CONTE DE CAP D'ANY

Per no perdre el costum dels darrers cinc anys, i perquè em ve de gust i m'agrada compartir els meus contes amb amics, amigues, coneguts, conegudes i amb tothom amant de fantasies suggerides per la realitat certa, deixe el meu conte de cap d'any, en versió multimèdia. Amb la intenció de felicitar-vos l'equador de les festes i entretenir-vos ( entre menjada i menjada nadalenca) amb un text propi, unes imatges casolanes i una música preciosa.
Si podeu disculpar els vostres quefers durant 5 minuts, vos convide a lecto-visionar la meua creació litero-multimèdia i rebre el meu desig d'un any 2010 feliç, alegre, pacífic, creatiu i solidari.

AMINETU HAIDAR, ABANS, ARA I DESPRÉS.

ABANS, a penes un mes enrere d’aquest desembre de 2009, però també un any enrere, i una dècada o dues enrere, només es parlava puntualment del Sàhara Occidental. Aquelles terres, que fa més de 30 anys canviaren de govern propietari sense que ningú no demanara parer al poble que hi vivia, no eren notícia ni preocupació més que per a les associacions d’ajuda humanitària, amics del poble saharià i persones o grups implicats directament .
ARA, la pacifista Aminetu Haidar, amb la defensa de la seua dignitat, està obligant a parlar seguit d’ella a la tota comunitat internacional. Cada un de nosaltres sentim la necessitat de tenir-la present, de considerar la seua posició, de prendre postura davant la injustícia comesa amb la seua persona, de manifestar-nos per ajudar-la, és el mínim que podem fer...
ARA, l’exigència d’Aminetu de tornar a casa seva, està forçant uns i altres a plantejar el tema fonamental que l’ha esperonada a rebel.lar-se, i a fer visible la causa per la que lluita: la defensa no només dels seus drets, sinó dels de tot el seu poble, dividit, exiliat, desarrelat...
ARA, la veu afeblida de la pacifista fa que governants, grans mandataris i alts estaments que dirigeixen el món hagen d'actuar; esperem que siga aviat i resolguen de manera justa.
Volem que Aminetu torne viva i amb dignitat.

I DESPRÉS, en concloure aquest dur episodi de la llarga lluita per la llibertat del poble saharià, què en farem? tornarem a parlar només de manera puntual sobre el Sàhara?
O continuarem tenint present el passat, informant-nos del que hi succeeix i recolzant la veu dels que reclamen els drets i la identitat que els corresponen?

Signa a la web d'Amnistia Internacional

JADDAD, UN CONTE SOBRE EL SÀHARA.

Kaid ibn Jaddad ocupava el llit número quatre de l’habitació destinada a acollir els pacients del servei d’urologia a l’Hospital Nacional de Rabouni.
Jo hi treballava en una saleta annexa, informatitzant l’arxiu de malalts més greus a fi d’enviar-lo als hospitals europeus per demanar col·laboració, i no vaig poder evitar ser testimoni de la història que Ibn Jaddad, recent operat, anà desgranant en veu alta durant el llarg somni induït per l’anestèsia.
A Ibn Jaddad l’havien hagut de dur a la força els familiars i amics que guardaven la seua milloria fora al ras. Només les promeses que li féu el cirurgià que operant-se tenia assegurats un mínim de cinc anys de vida i que ja mai més li eixirien les llàgrimes abans que l’orina, el convenceren que deixar-se obrir el cos era convenient i necessari.
Cinc anys podien ser fonamentals per al propòsit a què aplicava els seus afanys. Si per ell fora, la mort podia endur-se’l tot seguit, era l’única escapatòria possible que albirava per descansar dels patiments acumulats al llarg dels seixanta tres anys viscuts. L’esperança de l’acabament de l’exili i l’alegria del retorn eren il·lusions que ja havia optat per desdenyar. Però estava l’arbret, cinc anys li suposaven una bona xarxa d’arrels filtrant aigua, un tronc alt i fort, un brancatge nombrós capaç d’assegurar la supervivència contra les envestides del xaloc, i allò més important, cinc anys sobraven perquè el seu arbre s’acostumara a la duresa de la hamada. Sí, mereixia la pena deixar-se ferir a postes perquè li feren fora el mal que cavava la fosa del seu soterrament...

Descarregar conte complet

(Publicat a "Una Llar en el món", edit Bromera, 2001. "Un Hogar en el mundo", edit Algar)

HOMENATGE AL CINE JAYAN DE XÀBIA. 50 ANYS D'HISTÒRIA

Ahir, en la TV3 ( encara tinc el privilegi de gaudir a casa d’aquest canal), veient la llegendària pel.lícula “Allò que el vent s’endugué”, revivia de nou l’impacte que em causar la primera vegada que la vaig veure en el cine, en pantalla gran, amb la sala de gom a gom, a les fosques i en complet silenci, fins el soroll continuat dels rosegadors de pipes cessava quan la Vivien Leigh, en exemplar contrallum, exclamava el jurament més cèlebre del cine…
No sóc particularment cinèfila, però l’ascendent que sobre la meua generació han tingut les grans sales de cinema, i la influència del 7 art, es fa notar sovint.
Per això no puc deixar de sumar-me a l’Homenatge que la lliure “Assemblea de Cinèfils Independents de la Marina” va a retre-li al cine Jayan de Xàbia, una de les heroiques sales que, amb 50 anys d'història, han sobreviscut a la difícil competència de la televisió, els vídeos, minicines...
Quede, doncs, constància de la meua adhesió. Alhora, aprofite per fer extensiva a totes i tots els amants del cine la invitació a participar en els actes festius que tindran lloc diumenge, dia 20 de desembre al Port de Xàbia, a partir de les 11h del matí, amb cercavila presidida per grans actors i actrius, lectura de manifest, pel.lícula mítica ( sorpresa), cine-fòrum i, per a posar un "the end" a la mediterrània, acabarem amb un vi d'honor.
Una manera de ser agraïts, promoure la cultura, passar-ho bé i, naturalment, fer comarca.

VEURE PROGRAMA D'ACTES I ADHESIONS

ELS DIFERENTS TIPUS DE BURCA. (En el dia contra la Violència de gènere.)

(25 de novembre, Dia internacional contra la violència i el maltractament a les dones)
El burca afgà s’ha convertit en el símbol de la repressió, opressió i violència contra la dona.
En amagar el rostre d’un ésser humà sense opció ni tant sols a mostrar la mirada, representa la situació més terrible, la completa negació dels drets humans, la humiliació més absoluta, l’anul·lació total de la persona.
En la societat occidental, tant procliu al cultiu de la imatge, és fàcil prendre postura contra aquella societat que obliga a les dones a ocultar-s’hi darrere una roba. Quant i més la sensibilitat i consciencia, que en les darreres dècades s’ha despertat per la situació de les dones, ajuda a manifestar-se contra els abusos que comporta i amaga semblant penyora.
Però, som capaços de percebre els altres tipus burca? Els immaterials que contribueixen a distorsionar la realitat immediata? Els vels semiopacs que ens tapen el que tenim a frec de mà, de mirada, d’oïda, i que d’una manera o altra actuen afavorint els agressor i violents:
El burca del silenci, que ens torna sords front al crit i al plor de dolor, de temor.
El burca de la comoditat, que ens allunya de defensar les víctimes.
El burca de la mudesa, que nega la paraula i ens du a callar, a no respondre, a no denunciar el maltractament físic o psicològic.
El burca de la foscor, que ens fa tancar els ulls per no veure que hi ocorre al costat.
El burca de la indiferència, que ens du a girar l’esquena quan se’ns reclama manifestar-nos.
El burca de la ideologia, capaç de justificar el més inversemblant i de mantenir esquemes que directament o indirectament oprimeixen les dones.
El burca dels tabús, el de la ignorància, el de l’amenaça, el xantatge...
Fins i tot el burca de la història, que continua condemnat la dona a l’anonimat, sense reconèixer el treball secular que ha fet.
I el darrer burca, irònic i burleta, que la justícia no ha volgut reconèixer, el de l’alcohol com a agreujant i fomentador d’agressions fins a l’assassinat.
Hom pot continuar la llista, segur que trobem més símils de burca en qualsevol acte o espai de la nostra societat i entre els nostres costums més habituals.
És difícil desterrar la violència i el maltractament, més quan hi ha tants vels que afavoreixen la seua ocultació. Per això cal distingir-los, mostrar-los i fer-los caure.

Avis!!! ara estic reubicant arxius.

Tot és efímer!! fins i tot l'espai virtual. Després de reubicar difunts ara estic reubicant arxius ( ho dic sense ànim de molestar a ningú per la comparança).
Ja n'estava avisada, per tant no em queixe si "m'ha pillat el bou". Geocitis ha tancat la paradeta ( coses que passen amb els espais gratuïts) i els arxius que hi tenia allotjats s'han esvaït en l'èter internàutic, així és que els enllaços del bloc amb ells no duen a cap lloc (en llenguatge col.loquial diríem que Geocitis m'ha donat amb la porta als nassos). No passa res, tinc una còpia guardada al meu disc dur. Però mentre busque on penjar-los, no estan disponibles. Si teniu interés en algun document determinat només heu de demanar-me'l. Ho sent!!

REUBICANT DIFUNTS

No està en el meu ànim semblar macabra, o romàntica o fins i tot malenconiosa..., tampoc m’importa si ho semble, al cap i la fi les dates en que estem donen peu a que l’humor s’impregne amb eixos matisos.
Els darrers dies d’octubre i principis de novembre, en plena tardor, la nostra cultura rendeix homenatge als difunts. Tot i que volen imposar-nos noves modes vingudes dels països del nord ( a mi l’importat Halowen m’evoca més al soterrar de la sardina d’un carnestoltes celebrat a destemps, que a la festa de difunts), les tombes i nínxols dels cementeris continuen florint per Tot Sants.
Tanmateix, si hom pensa en els cementeris com a lloc de respòs de les nostres despulles..., s’equivoca. Comparat amb l’eternitat de la mort no hi ha res més efímer que una tomba, siga un gran mausoleu, siga un simple forat en terra o en mur. Als fets em remet, i a la meua pròpia memòria...
De menuda, recorde quan excavaven les runes de l’antic hospital, junt a la capella de Sant Anna de Xàbia, per construir les cases dels metges ( actual Oficina Tècnica). Xiquets i xiquetes ens amagàvem per les portelles de la Ronda Sud veient com passaven els carros amb les calaveres que hi treien ( calcule que moltes amb més de 200 anys de pols sobre els ossos) . De major, a la dècada del 80, vaig estar en les excavacions a la necròpolis romana del Muntanyar, alguns d’aquells difunts tingueren més sort i els permetérem descansar en llur fosa una pila de segles. ( Les dades concretes d’uns i altres les trobareu al museu Soler Blasco).
Enguany els ha tocat als meus avantpassats més propers abandonar els nínxols i ser reubicats del cementeri vell al cementeri nou, ni tan sols un segle els hem deixat gaudir de descans.
Al nou cementeri de les Catarroges aniré a rendir homenatge als meus difunts. Però passaré pel cementeri vell i deixaré un ram de flors, al cap i a la fi va ser el primer espai que va acollir les seues despulles.
Espere que els xabiencs sapiguem guardar la deguda memòria material de l’antic cementeri, com a espai de record històric i terra d’última acollida.
Disculpeu si m’he posat malenconiosa, romàntica i macabra.
(Aahhh!! i vist el que he vist, em referme en la meua idea de la incineració com a descans etern més segur.)