dissabte, 5 de febrer de 2011

ELS TRESORS DE L'EDAT

"Els anys no passen de bades".
I tant! Van amuntegant sobre nosaltres dies, experiències, canes, arrugues, solituds,... afectes, emocions, volers, estimes, companyies... records. Els records no sempre són propis, curiosament hi ha records d'altres persones que es queden gravats en la nostra memòria de forma tan viva que sembla com si els haguérem viscut en directe.
El primer record que tinc de ma mare me'l va transmetre ella mateixa en contar una de les més impactants històries que va viure de xiqueta. 

"Tindria poc més de deu anys. Era estiu, en plena guerra civil. Preparava l'esmorzar de pa, oli i tomaca, per als seus germans menuts, a la caseta del Cap de Martí. Els sorolls de sirenes els alertaren que avions italians entraven per la badia, directe al minúscul aeròdrom construït  a prop, arrambat al camí Cabanes per la partida dels Morers, en el Pla de Xàbia.
El fragor li feu saltar un ressort al cap que mogué pressut el cos, i com si ho haguera assajat mil vegades, prengué al braç el germà xicotet, li digué al mitjà que la seguira i corregué muntanya avall saltant marges i esquivant arbres fins la cova on es podien refugiar. Les bombes que escopien les paves italianes sembraven d'estrèpits els camps de la vall i els tossals del voltant.  En acabar el bombardeig i marxar els atacants sobrevolant la mar, enmig del silenci només se sentia el bategar dels cors esporuguits. Els tres germans isqueren desassossegats de la cova, llarga estona després. 
Quan recobrà l'alè i repassà els moments viscuts, ma mare es preguntà com havia pogut aplegar tan fàcilment a lloc protegit, ella i les dos criatures. El menut el duia abraçat al coll, el mitjà li agafava la falda amb una maneta i en l'altra encara portava el tros de pa de l'esmorzar que li preparava, junt al ganivet amb què havia de tallar-li la llesca."

Fa temps que no em conta aquesta història, li agradarà que la recordem juntes, amb la disculpa de vore la preciosa foto que ha enviat mon tio Pepe, el xiquet xicotet de l'aventura guardada en la memòria.


Foto aèria de l'aeròdrom de Xàbia, realitzada per l'aviació italiana durant el bombardeig a l'estiu de 1938, mentre al terra succeïa el relat de ma mare, junt a altres relats de pànic.

3 comentaris:

  1. Increible història. Moments que encara que no molt agradables, son vitals per viure i sentir-nos vius.

    ResponElimina
  2. Moments que han marcat més d'una generació i que no podem oblidar, no per guardar rancors, si no per no caure en els mateixos errors.

    ResponElimina
  3. Dura i tendra ! Senzila i magistralment contada !!

    ResponElimina