dimecres, 16 de novembre del 2011

UN CANT A L'ESPERANÇA, CLAM D'ART PLURAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Fa un any es va inaugurar a Dènia l'exposició de l'artísta plàstica Pepa Espasa "Un cant a l'esperança", dedicada a la poetessa afganesa Nadià Anjoman, assassinada a 2005 per l'home que "li feia de marit".
Em vaig quedar amb el pesar de no haver assistit a la inauguració, en  la qual la pianista Marta Espinós i el poeta  Josep Vicent Cabrera acomboiaven l'acte amb un recital musical i poètic dels versos de la poetessa assassinada.


Un cant a l'esperança es va exposar a Gandia, durant el mes de febrer.     Tot i haver-me arribat opinions de quan impressionat resultava, tampoc vaig poder assistir, aquesta vegada el recital poetic s'oferia amb la veu de la poetessa del "Grau de  Gandia" Maria Josep Escrivà.

Finalment,  divendres passat l'exposició s'inaugurava en Xàbia, a l'espai d'Art Andrés Lambert, dins dels actes organitzats per la Regidoria d'Igualtat amb motiu del 25 de novembre, Dia internacional contra la violència de gènere.

No erraven les crítiques que havia llegit sobre la profunda emotivitat de l'acte ni sobre la bellesa dramàtica de l'obra exposada en "Un cant a l'esperança".  En tot cas, jo diria que es quedaven curtes.
El recital, amb els timbres armònicament contraposats d'ambdues veus,  de dona  i  d'home, deixant escapar a l'aire les paraules captives de Nadià Anjoman, el batec melòdic de cordes i tecles amb que la pianista arrancava llàgrimes musicals del piano, disposaven l'ànim per a llegir en quadres i intervencions plàstiques, col.locades en parets, terra i buits, la poesia d'una  afganesa assassinada per ser poetessa i dona. 

Pepa Espasa ha representat i transmés de manera excel.lent les sensacions que provoca la vida i mort d'una dona  tancada en cledes, que anhelava la llibertat, i sabia que la buscava en va .
Els fils entrellaçats, com una tela d'aranya que guarda ( xucla) pètals de flors,  les teles de roba de dona tirades a terra, subjectes amb pedres perquè ni tan sols el vent més fort se les puga endur, els trossos de lli amb versos escrits, quasi ocults en la trama del teixit perquè no siguen descoberts per ulls infames, o el gran mosaic de burques repetits en negre i gris, metòdicament punxats per deixar passar punts de llum, minúscules finestres que descomponen la realitat...
La sensació d'opresió i impotència  que han de sentir centenars, milers, milions de dones menyspreades, reduïdes al no res, violentades, tancades, maltractades, assassinades, és la denúncia artística, cant d'esperança per la llibertat i l'aportació a la igualtat d'aquesta exposició.

Per guardar major memòria de l'acte, se'ns va obsequiar als assistents amb el llibret "Jo que no he valgut els budells d'un gos", 9 poemes de Nadià Anjoman, seleccionats i traduïts per Josep Vicent Cabrera, publicats per la Regidoria d'Igualtat de l'Ajuntament de Xàbia i edicions 96.

La notícia en Xàbia al dia
La notícia en el Butlletí Municipal de Xàbia
.

5 comentaris:

  1. Gràcies, Pepa, per deixar constància d'aquest projecte on tota la gent que ens hi hem implicat ens deixem una mica la pell, i un molt el cor. Ho he compartit a Fb, amb el teu permís, amb les persones implicades. Després de llegir coses així arribes a pensar que, a pesar d'infàmies com aquesta, la creació a través de l'art, de la paraula, de la memòria, són una victòria, a més d'una manera modestíssima però sincera d'homenatjar la valentia de dones com Nadià. I jo espere que açò siga només el principi.
    Mira, fins i tot quasi se m'ha oblidat que m'has dit "poetessa de Gandia" i no del Grau de Gandia, que és el meu poble.
    Una abraçada, i una altra vegada gràcies.

    ResponElimina
  2. Gràcies a tu benvolguda Maria Josep pel teu art i l'exemple que ens dónes amb el bon fer de la paraula.
    "L'art sublima les misèries humanes", les denuncia, les trau a la llum, les posa de manifest, fa que siguem corprenedorament conscients d'elles i que busquem camins per deixar-les endarrere. L'art és la màxima expressió del sentiment i la cultura d'una societat. Estic segura que de no haver existit la representació artística en qualsevol de les seues manifestacions, la humanitat seguiria caçant cèrvols amb fletxes de canya i punta de pedra.
    Disculpa per això de poetessa de Gandia, ara mateixa ho solucione i canvie el text de l'article. Mira, mira.
    Salut i felicitat.

    ResponElimina
  3. Gràcies Pepa per totes les coses boniques que escrius d'Un cant a l'esperança, crec que puc dir que tots els implicats en el projecte estem entusiasmats i contents pel que anem aconseguint poc a poc. Que les injustícies es donen a coneixer és una tasca que a la nostra manera estem fent i llegir el que dius ens ompli d'alegria.
    Gràcies una vegada més i salutacions.

    ResponElimina
  4. Enhorabona Pepa, amb la teua obra has aconseguit crear art, recrear la realitat, denunciar la injusticia, obrir consciències, difondre l'obra d'una artista nascuda sense sort, rememorar la seua vida i mort... Propi d'una gran obra.
    Gràcies a tu, ànim i endavant. Per cert, tens un bon equip que t'acompanya en aquest projecte, però això massa ho saps. Salut i felicitat.

    ResponElimina
  5. Pepa! Gràcies (atrassadíssimes) pels teus comentaris, que són un luxe de sensibilitat, però de sensibilitat guerrera. De la que és defensora, militant i activista de l'art com a aliat transmissor, tan inherent a nosaltres com la nostra epidermis. Posseïm una eina inestimable i, a més, multiús: lletra, imatge, escutura, música... La nostra tasca és afilar-la i apuntar al bell mig de les consciències. Una forta abraçada!

    ResponElimina