divendres, 23 de febrer del 2024

Roser Cabrera, Socia d'Honor de I'ECMA

A ROSER CABRERA EN L’ACTE DE NOMENAMENT DE SÒCIA D’HONOR DE L’IECMA

Enhorabona IECMA per tan encertat Nomenament. Enhorabona Roser Cabrera per tan merescut Reconeixement.

 Molt significatiu benvolguda amiga Roser que l’any 2024, dedicat a recordar la nostra Maria Ibars, l’IECMA, et nomene a tu Sòcia d’Honor, la primera dona Sòcia d’Honor. Una coincidència, o potser una intenció ben pensada, que engrandeix a Maria Ibars, a Roser Cabrera i a L’IECMA.

 Em va entusiasmar saber que una institució tan important a la nostra comarca, i al País Valencià, com és L’IECMA, nomenara Sòcia d’Honor a la catedràtica en filologia, investigadora i etnofilóloga Roser Cabrera;  i em vaig sentir molt emocionada quan ella em va demanar que diguera unes paraules en l’acte de nomenament, com amiga, escriptora i companya d’ocupacions i preocupacions.

 La nostra és una amistat de maduresa. Vam començar a teixir-la a les acaballes dels segles xx i xxi, i la consolidàrem amb fermesa pels interessos culturals comuns, per la sororitat i pels moments compartits juntes parlant dels treballs invisibles de les dones, de la intervenció en l’educació, en la transmissió de costums, la llengua, la cultura, i d’una manera particular en la literatura.

Rememore aquells deliciosos encontres literaris de la Marina en Veu de Dona en els quals, junt a l’admirada i enyorada Carme Miquel, totes tres recorrien la comarca donant a conèixer els textos propis i posant en valor les escriptores  que tant ho mereixien com Carmelina Sanchez Cutillas, Maria Benito, Maria Ibars. Quant vam aprendre unes d’altres i quant ens vam animar, i empentar per agafar força i seguretat.

  La docència ha sigut la passió de Roser Cabrera. Capdavantera amb la seua metodologia i aportació de projectes, ens ho deixa ben palés en el llibre publicat a 2017 “ L’aula viscuda : experiència en la docència de llengües estrangeres”; i en llibre de text  “Història de la vida quotidiana. El taller del geògraf i l`historiador” per a les assignatures de Cultura Popular (Ed. Bromera, Alzira.1998).

Potser la gran estima per l’ensenyament, per anar més enllà dels currículums generals establerts, l’ha duta a la seua altra gran passió intel·lectual d’estudi, investigació i difusió de la Cultura popular Valenciana que ha donat com a fruits valuoses aportacions etnogràfiques i etnolingüístiques.

 Diu Joan Francesc Mira al pròleg que li fa al llibre “ Estudi de l’olivera, l’oliva i l`oli a les comarques alacantines” : “Si ens paràvem a pensar-ho seriosament, semblaria increïble que un llibre com el que ara publica Maria Rosario Cabrera no s'haguera escrit abans. Que no s'hagen escrit abans un llibre com aquest, i algunes dotzenes més de llibres semblants. És un mal senyal: un senyal que els valencians hem viscut d'esquena a la nostra realitat més immediata, a la realitat d'una història encara viva, a tot allò que han fet en el nostre propi entorn les generacions que ens han precedit.” 

I en la introducció del mateix llibre escriu Roser:  “Crec que tinc el deure de deixar escrit tot el que he aprés d'aquests homes i dones del País Valencià, i és aquesta la raó que em mou a contar la història d'un arbre mil.lenari, l’olivera”.

I ens ho conta, i ens ho explica, sobre el camp, sobre la mar... i ens dona tants detalls i paraules. Hem d’agrair-li tantíssim perquè costums, oficis tradicionals, feines camperoles, marineres, domestiques, artesanes o industrials, es mantiguen en la memòria col·lectiva i en la història, així mateix com el llenguatge específic que acompanyava cada professió, amb un vocabulari excel·lent referent a espais, eines, tasques, i que mercé als estudis de Roser i els llibres que ha escrit no es perdran.

 Gràcies, saps com embelleixen “les gravors dels teus mariners” els capvespres dels meus escrits.

 Amb les seues investigacions col·laborà junt a la Xarxa de Dones de la Marina Alta en els Premis 8 de Març, dels quals va ser una de les primeres premiades com a referent comarcal, i ens ajudà a descobrir grans dones invisibilitzades per ser reconegudes i lloades, com Lola Ribes Ivars “armadora de pesca”. 

 Esmentaré el seu llibre “Escolta Laia...” una bellesa d’escrits dedicats a la seua neta i els seus nets, a joves i infants que desconeixen el passat immediat. Ens relata costums tradicionals, vivències compartides amb la família, experiències de la seua infantesa al món rural, quan passava els estius a Benissa, i amb precises i precioses paraules ens deixa uns quadres sentits en els quals la vida domèstica, la llar, la caseta de camp, la mare, l’àvia, cobren rellevància i protagonisme. Escriu en les primeres pàgines:

“La meua iaia s’alçava molt matí i no parava de treballar en tot el dia. Començava el dilluns quan anava al llavador i rentava la roba blanca, i l’estenia al sol. La roba de color es rentava dimarts...” pg23

I més avant diu:

“La meua relació amb el gessamí és molt sensual. Eixa humil flor blanca, tan senzilla i de tacte suau em magnetitza amb la seua dolça fragància i té el poder de traslladar-me molt lluny, en l’espai i el temps. A la iaia Rosario també li agradava molt el gessamí ... i feia bronges de gessamí per a adornar-se” pg 41

 Així, amb les seues dedicacions apassionades a la docència i a la recuperació de la cultura popular Valenciana, Roser Cabrera ha anat estenent costums antics a la vista de menuts i majors, i amb els seus llibres ha format meravelloses bronges de paraules perquè no es perderen.

El seu treball ens recupera l’aire i l’aroma que respiraren les generacions passades i ens ensenya quin és el nostre referent històric, territorial, identitari, cultural, lingüístic, i com hem d’avançar sense deixar de ser qui som, amb la gran herència rebuda, cap a una societat més justa, igualitària, culta i pacífica.

 

Gràcies Roser i enhorabona.

Pepa Guardiola, 22 de febrer de 2024




Article premsa Levante, reconeixement Roser Cabrera


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada