Si jo em proclame ama i senyora del Montgó, hi ha qui se sent "senyora" d'unes simples ruïnes seguda en una cadira vella junt a la seua cort de cans de carrer. La felicitat no depèn de la matèria.
UNA SENYORA
Durant el dia, els seus dominis es reduïen a l’espai escurçat que
delimitava en els antics porxos una cinta blanca i roja, de la tercera a
la quarta columna per la banda de fora i de l’enreixat a la porteria
per la banda de dins. La seua llar era el tros de cobert d’un edifici en
runes vedat al pas pel perill, i obert a les mirades com un aparador
sense vidre arran de sòl. El sostre precari dels porxos la guaria de
pluges, i l’orfandat de parets permetia que el vent, amic gatzarós, la
bressolara a tota hora, li acaronara els cabells d’estopa argentada i li
besara el front clivellat pels anys.continua la lectura
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada