Ara i adés, els fets que ocorren em fan pensar en que aquest món està muntat amb quatre patades perverses i organitzat amb cinc manotadas avaricioses. El terratrèmol d’Haití, desastre natural, tragèdia humana, infern social ens ha consternat i mogut a la solidaritat, l’ajuda, la compassió, però també a la reflexió sobre les grans contradiccions humanes.Entre tantes imatges de mort, dolor, destrucció he triat aquesta d’un reportatge de tve. Potser no siga de les més impactants, però la mirada de l'home amb el xiquet als braços explica l’horror que viu i clama preguntes. L’horror demanda auxili i consol imminent, les preguntes reclamen respostes i solucions clares i serioses que van més enllà de l’ajuda humanitària i impliquen estructures i polítiques mundials.
I el més greu, Pepa, és que han passat els dies i les nits de patiment sense respostes i les televisions han fet l'agost informatiu fent de la tragèdia espectacle, tot contant-nos com de desesperada estava la gent.
ResponEliminaMentre, les estructures i polítiques mundials brillaven per l'absència; diguem-ne: continuaven inexistents perquè havien girat la cara per no veure el que no volien i es rentaven les mans (i la consciència) amb donatius escrupolosos.
Han passat els dies, el drama continua i les persones han deixat de ser notícia, però continuen sense les respostes. Ara, què?
La riquesa no hauria de mesurar-se amb diners, sinó amb justícia i generositat. Les tragèdies mostren que "la misèria humana" és el gran desastre universal.
ResponElimina