divendres, 12 de maig de 2017

AFLIGIT COMIAT



M’atreveix a afirmar que Xàbia està vivint els dies més dramàtics, amargs i tristos del present segle. L’atropellament terrible d’un grup de ciclistes, que s’ha endut la vida de tres d’ells i deixa altres dos lluitant per conservar-la, ha cobert de pena i dolor famílies, amistats, coneguts, esportistes, veïnat. Una ona d’aflicció ha commocionat el poble.

No estem acostumats a la mort sobtada, la que cau de cop, veda l’alè, sega el moviment i estronca inesperadament la vida. Tampoc ens resulta fàcil assumir la mort pausada, aquella que s’anuncia en lenta malaltia o en la decrepitud dels anys.  En realitat no estem acostumats a cap tipus de mort, ni admetem la seua brusquedat, ni disposem de paciència resignada per esperar-la.
Malgrat que van seguides  l’una de l’altra, darrere la vida va la parca, com acceptar o esperar l’antagonista de l’existència?
Tampoc estem acostumats al desordre de sentiments que ens provoca la mort: pena, tristesa, dolor, desolació, contrarietat, confusió. Com suportar aquest cúmul d’emocions dolentes que ens arrabassa el cor i ens anihila la ment?. I plorem i ens rebel·lem contra els successos, contra fets luctuosos, i protestem contra el destí incert i injust.

La mort sobtada ha corregut sobre rodes per les carreteres de la Marina Alta i ha arrabassat la vida de tres ciclistes de Xàbia. Al seu pas ha deixat una estela de desolació, consternació, fúria, impotència, incredulitat, rebel·lia, ràbia. I pensem en l’infortuni del cúmul de circumstàncies adverses que s’han conjuminat.
Com tants diumenges, un grup d’esportistes va aprofitar el dia per practicar un dels seus esbargiments preferits. Seguien una ruta coneguda de bestreta, pedalejaven satisfets com en altres ocasions.
Però un vehicle descontrolat, mal conduit des de la inconsciència per una conductora irresponsable que mai haguera degut seure davant el volant, es llançà sobre ells, els colpejà, aixafà, empentà contra una tanca, un guarda-rail, i els trencà la vida, caiguts desfets sobre l’asfalt o al buit d’un barranquet...  Alhora va sembrar la tragèdia en l’existència de les seues famílies.

El  dramàtic succés va descompondre el dia de festa, i l’endemà i l’altre i molts dels següents. L’accident ens omplí de pesar, de records, de rostres, de moments...
I de preguntes amb el “per què” de tanta dissort: Per què la jove beguda va agafar el cotxe? Per què no es va detenir abans? Per què van coincidir en temps i espai l’abús desbocat del mal oci, amb l’esport sa? Per què en eixe punt de la carretera?
I en un va intent de tornar arrere en el temps per evitar el drama ens plantegem què haguera passat si alguna de les circumstàncies personals, materials, viàries, legislatives haguera sigut diferent.

Però ja és tard, massa tard per a Edu, per a Alberto, per a Jose, per a ells no ens cap més que  guardar-los per sempre en la memòria.
Tant de bo encara estiguem a temps per a Andrés i per a Scott.
I de segur que estem a hora de propiciar els canvis materials, viaris i legislatius per evitar accidentes terribles que absurdament i sobtadament destrossen vides.

Des del pesar i la commoció, el més sentit condol a familiars i amistats íntimes dels ciclistes als que hem donat l’últim comiat aquesta setmana. Ànims i força als ferits i parents . Solidaritat amb la pena de la família esportiva.
Tristesa, valor i superació, sense oblidar la tasca social que imposa la tragèdia viscuda perquè no es torne a repetir.
Pepa Guardiola

Cap comentari:

Publica un comentari