PARLAMENT PREMI LLETRA LILA (dimecres, 13 març, 2019,
València)
VIURE LA LITERATURA DES DEL FEMINISME
Tres sensacions em tenen pres l’ànim d’ençà que Gemma
Pasqual em va comunicar que la Junta Territorial havia acordat atorgar-me la
Lletra Lila.
La primera és emoció, molta emoció. Rebre el
reconeixement de les persones amb qui compartís amor per la literatura suposa
una sensació de plenitud que quedarà gravada en la meua memòria formant un
cúmul de satisfaccions, imatges i palpitacions plaents.
La segona sensació és de
gratitud, una gratitud immensa perquè heu pensat que la meua trajectòria vital,
cívica i literària és digna de celebrar i m'heu regalat aquesta Lletra de Lletres en
uns dies tan especialment reivindicatius com són els que envolten el 8 de Març,
dies en els quals cada vegada cridem amb més força que les dones volem tots els
drets, i demostrem que si les dones parem, es para el món. Milers de gràcies.
La tercera sensació és
contradictòria, però no puc esquivar-la. Es tracta del neguit, mescla
d’inseguretat i incertesa, que s'escapa dels plecs més escrupolosos del cervell, d'allà on nia l’autocrítica, i que em fa dubtar d’estar a l'altura del
premi. Perquè en el cor de la Lletra
Lila de l'AEELC ( li pose dues e) està propiciar la visibilització de les
escriptores, empentar-nos a seguir, oferir models a les dones que comencen a
escriure i animar a continuar a aquelles que, pels mil i un entrebancs com ens
posa la societat patriarcal, s'han quedat darrere, ferides, dolgudes,
menyspreades, sense alè per a seguir.
Per això, la millor manera de contrarestar el neguit de
la incertesa, de ser o no digna d’aquest premi, el dedicaré a totes les meues
companyes de lletres, a les qui s’ho
mereixen més que jo, amb la
seguretat que tard o d’hora també el rebran; a les qui comencen, amb l'esperança que les meues paraules, el treball literari, la meua lluita feminista per
la igualtat i els drets de la dona, compartida amb tantes persones, els
facilitarà el camí de la creació literària; i especialment vull dedicar la Lletra Lila a les qui defalleixen,
perquè prenguen força, es rebel·len, s’aixequen, no es deixen vèncer mai, i atenguen
el consell de la poetesa Emily Dickinson
“Ignorem la nostra veritable estatura fins que ens aixequem”.
Sóc rebel des que tinc memòria, des que grimpava arbres
amunt per veure el cel de prop, la terra més extensa i l’horitzó mariner més
clar. Va en el meu tarannà enfilar-me en espais que, deien, no em corresponien
com a dona, i això m'ha empès a aixecar-me, per observar el món des de punts de
vista diferents, en particular des de la perspectiva de gènere, des del
feminisme.
Des del feminisme he viscut la literatura. I des del meu
feminisme, permeteu-me unes reflexions que ajuden a veure la literatura
i l'art amb mirada extensa, per ampliar espai i propiciar la
participació i visibilitzacio d’aquest més del 50% de la població que constituïm les dones.
No és per casualitat que sent les dones les primeres
transmissores de la llengua, l’educació, la creativitat, com a mestres, mares,
àvies, germanes majors, figurem tan escassament en els llocs rellevants de la
cultura. Transmetem, però no transcendim,
la nostra contribució com a transmissores i també com creadores ha quedat
oculta, sense reconeixement, i en molts casos anònima o velada sota pseudònim.
L’escriptora italiana
Dacia Maraini ho expressa amb una frase crua: “ les dones quan moren ho fan per sempre, sotmeses al doble fi de la carn
i de l’oblit”.
En les diferents civilitzacions, l’accés al poder i
l’accés a la cultura han sigut sectaris i elitistes. La simbiosi entre “el
poder i el saber” ha creat tot un entramat ideològic de principis, normes,
models, imatges, tòpics, ritus, tabús que conformen els grups dirigents i priven el pas a ambdós camps (poder i
saber) als grups marginats.
La discriminació de les dones en el món cultural (així com en els estaments de poder) és tan antiga com la societat patriarcal. A la dona se li ha atorgat, durant segles, el paper passiu de simple transmissora dels paràmetres i canons androcèntrics.
La discriminació de les dones en el món cultural (així com en els estaments de poder) és tan antiga com la societat patriarcal. A la dona se li ha atorgat, durant segles, el paper passiu de simple transmissora dels paràmetres i canons androcèntrics.
El vehicle cultural ha servit i serveix de mitjà de
subjugació i sotmetiment a unes estructures de govern que pretenen mantenir-se
emfatitzant els arguments a favor seu i silenciant els arguments en contra. Pierre Bourdie parla de la “ violència
de símbols” com la dominació social a través de les imatges culturals.
L’androcentrisme ha
configurat l’arquetipus d’home, i per exclusió complementària el de la dona, ha
atorgat papers i educat per construir el món, la societat, la cultura, de la
mà, la mirada i la figura de l’home (convé afegir blanc i ric), com si eixe
fora l’ordre natural de l’univers i el patriarcat la seua praxi. A la resta de
la humanitat se’ns han assignat papers suplementaris de manteniment,
reproducció, criança, subordinació...
El sexe ha determinat l’organització jeràrquica en el
patriarcat, i la societat és inevitablement
sexista (també en democràcia), en molts aspectes misògina, i plena del que hem
vingut a denominar actituds micromasclistes, que aglutinades deriven en
masclisme, violència de gènere i s’enfonsen en la barbàrie dels
feminicidis.
El món de l’art (pintura,
literatura, escultura, música...), no ha sigut aliè a aquestes circumstàncies, i
està determinat pels canons que marca la cultura patriarcal. La immensa majoria d’obres que integren el corpus de la
Història de l’Art han sigut realitzades per homes i perfilen la societat des
d’una perspectiva androcèntrica.
Els models de dona que conformen l’imaginari cultural i artístic
estan cosificats pels autors que han transcendit (pintors, escriptors,
escultors...). Com denuncia Virgínia
Woolf “representen allò que els homes
desitgen de les dones, però no sempre allò que les dones són en si mateixes”.
En literatura, la visió androcèntrica amb què es formulen els arguments, els personatges,
els escenaris, el mateix llenguatge, ens aboca a una interpretació parcial de
la realitat i de la humanitat.
Malgrat els impediments,
al llarg de la història, moltes dones, amb unes circumstàncies especials, han sigut actives productores en el
camp de la literatura, la filosofia, la ciència... tot i haver sofert
menyspreu, invisibilització, rebuig, oblit, destrucció o usurpació. Perquè
reconèixer-les posava, i posa, en perill les figures de l’imaginari col.lectiu patriarcal.
Darrerament, en un
treball de la fundació FULL, s'han catalogat i tret del calaix de la des-memòria
més 500 escriptores valencianes, des de l'edat mitjana fins a l’actualitat,
fent bona la frase d’Olímpia de Gouges “Ens van excloure de tot poder, de
tot saber, però es van oblidar de treure'ns la possibilitat d'escriure.”
I jo em pregunte, si la paraula
d’aquestes dones, si la seua veu hagués transcendit abans, seria la societat
com és actualment?
Fa més de 30 anys que tinc la creació literària com a la
devoció de la meua vida, em va costar descobrir-la perquè no tenia models, i volien
educar-me en una llengua aliena.
Quan la meua generació estava formant-se als llibres de
text només apareixien santes i reines, com anàvem les xiques a pensar en
transcendir més enllà de les parets de casa nostra si no érem ni santes ni
reines, ni parlàvem castellà?
Saben quina va ser
la primera crítica que vaig rebre
quan encara ni tan sols s’havia publicat el meu primer llibre “Contes de
riurau”?, "Dona, escrius i vols
publicar, és perquè t'avorreix, dedicat a cosir". Però vaig seguir el consell De Cristine de
Pizane, dama del segle XIV precursora de les escriptores que han obert portes a
les lletres lila: “Agafa la ploma i com si fora una pala d’aplanar morter empren amb
coratge la teua obra”.
