FITXA: Contes de RiurauSubtítol o definició: Recull de contes populars de la Marina Alta
Pròleg/introducció: Presentació.
Lloc d’edició Xàbia
Editor/ Institut d’Estudis Juan Gil-Albert i M.I. Ajuntament de Xàbia
Any 1988
Col·lecció editorial/núm. Tradició/ 6
ISBN/DL 84-7784-010-5 / A-883-1988
Format/ nº pàgs Edc. de butxaca , 21x22 / 145pàgs.
Gènere: Conte. Subgènere Conte popular
Il·lustracions Pepe Cardona, El Persa
DE QUÈ VA LA COSA.Es tracta d’un recull de contes populars de la Marina Alta. De la llarga llista de rondalles, succeïts, contaralles i altres narracions tradicionals recollides s’han seleccionat tretze - els supersticiosos que s’ho prenguen com vulguen -, les més particulars. Hi ha de tot: animals, animalots, animalets; humans, fantasmes, bruixots; treballs, reptes, festes, viatges; angoixes, esglais, alegries i meravelles. Tot el cal per passar bones estones contant contes a un racó assolellat del riu-rau.
COM A MOSTRA UN RETALL.
LA RATA I L’ASENET. (Fragment) Això que us contaré ara va passar quan els animals parlaven i s’entenien entre ells.
En un mas situat dalt d’un tossal que dominava una ampla i preciosa vall, vivia una rata. Els amos del mas no eren ni pobres ni rics, tenien prou tros de terra per fer cultius d’horta, a la part de la vall, i cultius de secà, a la part del tossal. Com els camps eren fèrtils i estaven ben conreats, a les cambres de la casa sempre hi havia un munt gran de garrofes, sacs farcits d’ametles, ordi o blat, cabassos de dacsa i algun que altre cubell de pensa; al rebost tampoc faltava cap llepolia: pa tendre, caixons plens de llegum, cigrons, fesols, guixes, llentilles, faves, i a les prestatgeries s’empilaven pots o botelles de conserva i melmelada. Es a dir que hi havia tot el que calia per tal que la rata i les seues companyes visqueren com a marqueses. Si afegim que el gat de la casa era vell, coix i guerxo comprendrem perquè en aquell lloc els rosegadors se sentien en el paradís.
Però un dia els amos, veient augmentar les ratadures, s’adonaren de la ineficàcia del miol i dugueren un gat com dicten els canons.
El nou mix, que no devia tenir ni un any, estava en eixa edat felina de confondre el joc amb la caça i no parava fins posar-li l’urpa damunt a tot allò que es moguera.
I així fou com, de sobte, la vida de les rates canvià de dalt baix. S’acabaren les visites calmoses al rebost, ja no podien rosegar tranquil·lament una garrofa, triar l’ametla més grossa o passejar-se a pleret per la golfa. Ara tot eren curses nervioses, ensurts, esglais, fugir d’amagatall en amagatall i passar fam, bona cosa de fam. I encara havien de donar gràcies de poder arribar a la nit en que fora amb la panxa buida, perquè no passava dia que aquella fera ferotge no donara compte de dos o tres membres de la colònia rosegadora.
Amb tanta incomoditat, la nostra rateta es plantejà la situació seriosament
-En tinc tres: o morir-me de fam al niu, o anar-me’n d’aquest mas o burlar el gat.
La primera solució li semblava estúpida, la segona covard i la tercera... No li’n quedava altra, provaria la tercera.
Una vegada que es decidí a eixir del niu, no arribà ni al cabàs de dacsa més proper, sentí un miol fort i tornà arrere esporuguida. Una altra volta, el gat li pegà tal cursa que tardà un dia sencer a reposar-se de l’esglai. Finalment, en un nou intent, el maleït vigilant li mostra les urpes a menys d’un pam de musell i l’obligà a saltar sobre una ratera, amb tanta fatalitat que el parany li tallà la punta de la seua estimada cua.
-Una i prou -digué la rata llepant-se la ferida -, si anar-se’n és de covards, quedar-se és de bojos. A la matinada següent, la rata escapà per la teulada i marxà camí endavant.
Passà uns dies recorrent la vall, bella i frondosa, dormint sobre els arbres i nodrint-se de fruites madures i saboroses. Però enyorava la llar, ella era una rata casolana i el camp li semblava massa gran, el cel immens i les nits monstruoses. Així, s’animà a aixoplugar-se als estables d’una masia, que estaven separats de la casa on vivien humans i mixos.
Emparada en la foscor de la nit la rata entrà al corral. Tanmateix, entrà amb mal peu, ja que sense saber-ho saltà al ponedor de les gallines.
Resulta que les aus estaven amb un ull obert i l’altre tancat, esperant caçar una rata que les darreres nits els furtava els ous, i en sentir-la se li tiraren damunt com a raboses.
-El lladre! el lladre! ja tenim el lladre! Cocorocó! ....
COM A MOSTRA UN RETALL.
LA RATA I L’ASENET. (Fragment) Això que us contaré ara va passar quan els animals parlaven i s’entenien entre ells.
En un mas situat dalt d’un tossal que dominava una ampla i preciosa vall, vivia una rata. Els amos del mas no eren ni pobres ni rics, tenien prou tros de terra per fer cultius d’horta, a la part de la vall, i cultius de secà, a la part del tossal. Com els camps eren fèrtils i estaven ben conreats, a les cambres de la casa sempre hi havia un munt gran de garrofes, sacs farcits d’ametles, ordi o blat, cabassos de dacsa i algun que altre cubell de pensa; al rebost tampoc faltava cap llepolia: pa tendre, caixons plens de llegum, cigrons, fesols, guixes, llentilles, faves, i a les prestatgeries s’empilaven pots o botelles de conserva i melmelada. Es a dir que hi havia tot el que calia per tal que la rata i les seues companyes visqueren com a marqueses. Si afegim que el gat de la casa era vell, coix i guerxo comprendrem perquè en aquell lloc els rosegadors se sentien en el paradís.
Però un dia els amos, veient augmentar les ratadures, s’adonaren de la ineficàcia del miol i dugueren un gat com dicten els canons.
El nou mix, que no devia tenir ni un any, estava en eixa edat felina de confondre el joc amb la caça i no parava fins posar-li l’urpa damunt a tot allò que es moguera.
I així fou com, de sobte, la vida de les rates canvià de dalt baix. S’acabaren les visites calmoses al rebost, ja no podien rosegar tranquil·lament una garrofa, triar l’ametla més grossa o passejar-se a pleret per la golfa. Ara tot eren curses nervioses, ensurts, esglais, fugir d’amagatall en amagatall i passar fam, bona cosa de fam. I encara havien de donar gràcies de poder arribar a la nit en que fora amb la panxa buida, perquè no passava dia que aquella fera ferotge no donara compte de dos o tres membres de la colònia rosegadora.
Amb tanta incomoditat, la nostra rateta es plantejà la situació seriosament
-En tinc tres: o morir-me de fam al niu, o anar-me’n d’aquest mas o burlar el gat.
La primera solució li semblava estúpida, la segona covard i la tercera... No li’n quedava altra, provaria la tercera.
Una vegada que es decidí a eixir del niu, no arribà ni al cabàs de dacsa més proper, sentí un miol fort i tornà arrere esporuguida. Una altra volta, el gat li pegà tal cursa que tardà un dia sencer a reposar-se de l’esglai. Finalment, en un nou intent, el maleït vigilant li mostra les urpes a menys d’un pam de musell i l’obligà a saltar sobre una ratera, amb tanta fatalitat que el parany li tallà la punta de la seua estimada cua.
-Una i prou -digué la rata llepant-se la ferida -, si anar-se’n és de covards, quedar-se és de bojos. A la matinada següent, la rata escapà per la teulada i marxà camí endavant.
Passà uns dies recorrent la vall, bella i frondosa, dormint sobre els arbres i nodrint-se de fruites madures i saboroses. Però enyorava la llar, ella era una rata casolana i el camp li semblava massa gran, el cel immens i les nits monstruoses. Així, s’animà a aixoplugar-se als estables d’una masia, que estaven separats de la casa on vivien humans i mixos.
Emparada en la foscor de la nit la rata entrà al corral. Tanmateix, entrà amb mal peu, ja que sense saber-ho saltà al ponedor de les gallines.
Resulta que les aus estaven amb un ull obert i l’altre tancat, esperant caçar una rata que les darreres nits els furtava els ous, i en sentir-la se li tiraren damunt com a raboses.
-El lladre! el lladre! ja tenim el lladre! Cocorocó! ....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada