dissabte, 24 de gener de 2009

LA MEDALLA DE LES FORMIGUES I ALTRES HISTORIES MENUDES



FITXA.Títol
1ra edició: Històries menudes.
Lloc d’edició València
Editor/…Edicions del Bullent, SL Any1993
Col·lecció editorial/núm.Els llibres del gat a la lluna/8
ISBN/DL84-86390-51-6 /V-3399-1993
Format/ nº pàgs.Edc. de butxaca, 15x20 / 87 pàgs.
Gènere: conte. Subgènere: Faules
Il·lustracions (de) Ximo Gascon
2n Edició: La medalla de les formigues i altres històries menudes.   Baula, col.lecció Albades.
DE QUÈ VA L’OBRA.
Una tortuga no és un animal massa gran, com tampoc ho són un llagostí un caragol, una papallona, un escarabat o un revolta-campanes. Una eruga és un animal petit, un mosquit, una mosca, una abella, una formiga, un centcames o un corcó també en són menuts. Però si penseu que per això la seua vida és insignificant i avorrida n'esteu ben, ben, ben enganyats. Ah si jo us contara!... Voleu que us ho conte? Doncs, obriu el llibre i llegiu aquestes HISTORIES MENUDES, dedicades especialment als qui estimen la natura.

PER A OBRIR BOCA.

CAPÍTOL 2. (fragment)
EL BOT DE LA LLAGOSTA.
Una vesprada, al pati de la casa on jo vivia, hi havia dues llagostes. Una llagosta verda i un llagostí gris.
El llagostí gris botava, a tot i a totes, d'un costat cap a l'altre per eixir-se'n del pati. A cada bot ensopegava amb una paret i queia a terra. Mentrestant, la llagosta verda rosegava complaguda una fulla de gerani.
El llagostí gris no se'n va poder sofrir la tranquil·litat de la llagosta i li va preguntar
-Com pots menjar amb gana, si d'ací no hi ha manera d'escapar?
-Ai que no! - contestà la llagosta sense deixar de rosegar-. Igual que hem entrat, eixirem.
-Igual que hem entrat? És que jo no sé com he entrat. Més que entrar, crec que he caigut.
-Doncs, bota i surt -recomanà la llagosta verda.
-I quina cosa penses que he estat fent d'ençà que he vingut a enfonsar-me ací? pegar bots sense parar -digué irat el llagostí gris, i agafà impuls per a fer un altre bot.
Botà i ensopegà, botà i ensopegà. Com més fort botava, més fort ensopegava.
Quan la llagosta verda acabà de rosegar la fulla de gerani, cridà el llagostí gris.
-Tal i com botes sempre toparàs amb la paret. Empra el cap també i no només les potes .
-Emprar el cap, i amb què creus que frene la topada si no és amb ell? Així de dolent el tinc.
-Com pots estar tan boig? No dic que empres el cap contra la paret, sinó cavil·lant com botar-la. Mira com ho faig jo i aprèn a marxar d'ací.
Dit i fet, la llagosta verda féu un bot curt i alt i s'enganxà a la part baixa de la paret. Després en féu un altre igual i s'enganxà a la part mitjana. Tot seguit, en féu un tercer i arribà a dalt de tot.
-Ho veus, terròs! És qüestió de cap i no de potes.
A la fi, la llagosta verda, amb un quart bot desaparegué per darrere de la tàpia
El llagostí gris restà meravellat mirant els murs del pati.
-Quina cosa més senzilla. I jo vinga fer-me bonys. Vaig a menjar gerani que ja sé com fugir d'ací.
El llagostí gris s'agafà a menjar gerani amb tanta gana que, si no l'estore, quasi em deixa sense planta.

Cap comentari:

Publica un comentari