En les tres dècades passades hem avançat, sí, però no tant com puguem creure. Continuen sent
poques les dones referenciades als llibres de text i cròniques d’història, no
sobrepassen el 8%. El Premi de les Lletres Valencianes només s’ha concedit a
dues dones enfront a vint-i-dos homes, el
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en tota la història s’ha concedit a cinc
dones; i en el Cervantes, la proporció és de quatre a trenta-set.
Dels llibres publicats els darrers anys al País Valencià
a penes un 25% són d’autores, (estem a un tros encara de la paritat). I en els arguments
i personatges principals continuen predominant els masculins. Un exemple, del
cine, en una relació de 30
pel·lícules recomanades, dedicades a l’ensenyament, només 8 tenen com a
protagonistes dones.
Sembla que escrivim amb tinta tan invisible com nosaltres
mateixa, i en moltes ocasions, quan es
fa referència a la nostra obra se’ns titlla de romàntiques, intimistes, de què
fem literatura femenina, de dones per a dones. Clar que també hem de
considerar que en els jurats som minoria,
els crítics d’art són en general homes i, com he esmentat, els canons estilístics i temàtics s'atenen
a una cultura patriarcal.
Amb tot i això, no perdem l'entusiasme i seguim
escrivint, robant temps al temps, i si toca ressaltant la lletra lila en estil
negreta, perquè no es torne invisible. Perquè no ens segresten el pensament, com desitjava Caterina Albert "vull, com les aus, les ales alliberades, per volar en tot moment"
Si les dones, després de moltes
lluites, hem accedim a la política és per assumir el poder que ens pertoca i
fer política en defensa dels drets humans; si les dones, després de molts
menyspreus, hem accedim a la cultura és per ocupar l’espai que ens correspon i
crear la cultura de la igualtat en la diversitat. Tenim molt a dir i molt a aportar.
Personalment entenc la literatura com l’art de sublimar
amb paraules les emocions i vivències humanes. La creació literària és l’expressió
i la comunicació dels trets substancials de la persona que escriu (
experiències, sensacions, circumstàncies, fabulacions), i utilitza paraules per
a involucrar en el món de la seua obra a la persona que la llegeix.
No escric per a un públic determinat, escric des de les meus conviccions,
aquelles que m’han marcat la vida: la terra, la llengua, l’educació i el feminisme.
I no, no es tracta de fer una literatura de gènere feminista, es tracta reformular els canons literaris
amb perspectiva igualitària, introduir la mirada violeta del feminisme i la
seua Lletra Lila, per universalitzar la literatura incloent la humanitat
sencera.
Acabaré amb paraules
d’ànim per encoratjar les dones a
crear, a expressar-nos i plasmar l’art i la ciència que duem dins, a mostrar
sense por la nostra obra, a obrir la porta perquè vole lliure la nostra veu.
I deixaré un
consell: la implicació en la creació suposa assumir les vivències pròpies, confiar
en les nostres capacitats, desenvolupar-les i explotar-les, aixecar-nos i posar-nos
ales que ens ajuden a transcendir i a ocupar l’espai que ens correspon a les
dones en el camp del saber i en el món de la cultura.
Així, des de
l’amplitud de mirades i diversitat de veus desconstruirem
canons, replantejarem models, teixirem formes socials d’actuar més justes, més
igualitàries, més compartides, més
lliures i més humanes.
Companys i companyes, no ens tanqueu al
calaix de l’oblit, no ens deixem tancar al calaix de l’oblit. Mireu-nos, mirem-nos;
considereu-nos, considerem-nos; i obrim els ulls amb
mirada autènticament universal.
Milers de gràcies per la deferència, per l’atenció
prestada i pel regal de la Lletra Lila.
Pepa Guardiola
13 de Març 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada