.
Ai! Anna Maria i Montgonet de Vides Planes si aixecaren el cap, de què
hi viurien?, i Maleneta, tornaria a casar-se amb Manolo? Els construí històries
amb amors, penes, odis, morts, misèries d’altres temps, però també d’ara. I
quant els estimà! Igual que a Loriana i
Pauleta de “Com una garra”, o la Petrela i la Graciamar. Quantes dones la
mogueren a escriure!
I quants personatges diferents la inspiraren!, els feu tan seus que no
podria dir què li havien contat, què havia viscut, què havia inventat, què
recreat durant els anys que l’acompanyaren mentre els pensava, els escrivia,
bregava perquè els publicaren, i suportava mirades de menyspreu per ser dona i
escriure.
Com haguera sigut la seua vida sense la literatura?, si no haguera
tornat a València de mestra? Com haguera escrit si no haguera emprat la seua
estimada llengua?, si no s’haguera retrobat amb el vell amic d’estudis Carles
Salvador?
Cada vers que escrivia era una punxa de soledat que es treia de
l’ànima, cada conte un bàlsam terapèutic, cada novel.la un mantell curatiu, per
amargues que foren les històries que relatava, com la de Rosa, violada i
maltractada, o la de Carmeta que se suïcidà en ser vilment difamada, com els
jornalers i jornaleres dels magatzems de la pansa que poblaven L’últim Serf.
Però ella honorà i omplí de dignitat la penúria d’aquelles vides, ja
ningú s’oblidaria de les seues afliccions, les llàgrimes que vessaren no es
perdrien, que les havia salvaguardades entre lletres per al futur, perquè qui
les llegira coneguera les penalitats d’homes i dones que havien fet més rics als
rics amb les seues suors.
Maria sacseja el cap, no, no és així, potser el futur no recorde els
personatges, de L’últim serf, potser les pàgines revisades tantes vegades mai arribaren
a la impremta, potser romangueren per sempre en les prestatgeries de Penyamar,
o en el calaix de l’editorial, soles en la foscor, sense sortir a la llum,
sense tenir el goig de ser passeig d’ulls lectors.
Per què li costa tant publicar?
Gener 2023, al recer del Montgó.
Publicat al LLibret de Falla Plaça El.liptic 2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada