Dia gris. D'eixos que l'oratge atén els desitjos de temps
de tardor: boirina relaxant, frescor agradosa, llum suau, lleuger perfum de
fullatge sec, un tranquil passeig...
I després "guisopar" a la cuina unes llentilles
tardorenques que omplin la llar d'aroma vell, secular, propi de les antigues
cases llauradores quan descansaven dels treballs de la renda i aprofitaven els
queviures guardats al rebost.
(Traduït a llenguatge i costums actuals: pensionistes de poble que hem
sobreviscut als aldarulls de l'estiu i agraïm el silenci de novembre).
Només falta baixar a l'hortet a tallar unes penques.
Llavors, m'enfronte amb la realitat d'un hortet sec, descuidat, sense
replantar, total per a què? I unes penques escarransides, que demanen un glop
d'aigua. Però, vet per on, sol.lícites em brinden uns tronquets raquítics i
prometedors si els sé tractar.
Roda i volta, ho he aconseguit. Des de la cuina ha escapat el baf del menjar al
foc. La casa s'ha omplit de l'enyorat perfum de llentilles amb tomaques seques
i penques tendres que guisava ma mare.
Olors i sabors de tardors que no es deixen vèncer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada