L'Escaldà de la pansa, Bé d'Interés Cultural Immaterial.

A l’any 2004 vaig escriure un relat titulat “Dies d’escaldà” per al llibret commemoratiu del 25 aniversari de la Penya l’Escaldà de Xàbia.

Es tractava d’una memòria breu sobre els treballs d’escaldar raïm per a fer pansa, treballs que jo encara vaig viure de menuda i que a la meua família conclogueren a principis de la dècada dels 60.  El  text acabava amb aquest comiat enyoradís:

“Els dies de l’escaldà s’han esvaït definitivament en el temps pretèrit, d’ells només queden algunes eines inservibles, postals, papers i lletres. Però la seua petjada roman gravada profundament a la memòria dels qui els visquérem, formant part dels fonaments emocionals que sustenten els nostres records.

   I jo, com una privilegiada, encara sent a la boca la dolçor subtil d’un gra de pansa furtat del sequer, veig el pare tirant orgullós sobre el canyís la primera cassa de raïm escaldat, i ensume l’olor del lleixiu impregnant totes les pedres del desaparegut riurau.”

No ha passat una dècada d’aquell escrit quan de nou torne a viure les sensacions de l’escaldà de la pansa, i lluny d'enyorances i comiats, omplic els meus escrits de goig i paraules de benvinguda.

Durant uns matins d’estiu s’enlairen tant vius com abans els olors, sabors, rialles, tràfecs, enrenous que giraven al voltant de la principal activitat econòmica dels pobles de la Marina Alta. Ara de manera festiva, lúdica, instructiva, recuperadora, turística..., sense percebre entre l’alegria del bon quefer els temors perquè el producte es fera malbé i l’any difícil de suportar. 

 Primer a Gata, a la finca la Seranda; després a Jesús Pobre, al gran riurau del senyor de Benissadevi rehabilitat i convertit en lloc d’encontre, profusió i difusió d’actes culturals i tradicionals; enguany també a Terrateig i a Montixelvo, ESCALDAR PANSA està convertint-se de nou en una acció habitual i pròpia del mes d’agost. Sempre salvant les diferències entre una activitat agrícola econòmica i una activitat de recuperació de la cultura tradicional agrícola, i guardant consideració a les famílies que al llarg dels anys han mantingut el costum.

   

 
Promoure i sentir que treballs i espais propis de segles anteriors, com l’escaldà de la pansa i els riuraus, són compatibles, aprofitables des del punt de vista econòmic i complementaris amb les formes de viure del segle XXI, és una bona manera d’assaborir, conservar i reviure les arrels de poble, de les quals mai ens hem de desprendre si volem mantenir-nos com a poble.  

Aplaudisc la proposta de declarar l’Escaldà com a candidata a Bé d’Interés Cultural Immaterial, i agraïsc la iniciativa de dur la candidatura endavant a  l’EATIM de Jesús Pobre, l’Associació de Veïns i l’Associació Riuraus Vius ( a la que tinc l'honor de pertanyer), així com a totes les entitats que se sumen i la recolzen. 

I recordar que
“El País Valencià és l'únic que pot oferir al món els riuraus, autèntics elements singulars de l´arquitectura universal. Els Riuraus són la gran aportació que les comarques valencianes ofereixen al Patrimoni Arquitectònic Universal.”