divendres, 15 de març de 2019

Lliurament Lletra Lila, el meu parlament "Viure la literatura des del feminisme"



PARLAMENT PREMI LLETRA LILA (dimecres, 13 març, 2019, València)
VIURE LA LITERATURA DES DEL FEMINISME
Presidenta, Vicepresidenta, Junta de l’Associació d'Escriptores i Escriptors en Llengua Catalana, companys i companyes de dedicació i estima a les lletres, amics i amigues.

Tres sensacions em tenen pres l’ànim d’ençà que Gemma Pasqual em va comunicar que la Junta Territorial havia acordat atorgar-me la Lletra Lila.
La primera és emoció, molta emoció. Rebre el reconeixement de les persones amb qui compartís amor per la literatura suposa una sensació de plenitud que quedarà gravada en la meua memòria formant un cúmul de satisfaccions, imatges i palpitacions plaents.
La segona sensació és de gratitud, una gratitud immensa perquè heu pensat que la meua trajectòria vital, cívica i literària és digna de celebrar  i m'heu regalat aquesta Lletra de Lletres en uns dies tan especialment reivindicatius com són els que envolten el 8 de Març, dies en els quals cada vegada cridem amb més força que les dones volem tots els drets, i demostrem que si les dones parem, es para el món. Milers de gràcies.
La tercera sensació és contradictòria, però no puc esquivar-la. Es tracta del neguit, mescla d’inseguretat i incertesa, que s'escapa dels plecs més escrupolosos  del cervell, d'allà on nia l’autocrítica, i que em fa dubtar d’estar a l'altura del premi. Perquè en el cor de la Lletra Lila de l'AEELC ( li pose dues e) està propiciar la visibilització de les escriptores, empentar-nos a seguir, oferir models a les dones que comencen a escriure i animar a continuar a aquelles que, pels mil i un entrebancs com ens posa la societat patriarcal, s'han quedat darrere, ferides, dolgudes, menyspreades, sense alè per a seguir.
Per això, la millor manera de contrarestar el neguit de la incertesa, de ser o no digna d’aquest premi, el dedicaré a totes les meues companyes de lletres, a les qui s’ho mereixen més que jo,  amb la seguretat que tard o d’hora també el rebran; a les qui comencen, amb l'esperança que les meues paraules, el  treball literari, la meua lluita feminista per la igualtat i els drets de la dona, compartida amb tantes persones, els facilitarà el camí de la creació literària; i especialment vull dedicar la Lletra Lila a les qui defalleixen, perquè prenguen força, es rebel·len, s’aixequen, no es deixen vèncer mai, i atenguen el consell de la poetesa Emily Dickinson  Ignorem la nostra veritable estatura fins que ens aixequem”.

Sóc rebel des que tinc memòria, des que grimpava arbres amunt per veure el cel de prop, la terra més extensa i l’horitzó mariner més clar. Va en el meu tarannà enfilar-me en espais que, deien, no em corresponien com a dona, i això m'ha empès a aixecar-me, per observar el món des de punts de vista diferents, en particular des de la perspectiva de gènere, des del feminisme.
Des del feminisme he viscut la literatura. I des del meu feminisme, permeteu-me unes reflexions que ajuden a veure la literatura i l'art amb mirada extensa, per ampliar espai i propiciar la participació  i visibilitzacio d’aquest més del 50% de la població que constituïm les dones.

No és per casualitat que sent les dones les primeres transmissores de la llengua, l’educació, la creativitat, com a mestres, mares, àvies, germanes majors, figurem tan escassament en els llocs rellevants de la cultura. Transmetem, però no transcendim, la nostra contribució com a transmissores i també com creadores ha quedat oculta, sense reconeixement, i en molts casos anònima o velada sota pseudònim.
L’escriptora italiana  Dacia Maraini ho expressa amb una frase crua: “ les dones quan moren ho fan per sempre, sotmeses al doble fi de la carn i de l’oblit”.

En les diferents civilitzacions, l’accés al poder i l’accés a la cultura han sigut sectaris i elitistes. La simbiosi entre “el poder i el saber” ha creat tot un entramat ideològic de principis, normes, models, imatges, tòpics, ritus, tabús que conformen els grups dirigents  i priven el pas a ambdós camps (poder i saber) als grups marginats. 
La discriminació de les dones en el món cultural (així com en els estaments de poder) és tan antiga com la societat patriarcal. A la dona se li ha atorgat, durant segles, el paper passiu de simple transmissora dels paràmetres i canons androcèntrics.
El vehicle cultural ha servit i serveix de mitjà de subjugació i sotmetiment a unes estructures de govern que pretenen mantenir-se emfatitzant els arguments a favor seu i silenciant els arguments en contra. Pierre Bourdie parla de la “ violència de símbols” com la dominació social a través de les imatges culturals.

L’androcentrisme ha configurat l’arquetipus d’home, i per exclusió complementària el de la dona, ha atorgat papers i educat per construir el món, la societat, la cultura, de la mà, la mirada i la figura de l’home (convé afegir blanc i ric), com si eixe fora l’ordre natural de l’univers i el patriarcat la seua praxi. A la resta de la humanitat se’ns han assignat papers suplementaris de manteniment, reproducció, criança, subordinació...   
El sexe ha determinat l’organització jeràrquica en el patriarcat, i la societat és inevitablement sexista (també en democràcia), en molts aspectes misògina, i plena del que hem vingut a denominar actituds micromasclistes, que aglutinades deriven en masclisme, violència de gènere i s’enfonsen en la barbàrie dels feminicidis. 

El món de l’art (pintura, literatura, escultura, música...), no ha sigut aliè a aquestes circumstàncies, i està determinat pels canons que marca  la cultura patriarcal. La immensa majoria d’obres que integren el corpus de la Història de l’Art han sigut realitzades per homes i perfilen la societat des d’una perspectiva androcèntrica.
Els models de dona que conformen l’imaginari cultural i artístic estan cosificats pels autors que han transcendit (pintors, escriptors, escultors...).  Com denuncia Virgínia Woolf “representen allò que els homes desitgen de les dones, però no sempre allò que les dones són en si mateixes”.
En literatura, la visió androcèntrica amb què es formulen els arguments, els personatges, els escenaris, el mateix llenguatge, ens aboca a una interpretació parcial de la realitat i de la humanitat.

Malgrat els impediments, al llarg de la història, moltes dones, amb unes circumstàncies especials, han sigut actives productores en el camp de la literatura, la filosofia, la ciència... tot i haver sofert menyspreu, invisibilització, rebuig, oblit, destrucció o usurpació. Perquè reconèixer-les posava, i posa, en perill les figures de l’imaginari col.lectiu patriarcal.
 Darrerament, en un treball de la fundació FULL, s'han catalogat i tret del calaix de la des-memòria més 500 escriptores  valencianes, des de l'edat mitjana fins a l’actualitat, fent bona la frase d’Olímpia de GougesEns van excloure de tot poder, de tot saber, però es van oblidar de treure'ns la possibilitat d'escriure.”  
I jo em pregunte, si la paraula d’aquestes dones, si la seua veu hagués transcendit abans, seria la societat com és actualment?

Fa més de 30 anys que tinc la creació literària com a la devoció de la meua vida, em va costar descobrir-la perquè no tenia models, i volien educar-me en una llengua aliena.
Quan la meua generació estava formant-se als llibres de text només apareixien santes i reines, com anàvem les xiques a pensar en transcendir més enllà de les parets de casa nostra si no érem ni santes ni reines, ni parlàvem castellà?
Saben quina va ser  la primera crítica que vaig rebre quan encara ni tan sols s’havia publicat el meu primer llibre “Contes de riurau”?, "Dona, escrius i vols publicar, és perquè t'avorreix, dedicat a cosir".  Però vaig seguir el consell De Cristine de Pizane, dama del segle XIV precursora de les escriptores que han obert portes a les lletres lila: “Agafa la ploma i com si fora una pala d’aplanar morter empren amb coratge la teua obra”.

En les tres dècades passades hem avançat, sí, però no tant com puguem creure. Continuen sent poques les dones referenciades als llibres de text i cròniques d’història, no sobrepassen el 8%. El Premi de les Lletres Valencianes només s’ha concedit a dues dones  enfront a vint-i-dos homes, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en tota la història s’ha concedit a cinc dones; i en el Cervantes, la proporció és de quatre a trenta-set.
Dels llibres publicats els darrers anys al País Valencià a penes un 25% són d’autores, (estem a un tros encara de la paritat). I en els arguments i personatges principals continuen predominant els masculins. Un exemple, del cine, en una relació de 30 pel·lícules recomanades, dedicades a l’ensenyament, només 8 tenen com a protagonistes dones.

Sembla que escrivim amb tinta tan invisible com nosaltres mateixa, i en moltes ocasions, quan es fa referència a la nostra obra se’ns titlla de romàntiques, intimistes, de què fem literatura femenina, de dones per a dones. Clar que també hem de  considerar que en els jurats som minoria, els crítics d’art són en general homes i, com he esmentat, els canons estilístics i temàtics s'atenen a una cultura patriarcal.
Amb tot i això, no perdem l'entusiasme i seguim escrivint, robant temps al temps, i si toca ressaltant la lletra lila en estil negreta, perquè no es torne invisible. Perquè no ens segresten el pensament, com desitjava Caterina Albert "vull, com les aus, les ales alliberades, per volar en tot moment"

Si les dones, després de moltes lluites, hem accedim a la política és per assumir el poder que ens pertoca i fer política en defensa dels drets humans; si les dones, després de molts menyspreus, hem accedim a la cultura és per ocupar l’espai que ens correspon i crear la cultura de la igualtat en la diversitat. Tenim molt a dir i molt a aportar.

Personalment entenc la literatura com l’art de sublimar amb paraules les emocions i vivències humanes. La creació literària és l’expressió i la comunicació dels trets substancials de la persona que escriu ( experiències, sensacions, circumstàncies, fabulacions), i utilitza paraules per a involucrar en el món de la seua obra a la persona que la llegeix. 
No escric per a un públic determinat, escric des de les meus conviccions, aquelles que m’han marcat la vida: la terra, la llengua, l’educació i el feminisme.
I no, no es tracta de fer una literatura de gènere feminista, es tracta reformular els canons literaris amb perspectiva igualitària, introduir la mirada violeta del feminisme i la seua Lletra Lila, per universalitzar la literatura incloent la humanitat sencera.


Acabaré amb paraules d’ànim  per encoratjar les dones a crear, a expressar-nos i plasmar l’art i la ciència que duem dins, a mostrar sense por la nostra obra, a obrir la porta perquè vole lliure la nostra veu.
I deixaré un consell: la implicació en la creació suposa assumir les vivències pròpies, confiar en les nostres capacitats, desenvolupar-les i explotar-les, aixecar-nos i posar-nos ales que ens ajuden a transcendir i a ocupar l’espai que ens correspon a les dones en el camp del saber i en el món de la cultura.

 Així, des de l’amplitud de mirades i diversitat de veus desconstruirem canons, replantejarem models, teixirem formes socials d’actuar més justes, més igualitàries, més compartides, més lliures i més humanes.  

Companys i companyes, no ens tanqueu al calaix de l’oblit, no ens deixem tancar al calaix de l’oblit. Mireu-nos, mirem-nos; considereu-nos, considerem-nos; i obrim els ulls amb mirada autènticament universal.

Milers de gràcies per la deferència, per l’atenció prestada i pel regal de la Lletra Lila.                          
Pepa Guardiola

13 de Març 2019


Cap comentari:

Publica un comentari