dissabte, 24 de gener del 2009

TRES TITELLES EMBRUIXATS

FITXA.Títol:Tres titelles embruixats.
Lloc d’edició:Barcelona
Editor/…:Editorial Cruïlla
Any:primera edició 2000, cinquena edició 2006
Col.lecció editorial/núm.:Vaixell de vapor, 107
ISBN/DL:84-8286-979-5 / M-26.719-2006
Gènere:Novel.la (Literatura Infantil i Juvenil)
Il.lustracions (de):Miquel Àngel Giner i Bou
Nivell:A partir de 9 anys

DE QUÈ VA LA HISTÒRIA.
Sílvia se'n va de casa perquè una companya d'escola li fa creure que son pare i sa mare adoptius la deixaran d'estimar quan nasca la seva germana. Sílvia vol trobar una altra família, però acaba ajuntant-se amb un xiquet titellaire i una xiqueta poeta, que també necessiten qui els estime i els aixoplugue a casa.

PER OBRIR LA GANA
Capítol II
En eixir de casa Sílvia amagà la motxilla al portal i corregué a buscar a Gusti que l’esperava com sempre al canto, per anar junts a l’autobús.
-Va, que fem tard! -exclamà l’amic en veure-la.
-Avui no vaig a escola -es disculpà Sílvia-, he d’acompanyar la mare a comprar, digues-li-ho a la mestra.
El company cregué la mentida i se n’anà a l’autobús. La xiqueta féu com si tornara a casa, però en arribar al portal es carregà la motxilla i marxà per un carrer diferent.
Caminà cap a l’altre costat de la ciutat sense seguir un rumb fix, no tenia preferència per cap barri especial, l’únic que li interessava era que allí on parara no la coneguera ningú. . Quan cregué que ja s’havia allunyat prou s’animà a triar casa. Malauradament en observar el barri on havia aplegat comprovà que les voreres estaven trencades, no s’hi veien arbres ni jardins, els edificis eren alts i desbaratats i els pisos s’endevinaven menuts, amb cabuda per a poques persones. Es notava que hi vivia gent pobra, seria difícil que l’acceptaren així com així, segur que estaven ben estrets i no tenien lloc per a ella, a més a més, posada a triar per què no buscar un barri més bonic?
Pensat i fet, pegà la volta i es dirigí cap al centre de la ciutat on les cases eren grans i els carrers estaven nets i arreglats. Després de caminar una altra bona estona aplegà a la plaça principal. Esguardà les façanes i comprovà que no s’havia enganyat, les famílies devien viure ben amples, segur que hi havia lloc per a ella i algú l’acceptava. Havia arribat el moment de triar casa.
Però, a hores d’ara no sabia per on començar, ni com. No s’atrevia trucar a qualsevol porta, ves a saber qui li eixiria, i li feia molta vergonya dir allò que havia pensat: “Vol vostè una xiqueta?”, com si les xiquetes es regalaren pel carrer. Segué a un banc a esperar que se li llevara la poriguera que estava entrant-li i, aleshores, va veure un gosset que corria d’una costat a l’altre.
-S’ha perdut o l’amo l’ha abandonat -mormolà Sílvia- el vigilaré i aprendre com fa per trobar qui el vulga.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada