dissabte, 24 de gener del 2009

LA CLAU MESTRA


FITXA. Títol:La clau mestra
Lloc d’edició:Madrid
Editor/…:Editorial Cruïlla
Any:1ª edició 1997 / 2ª edició 1998
Col·lecció editorial/núm.:Vaixell de Vapor , sèrie taronja/ 82
ISBN/DL:84-8286-307-X / M-20.780-1997
Format/ nº pàgs:Edc. Butxaca, 12x19 / 168 pàgs.
Gènere:Novel·la (Literatura Infantil i Juvenil)
Il·lustracions (de):Josep Brocal
Bibliografia crítica selecta :CLIJ juny 1998
Premis rebuts per l’obra:Finalista Premi Vaixell de Vapor 1996

DE QUÈ VA LA NOVEL.LA
Imagina't que una vesprada, en tornar a casa i obrir la porta, descobreixes que ta casa ja no és ta casa. Mobles, armaris, cortines..., res és on era abans; pitjor encara, res és en cap lloc. Fins i tot ton pare i ta mare han desaparegut sense avisar ningú.
Això, precisament, fou el que li succeí al protagonista de "La clau mestra"...
PER A OBRIR BOCA…
CAPITOL VI
Sense deixar de córrer, com qui fuig d'un lloc endimoniat, Paulí i Elena arribaren a la parada del tren suburbà. Se'ls esborronà la pell quan comprovaren que eren els únics esperant. Darrere una lloma quedava l'Estany, silenciós com una casa buida, enllumenat com una ascla ardent.
En pujar al tren una de les viatgeres comentà
-Es la primera vegada que veig que el tren para en aquesta estació, jo em pensava que a eixa urbanització no hi vivia ningú.
Els dos amics no feren cas de les paraules i anaren a seure a l'altra punta del vagó, lluny de les mirades curioses de la dona.
En deixar el suburbà, pujaren al metro i baixaren a la plaça de les Flors, al centre de la ciutat. No pogueren agafar l'autobús 12, el que aplegava fins al seu barri, perquè tot just acabava de partir. Així, decidiren anar a peu cap a casa. Caminaren de presseta, no s'entretingueren gens, ni es digueren una paraula. Anaven capficats, cadascun pensava en el que havia vist. Elena estava preocupada pel que li passava a l'amic i disgustada d'haver-lo de perdre. Paulí estava impressionat i esmaperdut, tenia un embolic al cap i un altre al cor.
En creuar un carrer, el xicot sentí una punxada a l'esquena, com si uns ulls penetrants el guaitaren. Es girà i no arribà a veure ningú darrere; però, aparcat al costat de la vorera, li semblà distingir un cotxe igual al que, segons Lluís, duia l'home del bastó blanc. No digué res i continuà caminant sense parar-se, malgrat tot la punxada a l'esquena i la sensació de ser observat no se la llevà de damunt. Una estona després, quan eren a una altre carrer, es girà de nou, i de nou veié aparcat a un costat el mateix cotxe. Li agafà la mà a Elena i, sense deixar de caminar, li digué fluixet.
-Em sembla que ens segueixen. Gira't amb cura i veuràs un cotxe blanc. Abans estava aparcat a un altre lloc.
-No hi és, -digué Elena-, no el veig.
Efectivament, el cotxe havia desaparegut. Però Paulí el descobrí darrere d'una cantonada per on havien de passar, com si estiguera esperant-los. Aquesta volta Elena sí que el va veure. No perderen temps comprovant si eren suposicions i sospites que els seguien o no, pegaren la volta en redó i corregueren desassossegats cap a casa per un altre camí.
Arribaren atabalats, amb la llengua fora i la sang bategant-los el cervell. No sabien si el cotxe els havia seguit; hores d'ara tampoc els importava, eren a port segur. Paulí posà el dit sobre el timbre de sa casa i no el llevà fins que la veu de Magda es féu sentir neguitosa pel telefonet del porter automàtic.
-Qui és? qui és? qui truca?
-Sóc Paulí! Obri'm, corre obri'm!
En tenir franc el pas de la porteria una altra veu s’oí pel carrer.
-Eh, Paulí, Elena! com us ha anat? Heu tardat molt a tornar!
Era Lluís, abocat com sempre a la finestra, qui els cridava.
-Es llarg de contar -respongué Elena.
-Entra i tanca, ja li ho explicaràs demà -reclamava Paulí temerós de que el seu suposat perseguidor apareguera de sobte.
-Espera -digué Elena parada a l'entrada- Lluís veus el cotxe de l'home del bastó blanc? Està aparcat per ací?
Lluís mirà detingudament a un costat i altre.
-No el veig, però si apareix us avisaré.
Al pis, Magda estava feta un flam. D'ençà que havia vist la casa sentia una pedra a l'estómac i en fer-se de nit en sentí una altra a la gola. Rebé el germà abassegant-lo amb abraçades i atabalant-lo amb preguntes. Estava a punt de trucar la policia per denunciar la desaparició de la família. Per sort Calixt, entre til.la i til.la, li imposà una mica de paciència.
Jopi també havia estat neguitós. En oir l'amo es mostrà content i acudí a fer-li festes tot afectat per un terratrèmol que li entrava per la cua i li eixia per la llengua.
Elena s'acomiadà de seguida, son pare i sa mare havien d'estar intranquils.
Després de l'intercanvi d'emocions pel retrobament, Paulí explicà, amb la poca calma i serenitat que els successos permetien, tot el que havia pogut esbrinar.
Magda no entenia res, la història del germà li semblava il.lògica i desgavellada. L'interrompia contínuament demanant-li que repetira tal o tal cosa, li feia preguntes, negava, exclamava
-Com! com has dit? Una oficina terrorífica! On?...Un home vell amb un gaiato?... No serà una nova versió de dràcula? ...Una urbanització futurista! segur que ens han inclòs en un d'eixos projectes experimentals... T'ho hauràs imaginat. Per què havien de perseguir-te per tota la ciutat? ...
-Es cert, tot és cert, pregunta-li-ho a Elena, et dirà el mateix que jo, exactament com t'ho he contat -li replicava Paulí que no sabia de quina manera fer-se entendre.
-Sembla un conte fantàstic -deia Calixt que tampoc veia clar el relat del xicot.
-Més bé és una història de por -puntualitzava Magda-. No sé què pensar. Tanmateix, em malfiava que anàvem a acabar amb un bon trasbals un dia o altre. Però aquest no m'agrada gens ni miqueta, no em fa gràcia anar a viure a una urbanització a les afores, haurien d'haver-me preguntat, jo també compte.
-I jo -intervingué Paulí-, ara vés a veure què fem, qualsevol diu que no es muda.
Magda callà i es quedà capficada, meditant les últimes paraules del germà.
Del carrer aplegaven els sorolls del camió del fem, Jopi, com acostumava cada nit, corregué al balcó i lladrà. L'enrenou tragué els joves de les seues cabòries i els feu adonar-se que era hora d'intentar descansar.
-Si voleu em quede amb vosaltres perquè no us trobeu sols -s'oferí Calixt.
-No et preocupes, estarem bé -digué Magda-, si hi ha algun problema cridarem els veïns.
A Paulí li va costar dormir-se, però, quan finalment ho aconseguí, les angoixes passades aquell dia li poblaren de malsons el cervell. Es despertà atemorit, cridà el gos i el deixà que es gitara al seu costat. La companyia de Jopi l'asserenà i s'adormí a la fi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada