Món mal globalitzat

Comença la cançó: “Un dia de Pasqua un xiquet plorava perquè...”

Expliquen les noticies : "… Iemen necessita tot tipus d'ajuda humanitària, atès que els atacs aeris saudites han reduït a runes gran part de la infraestructura del país."

"….una dona ha sigut assassinada per la seua exparella a Almeria. Amb aquest nou atemptat masclista són ja 24 les dones assassinades víctimes de violència de gènere."
"…l’atemptat suïcida contra un comboi ple d’evacuats, a una carretera propera a la ciutat d’Alep, ha deixat 126 víctimes mortals, 68 són menors."

"…la mare de totes les bombes ha sigut llançada per la força aèria dels Estats Units. Donald Trump ha passat a l’atac amb la més mortífera de totes les bombes, després de la bomba atòmica que destruí Nagasaki el 1945."
"…2.000 immigrants i 7 cadàvers van ser rescatats aquest diumenge en el Mediterrani Central. El Dissabte van ser rescatats altres 5.000 i el divendres 2.000."

No és la meua intenció sembrar de males imatges els records que guardarem de les quasi concloses festes de Pasqua, però no puc evitar entremesclar les estrofes de les cançons tradicionals, cantades aquests dies,  amb el rerefons sonor de les notícies d'actualitat relatades pels mitjans de comunicació.

Us ho assegure, no està en la meua  voluntat amargar els sabors guardats al paladar per l’abundor gastronòmica de paelles a l’aire lliure, mones amb ou o sense, berenarets de pasqua, ni tampoc afegir una porga al disgust del retorn al treball.

Simplement necessite evidenciar la realitat cruel que ha ocorregut paral·lela al nostre muntatge de minivacances al sol i que ens ha destorbat amb flashos impertinents. Perquè, com un anunci subliminal, s'han quedat gravats al primer estrat de l'inconscient els successos fatídics que ha viscut la humanitat en diferents parts del món, alienes a les nostres celebracions i corpreses per fets dolents, i allò que roman mig ocult en la nostra consciència acaba per sorprendre’ns quan apareix a la llum.

És el que té el món mal globalitzat, mentre en uns llocs podem abandonar l’estrès quotidià  per anestesiar-nos a la plàcida riba marina en companyia del bon oratge i les tradicions plaents, més enllà del nostre limitat horitzó visual la violència que genera l'ambició dels factòtums neoliberals, l'avarícia, l'odi, el poder avancen  implacables amb la seua corrosiva destrucció.