Tractes trencats amb aus casolanes

La setmana passada, en un ataquet de vanaglòria, mostrava públicament els fruits del meu hortet. Alhora, comentava que, per abús de taxes, havia trencat conveni amb el gall i la gallina que s’havien agenciat, vulgues que no i amb la connivència del gos, la funció de vigilants de l’horta. Vaig deixar pendent l’explicació del final del tractat "hortoavícola", i hui dedique el relaxament a contar com vaig partir palletes amb les aus fa unes setmanes, la història de la singular parella la contaré un altre dia.
L’estiu passat, el Pitus i la Pita, noms adjudicats no sé per qui, aprofitant la vellesa de la gossa Ira (descansa ja en el paradís de la memòria dels animals fidels), començaren a passejar pel matí entremig les tomaqueres. Suposava que anaven darrere les palometes de la tuta i altres cucs, però a poc a poc, prengueren el costum de picar una tomaca al dia, taxa suportable per la funció insecticida que, jo pensava, podien acomplir.

Enguany, des del moment que vaig plantar les tomaqueres, al mes d’abril, feren acte de presència mostrant disposició de custòdia hortolana. 









En començar a acolorir la primera tomaca valenciana, grossa i carnosa, aus i jo li teníem posat l’ull.

Com són ben matineres, elles van clavar el pic abans que jo la mà, així és que la compartírem. Amb la segona tomaca també em dugueren la capdavantera, i en pintar de roig tomaqueres valencianes i mutxameleres, les meues aus de no corral, vegetarianes pures desmentint el meu pensar, decidiren fer passejada per l’hortet al de matí, al migdia i al capvespre. 
A cada incursió picaven dos fruits, madurs o verds, total sis tomaques picades al dia! 
 Això se’n passava de la ratlla i vaig prendre mesures tirant una bona xarxa que els vedava l’accés. 

Intel.ligents com són, ho entengueren de seguida, no tornaren a baixar a l’hortet i també adoptaren mesures. 
 







La gallina optà per l’objecció passiva, desaparegué i es dedicà a covar els ous no fecundats que, seguint el seu instint estrany, pon en nius amagats, aquesta vegada al calaix de llenya del riurau. 
 
El Pitus passà a la protesta activa, cada matinada i cada migdiada, pega voltes a la caseta cantant un quiquiriquic estrident que talla el dormir a la manera de les despertades en dia de festa. Després, a l’hora del desdejuni, es mostra ofès per la finestra de la cuina, sobre el muret de l’antiga bassa del pati, reclamant menjar.
No pense llevar la xarxa, a la Pita la deixe covant fins que li passe la “llocamenta”, perquè polls no n’han d’eixir; el gall que cante el que vulga, fa temps que va amunt i avall i ja tenim els seus fragors com a sorolls habituals de la natura del Montgó.