ELS AGRAÏMENTS D’UNA DESCONEGUDA. L’ALTRA CARA DE LA RECUPERACIÓ ECONÒMICA.

Hi ha dies que les circumstàncies, encadenades en forma adversa, et fan posar en tela de juí si paga la pena moure un dit per millorar aquesta societat, regida per una lamentable escala de valors on el capital és l’amo de tot. Dubtes si la humanitat, on t’inclous, és capaç d'actuar desinteressadament en favor del proïsme, i penses que qualsevol acte amaga, o demostra, un interès particular per traure benefici, en especial econòmic. Dedueixes que l'egoisme i l'egolatria són les característiques dominants del gènere humà i s’han convertit en els principis miserables que mouen el món. En arribar a aquesta poc edificant conclusió la tristor i la vergonya t'encongeixen el cor i preferiries ser una humil papallona, abans de formar part d’una societat on  la realitat fa que el concepte de “ple dret” quede supeditat per a la majoria de la  ciutadania al de “ple deure”.
En eixes cabòries acabava el cap de setmana, quan un fet senzill vingué a encendre una llumeta d'esperança en el meu sobtat escepticisme sobre la bondat humana.

Diumenge, a boqueta de nit, després d’un llarg passeig i abans de tornar al caliu de la llar, amb les sensacions negatives constrenyent-me els ànims, vaig voler fer ús dels serveis que ofereixen els bancs perquè els usuaris disposem de diners les 24h al dia; mentre l'entitat bancària s’estalvia aglomeracions en horari laboral i fa restriccions de personal.
Amb presses, vaig aparcar el cotxe i em vaig aplegar a un caixer automàtic obert a fora el carrer. Estava ocupat per una dona, d’edat indefinida, que bregava nerviosa amb l'aparell. En veure'm, em va demanar ajuda. Li urgia fer un ingrés i no encertava la manera adequada. Em vaig disculpar, jo tampoc sabia com funcionava la cosa.

Vaig entrar a l’edifici i vaig traure diners del caixer de dins. Abans d'eixir, vaig observar per la porta de vidre els gestos de frustració i preocupació de la desconeguda per no poder realitzar l'operació desitjada.
Just eixe cap de setmana havien atracat a dos dones en una situació semblant a la meua, i per un moment vaig pensar si la desconeguda no estaria esperant a robar-me.  Però no, sentia que el seu neguit no era fingit, que l'angoixa la feia actuar amb descontrol.  Així és que vaig optar per oferir-me a ajudar-la, anunciant-li de  bestreta que no en tenia ni idea.

En sentir la meua proximitat, la dona va abandonar la desolació i em va explicar el seu problema.
L'endemà havia de pagar el rebut de la llum, la seua llarga jornada de treball no li permetia  venir al banc i al seu compte no hi havia fons per a abonar el càrrec. Li feia un gran favor si l'ajudava.
No va resultar tan complicada l'operació, en 5 minuts vam ingressar a la seua cartilla d’estalvis, seca d’estalvis, els 50 euros imprescindibles perquè a sa casa continuara arribant l'energia elèctrica.

Vaig pensar en la tan lloada recuperació econòmica mundial, en el comboi del Fòrum Econòmic de Davos, i en alguns informes que denuncien que les rentes del treball segueixen baixant mentre les del capital s’han incrementat fins a 4 vegades més. Era evident que a ella la recuperació econòmica no l’afectava massa, que no formava part d’eixa ínfima minoria de rics que s’ha quedat el 82% de la riquesa generada, sinó de la gran majoria de pobres que s’han repartit les engrunes per continuar sobrevivint en la pobresa i venent el seu treball per una poca quantitat.   

Només el caixer li tornà la cartilla confirmant l’ingrés, la desconeguda és va desfer en dedicar-me agraïments,  em desitjava el millor per a mi i la meua família, que Déu em protegirà; i si jo no era creient, que fóra molt feliç, que no patira cap  mal i que es compliren tots els meus desitjos. Em va dir el seu nom i li vaig donar el  meu. A la fi, abans d’acomiadar-nos, em va demanar si podia abraçar-me. Em féu una abraçada respectuosa, amb por de molestar-me, li vaig correspondre amb un parell de besades a les galtes com a reconeixement.

 
No sé si ajudar a ingressar 50 euros en un caixer automàtic mereix tantes mostres de gratitud, ni que jo li dedique importància relatant l’anècdota, però hi ha ocasions que un simple “gràcies” per donar la mà et fa sentir de nou la bondat i la calidesa humana.

Gràcies a tu A., vas aconseguir que tornara a confiar en l’ésser humà, malgrat l’egoisme que domina les estructures socials, i en especial les econòmiques .

Pepa Guardiola

Gener 2018